[youtube]PpT-36JYo28[/youtube]
[youtube]rHyeZhcoZcQ[/youtube]
Científics nord-americans de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Los Angeles, a Califòrnia, han presentat un estudi que assegura que alguns fàrmacs que combaten l’osteoporosi també ajuden a prevenir el càncer de mama. L’estudi, presentat per l’Associació per a la Investigació del Càncer en un simposi sobre la malaltia a San Antonio, Texas, s’ha realitzat a 150.000 dones menopàusiques i les conclusions són clares. Les dones que van consumir bisfosfonats per a combatre l’osteoporosi es van veure beneficiades per una reducció del 32% en els casos de càncer de mama invasiu. Aquest factor benefactor d’aquest fàrmac ja s’havia començat a veure beneficiós en altres estudis anteriors que havien establert un nivell molt més baix de recaiguda de la malaltia en dones que havien rebut una injecció d’àcid bisfosfonat zoledrònic cada sis mesos. Als Estats Units cada any es recepten aquests fàrmacs a milions de dones per combatre l’afebliment dels ossos.
L’osteoporosi és una malaltia en la qual l’os va perdent massa i es torna més prim i feble, cosa que fa que es torni molt fràgil i sovint es trenqui. La massa òssea d’una persona va augmentant al llarg de la seva vida fins arribar al nivell màxim entre els 30 i els 35 anys. A partir d’aquesta edat, de forma natural, comença una progressiva pèrdua de massa dels ossos. Quan la pèrdua progressiva s’accelera, cosa que pot estar provocada per una malaltia o hàbits determinats i en el cas de la dona en arribar a la menopàusia, pot presentar-se l’osteoporosi en edats més baixes. L’osteoporosi és la principal causa de fractures d’ossos del canell, columna i maluc en dones a partir de l’època menopàusica.
[youtube]AMaMx7s-EVc[/youtube]
Avui que es tanca la cimera del clima de Copenhaguen és interessant veure quines són les perspectives que l’Agència Internacional de l’Energia (AIE) té pels pròxims anys. I les que té són força contradictòries amb els resultats que sortiran de Dinamarca. Però crec que el què passarà s’aproximarà més al que pronostica l’AIE que els compromisos -potser hauríem de dir desitjos- sorgits de la cimera. Com a mínim les dues coses són contradictòries. Anem a veure. D’una banda tenim el compromís de reduir les emissions de diòxid de carboni, causants en bona part de l’escalfament global i el conseqüent canvi climàtic. Reduir-les passa, entre altres coses, en deixar de tenir una economia dependent del petroli i canviar-la per una que s’alimenti de les energies renovables. Tampoc es té en compte que l’increment diari de la població de la Terra és d’unes dues-centes mil persones i que la població mundial s’aproxima als 7.000.000.000 de persones. Això implica una necessitat molt més gran d’energia que les sostenibles no poden cobrir. Per això veig complicat que si la demanda del petroli continua augmentant es pugui frenar significativament l’escalfament global.
L’AIE afirma que entre el 2010 i el 2014 cada any augmentarà un 0,9% la demanda de petroli. Es veritat que la crisi ha frenat el creixement desmesurat de la demanda de cru, però la carrera alcista ja està tornant a arrancar. El 2009, respecte del 2008, la demanda va baixar 1,4 milions de barrils diaris i s’ha quedat en 84,9 milions de barrils diaris. Però l’any vinent ja parlarem d’una mitjana de 86,3 milions diaris. Els exercicis següents, la tendència a l’increment continuarà amb 87,5 milions de barrils diaris el 2011; 88,7, el 2012; 89,8 milions de barrils diaris pel 2013 i 90,9 milions pel 2014.
Aquest augment de la demanda provindrà bàsicament dels països emergents però en els desenvolupats hi haurà un estancament del consum de cru o fins i tot una davallada per l’entrada d’energies renovables.
Però d’on sortirà el cru d’aquests pròxims cinc anys? Els principals països productors continuaran sent bàsicament els mateixos amb una Aràbia Saudita que posarà al mercat 12 milions de barrils diaris; però Angola, l’Iraq i Nigèria augmentaran significativament la seva producció, mentre que Rússia reduirà la seva producció.
