Arxiu per a setembre, 2009
[youtube]NXUXZUvGgpo[/youtube]
Científics espanyols han descobert diversos mecanismes moleculars pels quals els fumadors tenen més risc de patir infeccions respiratòries, cosa que permetrà revisar les teràpies a fumadors amb malalties respiratòries cròniques. L’estudi s’ha publicat a la revista Infection and Immunity i l’ha realitzat el Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa de Malalties Respiratòries (CIBERES) i ha estat dirigit pels doctors José Antonio Bengoechea i Junkal Garmendia, de la Fundació Caubet-Cimera, de Mallorca, amb la col·laboració del Servei de Pneumologia de l’hospital Son Dureta de Palma. Els efectes nocius del tabac són prou coneguts i es responsable del càncer de pulmó, la destrucció irreversible del teixit pulmonar o la malaltia pulmonar obstructiva crònica (EPOC). La majoria de fumadors són propensos a patir més infeccions respiratòries causades per bacteris i virus i que es converteixin en malalties cròniques. La raó d’això fins ara era desconeguda però la investigació ha revelat que el tabac disminueix l’activitat netejadora de les cèl·lules defensives presents en el pulmó, els macròfags alveolars, encarregats d’eliminar els agents infecciosos que hi arriben. Si una persona fuma aquestes cèl·lules treballen més malament i realitzen de forma ineficient la seva netejadora, perquè el fum redueix l’activitat de la proteïna AKT. Així virus i bacteris poden superar la barrera defensiva i infectar l’organisme.
[youtube]x0Srd9cOgPc[/youtube]
El 24 de juliol va ser llançada des del cosmòdrom de Baikonur (Kazakhtan) la nau de càrrega Progress M-67amb més de 2,5 tones de càrrega i provisions per als ocupants de l’Estació Espacial Internacional (ISS). L’arribada de naus de càrrega no tripulades a la ISS tampoc és cap novetat perquè pràcticament els viatges són ara mensuals. La seva funció és diversa. Des de transportar combustible, oxigen, aigua, aliments i equipaments i peces de recanvi a utilitzar la nau per empènyer cap amunt el conjunt de la ISS quan aquesta ha perdut altura. Un cop han fet la seva funció, les naus mercants es desenganxen de la ISS i es deixen caure cap a l’atmosfera on es desintegren sobre el Pacífic, a uns 3.000 quilòmetres de Nova Zelanda, una de les zones on hi ha menys possibilitats que algun fragment que no s’hagi desintegrat pugui causar danys. Per què citem la M-67? Doncs perquè, tot i ser la tercera nau de càrrega que s’ha acoblat a la ISS aquest any, aquesta és l’última nau russa de transport que tenia un comandament analògic. La nova generació de naus mercants ja tenen comandament digital. Aquestes noves naus ja s’han acoblat a la ISS dues vegades. La M-01M el mes de novembre passat i la M-02M el mes de febrer passat. La tecnologia analògica que ha estat utilitzada a l’espai pràcticament durant tota la segona meitat del segle XX i que ha donat els èxits més importants de la carrera espacial ja és història.
[youtube]h9HY7bqOVFE&feature=PlayList&p=82F1EF328C1E9334&index=50[/youtube]
Una línia de tren d’alta velocitat explotada durant trenta anys permet reduir el 60% de les emissions de diòxid de carboni que es produirien si la mateixa distància s’hagués de cobrir per carretera o avió. L’estudi l’ha fet l’Agència del Medi Ambient i Control de l’Energia del govern francès (ADEME), amb la col·laboració del gestor francès d’infraestructures ferroviàries RFF i amb la Societat estatal de Ferrocarrils (SNCF). Segons això la línia de TGV que s’està construint entre Dijon i Mulhouse ja serà rentable respecte a les emissions en només dotze anys. Els autors de l’informe calculen que durant trenta anys, els 140 quilòmetres d’aquesta línia Rin-Roine emetran 1,9 milions de tones de CO². Un 42% de les emissions correspondran a la construcció de la infraestructura i un 53% a la generació de l’energia elèctrica que mourà els trens. Es calcula que cada any utilitzaran aquesta línia 1,5 milions de viatgers. I per calcular que significarà en emissions la construcció de la infraestructura es va calcular la col·locació de les vies i l’aixecament de dues noves estacions, la de Besançon Franche Comté i la de Belfort-Montbéliard, les instal·lacions per fer el manteniment i una trentena de combois que faran el trajecte diàriament. I aquestes dades es poden aplicar a tots els llocs on hi ha trens d’alta velocitat que demostren la seva eficàcia en la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle.
