Arxiu per a juny, 2009
[youtube]gqzmQjN3EXg[/youtube]
El nivell de concentració de CO² a l’atmosfera està arribant a uns nivells que han fet disparar totes les alarmes. Les mesures realitzades per l’Administració Nacional dels Oceans i l’Atmosfera (NOAA) dels Estats Units i l’Institut Polar de Noruega coincideixen en afirmar que, si no es prenen mesures molt ràpides i dràstiques, a partir del 2016 s’arribarà a un punt de no retorn. Això significaria que a partir d’aquesta data es dispararan els mecanismes de retroalimentació que faran del canvi climàtic global una cosa imparable, encara que els nivells d’emissió de gasos causants de l’efecte hivernacle es reduïssin enormement. Aquest punt sense retorn se situa en les 450 parts per milió (ppm), la concentració a partir de la qual l’escalfament global serà incontrolable. Segons els científics de la NOAA els nivells de concentració de CO² estan actualment en 391 ppm; els noruecs asseguren que és superior i que ja són de 397 ppm.
Un informe publicat a la revista Science afirma que en aquests moments el nivell de diòxid de carboni és el més alt des de fa 2,1 milions d’anys i no des d’en fa 400.000 com s’havia assegurat fins ara. L’estudi assenyala com a culpable d’aquest augment de diòxid de carboni al fet que el CO² és atrapat pel mar i les plantes, en la fotosíntesi, transformant-lo en oxigen i creant les estructures biològiques d’arbres i plantes. El problema és que hi ha tanta activitat humana que supera la capacitat d’absorció de la biosfera. Els oceans també estan arribant al seu límit. Ja n’he parlat algun altra dia però l’augment de diòxid de carboni dissolt a l’aigua n’està provocant l’acidificació i alterant-ne greument els ecosistemes. A mesura que l’aigua s’escalfa també deixa anar més vapor, un element que a l’atmosfera també provoca efecte hivernacle, en un procés de retroalimentació. Ara jo no parlem doncs, de reduir les emissions de CO², perquè encara que aquestes fossin zero serien insuficients, sinó que s’han de reduir les emissions de metà, provocades bàsicament per la indústria ramadera i d’òxid nitròs, generat sobretot per la indústria agrícola. Durant dos milions d’anys el nivell de diòxid de carboni es va mantenir estable fins que va començar la revolució industrial. Les conseqüències de l’augment de 1 a 6 graus de mitjana que es preveuen per aquest segle transformaran la Terra i tindran un efecte letal per a molts éssers vius.
[youtube]-jPEn9ppnwU[/youtube]
A 22,3 graus de latitud nord i 91,2 graus longitud oest amb la península mexicana del Yucatán com a zona costanera més pròxima els antics mapes situaven l’illa Bermeja o illot Bermejo. Però actualment en aquestes coordenada no hi ha res, només aigua. Els primers mapes on apareix l’illa fantasma són del segle XVI però l’últim que hi fa referència és del 1907. Va existir doncs aquest illot? La Cambra de Diputats de Mèxic ha encarregat a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM) la missió d’esbrinar on i què va passar amb l’illa en qüestió. Les primeres investigacions no han donat cap fruit, però els científics la continuen buscant. Per què aquest interès? Si es troba l’illot, encara que estigui submergit les aigües territorials mexicanes s’ampliarien considerablement en una zona coneguda com Hoyo de la Dona Oest, farcit de jaciments de petroli, sobre els quals tindrien dret d’explotació.
Com es troba una illa que no existeix? Doncs primer els investigadors han analitzat més de cent cartes marítimes on hi surt representada l’illa Bermeja i van descobrir que en l’aspecte de l’illot s’aprecien clarament dos períodes. La primera referència és de l’any 1539 i fins al final del segle XVIII, principis del XIX quan l’illot va desaparèixer. Alguns mexicans asseguren que la CIA va dinamitar l’illa, però la Central d’Intel·ligència dels EUA va ser creada el 1947, molt després de la desaparició de l’illot. Si Mèxic pogués confirmar que l’illa Bermeja va existir podria obtenir entre 22.000 i 500.000 milions de barrils de petroli. Sense aquest minúscul illot Mèxic deixa de controlar bona part del golf. Una empresa nord-americana Reading and Bates Corporation a finals del segle XX va realitzar treballs de perforació en aquesta zona. Però el més segur és que l’illa, que segurament ha existit, acabés desapareixent per una combinació de fenòmens climàtics i tectònics.
