Posts Tagged ‘astronomia’
[youtube]ertiAbXQ6pA[/youtube]
Científics de la NASA del Laboratori de Propulsió a Raig (JPL) han detectat molècules orgàniques bàsiques per a l’activitat biològica en un exoplaneta gasós. Si la descoberta s’hagués fet en un planeta rocallós voldria dir que les possibilitats de trobar-hi el què entenem per vida serien enormes. Els exoplanetes són els planetes que estan fora del sistema solar i que orbiten altres estrelles que no són el Sol. Però aquest planeta no és habitable però sí que té activitat química, perquè té aigua, metà i diòxid de carboni, elements bàsics per a la vida. Que s’hagi detectat ja per segona vegada i amb relativa facilitat molècules orgàniques en exoplanetes pot significar que segurament això no és un fenomen rar, sinó tot al contrari, més freqüent del què seria previsible. L’exoplaneta en qüestió ha estat batejat com HD 209458b, però també és conegut com Osiris, i és un astre gasós més gran que Júpiter que orbita una estrella a 150 anys llum de distància, a la constel·lació de Pegasus. El mes de desembre del 2008, els científics del JPL van descobrir CO² en un altre exoplaneta anomenat HD 189733b. Ja se sabia que també tenia vapor d’aigua i metà.
L’anunci de la descoberta d’un segon exoplaneta amb aquests components s’ha produït just després que un grup internacional d’investigadors informés de la detecció de 32 nous exoplanetes des de l’observatori de La Silla, a Xile. Actualment ja s’han trobat 400 planetes que existeixen fora del sistema solar, i això tot just és l’inici perquè a mesura que es perfeccionen els instruments d’observació es comprova que no només hi ha moltes estrelles a l’Univers, sinó que moltes tenen sistemes planetaris similars al del Sol. Si a sobre hi ha molècules orgàniques amb relativa facilitat, vol dir que les possibilitats de trobar planetes amb unes condicions molt semblants a la Terra, són cada dia més enormes.
[youtube]SyHXh0usGKQ[/youtube]
Els científics de la NASA han reduït aquests dies considerablement la possibilitat que l’asteroide Apofis pugui impactar contra la Terra l’any 2036. Si fins ara es calculava que les possibilitats de xoc amb la Terra d’aquest asteroide eren de 1/45.000 ara són de 1/250.000. L’asteroide en qüestió té les dimensions de dos camps de futbol i va ser descobert el 2004. El dia que estarà més a prop del nostre planeta serà el 13 d’abril del 2036, quan l’Apofis passarà només a 29.450 quilòmetres de distància, segons els nous càlculs. En termes astronòmics això és molt i molt proper si es té en compte que la Lluna està a 384.000 quilòmetres. Fins ara es creia que l’asteroide s’aproximaria a la Terra el 2029 amb un 2,7% de possibilitats d’impacte, cosa ara descartada. El responsable dels nous càlculs és l’astrònom Dave Tholen, de l’Institut d’Astronomia de Hawaïi. El càlcul de l’òrbita elíptica d’un asteroide es basa en models físics del sistema solar que tenen en compte la influència gravitatòria sobre l’asteroide dels planetes i satèl·lits als quals es va apropant.
[youtube]HoqABYjcRtU[/youtube]
Saber quan de temps dura la rotació d’un planeta és fàcil si la seva superfície es de roca, però la cosa es complica si està formada de gas. Quan un planeta és sòlid s’agafa un punt de referència, un volcà, una muntanya i s’espera a que faci tota la volta. Si és gasos, només es pot fer una estimació aproximada. Aquest és el cas de Júpiter, Saturn o Urà. Ara un nou mètode de càlcul ha permès rectificar la durada del dia de Saturn, que resulta que és cinc minuts més curt del que es creia. A causa dels forts vents que té el planeta, un dia a Saturn dura només 10 hores, 34 minuts i 13 segons. Les dades anteriors que li donaven una durada de cinc minuts més s’havien extret de les estimacions fetes a partir del camp magnètic del planeta. Saturn, a més, té un problema afegit alhora de fer aquests càlculs. Els camps magnètics de Saturn estan alineats amb el seu eix de rotació i, per tant, les seves oscil·lacions no permeten mesurar exactament les zones interiors del planeta durant la seva rotació. Les dades actuals s’han aconseguit arran de la feina feta per la sonda Cassini. Des de la Universitat britànica d’Oxford i la nord-americana de Louisville s’ha utilitzat la informació de la part més fonda del planeta per a construir un mapa dels vents en tres dimensions, amb les seves ones i remolins per veure quin comportament té la seva atmosfera. El més interessant de l’estudi és la demostració que les atmosferes dels planetes gasosos es comporten de forma molt similar. Saturn és més semblant a Júpiter del què es pensava. L’estudi s’ha publicat recentment a Nature.