[youtube]KpNnlKywvGs[/youtube]
El College of the Atlantic de Maine (EUA); l’Evergreen State College de Washington (EUA); el Middlebury College de Vermont (EUA); la Tongji University de Xangai (Xina); la University of the West of England de Bristol (Regne Unit) i la Universitat de Màlaga s’han associat per crear la Climate Neutral Network, una xarxa d’institucions acadèmiques universitàries que té per objectiu promoure l’acció global per descarbonitzar l’economia i les societats. El projecte té el suport del Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient. El principal problema de l’escalfament global és l’emissió a l’atmosfera de diòxid de carboni en excés, cosa deguda a la dependència energètica mundial excessivament depenent dels combustibles fòssils. El què es pretén amb la idea és potenciar la investigació en energies i sistemes que redueixin les emissions de CO² fins i tot a nivell zero.
[youtube]xXHrVErX4iU[/youtube]
La NASA ha confirmat que tant a la Lluna com a Mart hi ha aigua. I no en quantitats inapreciables, sinó de forma abundant, tot i que està amagada. La notícia no és nova, perquè ja fa temps que d’una forma o altra s’han observat indicis que ho apuntaven. De fet, científicament la presència d’aigua en molts altres és lògica. Si l’hidrogen és el gas més abundant a l’Univers només li falta trobar oxigen per a formar aigua (H²O). En el cas de Mart ha estat la sonda Mars Reconnaissance Orbiter (MRO) la que ha detectat que en cràters de meteorits entre el pol nord i l’equador marcià pot haver-hi aigua sota la superfície. I si fins ara es creia que l’aigua es concentrava en els pols, doncs ara ja se sap que no, que fins i tot se’n pot trobar prop de l’equador marcià. Respecte a la Lluna, científics de la Universitat de Tennessee han utilitzat instruments de la NASA muntats en el satèl·lit indi Chandrayaan-1 per analitzar la llum que reflecteix la superfície lunar amb la finalitat de determinar els seus materials. L’instrumental va detectar longituds d’ona que indicarien la presència d’aigua. A la Lluna hi hauria dos tipus d’aigua. Una seria exogènica, la que hi ha estat portada pels meteorits o petits cometes que hi han impactat. L’altra seria endogènica, i estaria en el seu interior. En tot cas, aquests descobriments fan que s’acabi la creença que l’existència d’aigua en altres astres era un fet excepcional, encara que evidentment les condicions que es donen a la Terra són les millors perquè dues terceres parts del planeta siguin líquides.
[youtube]2sSxZKoCCQ4[/youtube]
La Xina s’ha decidit finalment a emprar biocombustibles. De moment de forma incipient, però ara que la Xina ja s’ha convertit en el país del món que emet més diòxid de carboni la notícia és important. A partir del 2010, tres ciutats xineses -Pequín, Xangai i Guangzhou- i quatre companyies estatals (CNPC, Sinopec, CNOOC i COFCO) començaran a comercialitzar i produir B5. Aquest biocombustible només contindrà un 5% de biodièsel i un 95% de gasoil normal que es començarà a distribuir de forma experimental. Aquesta concentració de biodièsel permet que no s’hagi de realitzar cap modificació dels motors dels vehicles. Però com que a la Xina tots els números es fan gegants, això significarà 200.000 tones de biodièsel en un any. China National Petroleum Corporation (CNPC) i China National Cereals, Oils & Foodstuffs Corporation (CFCO) han signat un acord amb l’administració forestal estatal per plantar 13.000 hectàrees de conreus destinats a la producció de biodièsel pels pròxims 15 anys. Sinopec ja té una refineria per produir 100.000 tones de biocombustible cada any. La China National Offshore Oil Corporation (CNOOC) també ha construït una refineria per produir biodièsel a partir del conreu de 34.000 hectàrees de pinyó de l’Índia (jatropha en espanyol) , està a punt d’obrir un altre centre de producció a l’illa de Hainan per produir-ne 60.000 tones més. L’any 2020 la producció de biodièsel a la Xina serà de dos milions de tones anuals.