L’illa Bermeja no és l’única illa fantasma. A les Canàries encara hi ha la llegenda d’un illot que apareix i desapareix coneguda com l’illa de San Borondón. Estaria situada entre les illes de La Palma, la Gomera i Hierro. Durant els segles XVI, XVII i XVIII es van organitzar expedicions oficials per descobrir-la i conquerir-la. Leonardo Torriani, enginyer encarregat per Felip II de fortificar les Canàries a finals del segle XVI, en va descriure les dimensions i localització i va aportar com a prova de la seva existència les arribades fortuïtes d’alguns mariners.
[youtube]qH-Sg1VWfow[/youtube]
La revista científica Journal of Zoology, de la Societat Zoològica de Londres, acaba de publicar una investigació que demostra que els dinosaures no eren tan grans com es creia fins ara. La raó és que els científics han trobat errors en les equacions utilitzades per a calcular el seu pes. Les conclusions afirmen que històricament s’ha exagerat molt el pes d’aquests animals que van aparèixer fa 200.000 milions d’anys i van desaparèixer de la Terra en fa 65. L’error detectat no és d’uns pocs quilos, segons el doctor Gary Packard, director de l’estudi i membre de la Universitat de Colorado, la diferència podria ser del 50%. Per exemple l’apatosaurus, un herbívor considerat un dels dinosaures més grans pesaria només 18 tones i no 38 com es creia fins ara. El tyrannosaurus rex, que és un dels dinosaures carnívors més coneguts, pel seu volum i agressivitat, pesava molt menys de les quasi 7 tones que fins ara es creia que pesava. Per això era bon caçador, un pes menor li donava més agilitat. A aquestes conclusions, l’equip de científics hi ha arribat fent un mostreig de 33 espècies de mamífers de quatre potes de diferents mides. Des d’un ratolí de 47 grams fins a un elefant de 4.000 quilos. Clar que la investigació no pot ser més precisa perquè dels dinosaures només se n’han trobat restes fòssils. Hi ha una dada clau que no se sap per poder conèixer amb exactitud el volum i pes d’aquests animals que és la quantitat de carn i pell que tenien.
[youtube]xd4tkp_-wf8[/youtube]
Fa 40 anys, quan els astronautes nord-americans de la missió Apol·lo tornaven a la Terra procedents de la Lluna explicaven en els seus informes que havien vist flaixos de llum, fins i tot amb els ulls tancats. Durant quaranta anys l’origen d’aquestes llumetes havia estat un misteri. Ara se sap què són. El què «veien» els astronautes és l’energia que desapareix en l’explosió d’una estrella i que impulsa l’acceleració de partícules per l’Univers. Un estudi publicat per Science i fet per astrònoms de l’observatori Chandra de Raigs X de la NASA i del Gran Telescopi de l’Observatori Europeu Austral (ESO), a Xile, revela què veien els conqueridors de la Lluna. Els flaixos de llum que de tant en tant sorprenien els astronautes eren raigs còsmics, partícules carregades que bombardegen l’atmosfera terrestre i que impactaven contra les seves retines. Aquestes partícules són protons que es desplacen a la velocitat de la llum i que provenen des de diversos punts, alguns des de fora la Via Làctia. Eveline Helder, de l’Institut Astronòmic de la Universitat holandesa d’Utrecht, explica que quan esclata una estrella i es converteix en una supernova, gran part de l’energia d’aquesta explosió accelera algunes partícules a nivells extremadament alts d’energia. Aquesta energia prové de la temperatura del gas que provoca l’explosió. Fins ara es creia que la temperatura del gas havia de ser de 500 milions de graus centígrads, però s’ha descobert que la temperatura és molt més baixa del què s’havia pensat, només 30 milions de graus. La resta és l’energia gastada en impulsar els raigs còsmics, que veuen els astronautes.