[youtube]l6AIt36-whc[/youtube]
La Terra no només té unes condicions especials perquè hi hagi esclatat la vida, sinó que bona part de la seva estabilitat la té gràcies a les particulars característiques del sistema solar. Primer de tot, el Sol és una estrella molt estable que no té grans oscil·lacions i això permet que els diferents planetes que orbiten al seu voltant mantinguin unes condicions determinades. Però no només el Sol és el responsable que la Terra estigui força protegida. El sistema solar té dos grans planetes gasosos amb una gravetat molt gran. Júpiter era el líder dels deus romans, el Zeus dels grecs, i per això el planeta més gran del sistema solar va ser batejat així. La gravetat de Júpiter és 2,5 vegades la de la Terra i per això, juntament amb Saturn capturen un nombre major de cometes i asteroides que la resta. Diumenge passat l’astrònom australià aficionat Wesley Anthony va fotografiar l’impacte d’un cometa o un asteroide contra Júpiter, justament quan feia quinze anys d’un altre impacte, el del cometa conegut com Schumaker-Levy, en nom dels astrònoms que el van localitzar. El tema no deixaria de ser un fenomen destacat de l’astronomia sinó fos pel volum de l’objecte en qüestió. Segons les primeres dades, l’asteroide o el cometa seria similar a la Terra. Si Júpiter no l’arriba a capturar en aquests moments tindríem un astre aproximant-se a l’òrbita de Mart i en direcció cap a l’òrbita terrestre. El sistema solar funciona pels equilibris que les diferents gravetats dels diferents elements del sistema i l’estabilitat que això proporciona. Un impacte contra Mart, Venus, Mercuri o qualsevol satèl·lit hagués provocat una situació complicada, per no dir si hagués xocat contra la Lluna o la Terra o simplement hagués passat tan pròxim que n’hagués alterat l’equilibri. I el més preocupant de tot és que, amb un nombre cada dia superior de telescopis observant el què tenim afora ningú no hagués advertit que un astre d’aquestes dimensions es passejava pel sistema solar. Quan em parlaven de Nibiru, el planeta fantasma que segons algunes teories apareixerà el 2012 pel sistema solar, em semblava impossible. Doncs no, una cosa similar acaba de passar i ningú pot garantir, ara per ara, que hi hagi un altre planeta erràtic que ens visiti per sorpresa.
[youtube]hjVopJXSTHE[/youtube]
L’element 112, el més pesant de la taula periòdica va ser descobert fa 12 anys per un equip de científics del Centre d’Investigacions de ions pesants (CGI) de Darmstadt, a Alemanya. Ara la Unión Internacional de Química Pura i Aplicada (IUPAC) ha confirmat el descobriment. L’element 112 és 277 vegades més pesant que l’hidrogen. Quan es descobreix un nou element se l’ha de batejar, i l’equip que l’ha descobert ha decidit posar-li «Copernicium» i que el seu símbol sigui Cp. El nom és en honor del científic i astrònom polonès Nicolau Copèrnic (1473-1543), que va ser el primer en afirmar que els planetas giren sobre si mateixos i al voltant del Sol, per la qual cosa se’l considera el pare de l’astronomia actual. De fet, l’obra d’Isaac Newton parteix de les ideas i teories avançades per Copèrnic. Abans de final d’any la IUPAC confirmarà si l’element 112 queda definitivament batejat com «Copernicium» o «Copèrnic».