I finalment, els biocarburants que avui en dia representen 1,6 milions de barrils diaris passaran a ser de 2,2 milions el 2014 i estaran produïts bàsicament al Brasil i als EUA. Una misèria, un 2,4%, si es compara amb la producció de petroli fòssil. Per això està clar que la substitució del petroli per combustibles biològics és ara per ara impossible i que per tant les emissions de diòxid de carboni continuaran per molt que els governs reunits a Dinamarca s’entossudeixin a dir el contrari.
[youtube]ZhdN8c_CYsA[/youtube]
El Centre de Prediccions Climàtiques dels Estats Units, depenent de l’Agència Nacional Atmosfèrica i Oceànica (NOOA) ha advertit que el fenomen conegut com El Niño es va intensificar durant els mesos d’octubre i novembre i es calcula que continuarà fins la primavera del 2010. Aquest enfortiment és fruit de les anomalies que s’estan registrant en la temperatura de la superfície del mar a les zones est i central de l’oceà Pacífic, on les aigües són entre 0,5 i 2 graus més calentes del normal.
La distorsió que provoca El Niño s’escampa per tot el planeta. Segons les previsions d’aquests experts entre desembre i febrer el fenomen provocarà un augment de les precipitacions sobre el Pacífic central i una sequera forta a la zona d’Indonèsia. Es possible que es produeixi un escalfament a l’extrem oriental del Pacífic equatorial durant els pròxims mesos amb el potencial de produir un augment en la precipitació en sectors del Perú i l’Equador, segons la NOOA. Als Estats Units, per exemple, es preveu que les precipitacions siguin més abundants de l’habitual al sud del país i per sota del normal al nord-oest del Pacífic, Ohio i Tennessee. Als estats del nord dels EUA les temperatures estaran per damunt de la mitjana i en els del sud-est nord-americà, per sota.
[youtube]6BCoBGdvyiQ[/youtube]
A Noruega, fa uns dies, l’aparició al cel d’un objecte que avançava en espiral deixant una estela blava al darrera va fer pensar a més d’un en l’aparició d’un ovni. I a més coincidia amb la visita que el president dels Estats Units va fer a Oslo per a recollir el premi Nobel de la Pau. El tema, però, es va resoldre ràpidament perquè el Ministeri de Defensa rus es va afanyar a afirmar que el què s’havia vist al cel norueg era un míssil balístic intercontinental Bulavà que havia tingut un problema tècnic. Els míssils intercontinentals han d’arribar a la part alta de l’atmosfera per aprofitar la disminució de la força de la gravetat i poder recórrer grans distàncies. A baixa altura un míssil intercontinental necessitaria una quantitat enorme de combustible. Els Bulavà estan pensats per ser llançats des dels submarins russos d’última generació i tenen una versió terrestre, els Tòpol. El seu nom tècnic és R30 3M30 Bulavà-30, però l’OTAN els té batejats com SS-NX-30 i en els tractats internacionals apareix com a RSM-56.
El desenvolupament d’aquests nous míssils per Rússia és bàsic per a mantenir una certa igualtat de forces amb els Estats Units. Ells asseguren que durant els pròxims cinquanta anys però això, i sobretot en tecnologia militar, és molt difícil de dir. Segons els militars soviètics els Bulavà i els Tòpol són capaços de burlar tots els sistemes de defensa fins ara coneguts i, tal com s’ha demostrat estan totalment operatius.
El Bulavà està basat en el disseny del (SS-27) Tòpol, però és més sofisticat i té un abast efectiu de 10.000 quilòmetres. Quan s’acosta al blanc, pot realitzar maniobres evasives per no ser abatut, llançant senyals per a que altres míssils contra-míssils no impactin amb ell. La seva càrrega nuclear està totalment protegida contra danys físics perquè pot sobreviure a una explosió nuclear a menys d’un quilòmetre de distància. Amb un pes aproximat de 30 tones les versions actuals poden portar sis caps nuclears però ben aviat en podran portar deu. Una màquina tan sofisticada necessita una acurada posta a punt i els fracassos són freqüents. L’ovni de Noruega va ser un Bulavà amb un problema a la tercera fase del coet. Sense direcció, el míssil va començar a girar en espiral deixant rere seu un fum blau. Però no no eren extraterrestres…
[youtube]OJx36OuvaUI[/youtube]
El Centre Alemany de Càlcul Climàtic (DKRZ) acaba de posar en funcionament el «Blizzard», un supercomputador destinat a calcular futurs canvis climàtics i fins i tot predir tota mena de fenomens meteorològics catastròfics. Només als Estats Units hi ha un ordinador comparable al Blizzard, que està instal·lat a Hamburg. Pesa 35 tones i utilitza 8.448 microprocessadors, gràcies a ells aquest supercomputador assoleix una velocitat de 158 teraflops per segon -cada teraflop és un bilió d’operacions en coma flotant per segon-. És 60 vegades més ràpid que l’anterior ordinador que tenia el centre i 20.000 vegades més ràpid que l’ordinador amb el qual està llegint aquest bloc.
