Arxiu per a juliol, 2009
[youtube]63QOBq08Fxk[/youtube]
En només un segle el volum del cap dels rosegadors i la forma del seu cos s’ha modificat ostensiblement. Segons un estudi publicat per la revista PLoS ONE la causa la té l’augment de la població humana i el canvi climàtic. Ho explica l’ecòleg Oliver Pergams, de la Universitat d’Illinois, que han detectat canvis similars en rates tant de Califòrnia com de Chicago, una distància considerable perquè no tinguin relació entre elles. Per això els científics van pensar que potser les mutacions s’havien produït arreu del món. Es van examinar rosegadors de museus de tot el món i agafant les mesures anatòmiques de 1.300 exemplars de l’Àfrica, Amèrica i Àsia capturats entre el 1892 i el 2001. També van comparar especímens que viuen en illes aïllades amb d’altres que viuen en zones densament poblades i es van descobrir com a mínim 15 modificacions anatòmiques prou importants. Segons els investigadors deu d’aquestes modificacions tenen relació amb els canvis de població humana, canvis de temperatura i augment o disminució de les pluges. La gràcia del tema és que demostra que l’evolució potser un fenomen de pocs anys i que els mamífers s’hi adapten amb rapidesa. Ara també s’ha de determinar en què beneficia als rosegadors aquests canvis morfològics.
És impossible saber quantes rates hi ha al món. Però, per posar un exemple, es calcula que a Nova York, amb vuit milions d’habitants, hi hauria com a mínim sis rates per persona. O sigui, uns 48 milions de rates. Si la xifra l’apliquessim al món sencer, que té set mil milions de persones ens donaria una xifra aproximada de quaranta-dos mil milions de rates.
[youtube]JF8DICdwHTg[/youtube]
L’Oficina Meteorològica de la Gran Bretanya (MET) va anunciar que aquest estiu seria de «barbacoa», sec i calorós. Però almenys fins a finals de juliol, el temps britànic ha estat tot el contrari. Pluges torrencials, cels coberts, vents freds i molts núvols. Ha fet tant mal temps que la MET ha hagut de revisar les seves previsions per a l’agost. L’anunci d’un estiu caloròs i amb molt de sol va aixecar l’optimisme dels britànics i més, en un any, en què s’han reduït dràsticament les vacances de molts. Les principals crítiques apunten que els meteoròlegs de la MET potser van ser massa optimistes per a contagiar a la població més alegria sobretot en un any que molts britànics s’han quedat a casa, per així potenciar el turisme interior.
Que fer previsions a llarg termini és molt complicat ja se sap. Potser fins que no apareguin els computadors quàntics no es podrà avançar més en aquestes prediccions a setmanes o mesos vista. Però ni la utilització de milions d’algoritmes permet la certesa segura. Hi ha tants elements que fan impossible predir al cent per cent què passarà meteorològicament parlant a més de tres dies vista. Un esdeveniment esportiu que se celebri o no pot modificar la temperatura d’una ciutat en termes pràcticament imperceptibles però que existeixen. Que vostè encengui una barbacoa o no, també contribueix a “alterar” l’atmosfera. En tot cas a introduir-hi un element diferent. Pot pensar que la seva actuació individual és tan petita que no és res, però una suma important d’accions individuals acaba provocant canvis importants.
La MET és el tercer estiu que equivoca les previsions. El 2007 va pronosticar un estiu més calorós que el normal i amb pluges moderades. Doncs hi va haver tempestes i inundacions i va ser l’estiu més plujós des del 1912, amb temperatures per sota la mitjana. El 2008, la MET va pronosticar un estiu amb temperatures més càlides i pluges una mica per damunt del normal. I tant que van estar per damunt del normal! Va ser un dels estius més plujosos que s’han registrat. I el 2009, més del mateix. Però amb l’agreujant que la MET va utilitzar l’eslogan «l’estiu de la barbacoa», frase que ja forma part del vocabulari irònic britànic. Però que no es preocupin els de la MET a per tot arreu passa el mateix. El canvi climàtic es deixa sentir de mil formes i maneres, això sí, el primer que fa canviar són les prediccions.
