Arxiu per a abril, 2009
[youtube]T_VTmb6oX0k[/youtube]
El Sol es va formar fa uns 4.600 milions d’anys; la Terra va crear-se poc després, 4.500 milions d’anys; i el què considerem vida va aparèixer en el planeta fa 3.800 milions d’anys. Fa uns 3 milions d’anys van aparèixer els primers homínids, encara que l’homo sapiens va entrar en escena fa només 195.000 anys i només fa 50.000 anys que aquests sapiens es van tornar més sapiens. Des de la formació de la Terra periòdicament s’han produït episodis que per diversos motius han provocat una alteració del planeta. Les restes fòssils permeten saber que durant els últims 600 milions d’anys s’han produït, com a mínim una vintena d’episodis d’extinció en massa de les espècies, però hi ha hagut cinc moments claus en la història del planeta que van acabar amb bona part de la biodiversitat i van fer canviar el curs de l’evolució. La primera extinció es va produir fa 435 milions d’anys (paleozòic-era primària) quan una llarga glaciació quasi acaba amb la vida marina. La segona extinció es va produir fa 367 milions d’anys (devònic) quan per causes desconegudes van desaparèixer un gran nombre d’espècies de peixos i el 70% d’invertebrats marins. La tercera extinció va ser la més forta i es va produir fa 245 milions d’anys (entre la era primària i la secundària). Van desaparèixer el 90% de totes les espècies marines i terrestres. La quarta extinció és de fa 210 milions d’anys (triàsic) durant la qual van desaparèixer el 75% dels invertebrats marins i es van extingir els rèptils mamiferians que van ser substituïts pels dinosaures. Però el regnat d’aquestes bèsties es va acabar amb la cinquena extinció, la del cretaci, ara fa 65 milions d’anys, quan els mamífers es van estendre per tots els espais terrestres i els peixos van ocupar els mars.
Ara s’ha fet pública una investigació que dóna un resultat sorprenent i que va lligat al què he explicat abans. Un detallat anàlisi de nous fòssils d’animals marins dels últims 542 milions d’anys ha provocat una sorpresa perquè la biodiversitat augmenta i disminueix en un cicle estimat d’uns 62 milions d’anys, sense que es conegui quin pot ser el motiu que aquestes extincions en massa siguin tan cícliques. La investigació l’han realitzat investigadors del Departament d’Energia del Laboratori Nacional Lawrence Berkeley i la Universitat de Califòrnia, encapçalats per Richard Muller. No tenen clar què pot causar aquestes extincions però, suposen que en part ha estat qüestions geològiques però sobretot per una causa astronòmica i d’aquí la seva periodicitat. Cada 62 milions d’anys el Sol entraria en una zona determinada on hi hauria una forta influència gravitacional que pot fer variar sistemàticament les condicions de l’ecosistema terrestre, alterant el clima i provocant la desaparició massiva d’espècies. En tot cas si el cicle és de 62 milions d’anys i fa 65 milions que es va produèixer la cinquena extinció, la sisena porta tres milions d’anys de retard. O sigui des de l’aparició dels homínids.
[youtube]VAeIsPADcoA[/youtube]
Ja els aviso que aquest és un tema tabú i que cal entendre-ho com si l’home fos una espècie animal més. El planeta té actualment una població d’uns 6.800 milions i avança ràpidament cap els 7.000 milions a un ritme de 200.000 persones més per dia, fruit del balanç de naixements i defuncions. Aquesta proliferació d’humans representa pel planeta una situació insostenible a mig termini des de qualsevol punt que es miri. Ja no és només per un espai físic, sinó per una qüestió de recursos cada vegada més escassos. Antigament els excessos de població s’arreglaven amb les guerres, les epidèmies i les catàstrofes naturals. Amb el temps tant els conflictes armats, com les malalties, com les catàstrofes naturals no són suficients per a fer disminuir la població, per això comença a haver-hi veus que proposen controlar l’augment demogràfic per a garantir la supervivència de les altres espècies i la dels humans. El naturalista britànic David Attenborough, famós pels seus documentals de la BBC sobre la naturalesa acaba d’unir-se l’organització Optimum Population Trust, que pretén disminuir la població mundial davant l’alarmant augment demogràfic. Aquest grup acusa a governs i organitzacions ecologistes de no voler parlar del tema. Va ser fundada el 1991 i des de llavors està fent una campanya per a reduir la població britànica -uns 61 milions de persones- de forma voluntària a raó d’un 0,25% anual. Evidentment aquesta organització ha rebut crítiques bàsicament des de les diverses religions que ho consideren una aberració. Si es mira fredament s’ha de pensar que les grans religions es van crear fa milers d’anys, quan la població humana de la Terra era insignificant i el nombre de defuncions molt gran. « I els va beneir Déu, i els va dir: Fructifiqueu i multipliqueu-vos; ompliu la Terra, i sotmeteu-la…» (Gènesis 1,28) i així s’ha fet fins ara. El problema és que estem a la fase final del procés i que el planeta ja està molt ple. Una Terra amb 7.000 milions d’humans ja està experimentant problemes de sosteniment, amb uns quants milers de milions més és insostenible.
