Arxiu per a octubre, 2009
[youtube]X1eTIFKeG28&feature=related[/youtube]
La psicòloga colombiana Cynthia Quiroga ha presentat la seva tesi doctoral sobre el tango a la Universitat de Frankfurt en la qual arriba a la conclusió que aquest ball argentí redueix l’estrès i estimula el desig sexual dels balladors. El tango no només anima sinó que redueix una hormona relacionada amb l’estrès, el cortisol, i fa pujar la testosterona, hormona relacionada amb el desig sexual. La psicòloga va recollir mostres de saliva de 22 parelles de ball i va investigar la seva composició química. A més, va preguntar als participants per les emocions que sentien quan ballaven. Per saber quin era el factor determinant d’aquest ball que disparava les hormones, Quiroga va analitzar cada factor per separat. Les conclusions són interessants però previsibles en certa manera. La música contribueix a reduir l’estrès mentre que el contacte físic i el ball disparen la testosterona. Combinant els tres factors reaccions emocionals i canvis hormonals arriben al nivell màxim. La tesi, publicada a la revista Music and Medicine confirma altres investigacions i les recomanacions de molts terapeutes que aconsellen a les parelles amb problemes que ballin tangos.
[youtube]RDOuwMj7Xzo[/youtube]
Tsunami és una paraula japonesa que significa “onada gegant” normalment produïda per un sisme en el fons del mar, cosa que pot generar onades de més de 30 metres d’altura. Antigament els tsunamis s’anomenaven maremotos però en un congrés celebrat el 1963 és va decidir que s’agafarien les paraules japoneses “tsu” -que significa port- i “nami” -onada- per definir un fenomen concret que es produeix molt esporàdicament. Si el fons marí trontolla, el brusc moviment de l’aigua en profunditat genera un moviment de l’aigua cap a la superfície de milers de milions de tones d’aigua. En els mars poc fondos com el Mediterrani, la possibilitat d’un tsunami devastador és mínima, però en un oceà com el Pacífic, amb una profunditat mitjana de 4.000 metres, un sisme submarí pot provocar onades gegants fàcilment que a més es desplacen a velocitats que poden arribar als 700 km/h. Quan una onada gegant s’acosta a la platja la menor profunditat fa que s’elevi i augmenti la velocitat. L’impacte pot portar aigua quilòmetres terra endins, bàsicament depenen de l’altitud del terreny.
Els tsunamis són provocats generalment per terratrèmols, però també es poden formar a causa de l’erupció d’un volcà submarí, per una esllavissada de la costa, per la caiguda d’un gran meteorit o per una prova atòmica subterrània en un atol·ló. No tots els sismes submarins provoquen tsunamis, només aquells que tenen una gran magnitud i capacitat per deformar el sòl marí. Els països que toquen el Pacífic tenen més possibilitats de patir tsunamis, però ningú que viu prop del mar pot pensar que mai passarà. L’1 de novembre de 1755 una onada gegant va afectar les costes del golf de Cadis, a causa d’un terratrèmol que va afectar sobretot Lisboa. Entre els tsunamis que han passat a la història hi ha el d’Indonèsia del 26 de desembre del 2004 que va matar 288.000 persones aproximadament. Una erupció del volcà Krakatoa el 1883 va produir una onada gegant de 42 metres d’altura que va afectar les illes de Sumatra i Java. El 1969 una onada gegant que es va originar a Xile va devastar primer Hawaïi i després va arribar al Japó. El 1993 un tsunami provocat per un terratrèmol amb epicentre al sud d’Hokkaido, va afectar les illes Okushiri i Oshima i va deixar 229 morts. El tsunami que ha afectat Samoa aquesta setmana ha provocat uns dos cents morts.
[youtube]2GgHqsL8WSc&feature=related[/youtube]
Després de l’última glaciació fa 20.000 anys la Terra ja va patir un canvi climàtic, segons un equip de científics austríacs de l’Institut de Limnologia de l’Acadèmia de les Ciències d’Àustria (ÖAW). Fa entre 19.000 i 13.000 anys el planeta va patir canvis molt importants de temperatura. Després d’una gran caiguda de les temperatures es va iniciar un període que va durar uns 2.500 anys, fins que fa 14.500 anys, les temperatures van tornar a pujar. Ho confirmen les restes d’algues i pol·len i sediments en un llac de la regió austríaca de Carintia. Durant aquesta època, la temperatura mitjana de l’aigua del llac a l’estiu era molt variable i oscil·lava entre els 10 i els 18 graus, actualment aquesta aigua pot arribar a assolir temperatures de 21 graus.
Les glaciacions periòdiques dels últims 2,5 milions d’anys va ser causades per canvis en l’eix de rotació de la Terra i no per l’acumulació de diòxid de carboni, segons un estudi publicat a la revista Science l’estiu passat. El professor de geociències de la Universitat estatal d’Oregon Peter Clark considera que la radiació solar és la que va provocar el final de l’última era glacial, i després l’augment dels nivells de diòxid de carboni atmosfèric i la circulació oceànica, que suavitza el clima, van fer la resta. L’última glaciació va començar fa 26.000 anys i es va allargar 7.000 anys. Aquests científics van analitzar 6.000 plataformes de gel amb la finalitat de definir quan van començar a descongelar-se i confirmar que les eres glacials eren fruit de canvis en la rotació terrestre. Curiosament, segons Clark, aquestes alteracions que canvien l’angle de la radiació solar són degudes a la influència sobre la Terra dels planetes més grans del sistema solar com Júpiter i Saturn. Si la causa és astronòmica és lògic pensar que en algun moment de l’actual període interglacial es tornaran a donar les condicions que van portar el planeta a l’última glaciació. L’efecte hivernacle i l’augment de les emissions de gasos causants de l’escalfament global, però, han modificat l’evolució natural del planeta i s’haurà de veure com va responent a l’activitat humana.