Però per calcular els canvis climàtics i analitzar la meteorologia no només fa falta rapidesa, sinó també una base de dades important per poder fer comparacions respecte comportaments atmosfèrics anteriors. El Blizzard té una capacitat d’emmagatzemament de 60 petabytes -un petabyte és una unitat d’arxivament d’informació el símbol del qual és el PB, i equival a 250 bits o a 1015 bytes-. Per fer-nos una idea del què això significa hauríem de tenir 13 milions dels DVDs actuals per a guardar-hi tota aquesta informació.
La majoria de dades que s’estan utilitzant a la cimera de Copenhaguen provenen del DKRZ que, amb el nou supercomputador, podrà oferir ben aviat models climàtics de gran resolució i predir amb precisió evolucions meteorològiques. El Blizzard calcula canvis als oceans i a l’atmosfera, però també el comportament dels gels, la terra i els boscos. Tot pel mòdic preu de 35 milions d’euros.
[youtube]neabrVhkSK8[/youtube]
Una mica de sal a la ma, un trago de tequila i una mossegada a una llimona és un ritual mexicà que té fama universal. Si mai han begut tequila o altres licors mexicans han de saber que es produeixen a partir de la fermentació i destil·lació d’una planta, l’agave (agave americana), que en català s’anomena atzavara o pita. La pita és una enorme planta de la família dels cactus, de grans fulles que tenen punxes i que creix enmig del desert. De la pita se n’extreu un licor de color blanc anomenat genèricament mezcal. El tequila és mezcal, però no tots els mezcals són tequila. Només el mezcal que surt de la pita blava, que es troba a la plana de Jalisco es converteix en tequila. Per anomenar-se tequila, la beguda ha d’estar elaborada a Mèxic i tenir almenys un 51% de pita blava, encara que els millors tequiles contenen el 100% d’agave. El tequila és un mestissatge entre la pita autòctona i els processos de destil·lació que els espanyols van portar a Mèxic. Es va començar a fabricar el segle XVI però durant dos segles els espanyols la van prohibir perquè preferien comercialitzar els vins i licors que es fabricaven a Espanya. El gran salt en la producció de tequila va venir a través del cinema mexicà i de les seves col·laboracions amb Hollywood que li va obrir les portes dels EUA.
Però el següent gran salt de la planta de la que es fa el tequila pot estar en el terreny dels biocombustibles i d’altres utilitats. A Guadalajara es va fer fa unes setmanes un fòrum sobre la pita i el seu aprofitament amb la intenció d’aprofitar i reutilitzar la planta de pita. La producció del tequila es fa a partir de la pinya de la pita i de la planta i el seu líquid se n’aprofita molt poc, quan l’atzavara té potencial per a produir més de quaranta productes, entre ells bioplàstics, sucres, cel·lulosa, ceres, àcids grassos o fibra. Rica en sucres, la pita pot general etanol, i rica en greixos, biodièsel. L’estat de Jalisco té una sobreproducció de 250 milions de pites, això significa uns 15 milions de tones potencials de biomassa. La producció de tequila és petita i les destil·leries no compren tota la producció de pita que hi ha al mercat. Buscar-li una sortida com la dels biocombustibles és una idea que entusiasma als seus productors que tarden set anys a veure com una planta de pita fa la pinya de la qual se n’extreu el suc per a convertir-se en un potent tequila.
[youtube]SFSXxXKoEZg[/youtube]
Aquest mes s’ha fundat a Saragossa la Xarxa Temàtica en Ciències Cognitives (RETECOG). És una unió d’esforços de diverses universitats de l’Estat espanyol. Per primer cop s’han reunit experts en enginyeria, neurociències, psicologia i filosofia en una societat pluridisciplinar per investigar i simular els fenomens mentals. La comprensió del funcionament del cervell permetrà en el futur la seva aplicació en processos electrònics. El ventall on es podrà intervenir és amplíssim. Des de millorar la seguretat en el transport a crear robots més sofisticats. En neurociència la investigació busca millorar els sistemes de neurorehabilitació i rehabilitació d’aparells motors utilitzant sistemes en tres dimensions i a conèixer l’evolució dels pacients en estat de coma o vegetatius i altres processos de millora de la salut basats en els coneixements dels processos cognitius de cada persona.