[youtube]lCDZSf04afQ&feature=related[/youtube]
Jane Burgermeister és una periodista científica suïssa que ha escrit per a revistes com Nature o el British Medical Journal i ha treballat per diaris com The Guardian. Es va fer famosa fa uns mesos quan va presentar càrrec criminals a l’FBI en contra de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i la farmacéutica nord-americana Baxter, la filial austríaca de la qual va distribuir, el febrer del 2009, 72 quilos de material contaminat amb vacunes que contenien el virus viu de la grip aviària, l’H5N1, a setze laboratoris de diversos països. O sigui, en comptes de vacunes el què va fer la farmacèutica va ser distribuir directament el virus. La periodista ho va denunciar perquè entenia que un error d’aquesta mena en empreses que tenen protocols de seguretat extrems només ho podien fer de forma conscient, en aquest cas per provocar una pandèmia que obligués a una distribució massiva de les seves vacunes bones. La probabilitat de barrejar un virus viu amb el material d’una vacuna accidentalment és pràcticament impossible.
Sóc poc partidari de les teories conspiratives però com a mínim els arguments que planteja Burgermeister s’han d’escoltar ara que els governs estan disposats a distribuir una vacuna contra la grip A que encara està en fase experimental i no se sap ni la seva eficàcia ni si serà perjudicial. La suposada errada de Baxter amb les vacunes contaminades no va anar més perquè a la República Txeca van realitzar l’experiment d’injectar la vacuna que els havia arribat a fures, abans de començar-la a aplicar als humans. Les fures van morir i es va descobrir l’error. Els txecs es van preguntar si era una conspiració deliberada per a provocar una pandèmia. La sospita sobre Baxter recau en el fet que el virus de la grip aviària H5N1 és mortal però té una propagació més restringida perquè s’encomana amb més dificultat. En els laboratoris el què va aparèixer va ser una barreja de l’H5N1 amb el de l’H3N2, la grip estacional, molt més contagiosa. O sigui, no només no s’havia matat el virus o atuït per fer-ne una vacuna sinó que als laboratoris aquest s’havia potenciat. Curiosament setmanes després d’aquest incident, Baxter va ser escollida per a produir una vacuna per a la grip A que va aparèixer a Mèxic i que ràpidament es va estendre als EUA.
I entre això i la història que hi darrera el Tamiflu, comença a ser preocupant que mitja Humanitat depengui d’unes empreses que tenen la salut mundial a les seves mans. Per cert, la ministra espanyola de Sanitat, Trinidad Jiménez, va dir que no es vacunaria de la grip A, això sí les administracions autonòmiques i estatals adquiriran i distribuiran vacunes com caramels aplicant els protocols i recomanacions de l’OMS.
[youtube]OOBGPZyv5vI&NR=1[/youtube]
L’exdiplomàtic Michael Jay i el científic Michael Marmot han publicat un article a les revistes mèdiques The Lancet i British Medical Journal advertint que un fracàs en la cimera del clima que s’ha de celebrar a Copenhaguen a finals d’any, tindria com a conseqüència que la Humanitat afrontaria una catàstrofe sanitària global sense precedents. Reduir en un 50% (respecte al 1990) les emissions de diòxid de carboni pel 2050 és l’única manera d’evitar que la temperatura mitjana del planeta s’elevi dos graus respecte a la que hi havia en temps preindustrials. Els científics consideren que aquest és el límit a partir del qual el canvi climàtic serà irreversible i catastròfic. Per això una manca d’acord a Copenhaguen podria frenar els canvis socials i energètics imprescindibles per a frenar l’escalfament global. Els autors de l’article defensen també que aquests canvis s’haurien de fer igualment encara que no tinguessin conseqüències directes sobre el clima. Entre ells, proposen tancar les centrals de carbó, eliminar els motors de combustió interna, l’estalvi energètic en els habitatges, lluitar contra la deforestació i el potencialment de collites resistents a les sequeres. Està clar que només fent passes cap a una energia neta, cap als cotxes que funcionin sense gasolina, protegint els boscos i les selves i amb una nova cultura agrícola es pot evitar anar cap a una catàstrofe. Jay i Marmot, a més en el seu article, insten als professionals de la sanitat, a adoptar un paper militant sobre l’escalfament global per aplicar estratègies que beneficiïn la salut de la població.