[youtube]gz4QQvgXR_U[/youtube]
La companyia ferroviària nord-americana Burlington Northern Santa Fe (BNSF) està desenvolupant un sistema per fer funcionar les locomotores amb cèl·lules d’hidrogen com a força motriu. Als Estats Units, a diferència de la UE, molta part de la xarxa ferroviària no està electrificada i les màquines de tren utilitzen motors dièsel per a funcionar. En els cotxes els motors d’hidrogen fa molt de temps que s’estan desenvolupant, encara que la seva aplicació és, de moment, pràcticament nul·la. Però s’estan aconseguint avenços de rendiments i consum molt espectaculars. El departament d’Enginyeria i Tracció de la companyia BNSF, amb col·laboració amb l’empresa Vehicle Projects LLC, està desenvolupant a Kansas el disseny d’una locomotora moguda per una pila d’hidrogen. La combinació electroquímica de l’hidrogen amb l’oxigen genera molta energia suficient per a moure el tren elèctricament. El concepte seria no estar enganxat a la catenària sinó fabricar-se el tren mateix la seva pròpia electricitat.
Les distàncies que han de recórrer els trens de llarg recorregut són de milers de quilòmetres. Això comporta un consum molt gran de combustibles fòssils. Segons Via Libre, una revista especialitzada en trens, el 2007 el BNSF el 2007 tenia 6.000 unitats que es menjaven 14 milions de litres diaris, una autèntica barbaritat. És el 2% del consum total diari de combustible diesel dels Estats Units. Al preu que estan el gasoil aquest consum representa el 26% de les seves despeses i aporta un gran nivell de contaminació. Fer el salt a l’hidrogen representaria un gran avenç en aquests aspectes, sobretot el contaminant. La producció d’hidrogen és cara, però la seva eficiència també seria dos o tres vegades superior a una locomotora dièsel.
A d’altres països del món, amb la xarxa ferroviària electrificada s’han trobat maneres més eficients i menys costoses per fer que els trens puguin competir amb els avions en els trajectes de mitja distància. El secret ha estat reduir al mínim la fricció amb la via fent flotar els trens aplicant un camp magnètic sota el ferrocarril. El resultat son velocitats de més de 300 Km/h i molt ecològics. Aquests models de trens flotants van agafats a la via per sota i quan s’activen els imants literalment el tren s’aixeca uns centímetres. No poden descarrilar i poden aconseguir, com s’ha demostrat al Japó, velocitats de més de 500 Km/h. I ja s’està pensant en els trens del futur, que no aniran encaixats sobre rails sinó que circularan sobre una mena d’autopista magnètica, cosa que permetria fer canvis de direcció, fer minitrens per a ús de poques persones i que donarien un servei a la carta.
[youtube]BBr4HV2QJvI[/youtube]
PetroAlgae és una empresa nord-americana que es dedica a treure carburants de les algues i d’altres organismes naturals. La notícia és que una de les petrolieres més grans del món, Exxon Mobil, acaba d’anunciar que està molt interessada en aquest sistema sostenible de producció de combustible. Exxon invertirà 460 milions d’euros en estudiar com produir biocombustibles a partir d’algues. El projecte l’ha encarregat al pare de la decodificació del genoma humà, el nord-americà Craig Venter. L’objectiu és aconseguir una producció important abans del 2015.
A Florida, PetroAlgae treballa des del 2006 conrea en tancs oberts algues i altres organismes fotosintètics diatomees, plantes angiospermes i cianobactèries- per aconseguir carburants biològics de característiques molt similars als tradicionals. En el procés de transformació de les algues en combustibles, a més, es produeix una font de proteïnes ideal per a l’alimentació humana i animal. L’avantatge del sistema és que l’oli que s’obte es pot tractar en qualsevol refineria i subministrar en les mateixes benzineres actuals.
L’aigua utilitzada es recicla quasi totalment i els organismes que es fan créixer i que serveixen per a produir oli consumeixen el doble del seu pes en diòxid de carboni. Però l’avantatge més important és que les instal·lacions es poden situar sobre terrenys no fèrtils i que, per tant, a diferència del què passa amb d’altres vegetals que es planten per a la producció de biocombustibles, no es roba terreny per als aliments destinats a l’alimentació.
[youtube]okFt0piPO3o[/youtube]
Ho estan provant des de fa uns anys a Holanda i a Noruega i sembla impossible però està donant resultats. La barreja d’aigua dolça i aigua salada pot subministrar energia en quantitats importants. Els holandesos, per exemple, creuen que podrien abastar les tres quartes parts de la demanda estatal amb aquest sistema que no provoca efecte hivernacle. És el que es coneix com energia blava. Els estudis s’estan fent a la ciutat holandesa de Leeuwarden, on hi ha els laboratoris Wetsus, el Centre de Tecnologia pel Desenvolupament Sostenible de l’Aigua. Bàsicament del que es tracta és crear una tecnologia capaç d’extreure energia de la diferència de salinitat entre una aigua i una altra. I la idea és més fàcil del que pugui semblar. Es tracta bàsicament de crear una bateria. Les corrents d’aigua marina i d’aigua dolça es canalitzen a través de membranes. L’aigua salada té ions positius de sodi (Na) i negatius de clor (Cl). S’utilitzen dos tipus de membranes, una deixar passar els ions de sodi, i l’altra els ions de clor. Es crea una tensió potencial entre un parell d’electrodes i apareix l’electricitat.