[youtube]6WSrdlJIUP8[/youtube]
Albert Einstein (1879-1955) és el símbol de la genialitat científica. La seva Teoria de la Relativitat ha permés a la Humanitat tenir una descripció de com funciona l’Univers molt més precisa de la que en el seu dia havia elaborat Isaac Newton (1643-1727), i que fins ara és la que està vigent. Els càlculs matemàtics d’Einstein preveien certs comportaments que, quan s’han pogut realitzar els experiments oportuns, s’han acabat confirmant. Almenys fins ara. La fórmula més famosa ideada per Einstein és molt simple: E = mc². E és l’energia; m és la massa i c, la velocitat de la llum. La llum viatja a una velocitat de 300.000 km / sg, o sigui que si un astronauta encengués un focus des de la Lluna, al cap d’un segon es veuria la llum des de la Terra. El Sol està a prou distància com perquè la seva llum tardi vuit minuts en arribar a la Terra. Segons Einstein, la velocitat de la llum no es pot superar per cap nau perquè l’energia necessària seria infinita. Es calcula que per accelerar un objecte d’una tona fins a un noranta per cent de la velocitat de llum es requeriria l’energia de 30.000.000.000 (trenta mil milions) de tones de dinamita, una cosa inviable no ja per la quantitat sinó perquè a més s’hauria de canalitzar tota aquesta força. A més, la Teoria de la Relativitat espacial d’Einstein inclou el que seria la «paradoxa de l’avi». Suposem que un astronauta viatja en una nau a la velocitat superior a la de la llum i després d’un mes torna a la Terra. Viatjar més ràpid que la llum implicaria anar enrere en el temps, i l’astronauta i es troba que el seu avi encara no ha engendrat al seu pare. Si l’astronauta matés l’avi la mateixa existència de l’astronauta seria impossible perquè el seu pare no hauria nascut per poder-lo engendrar a ell. Això era assumit per tothom fins ara però diversos científics comencen a obtenir resultats d’uns treballs que poden superar el què havia pensat Einstein.
Un equip de físics nord-americans acaba d’aconseguir que un raig de llum travessi una caixa de gas cesi a una velocitat 310 vegades superior a la velocitat de la llum. Tan ràpid que la llum surt de la caixa abans d’haver-hi entrat, concretament 62 mil mil·lionèssimes de segons abans. L’experiment demostra que la llum en forma de polsos o paquets i en condicions especials, sobrepassar el seu propi límit de velocitat establert per Einstein.
El físic Franklin Felber creu tenir la solució teòrica que permetria superar la velocitat de la llum. Segons les seves equacions, qualsevol massa accelerada fins al 57,7% de la velocitat de la llum exerceix un efecte de repulsió gravitatori sobre la resta de massa que es troba davant seu. Un efecte d’antigravetat que aniria augmentant a mesura que s’aproximés la velocitat de la llum. El problema és com aprofitar aquest efecte en una nau espacial per aconseguir aprofitar-lo.
I finalment, dos físics de la Universitat nord-americana de Baylor han desenvolupat una teoria que no contradiu Einstein ni cap llei física, però que permetria viatjar a la velocitat de la llum. Gerald Cleaver i Richard Obousy han desenvolupat una teoria que ve a dir que si poguéssim moure les dimensions de l’espai-temps de l’Univers amb una quantitat massiva d’energia es crearia una mena de bombolla que podria empènyer una nau a la velocitat de la llum. Pot sonar a ciència-ficció però per fer-ho aquests físics parlen de l’onzena dimensió que correspon a l’energia fosca positiva responsable de l’acceleració del moviment de l’Univers, com va passar després del Big Bang. Jugant amb l’espai-temps aquests físics creuen que la nau no es mouria però si que es mouria l’espai… Com si un cotxe no es mogués però si avancés la carretera. Si voleu saber més, mireu el vídeo i punxeu els enllaços.
