[youtube]ARIg3oQtZ0w[/youtube]
El Regne Unit destinarà 25 milions d’euros per ajudar a les millors tecnologies energètiques marines. L’organisme encarregat de repartir les ajudes s’anomena Carbon Trust i els projectes escollits són de l’Atlantis Resources, Aquamarine Power, Hammerfest Strom UK, Marine Current Turbines, Pelamis Wave Power i Voith Hydro. El director executiu de Carbon Trust, Tom Delay, assegura que els recursos que suposen les onades i les marees al Regne Unit poden ajudar a combatre el canvi climàtic però que també representen una oportunitat de 2.272 milions d’euros pel país. Delay assegura que en pocs anys l’energia provinent del mar podria generar el 20% de l’electricitat del Regne Unit.
Tot i que l’energia eòlica marina està molt més desenvolupada que l’estríctament marina abans del 2020 podria haver-hi més de mil dispositius operant en els mars britànics. Això estimularà les oportunitats dels sectors associats a la construcció i desenvolupament d’aquesta tecnologia. Carbon Trust afirma que el 25% de les tecnologies per aprofitar onades i marees del món s’estan desenvolupant al Regne Unit.
L’empresa Aquamarine Power ja ha rebut 5,7 milions d’euros per a la fabricació de la segona generació de dispositius de producció d’energia a partir de les onades, Olyster-2 (veure el vídeo), que s’està provant al Centre Europeu d’Energia Marina a Orkney. A veure si altres estats en van prenent exemple.
[youtube]f0EZKKjyJgs&feature=fvst[/youtube]
El meteorit ALH84001 va ser trobat el 1984 a l’Antàrtida i es va poder comprovar que era un meteorit procedent de Mart. Ara un nou estudi ha revelat que prové d’un període en el qual aquest planeta va tenir un camp magnètic i aigua, unes condicions molt favorables per a la vida. L’estudi ha confirmat que el meteorit té una antiguitat de 4.091 anys, 400 milions menys del que s’havia calculat fins ara. Això indicaria que probablement la roca no és una peça de l’escorça primitiva de Mart. Les anàlisi les ha fet un grup de científics de la Universitat de Houston liderats per Thomas Lapen. La dada de l’edat del meteorit és molt important perquè indica que la formació de l’escorça a partir del magma va durar milions d’anys. La roca s’hauria format en un moment en què Mart era un lloc humit, el planeta tenia un potent camp magnètic i condicions favorables pel desenvolupament de la vida. Fins ara es creia que la roca era part de l’escorça marciana primària que es va formar durant la solidificació d’un antic oceà de magma.
L’AHL84001 té 2.500 milions d’anys més que qualsevol altre meteorit que hagi caigut a la Terra procedent de Mart i, per tant, és l’únic que pot donar informació dels primers temps de l’evolució del planeta vermell. Les anàlisis han estudiat les composicions isotòpiques dels minerals del meteorit amb un mètode nou per determinar l’edat i les fonts del magma que va produir les roques. Les proves han determinat que els sistemes volcànics de Mart van estar intensament actius durant 4.000 milions d’anys.
[youtube]odt5WrNnGTY[/youtube]
La meitat de la calor que es genera a la Terra desapareix de forma misteriosa i, fins ara, no se sap amb certesa on ha anat a parar. Un estudi publicat a Science indica el desequilibri entre la quantitat d’energia que entra a l’atmosfera procedent del Sol i la que abandona la superfície terrestre. Els científics del Centre Nacional d’Investigacions Atmosfèriques (NCAR) asseguren que els satèl·lits o sensors marins no són els més adequats per a seguir la pista d’aquesta escalfor, però pensen que es podria estar acumulant en el fons dels oceans i que podria ser un dels factors més que provocarien l’escalfament global.
Una de les hipòtesis associarien aquesta desaparició de l’escalfor al fenomen de El Niño. Aquesta energia calòrica podria estar reapareixent a través de d’aquest fenomen que periòdicament escalfa part de les regions tropicals del Pacífic i altera els patrons climàtics de quasi tot el planeta. Un dels autors de l’estudi és Kevin Trenberth, que assegura que tard o d’hora aquesta escalfor tornarà a aparèixer, i que per això és crucial saber on s’acumula per entendre el què està passant i pronosticar el futur meteorològic.
Els satèl·lits indiquen que els gasos causants de l’efecte hivernacle atrapen cada vegada més energia solar, però des del 2003 els científics no han aconseguit establir on hi ha gran part d’aquesta escalfor. Els instruments poden donar lectures errònies, però el més probable és que gran part de l’escalfor penetri en regions no observades, com serien les profunditats dels oceans.
[youtube]m_BJWFVQWJI&feature=related[/youtube]
Científics nord-americans han creat un pàncrees artificial que imita el mecanisme fisiològic de control dels nivells de sucre en sang. L’estudi, realitzat per investigadors de la Universitat de Boston i de l’Hospital General de Massachusetts, l’ha publicat la revista Science Translational Medicine. El què han aconseguit aquests científics és que el sistema pancreàtic artificial aconsegueix mantenir en nivells quasi normals la glucosa en sang, sense causar hipoglucèmia. El sistema controla la combinació d’insulina i glucagó gràcies a un sistema informàtic.