Aquest tipus d’energia sostenible es va començar a dissenyar a mitjans del segle XX però mai s’ha acabat d’explotar seriosament. Ara a Wetsus tenen l’objectiu de crear una central elèctrica de dos-cents Megawattssuficient, segons Radio Nederland, de donar energia a unes 300.000 llars de les tres províncies del nord d’Holanda. La zona és ideal perquè hi ha el llac més gran de l’Europa Occidental que es va formar en construir la represa de l’Afsluitdjik i frenar l’aigua procedent del Mar del Nord. Però hi ha d’altres llocs d’on es podria extreure aquest tipus d’energia, de fet qualsevol estuari on es barregin aigua dolça i salada. Un riu com el Rin, amb un cabal de 2.000 m³/sg podria arribar a produir 5 milions de watts d’energia. L’Ebre o el Roïna tindrien un potencial menor, però estarien per sobre els 3 milions de watts. Clar que això seria desviant per les membranes tota l’aigua que porten i això no és factible.
Si tant fàcil és, per què no s’ha fet? La resposta és el cost de crear aquesta estructura. Fan falta centenars de milions d’euros i es calcula que un cop en funcionament el preu del Megawatt / hora (MWh) seria el doble del què per exemple surt d’una central de combustibles fòssils. Això almenys de moment, però a mesura que el preu de les energies no renovables es vagi incrementant perquè s’esgotin, la diferència per aplicar aquesta nova tecnologia serà molt menor i per tant ningú dubta que es pugui dur a terme. Tot i així, ens haurem d’esperar una dècada.
[youtube]ZBVWz9r4pZ4&feature=PlayList&p=501B269C7BA20F72&playnext=1&playnext_from=PL&index=3[/youtube]
Un dels principals problemes en les operacions hospitalàries és la tolerància dels pacients a l’anestesia, sobretot a la general que s’aplica per fer les grans cirurgies. Ara investigadors de l’Hospital General de Massachusetts, als Estats Units, han desenvolupat una nova anestèsia general més segura per als pacients més greus. L’experiment, realitzat de moment només en animals l’ha publicat la revista Anesthesiology. La prova s’ha fet a partir d’un anestèsic existent amb el fàrmac MOC-etomidat. La diferència d’aquest nou producte és que no provoca una caiguda ràpida de la pressió sanguínea com fan la majoria d’anestèsics o la supressió de l’activitat de la glàndula adrenal durant un període prolongat de temps. El director del projecte, Douglas Raines, explica que la diferència és que el nou fàrmac manté la pressió sanguínea més estable i redueix la durada de la supressió adrenal. En pacients greus o vells, les grans caigudes de tensió poden ser molt perilloses, i per això s’ha treballat en la recerca d’un fàrmac més fàcil de metabolitzar. Les proves amb el MOC-etomidat s’han fet amb granotes i rates, i s’ha pogut comprovar que la recuperació dels animals després de l’anestèsia també era molt més ràpida.