[youtube]jIRLfxqjHks&feature[/youtube]
Científics italians han descobert que el volcà més actiu d’Europa, l’Etna, situat a la costa oriental de Sicília s’infla i es desinfla per la pressió del seu magma intern i que cada any avança un centímetre cap al mar. El descobriment ha estat publicat a la revista Geophysical Research Letters i és fruit del treball d’un grup d’investigació liderat per Marco Neri, de l’Institut Italià de Geofísica i Vulcanologia (INGV). L’equip de recerca ha arribat a aquestes conclusions utilitzant una complicada tècnica d’observacions de la superfície terrestre mitjançant un satèl·lit que han permés estudiar els moviments geològics de l’Etna des del 1992. Els científics ha descobert que en 17 anys el volcà, que és un dels més grans del món amb un diàmetre de 45 quilòmetres s’expandeix i contrau ràpidament, cosa que propicia l’existència de fissuresque amenacen les poblacions properes. L’intent del volcà per arribar al mar fa que les deformacions en la seva superfície creïn falles que han destruït algunes carreteres. La part marítima de l’Etna, quan s’acumula molt magma al seu interior, accelera el seu moviment i es converteix en la part més inestable del volcà. El 2002 l’Etna va arribar a expandir-se entre un i dos metres cap el sud-est, provocant una sèrie de terratrèmols molt destructius, com el que el 2002 va deixar unes mil persones sense llar a la localitat de Santa Venerina. Actualment l’Etna, però, està en fase de desinflar-se gràcies a petites erupcions de lava, l’última el mes de maig, que li permeten treure la pressió del magma.
[youtube]sFAYxqeMQg0[/youtube]
A hores d’ara qui més qui menys ja deu haver sentit que la pròxima cita apocalíptica la tenim el 21 de desembre del 2012. No va ser ni el 1999, ni el 2000 tal com els intèrprets de Nostradamus havien assegurat i ara toca el torn als que confien encertar la data de la fi del món en base als càlculs dels maies. És cert que els maies eren uns astrònoms que havien aconseguit un nivell de càlcul excepcional i a partir d’això van elaborar un calendari molt més regular que el gregorià que utilitzem actualment. L’any maia té 365 dies també, repartits en 18 mesos de 20 dies (18 x 20 = 360) més cinc dies que s’afegien al final -montemi- durant els quals no es feia res. Les setmanes eren de cinc dies per als mortals, segons el calendari haab, però de 13 dies per els sacerdots ja que aquests utilitzaven el calendari sagrat -tzolkin- de nomes 260 dies. L’any començava amb el solstici d’hivern i el tzolkin era el més usat i regia les feines agrícoles, el cerimonial religiós i les costums familiars. El haab es basava en el recorregut de la Terra al voltant del Sol i durava 365 dies repartits en 18 mesos -Winal- més cinc dies d’afegitó. La combinació d’aquests dos calendaris de 260 i 365 dies crea un cicle més gran de 18.980 dies -mínim comú múltiple de 260 i 365- que s’anomena Roda Calendàrica. Els maies també portaven un calendari històric -sèrie inicial o compte llarga- que s’iniciava el que seria el 13 d’agost del 3114 a.C. i que era el dia que consideraven que havia començat la seva civilització, com els cristians van fer en posar el rellotge en funcionament l’any que teòricament va néixer Crist. El maies consideraven que el gran cicle de la vida durava 5.130 anys i que a partir d’allà el món patiria una catarsi i que apareixeria després una nova societat. He estat fent càlculs i buscant informació i la veritat és que aquesta és poc coincident pel què fa al gran cicle astronòmic, però en fi, diguem que el 22 de desembre del 2012 això s’acaba, o almenys s’acaba per a uns quants. Segons les profecies maies aquesta catàstrofe final estarà relacionada amb el Sol, els fenòmens geològics i un fort canvi climàtic. Uns elements força presents en les informacions que ens arriben aquests dies. Però tot fa pensar més que els maies van establir un cicle a llarg termini com nosaltres fem servir els mil·lenis per la consciència històrica que qualsevol civilització té de la seva pròpia supervivència. Clar que diguem que als maies la projecció a distància no els va anar massa bé i l’apocalipsi els va venir molt abans del què preveien.