[youtube]xMmnWmzpI6Y&feature=PlayList&p=5F5903EEA09E7816&playnext=1&playnext_from=PL&index=33[/youtube]
Fa unes setmanes parlaven de l’extranya quietud en què havia entrat el Sol amb una absència anormal de taques solars, símptome d’una molt baixa activitat. Ara un grup internacional d’experts de l’Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica (NOAA) dels Estats Units amb el suport de la NASA ha fet pública una predicció de què farà el Sol els pròxims anys. Diuen que el maig del 2013 el cicle solar número 24 arribarà al seu màxim però amb una quantitat de taques solars inferior a la mitjana. Si els experts encerten hi haurà un màxim de 90 taques solars, el número més baix des del 1928, quan el cicle solar 16 va arribar a 70 taques. Doug Biesecker, del Centre de Pronòstics del Clima Espacial, adverteix però que tot i que estarà per sota la mitjana un màxim solar és capaç de produir condicions climàtiques especialment severes a la Terra. El què pot passar el 2013 podria ser similar al què va passar el 1859 i que va descriure l’astrònom Richard Carrington. Una enorme flamarada solar va provocar l’electrificació de cables de transmissió, va provocar incendis en oficines de telègrafs, i va produir aurores boreals tan brillants que il·luminaven la nit. Segons les previsions si actualment es produís una tempesta solar similar els danys que podria causar es podrien quantificar entre 1 i 2 bilions de dòlars, perquè vivim en una societat altament tecnificada que depèn enormement de l’electricitat. Els danys podrien tardar deu anys en arreglar-se. Ho comparen amb els danys provocats per l’huracà Katrina, un 100.000 milions de dòlars, ara parlaríem d’uns efectes econòmics entre 10 i 20 vegades superiors. Els investigadors segueixen els cicles solars des del segle XIX. L’activitat solar puja i baixa amb un període mitjà d’onze anys, però no sempre l’activitat màxima o mínima és la mateixa. Ara mateix, el cicle solar és en un període de mínims, el més important dels últims cent anys, amb una quantitat ínfima de taques, de vent solar feble i de molt baixa irradiació. Durant el 2008 i el 2009 el Sol no ha emès cap flamarada significativament gran. Però en les últimes setmanes el Sol s’ha començat a despertar i els experts preveuen que això és l’inici del nou cicle. Segons ells, el Sol s’hauria d’estar força quiet un any més i a partir del 2011 augmentar significativament la seva activitat. La baixa activitat solar afecta l’atmosfera terrestre perquè li permet refredar-se i contreure’s. Que hi hagi poc vent solar produeix menys tempestes magnètiques al voltant dels pols de la Terra. Només una observació, és curiós veure com el cicle solar es pot gairebé sobreposar al cicle econòmic mundial…
[youtube]kNzdTIDUAY4[/youtube]
Sembla que els científics s’hagin posat d’acord per animar-nos en aquest temps de crisi. Les últimes setmanes, ja ho he anat explicant, han aparegut teories sobre l’extinció massiva d’espècies a la Terra; avisos sobre el decreixement de l’activitat solar; el perill de pandèmies mortíferes… un panorama certament bonic. A aquesta tongada de estudis científics apocalíptics se n’hi ha afegit un de nou. Aquest ve de la Universitat de Cardiff, al País de Gal·les, i l’han fet el professor William Napier i el doctor Janaki Wickramashinge. Aquests científics han simulat per ordinador el moviment del Sol a través del braç de la Via Làctia on està situat. Aquests models han revelat un pas cíclica través del pla galàctic central, on els núvols de pols estelar són més densos. Com que el sistema solar no és un objecte insignificant atrau els asteroides d’aquesta zona on són abundants. El Sol està a 26.000 anys llum del centre de la nostra galàxia. La Via Làctia té una forma espiral i una llargada de 80.000 a 120.000 anys llum. Però en canvi és prima, només uns 7.000 anys llum. Per això quan mirem el cel de nits veiem com una franja d’estrelles. De fet som les que tenim més pròximes. El sistema solar està en un dels braços de la galàxia. Cada 200-250 milions d’anys el Sol dóna una volta completa a la galàxia. Segons aquesta teoria el sistema solar entraria en una zona complicada, per la quantitat d’asteroides, cada 37 milions d’anys, milió més o milió menys. Aquesta teoria justificaria la desaparició dels dinosaures fa 65 milions d’anys a causa de la caiguda d’un o diversos meteorits. Aquests científics de Cardiff asseguren que el sistema solar s’acosta a una zona de perill on les probabilitats de xocar amb un asteroide es multiplicaran per deu.