[youtube]UcUsxzTKbPI[/youtube]
El 2007, Albert Fert (Carcassona, França, 1938) va guanyar el Premi Nobel de Física juntament amb l’alemany Peter Grünberg. Els dos van descobrir, de forma separada, la magneto-resistència gegant. Aquest fenomen és un efecte mecànic quàntic que ha permès multiplicar per cinquanta la capacitat d’emmagatzament en discs durs d’ordinador, aparells musicals, aplicacions electròniques i càmeres de vídeo. Frent va ser investit el 17 de setembre doctor honoris causa de la Universitat de Saragossa, acte que va aprofitar per predir que l’electrònica convencional té els dies comptats. De fet, ell li dóna un dècada abans que sigui substituïda per un altre concepte. L’espintrònica està basada en la petita càrrega magnètica que una partícula atòmica genera quan gira sobre ella mateixa. Això obre tot un ventall de possibilitats per a la nanoelectrònica i la nanotecnologia. El desenvolupament més conegut de l’espintrònica són els mecanismes per a la lectura d’informació de discs durs. Però Fert assegura que amb aquesta tècnica aplicada a les telecomunicacions, creant dispositius que puguin emetre i rebre microones de manera més eficient, com els telèfons mòbils, el salt en aquest camp pot ser espectacular en els pròxims anys.
De fet tothom té clar que el gran salt tecnològic, per exemple en la computació, es produirà quan es faci el pas a la computació quàntica. Els principis ja estan clars, però la tecnologia per aplicar-lo encara és incipient. Si l’electrònica actual es basa en commutadors que deixen o no passar corrent i que, per tant, o estan connectats o desconnectats, l’electrònica quàntica permet infinites posicions de les partícules i això determinarà en el futur tota la tecnologia amb una capacitat desconeguda.
[youtube]BaisVtcj-Tg[/youtube]
La capa d’ozó és una malla formada per aquest gas, 0³, que ocupa pràcticament el 95% de l’estratosfera. Segons les zones esta a una altura d’entre 15 i 50 quilòmetres d’altura sobre la superfície del planeta. Tot i així aquesta barrera protectora, si l’ozó estés repartit uniformement sobre la superfície del mar estaríem parlant d’una capa de només tres milímetres. Tot i ser molt petita la barrera és suficient per interceptar la radiació solar deixant passar el calor però evitant l’entrada de radiació curta o ultraviolada.
Amb l’ús de Clorofluorocarbonis (CFC) de forma generalitzada a partir de la segona meitat del segle XX, la capa d’ozó va patir un greu deteriorament en la seva part més feble, els pols. La prohibició d’aquests CFC en aerosols i gasos de refrigeració ha evitat que el forat en la capa d’ozó hagi continuat creixent però encara no s’ha tancat. Al faltar ozó als pols, el que hi ha a la zona equatorial ha tendit a desplaçar-se debilitant-ne també el seu gruix. Si fins ara s’havia advertit de la perillositat de les radiacions ultraviolades a les zones polars, ara també s’està comprovant que a les zones equatorials s’estan multiplicant els casos de càncer de pell. Les darreres investigacions asseguren que els habitants dels Andes de l’Equador, Perú i Colòmiba reben diàriament nivells de radiació ultraviolada extrems a causa del deteriorament de la capa d’ozó. A Guayaquil (Equador) la radiació supera el 14 UVI (índex de factor ultraviolat) i el 24 a Quito (Perú). L’Organització Mundial de la Salut (OMS) considera alta una exposició de 6 o 7 UVI; molt alta la de 8 a 10; i extremadament alta la que supera els 11 UVI. A l’Equador el càncer de pell ha crescut un 80% els últims quatre anys i un de cada deu equatorians té risc de patir-lo. Les poblacions situades a gran altura com La Paz o Bogotà també estan molt exposades a les radiacions. Per cada mil metres d’altura la radiació solar ultraviolada augmenta un 10%.