[youtube]q-vFJxbllaU[/youtube]
La cafeïna redueix un 65% les possibilitats de patir Alzheimer i altres demències senils, segons una investigació realitzada per neuròlegs de la Universitat de Kuopio (Finlàndia), l’Institut Karolinska d’Estocolmo i la Universitat de Helsinki. O sigui que la gent que consumeix entre tres i cinc tasses de cafè diàriament redueixen considerablement el risc de patir aquesta malaltia. L’estudi s’ha realitzat durant 21 anys sobre una mostra de 1.409 individus per determinar com actua la cafeïna sobre el sistema neurològic amb el pas dels anys. Però no es llancin a beure cafè compulsivament. Tot té els seus pros i contres. El 2007 un estudi holandès afirmava que consumir diàriamente cafè d’una màquina automàtica podria augmentar fins a un 8% el risc de patir un infart. L’estudi el va encarregar l’Associació Holandesa de Consumidors (NCV) el cafè molt dels distribuïdors automàtics de café com els dels aeroports o estacions de tren, conté un element anomenat «cafestoïna», una substància que podría provocar un augment dels nivells de colesterol en la sang, cosa que en determinades persones podria provocar infarts. Però el més curiós és que l’estudi només trobava que era aquest cafè el més dolent perquè en la resta aquest factor de perill era molt petit. Segur que no van tenir en compte el que reparteixen dalt dels avions perquè infarts no sé si en provoquen però mals de ventre més d’un.
[youtube]rbeRf6NeeDc[/youtube]
En els últims temps un dels temes que s’estan investigant més és la traducció automàtica de textos. Una eina informàtica que amb l’ús generalitzat d’internet s’ha convertit en necessària, fins i tot per aquells que dominen diversos idiomes. Dels primers traductors paraula a paraula poc a poc s’ha avançat i ja hi ha programes informàtics capaços d’entendre la gramàtica d’una llengua i transformar-la en una altra. Les investigacions actuals intenten augmentar la complexitat de les regles d’escriptura en una llengua per reproduir millor les estructures sintàctiques i el significat. De moment un dels principals problemes és la necessitat dels traductors automàtics de partir d’un text perfectament escrit i puntuat per a poder-lo traduir amb garanties. Fins i tot les administracions, com la Generalitat de Catalunya, ja el posen com a eina habitual de les seves planes web. Les grans empreses d’internet com Yahoo, amb el seu Babel Fish, o Google, que per cert incorpora el català, han fet una aposta per a la traducció automàtica i són molt utilitzats ja pels internautes. Hi ha una altra branca de la investigació, no tan coneguda que és la de la lectura de textos. O sigui un robot capaç de llegir un text fent les pauses i amb l’accent que té aquell idioma. Les aplicacions van des de a una ajuda pels invidents a un complement per a l’ensenyament d’idiomes. Una de les empreses que més ha investigat aquest camp és AT&T que ha desenvolupat un programa capaç de llegir amb multitud de veus qualsevol text que se li posi al davant. Falta millorar-lo però els resultats actuals són molt prometedors. Feu-ne una prova perquè a banda que us divertireu és una demostració palpable del gran avanç científic que s’està fent en aquest camp.