[youtube]l6AIt36-whc[/youtube]
La Terra no només té unes condicions especials perquè hi hagi esclatat la vida, sinó que bona part de la seva estabilitat la té gràcies a les particulars característiques del sistema solar. Primer de tot, el Sol és una estrella molt estable que no té grans oscil·lacions i això permet que els diferents planetes que orbiten al seu voltant mantinguin unes condicions determinades. Però no només el Sol és el responsable que la Terra estigui força protegida. El sistema solar té dos grans planetes gasosos amb una gravetat molt gran. Júpiter era el líder dels deus romans, el Zeus dels grecs, i per això el planeta més gran del sistema solar va ser batejat així. La gravetat de Júpiter és 2,5 vegades la de la Terra i per això, juntament amb Saturn capturen un nombre major de cometes i asteroides que la resta. Diumenge passat l’astrònom australià aficionat Wesley Anthony va fotografiar l’impacte d’un cometa o un asteroide contra Júpiter, justament quan feia quinze anys d’un altre impacte, el del cometa conegut com Schumaker-Levy, en nom dels astrònoms que el van localitzar. El tema no deixaria de ser un fenomen destacat de l’astronomia sinó fos pel volum de l’objecte en qüestió. Segons les primeres dades, l’asteroide o el cometa seria similar a la Terra. Si Júpiter no l’arriba a capturar en aquests moments tindríem un astre aproximant-se a l’òrbita de Mart i en direcció cap a l’òrbita terrestre. El sistema solar funciona pels equilibris que les diferents gravetats dels diferents elements del sistema i l’estabilitat que això proporciona. Un impacte contra Mart, Venus, Mercuri o qualsevol satèl·lit hagués provocat una situació complicada, per no dir si hagués xocat contra la Lluna o la Terra o simplement hagués passat tan pròxim que n’hagués alterat l’equilibri. I el més preocupant de tot és que, amb un nombre cada dia superior de telescopis observant el què tenim afora ningú no hagués advertit que un astre d’aquestes dimensions es passejava pel sistema solar. Quan em parlaven de Nibiru, el planeta fantasma que segons algunes teories apareixerà el 2012 pel sistema solar, em semblava impossible. Doncs no, una cosa similar acaba de passar i ningú pot garantir, ara per ara, que hi hagi un altre planeta erràtic que ens visiti per sorpresa.
[youtube]hjVopJXSTHE[/youtube]
L’element 112, el més pesant de la taula periòdica va ser descobert fa 12 anys per un equip de científics del Centre d’Investigacions de ions pesants (CGI) de Darmstadt, a Alemanya. Ara la Unión Internacional de Química Pura i Aplicada (IUPAC) ha confirmat el descobriment. L’element 112 és 277 vegades més pesant que l’hidrogen. Quan es descobreix un nou element se l’ha de batejar, i l’equip que l’ha descobert ha decidit posar-li «Copernicium» i que el seu símbol sigui Cp. El nom és en honor del científic i astrònom polonès Nicolau Copèrnic (1473-1543), que va ser el primer en afirmar que els planetas giren sobre si mateixos i al voltant del Sol, per la qual cosa se’l considera el pare de l’astronomia actual. De fet, l’obra d’Isaac Newton parteix de les ideas i teories avançades per Copèrnic. Abans de final d’any la IUPAC confirmarà si l’element 112 queda definitivament batejat com «Copernicium» o «Copèrnic».
[youtube]PZfrxUgZSuM[/youtube]
Amb el programa Apol·lo en el record, la NASA està a punt de donar per acabada l’etapa dels transbordadors i prepara un nou programa per a la futura generació de naus espacials. S’anomena Constellation (Constel·lació) i consisteix en crear coets llançadors batejats com Ares, una càpsula per a viatges tripulats que s’anomena Orion i un nou mòdul lunar. El programa Constel·lació es va obrir el 2004 i en cinc anys només ha avançat en fase de disseny i proves d’alguns elements. El més important és la nova filosofia que es vol donar a la carrera espacial. D’una banda reduir despeses i per altre, aprofitar tot el que s’ha fet fins ara. De fet, l’Ares és un coet que evoluciona a partir dels impulsors SRB dels transbordadors, al qual s’afegirà un segment més fins a arribar a una considerable altura de 93 metres. Dalt de tot, imitant els Apol·lo, se situarà la càpsula Orion, si el vol es tripulat, o la càrrega que correspongui. La majoria de problemes que han tingut els transbordadors ha vingut precisament que la nau està massa pròxima als coets i qualsevol peça que la colpegi li pot provocar uns danys catastròfics, tal com va passar amb el Columbia. En una segona fase, es construirà una versió encara més sofisticada, l’Ares-V, el coet cridat a ser el Saturn-V del segle XXI, que ha de permetre el retorn dels humans a la Lluna. La versió del nou mòdul lunar està començant, s’anomena LSAM i també es una evolució dels mòduls lunars del programa Apol·lo. Tot això es desenvoluparà durant els pròxims deu anys. L’abril del 2009 es va provar tot just la primera etapa de l’Ares I, però el primer test operacional està prevista, de moment pel setembre del 2012, i el primer vol de l’Orion per un any més tard. L’arribada d’astronautes a la Lluna no es repetiria, sino canvia el calendari, fins el desembre del 2019, quan faci 50 anys que Armstrong i Aldrin la van trepitjar.