Aquesta és la primera vegada que es posa a prova un pàncrees artificial i que utilitza tant la insulina com el glucagó en persones amb diabetis tipus I. En aquest tipus de diabetis les cèl·lules beta que produeixen insulina en el pàncrees són destruïdes pel sistema immunològic, cosa que obliga a fer un tractament per a controlar el nivell de l’hormona a la sang. El perill del tractament amb insulina té el risc de provocar hipoglucèmia, una caiguda de sucre en sang causada per un excés d’insulina. El sistema informàtic ha estat dissenyat per a contrarestar les baixades moderades de sucre en sang amb petites dosis de glucagó durant el dia, tal com passa amb les persones que no tenen diabetis.
[youtube]pzz-GUgSDiw&feature=fvw[/youtube]
La revista The Lancet acaba de publicar un estudi que assegura que Austràlia, Islàndia i Xipre són els països on es registren les taxes de mortalitat en adults més baixes del món. A la situació oposada s’hi troben la majoria de països africans i molts sorgits de la desaparició de l’URSS. L’estudi l’han fet investigadors de la Universitat de Washington, a Seattle, analitzant l’evolució de la mortalitat en persones adultes -entre els 15 i els 59 anys- des del 1970 a l’actualitat. La majoria d’investigacions sobre mortalitat s’han fet sempre sobre els nens de menys de cinc anys, perquè és una bona mesura per saber el nivell de desenvolupament d’un país, però s’havia prestat poca atenció a la mort dels adults.
Les conclusions són diverses. Per exemple Austràlia i Corea del Sud en quaranta anys són els països que han reduït més les taxes de mortalitat de persones adultes. El país del món on moren menys homes adults és Islàndia, però les dones ho fan menys a Xipre.
No a tots els països s’ha reduït la mortalitat entre els 15 i els 59, a molts països africans i de l’antiga Unió Soviètica aquesta s’ha disparat, sobretot a causa de la sida, encara que des del 2005 s’ha vist un punt d’inflexió perquè ha augmentat la distribució de medicaments contra el VIH.
Actualment els països que han reduït més la taxa de mortalitat adulta, que no s’ha de confondre amb esperança de vida, són Islàndia, Suècia, Malta, Holanda, Suïssa, Itàlia, Qatar, Austràlia i Israel.
Grècia, Suècia, Suïssa, l’Estat espanyol, Itàlia, Islàndia i Xipre fa quaranta anys que estan en el top d’aquest rànquing de forma continuada.
[youtube]XHBMEnyxjMo&feature=fvste3[/youtube]
L’Agència Espacial Europea (ESA) està traient molt rendiment a la sonda Venus Express, que va ser llançada el 9 de novembre del 2005 des del cosmòdrom de Baikonur, al Kazakhstan. La Venus Express ha revelat, entre moltes altres coses del planeta vermell que hi ha una intensa activitat volcànica. Ja se sabia que els volcans havien tingut una gran importància en l’estructura del planeta, però la sonda ho ha confirmat. La informació ajudarà a entendre l’evolució del clima i de la massa del planeta més pròxim a la Terra.
Venus i la Terra comparteixen algunes característiques, però una gran diferència: l’atmosfera. Són similars en volum i en producció interna de calor, però la seva evolució geològica ha estat totalment diferent. La Terra s’ha mantingut relativament freda però Venus és un autèntic infern. La Venus Express va entrar en òrbita venusiana l’abril del 2006 i la seva investigació s’ha centrat en tres punts de l’hemisferi sud de Venus dels quals surten columnes de roques foses a causa de les altíssimes temperatures del planeta. Segons els científics, d’aquests tres punts sorgeixen rius de lava que emeten una quantitat anormalment gran de calor en comparació amb la zona del seu voltant. Això significa que es tracta de volcans recentment actius els rius de lava dels quals tenen una antiguitat de menys de 2,5 milions d’anys.
[youtube]VqPWSdYvMXQ[/youtube]
El 2008 es van trobar en una cova de la regió sud-africana d’Sterkfontein, a 40 quilòmetres de Johannesburg, dos esquelets -un nen i una dona- d’una espècie d’homínid desconeguda que hauria viscut fa 2 milions d’anys i que pot ser l’esglaó que falta entre l’home-mico sud-africà (Australopithecus africanus) i els primers homo sapiens. La nova espècie s’ha batejat com Australopithecus sediba i pot ser la peça que falta per entendre l’arbre genealògic de l’evolució humana.
En la descoberta hi ha participat la Universitat sud-africana de Witwatersrand, concretament el paleontòleg Lee Berger que ha explicat que per la seva morfologia els esquelets comparteixen característiques tant de l’Australopithecus africanus com amb els primers membres del gènere homo, l’homo erectus i l’homo ergaster. A més aquests fòssils tenen una antiguitat d’entre 1,78 i 1,95 milions d’anys, un període del qual s’han trobat poques restes d’homínids.