[youtube]OKFYoJwcekQ&feature=PlayList&p=D66FE0E8D443B337&playnext=1&playnext_from=PL&index=28[/youtube]
Un estudi desenvolupat a Irlanda i a Irlanda del Nord (Regne Unit) ha revelat que un suplement nutricional podria ajudar a retardar la degeneració macular, la principal causa de ceguesa en gent d’edat avançada del món occidental. L’estudi es fruit de la col·laboració entre la Queen’s University de Belfast i l’Institut de Tecnologia de Waterford. Els investigadors van realitzar l’estudi en 400 persones que tenien una edat pròxima als vuitanta anys. Les conclusions són que els antioxidants de la fruita i d’algunes verdures ajuden a millorar la visió en pacients amb símptomes de degeneració macular associada a l’edat (DMAE). Aquesta malaltia, ara per ara incurable, afecta la visió central de l’ull i degenera en ceguesa perquè afecta la màcula, la part central de la retina. Segons les conclusions de l’estudi un suplement de carotenoides, com la luteïna i la zeaxantina, combinat amb vitamines Ci E i zenc, preserva els pigments de la màcula i evita la progressió ràpida de la DMAE. Els individus que van prendre dosis altes de carotenoides, element que es troba a les pastanagues, van conservar més la vista que els qui van rebre placebos. No ho havien sentit a dir que les pastanagues milloren la visió. Doncs ara ja s’ha confirmat científicament.
[youtube]hsRCXvVwBXU&feature=PlayList&p=3A549A8D9FD1BD62&playnext=1&playnext_from=PL&index=25[/youtube]
Diumenge passat va entrar en vigor a Bèlgica la llei que prohibeix la producció, l’ús, emmagatzemament i la venda d’armes que continguin urani empobrit. Aquesta prohibició converteix Bèlgica en el primer país del món que aplica una legislació d’aquestes característiques. A la pràctica significa la prohibició de fabricar i utilitzar urani empobrit en carcasses de munició i cuirassats, així com la inversió en empreses que fabriquen aquestes armes. Però, què és l’urani empobrit i per què Bèlgica ha decidit prohibir-lo?
L’urani enriquit, U-235, s’utilitza en els reactors nuclears de fissió fins que perd la seva capacitat de produir energia. En el procés es generen altres àtoms com el plutoni, extremadament radioactiu, el neptuni, l’americi i el tecneci, i també un isòtop artificial de l’urani, l’U-236. L’urani empobrit es guarda en forma d’hexafluorur d’urani (UF6), però per donar-li sortida el govern dels Estats Units, que amb el processos de desarmament nuclear que s’havien pactat durant els anys vuitanta amb la Unió Soviètica anava molt sobrat d’aquest material, va decidir transformar-lo en urani metàl·lic, molt més segur i amb aplicacions.
I quines són les aplicacions de l’urani empobrit? El metall d’urani empobrit té una densitat molt més alta que l’urani natural i, per suposat, que el plom. Com que el plom s’utilitzava per fer bales i projectils, doncs es va pensar que es podria substituir per urani empobrit. Militarment presenta avantatges. Primer perquè un projectil d’urani empobrit que impacta contra un tanc, per exemple, tendeix a fragmentar-se en forma de trossos afilats que penetren en el metall com si fos mantega. En segon terme, l’urani empobrit té una propietat que el fa tremendament efectiu. A partir del 600 graus centígrads s’inflama. Quan un projectil impacta en un tanc no només penetra en el vehicle sinó que en provoca l’incendi, cremant la tripulació que tingui i fent-ne esclatar el combustible i la munició. A la inversa també funciona. Un tanc blindat amb urani empobrit té una resistència molt superior a un que la tingui d’acer i és pràcticament insensible a munició que no sigui també d’urani empobrit. Però té un problema… és radioactiu.