[youtube]odRz8XgQcjo[/youtube]
Com que aquests dies se celebra el 40è aniversari del primer viatge tripulat a la Lluna, molta gent em pregunta què n’opino de la teoria de la conspiració; de que tot fos mentida i l’home no hagués trepitjat mai el satèl·lit. I m’ho pregunten gent que té uns certs coneixements del tema però que, davant l’allau d’informació conspirativa, se’ls plantegen dubtes. El professor de Física Eugenio Fernández Aguilar acaba de publicar el llibre «La conspiración lunar ¡Vaya timo!» (Laetoi), ideal per als que els quedi algun dubte de que l’home sí que va arribar a la Lluna. L’autor es dedica a desmuntar alguns dels arguments més coneguts dels qui creuen que el programa Apol·lo va ser una gran conspiració per fer creure al món que els EUA podien enviar astronautes a la Lluna.
Crec però que amb només tres arguments es suficient per desmuntar les teories basades, bàsicament, en informació treta de context i en barrejar naps amb cols. En el programa Apol·lo hi van participar, directa o indirectament 400.000 persones; de les quals 15.000 ho van fer de forma molt propera. Algú es pot imaginar que 400.000 persones callessin per sempre, suposadament -segons els conspiracionistes- perquè els serveis secrets nord-americans els havia amenaçat de mort? Algú s’imagina una conspiració de 15.000 persones que han guardat silenci durant quaranta anys? Algú s’imagina que els russos no s’haurien afegit a la teoria de la conspiració en plena Guerra Freda si hagués estat mentida? Doncs no ho va fer, quan era la part més interessada en que se sabés?
L’altra teoria del suposat complot afirma que hi ha imatges falses, que es veuen els astronautes caminant per la Lluna i que fan ombres en direccions oposades, o que s’hi veu una persona sense el vestit espacial passejant pel fons, que la bandera onejava quan no hi havia vent… Tot això és veritat, però té un motiu. Ens hem de situar el 1969 la tecnologia no era l’actual. Les transmissions de televisió estaven fent les seves primeres passes i no estava gens clar que funcionès, per això es van aprofitar els assajos de les passejades lunars dels astronautes en un plató per gravar-los i utilitzar les imatges per si calia. Per això s’hi veuen tècnics i les llums sí, són de focus, per això les ombres, en algunes imatges, no van en una sola direcció. Clar que si s’agafen aquestes imatges i això no es diu, la teoria de la conspiració és molt més consistent.
El tema de la bandera és igual, que si onejava… doncs no, no oneja perquè a la Lluna no hi ha atmosfera i per tant no hi ha vent, però els filferros que hi havia dins per mantenir-la estesa sí que vibraven amb el moviment… I així doncs tot. Es diu també que mai una nau espacial amb humans podria haver trencat el cinturó, les àrees plenes de protons i electrons que rodegen la Terra, perquè haguessin estat sotmesos a grans quantitats de radiació. És cert que les operacions espacials -d’això els conspiracionistes no en dubten- es fan a altures molt baixes. L’«Endeavour» esta avui només 400 km per damunt dels nostres caps. Però sí, ho van fer. La missió Apol·lo només tenia un 50% de possibilitats de tenir èxit. Fins i tot el president Richard Nixon tenia preparats dos discursos, un felicitant-se per l’èxit d’haver arribat a la Lluna, i l’altre donant el pèsam per la mort dels astronautes. Però resulta que van fer 384.000 km i l’atzar va estar de la seva part. Neil Armstrong, Edwin Aldrin i Michael Collins, encara són vius tot i que ja passen dels setanta anys. Tanta radiació perjudicial doncs, no va ser.
Però hi ha una prova que podria ser definitiva però només pels que tenen clar que molts avenços tècnics provenen de l’exploració espacial. Si algú té televisió per satel·lit no cal que dubti que des del 1957, any del llançament de l’Sputnik, la tecnologia aeroespacial ha avançat a un ritme impensable. Els conspiracionistes tampoc dubten que s’hi hagi arribat, almenys creuen que han arribat sondes no tripulades a la Lluna i diuen que han fotografiat ovnis i construccions alienígenes, fins i tot s’en poden «veure» imatges -més falses que els assajos d’Armstrong i Aldrin, per cert-. Doncs la sonda LRO de la qual parlava ahir, la destinada a fotografiar amb detall la Lluna per començar a buscar les zones òptimes d’aterratge de les noves missions, acaba d’enviar les localitzacions de les restes de les sis missions Apol·lo que van aconseguir arribar. Les restes són, una part del mòdul lunar que es quedava a la Lluna en el moment d’enlairar-se, i part del material utilitzat. Clar que els conspiracionistes sempre poden dir que la foto és una ampliació macroscòpica d’un formatge amb un cuc treient el cap.