Els esquelets revelen un cervell molt petit i uns braços molt llargs, propis dels australopithecus, però també una cara sortida, amb nas i dents petits, una pelvis per caminar dret, cames llargues i una cavitat cranial similar a la dels homínids molt posteriors com l’homo erectus o l’homo habilis.
[youtube]JSnB2HJnuOY[/youtube]
Científics espanyols han descobert una forma perquè sigui el mateix sistema immunitari qui acabi amb l’acinetobacter buamannii, un patogen que s’ha convertit en tot un problema sanitari per la seva resistència a molts antibiòtics i que ha afectat especialment els soldats ferits a la guerra de l’Iraq. Les infeccions que provoca aquest bacteri són especialment greus en pacients que estan ingressats a les Unitats de Cures Intensives (UCI), on provoca el cent per cent de mortalitat si el cep és multiresistent.
Un equip del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) ha detectat que les cèl·lules epitelials que conformen el teixit de pulmó infectades per aquest bacteri són capaces d’activar el sistema immunitari per eliminar-lo. Això permetrà estudiar formes per potenciar aquesta resposta cèl·lular perquè siguin les mateixes defenses de cada persona que acabin amb aquest bacteri.
Els resultats de la investigació s’han publicat a la revista PLoS ONE han descrit com aquestes cèl·lules epitelials del pulmó infectat per acinetobacter comencen a produir factors antimicrobians i activar vies de senyalització implicades en la producció d’una proteïna anomenada quimioquina IL-8. Aquesta proteïna és imprescindible per enviar fagocits -una classe de glòbuls blancs- i enviar-los al lloc de la infecció per a combatre el bacteri. La teràpia plantejada té l’avantatge que funciona amb tots els ceps d’acinetobacter, independentment del seu grau de resistència als antibiòtics i, segons els científics, és molt difícil que el bacteri trobi un sistema per frenar-ho. A més la tècnica es podrà aplicar segurament en el futur a d’altres agents patògens.
[youtube]84wJYwsEx0s[/youtube]
Per primer cop s’han pogut captar imatges del sistema d’estrelles binari Epsilon Aurigae que des de fa segles desconcerta als astrònoms perquè cada 27 anys experimenta un eclipsi que dura dos anys i mig. Cada 27,1 anys, la llum de l’estrella principal d’aquest sistema de dues estrelles que giren al voltant d’un punt de gravetat comú, deixa de veure’s durant aproximadament 18 mesos, el per què era un misteri. El primer cop que es va poder observar el fenomen va ser durant la dècada dels anys vint del segle XIX. Les estrelles d’Epsilon Aurigae estan a 2.000 anys llum de la Terra i investigadors de la Universitat de Denver n’han trobat el secret.
Inicialment es pensava que aquest fenomen es produïa quan un objecte fosc i de gran volum tapava l’estrella durant l’eclipsi. Després es va començar a especular amb que un disc fred i opac que voltava a l’estrella secundària era la causant de l’eclipsi de l’Epsilon Aurigae. Ara, les imatges captades per un equip dirigit per Brian Kloppenborg, han confirmat aquesta darrera hipòtesi, ja que s’ha pogut veure que un cos inclinat i amb forma elíptica davant l’estrella principal i que evita que en veiem la llum durant 18 mesos. Alguns astrònoms consideren que estem assistint a l’inici d’un gran cataclisme d’aquest sistema estel·lar binari.
Les imatges van permetre als astrònoms calcular les dimensions i massa dels tres components del sistema, inclosa l’estrella rodejada pel disc fosc causant de l’eclipsi. Les imatges es van prendre des de sis telescopis diferents amb lents d’un metre de diàmetre que, combinades, funcionen com un interferòmetre, un instrument que utilitza les interferències de les ones de llum per mesurar la longitud d’ona de les mateixes amb una gran precisió.
[youtube]eKaH5j3vNaQ[/youtube]
Els japonesos tenen en el seu intestí bacteris que faciliten la digestió de les algues marines amb les quals es prepara el sushi. Aquests bacteris que hi ha dins els budells tenen uns enzims intrusos, però que permeten als individus obtenir energia a partir dels carbohidrats de diverses plantes terrestres. L’estudi, publicat a Science, l’ha fet un equip liderat per Mirjam Czjzek, de l’Estació Biològica de Roscoff (França), que ha aconseguit identificar enzims que digereixen carbohidrats d’un bacteri marí que s’alimenta d’una de les espècies d’algues vermelles.
La investigació s’ha fet comparant el metagenoma, els gens de les comunitats de bacteris que viuen en el cos humà, de l’intestí de 18 voluntaris nord-americans i de 13 japonesos i han comprovat que aquests enzims només apareixien en els budells dels nipons. Si els humans no tenim un gen que creï aquests enzims, què hi fan en els intestins dels japonesos? L’explicació sembla que l’hauríem de buscar uns quants segles enrere. Fa centenars d’anys que les algues tenen un important paper en la cultura alimentària japonesa. En el segle VIII les algues es feien servir com a forma de pagament per a pagar imposts. Aquest contacte amb els microbis marins en menjar algues hauria permès als gens bacterians capaços de digerir les algues marines que s’hagin transferit de l’ecosistema marí a l’intestí humà.