[youtube]j4Zp-pQiMag[/youtube]
El 3 de novembre de 1973 la NASA va llançar a l’espai la sonda Mariner-10 per investigar per primer cop un dels planetes del sistema solar amb més problemes per ser estudiat: Mercuri. Aquest planeta es troba a una distància mitjana de només uns 58 milions de quilòmetres del Sol (la Terra està a 150 milions) i per tant rep a primera fila tota l’energia de la nostra estrella. Això provoca que la seva temperatura mitjana en superfície sigui de 179º centígrads, una dada una mica falsa perquè, en no tenir una atmosfera densa, la part que està cara al Sol arriba a temperatures molt més altes, uns 430º centígrads, mentre que la zona oposada es refreda ràpidament a mesura que el planeta rota fins a arribar a -180º centígrads. La Mariner -10va sobrevolar dues vegades Mercuri el 1974 i una el 1975. Les imatges van permetre veure que el planeta tenia moltes similituds amb la Lluna, per la gran quantitat de cràters que presentava, però que presentava grans fractures en la seva superfície segurament formades durant el període de contracció que va experimentar quan es va formar i es va refredar. Van haver de passar trenta anys perquè la NASA recuperés l’interès pel planeta. El 2 de març del 2004 es va enlairar la sonda MESSENGER, sigles en anglès de Mercury Surface, Space Environment, Geochemistry and Ranging (Superfície de Mercuri, Ambient Espacial, Geoquímica i Rang) per investigar el planeta. Hi va arribar per primer cop el gener del 2008 i els primers resultats obtinguts per la sonda han sorprés la NASA. L’activitat atmosfèrica de Mercuri és molt més gran del què es creia fins ara, i té una relació en la interacció de la seva atmosfera amb el camp magnètic. I la MESSENGER també ha descobert un cràter enorme, d’uns 750 quilòmetres, fruit de l’impacte possiblement d’un asteroide fa uns 4.000 milions d’anys. La sonda de la NASA ha aconseguit fotografiar amb gran detall el 90% del planeta, fins i tot zones que no havien pogut ser vistes mai pels humans. El març del 2011 la MESSENGER farà la seva tercera aproximació al planeta.
[youtube]fvZLMelJLT4[/youtube]
Quan encara el nostre Sol no s’havia format es va produir una col·lisió múltiple de quatre galàxies a una distància de 5.400 milions d’anys llum de la Terra la imatge de la qual ara ens ha arribat. El temps necessari perquè la llum recorregués a raó de 300.000 km/sg aquesta enorme distància. La NASA a més ha aprofitat l’esdeveniment per, utilitzant tres telescopis, tenir una imatge tridimensional dels quatre gegants. Els astrònoms han utilitzat dades de l’observatori espacial Chandra de raigs X; del telescopi espacial Hubble i de l’Observatori Keck de Hawaiï per fotografiar que està passat a MACSJ0717. Aquest nom amaga un conjunt de galàxies, gas i matèria fosca de 13 milions d’anys llum de longitud que s’està internant en una zona ja plena de galàxies provocat grans xocs entre elles. Aquesta és la primera vegada que s’ha pogut documentar un fenomen així. El més curiós és que, com que aquests xocs alliberen energia en forma de calor, la MACSJ0717 està arribant a tenir temperatures que mai s’havien trobat en fenomens similars. Els xocs intergalàctics no són fenomens estranys i es produeixen constantment en alguna o altra part de l’Univers. Fins i tot la Via Làctea, on es troba el nostre sistema solar, està condemnada a xocar amb la seva galàxia veïna, Andròmeda, que s’aproxima a 500.000 km/h. L’impacte està previst per d’aquí 3.000 milions d’anys.