Els projectils llançats pels avions fets amb urani empobrit que no toquen els seus objectius queden escampats pel terreny durant anys, emetent una radioactivitat que pot contaminar els conreus i les aigües. L’impacte en blindats provoca un núvol de pols d’òxid d’urani que es dispersa pel vent. I si el vehicle que s’ha destruït es queda prop d’una zona habitada, els nens el solen utilitzar per jugar, acumulant dosis radioactives que provoquen que augmentin els casos de càncers infantils. Això ha passat a l’Iraq i a Sèrbia on es va utilitzar munició d’aquesta mena abastament. I tampoc no està clar que els soldats destinats a blindats que utilitzen urani empobrit no en pateixin també les conseqüències després d’un llarg període de temps rebent la radiació.
[youtube]DsuHfYaNaLg[/youtube]
El llac Baikal té més de 25 milions d’anys i conté prop de 2.000 espècies d’animals que no existeixen a cap més lloc del món. Amb una superfície de 31.500 quilòmetres quadrats, 636 quilòmetres de longitud i 1.637 metres de profunditat màxima, el Baikal és un dels principals símbols de Sibèria. Conté 23.600 quilòmetres cúbics d’aigua, el 20% de l’aigua dolça de tot el planeta. Té més aigua que cinc dels grans llacs dels EUA i el Canadà junts. Tot i ser patrimoni de la Humanitat de la Unesco, el Baikal encara continua sent molt desconegut. Per això Rússia acaba d’engegar la segona fase del projecte d’exploració del Baikal. Ho ha fet submergint-hi dos batiscafs, el Mir-1 i Mir-2, que aquest estiu hi durant a terme un centenar d’immersions. Aquesta segona fase de l’exploració s’acabarà el mes de setembre i té com a objectiu estudiar la geologia, la flora i la fauna, i la qualitat de les aigües del Baikal. Amb la primera fase de l’exploració, feta l’estiu passat, els científics van trobar nous microorganismes i petroli al fons del llac. Amb els resultats d’aquestes expedicions es pretén elaborar una sèrie de consells i mesures pràctiques per optimitzar l’activitat econòmica en aquesta regió amb la finalitat de preservar els recursos naturals del Baikal.
[youtube]R1fAfziMvok&feature=PlayList&p=2BB797CAB60CBA34&playnext=1&playnext_from=PL&index=55[/youtube]
L’arquitecte francès Jean-Pierre Houdin afirma que ha resolt un dels principals misteris de l’antiguitat, la forma en què es van construir les piràmides d’Egipte. Amb un programa informàtic de simulació tridimensional, Houdin s’ha dedicat a investigar la construcció de la piràmide de Gizeh, la tomba del faraó Keops. Les seves conclusions són, si més no, curioses. Segons ell, els egipcis van pujar els blocs que formen la piràmide per una rampa interna que formava un túnel en forma d’espiral i que no van necessitar ni instruments de ferro, ni politges ni rodes. L’arquitecte creu que aquest túnel encara ha d’existir. El primer en intentar resoldre el misteri de la construcció de les piràmides va ser el grec Heròdot qui, l’any 450 a.C. va viatjar a Egipte i va deduir que les piràmides construïdes entre el 2.630 a.C i el 1.600 a.C les havien fet milers d’esclaus que haurien portat de les canteres fins allà enormes blocs de pedra. Amb ajuda de màquines els blocs s’haurien anat elevant de nivell en nivell. Una altra teoria i fins ara, de les més possibles, és la d’una enorme rampa exterior que anava creixent conforme l’edifici s’elevava. Si fos així, amb una pendent màxima d’un 7% la rampa hauria d’haver tingut una longitud d’1,6 quilòmetres. Aquesta teoria la comparteix en part Houdin. A part de com es van construir, també hi ha l’enigma d’on van anar a parar els milions de tones de residus generats durant la construcció. Segons Houdin, la resposta és que està dins la piràmide perquè no es va eliminar la rampa en espiral que ara contindria les runes. Segons l’arquitecte francès, en una primera fase es va utilitzar la rampa exterior, fins als 43 metres d’altura, i després la rampa interna en espiral. Acabat el gruix de la piràmide, es varen tapar les cantonades però els túnels per accedir a la rampa interna es van mantenir en funcionament. Es pot pensar que aquesta teoria és una més però Houdin la va començar a investigar quan, el 1986, científics francesos van fer un test de microgravetat i van detectar una anomalia: una estructura menys densa en forma d’espiral dins la piràmide. Com a mínim la teoria sembla més versemblant que moltes altres que estan apareixent aquests dies i que parlen des d’ajuda extraterrestre a l’ús del vent per aixecar els enormes blocs de pedra.