[youtube]HwIevGJceJs[/youtube]
Giampaolo Giuliani és un tècnic i investigador del Laboratori Nacional de Física de Gran Sasso que va pronosticar fa uns dies que un fort terratrèmol afectaria la regió italiana de L’Aquila, com el d’aquesta matinada. Ningú li va fer cas i a més el van titllar d’alarmista. Saber quan es produirà un terratrèmol és una cosa que fins ara no s’ha aconseguit. Com sabia doncs Giuliani que es produiria un sisme? L’investigador va utilitzar una eina anomenada Gamma Tracer que permet detectar la presència d’un gas radioactiu, el radó. Quan es comencen a produir moviments sísmics de petita intensitat, les falles fan que aquest gas que es troba en el subsól trobi una via d’escapament per arribar a la superfície. El sistema té una avantatge perquè no només permet saber amb força exactitud que es produirà un terratrèmol més fort, a mesura que les concentracions de radó van augmentant, sinó que es pot precisar els punts per on surt a l’exterior i per tant assenyala amb anterioritat la zona on hi pot haver l’epicentre. Els treballs de Giuliani s’han hagut de confirmar malauradament per una catàstrofe. El màxim responsable de Protecció Civil de la zona el va arribar a titllar d’«imbècil» per provocar alarma entre la població. El sisme ha deixat clar qui era l’«imbècil». En tot cas queda clar que la previsió dels terratrèmols continuarà sent un dels temes d’investigació fins a trobar el mètode més eficaç per predir sismes a dies vista. De moment s’està molt al principi. Entre les últimes novetats en aquest aspecte hi ha un detector de terratrèmols de baix cost desenvolupat per la Universitat de Taiwan. El problema és que l’aparell només pot detectar el terratrèmol 30 segons abans que es produeixi. Això sí, costa 221 euros i informa de la seva magnitud. Pràcticament ni temps de sortir de casa, però si per fer aturar un tren, per exemple. L’aparell en qüestió funciona detectant tant les ones verticals com les horitzontals que arriben abans que es produeixi el punt fort del moviment de terra. Taiwan està situat en una zona de forta activitat sísmica. Però qui continua tenint el rècord de detecció a distància de sismes terrestres o marítims són alguns animals. Recorden que els elefants que estaven prop de la costa abans del tsunami van fugir cap a zones altes molt abans que es produís la fatídica onada, o que hi ha un tipus de peix al Japó, el peix-gat, que abans d’un fort terratrèmol deixa el fons marí on viu habitualment i puja cap a la superfície per evitar el perill.
[youtube]Uu7Abqr8b6M&feature[/youtube]
Els cotxes poden ser elèctrics i l’energia que ens arriba a les cases pot ser solar o eòlica però els avions ho tenen mdifícil per a utilitzar energies renovables. Aquest és un greu problema perquè la indústria aeronàutica emet 680 milions de tones de CO² cada any, amb una dada curiosa, els responsables del 95% d’aquests gasos emesos són d’avions de només 43 països. Com que els governs poc a poc es van conscienciat del problema de l’escalfament global, alguns perquè ho estan vivint en el seu propi territori, s’està demanant a l’aviació que redueixi les emissions. Hi ha unes quantes consideracions a fer. La primera és la mania de les administracions de fer macroaeroports on les capçaleres de pista estan a quilòmetres de distància de les terminals. Els aparells comercials més habituals (Boeing-737 o Airbus A320) poden arribar a consumir un tona de querosé només per fer el recorregut fins al punt d’inici de l’enlairament d’un macroaeroport. Evidentment també es poden reduir les emissions fent els motors més eficients, però això passa com amb els cotxes, cada nou model consumeix una mica menys que l’anterior. I l’altre element és, sens dubte, l’ús de biocombustibles però que han de tenir unes característiques determinades per les condicions extremes en que han de funcionar. Les primeres proves de biocombustibles en avions es van fer l’any passat amb resultats molt exitosos que han obert les portes a que en poc temps l’ús d’aquests carburants sigui molt freqüent. La setmana passada es va celebrar a Ginebra la quarta cimera de l’Aviació i el Medi Ambient. La cimera va estar organitzada conjuntament pels principals responsables de la indústria de l’aviació -constructors, empreses, aeroports i gestors- per trobar fórmules de concens en la lluita contra el canvi climàtic. Les reduccions d’emissions de diòxid de carboni seran aquest any d’un 7,8% respecte el 2008 segons l’Associació Internacional del Transport Aeri (IATA). Aquesta reducció es deu en un 6% a la disminució de l’activitat aèria a conseqüència de la crisi econòmica i en un 1,8% a l’aplicació de protocols per a reduir el consum dels aparells. I aquest també és un camí, a Ginebra un centenar d’aeroports europeus han signat un acord per a reduir de 500.000 tones anuals de diòxid de carboni només canviant el tipus d’aterratge de les aeronaus. En comptes que l’aparell s’acosti a gran altitud a l’aeroport de destí i després iniciï un descens vertiginòs, les aeronaus iniciaran el descens a més distància. Només amb aquest mètode, s’estalvien entre 50 i 150 quilos de combustible per a un trajecte mitjà -un vol d’un parell d’hores- i es deixen d’emetre a l’atmosfera entre 160 i 470 quilos de CO². Si els aparells a més utilitzesin biocombustibles, alguns extrets d’algues conreades en aigües fecals, aquestes reduccions d’emissions serien encara més espectaculars.