En resum, si s’aconsegueix saber exactament com funciona la ment es podran crear màquines capaces de pensar com humans a l’hora de prendre una decisió. Però també es podran millorar els sistemes educatius perquè es podrà determinar exactament la manera en què es va recollint informació i la ment la processa.
[youtube]mfljDjB6Jkg[/youtube]
El 3 de desembre de 1984 a la regió índia de Bhopal una fabrica de pesticides propietat de l’empresa nord-americana Union Carbide -adquirida posteriorment per Dow Chemical– va tenir una fuita. Unes quaranta tones d’isocianat de metil es van escampar a l’atmosfera per una zona habitada per mig milió de persones. L’accident es va produir durant les tasques de neteja i manteniment de la planta. Aigua, cristalls de clorur sòdic, restes metàl·liques i altres impureses van entrar en contacte amb el gas emmagatzemat provocant una reacció exotèrmica que va fer esclatar les vàlvules de seguretat dels tancs i va permetre la sortida del gas. Un cop a l’atmosfera l’isocianat de metil es va començar a descompondre en altres gasos, especialment el letal cianur d’hidrogen. Es calcula que unes 8.000 persones van morir els primers dies de la fuita tòxica i unes 12.000 més van morir com a conseqüència directa de la catàstrofe. Unes 150.000 persones en van patir greus seqüeles. La planta química va ser abandonada després de l’accident, però els tòxics continuen presents a la zona afectada.
Actualment 30.000 persones continuen bevent aigua contaminada 25 anys després de l’accident, segons un estudi de l’associació britànica Bhopal Medical Appeal. El problema és que els tòxics que es van escapar han contaminat un dels principals aqüífers de la zona amb agents cancerosos. L’estudi ha provat, a més, que les concentracions d’alguns productes tòxics estan augmentant. El sistema municipal de subministrament d’aigua no dóna prou quantitat per a una població en augment i aquesta ha de recórrer als pous per beure.
[youtube]1l-2dJxY5R0[/youtube]
Entre els mites que rodegen els telèfons mòbils hi ha el de que poden causar una explosió quan s’està posant gasolina al cotxe, o que les microradiacions són capaces de fer crispetes. Són mites que s’han demostrat falsos -podeu veure el vídeo adjunt-, però n’hi ha que són més preocupants. Tots els que fem servir mòbils sabem que s’escalfen si funcionen durant una bona estona i que una conversa llarga amb l’aparell a l’orella provoca incomoditats. Fins i tot s’ha suggerit que una exposició continuada a les ones dels mòbils pot acabar provocant càncer en el cervell. Però un estudi de científics escandinaus publicat a la revista Journal of the National Cancer Institute ho desmenteix.
No es coneix cap mecanisme biològic que relacioni les dues coses i no s’ha trobat cap vinculació amb un ús continuat del cel·lular en períodes entre cinc i deu anys. La investigació l’han fet des de l’Institut d’Epidemiologia del Càncer de Dinamarca en col·laboració amb científics de Suècia, Noruega i Finlàndia i s’ha centrat en estudiar les taxes anuals d’incidència de glioma i meningioma entre adults més grans de vint anys en els quatre països. En total una mostra de quasi seixanta mil individus d’edats compreses entre els 20 i els 79 anys als que se’ls va diagnosticar un tumor cerebral entre el 1974 i el 2003, entre una població de 16 milions de persones adultes. I què revela l’estudi? Doncs que les taxes d’incidència de càncer cerebral es van mantenir estables durant aquest període, sense que l’aparició generalitzada dels mòbils a meitat dels anys noranta en provoqués cap modificació. Sobretot és important en el període que va del 1998 al 2003 no va presentar cap diferència respecte al període anterior. Això vol dir que no hi ha cap relació entre mòbils i tumors cerebrals? Els autors de l’estudi són prudents i només s’atreveixen a dir que potser el període necessari per a notar els efectes és més llarg o, fins i tot, que el grup de població estudiat sigui massa petit. En tot cas és un alleugerament per a molts que tenim el mòbil com a eina de treball… Perdoneu que tinc una trucada.