[youtube]13OxQWUVM1g[/youtube]
La NASA acaba de llançar un coet Atlas-V amb dues sondes per explorar la Lluna. Quaranta anys després de l’arribada de l’home a la Lluna, els nord-americans volen reprendre l’exploració del satèl·lit de la Terra. Les dues sondes s’instal·laran en òrbita lunar els pròxims dies. La primera és l’Orbitador de Reconeixement Lunar (LRO) i el Satèl·lit Sensor i d’Observació de Cràters Lunars (LCROSS). La LRO tindrà com a missió buscar terrenys d’aterratge per a les missions tripulades que visitin la Lluna la pròxima dècada. La sonda ajudarà a confeccionar un mapa tridimensional i d’alta resolució de la superfície. També mesurarà la radiació que hi ha a la Lluna i explorarà els cràters més profunds i buscarà gel sota la superfície.
La LCROSS dirigirà una part del coet Atlas perquè impacti amb la superfície lunar en una zona pròxima al pol. L’objectiu és aixecar la pols de la superfície per analitzar-la amb espectrògrafs i determinar la possible presència d’aigua. També buscarà elements com hidrogen i oxigen que, encara que hi estiguin en petites quantitats, poden ser claus per a les futures missions tripulades i per a les bases lunars. Les dades que recullin les dues sondes seran clau per a preparar la segona fase de la conquesta de la Lluna, però pels impacients tranqui·litat. No hi ha data definitiva, però calculin que fins el 2015-2020 res de res, només estudi, disseny, preparació i construcció de totes les peces que han d’encaixar en un projecte tan complex com el què fa quaranta anys va permetre Neil Amstrong i Edwin Aldrin ser els primers humans en posar els peus sobre la Lluna.
[youtube]LvGpLXs-pRo&feature=related[/youtube]
L’oceà Atlàntic reté un 13% de CO², provocat per l’activitat humana, més del què es pensava fins ara. Ho afirma un estudi internacional en el qual hi ha participat el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). Segons l’estudi, l’Atlàntic emmagatzema 54 gigatones (cada gigatona són mil milions de tones) en comptes del què es pensava fins ara. En la investigació també hi ha participat científics nord-americans, francesos i noruecs que han participat en un projecte anomenat Carboocean. El treball de recerca és per saber què ha anat passat des del 1800, a l’inici de la revolució industrial, amb el diòxid de carboni en els oceans i veure que pot passar en el futur. Tot i que els treball s’ha fet a l’Atlàntic perquè té un important paper en la circulació oceànica global i perquè és on més CO² s’ha concentrat, les conclusions són extrapolables. El diòxid de carboni produït per l’activitat humana és capturat per les plantes però també pels oceans, que al final en capta més que no n’emet i per tant en va acumulant. Això té una vessant positiva, si els oceans retenen més CO² l’atmosfera en té menys, però té una part negativa que és que l’augment de diòxid de carboni fa baixar el pH de l’aigua, o sigui la torna més àcida. Es calcula que la quantitat global de carboni emmagatzemada en els oceans des del 1800 fins ara és de 147,5 gigatones, però des de fa trènta anys el ritme d’absorció del diòxid de carboni és de 2 gigatones per any. Si es pregunten com s’arriba a fer aquest càlcul, l’equip que ha el·laborat l’estudi, publicat per Biogeosciences,ha utilitzat cinc paràmetres diferents: s’ha mesurat el CO² dissolt; la salinitat, la temperatura, els nutrients, el pH i la presència de clorofluorocarbonis d’ús industrial.