[youtube]BRzLT738too[/youtube]
L’expresident dels Estats Units Bill Clinton ha proposat aquesta setmana a Brussel·les, en un fòrum organitzat a la seu del Parlament Europeu pel grup socialista, donar un impuls a les polítiques de lluita contra el canvi climàtic com una fórmula per sortir de la crisi econòmica internacional. Segons Clinton, l’actual crisi econòmica s’hauria d’aprofitar per crear milions de llocs de treball destinats a desenvolupar noves formes de generar energia que canviïn la forma en què s’alimenten les economies occidentals. El què proposa Bill Clinton no és cap disbarat. Es calcula que el cost econòmic de l’escalfament globalse situarà a uns anys vista entre l’1,5% i el 3% del PIB anuals depenent dels diversos escenaris econòmics i climàtics. Una caiguda del 3% del PIB és la que preveu el Banc d’Espanya per aquest any de crisi o sigui que no s’està parlant de poca cosa. Aquesta davallada d’ingressos vindria del sector turístic, sobretot el que està relacionat amb la neu, però també de l’agricultura que es veuria greument afectada tant pels canvis de temperatura i la possibilitat d’èpoques de sequera més extrema i de pluges torrencials, com pel perill que l’escalfament global acabi fent pujar el nivell del mar i per tant es produeixin inundacions costaneres. A part de les campanyes per consolar els banquers injectant a les entitats bancàries milions i milions d’euros, està bé que una veu com la de Clinton marqui un camí a seguir contra l’escalfament global. El seu vicepresident quan estava al poder, Al Gore, està encapçalant la croada internacional contra el canvi climàtic i Clinton si ha afegit convençut que actuacions decidides en aquest aspecte podrien ajudar no només a evitar mals majors a llarg termini, sinó també a una ràpida recuperació econòmica.
[youtube]mcOrsAJx2l0[/youtube]
La NASA ha detectat que el Sol està en una fase d’estranya quietud, molt poc freqüent, amb moltes menys taques a la seva superfície i una menor intensitat en les flamarades. Des del setembre passat també s’ha detectat que el vent solar s’ha reduït en un 20% des de mitjan dècada dels anys noranta. Per què és anormal aquesta tranquil·litat solar? Durant el segle XIX l’astrònom alemany Heinrich Schwabe va comprovar que el Sol tenia uns cicles que es complien amb molta regularitat cada 11 anys. Durant dos-cents anys els períodes d’alta i baixa activitat s’han succeït de forma quasi exacta. Però ara això no s’ha produït. I quan els pronòstics han augurat una reactivació de l’activitat solar, ha passat tot al contrari, ha continuat disminuïnt. Durant el 2008 el Sol va estar sense taques solars 266 dies, un 73% de l’any, una activitat molt baixa. Però durant el 2009 no hi ha hagut taques durant 78 dies, un 87%. Això crea incertesa perquè fa molt difícil preveure quan el Sol tornarà a activar-se fins a arribar al punt de màxima activitat, un període que dura de tres a quatre anys. També s’ha registrat el nivell més baix d’irradiació solar dels últims 55 anys, cosa que indica un afebliment del camp magnètic global del Sol. Diverses sondes espacials de la NASA han detectat que la brillantor del Sol ha baixat des del 1996 un 0,02% pel que fa a les ones visibles i fins a un 6% dels raigs ultraviolats. A veure si al final tot serà cosa de l’astrologia i haurem d’esperar que el Sol s’activi per refer l’economia mundial.