Posts Tagged ‘mar’
[youtube]JCEEA8GxFU0[/youtube]
El Consell d’Europa, l’organisme europeu amb seu a Estrasburg, ha encarregat a l’Institut d’Hidràulica Ambiental de Cantàbria i a l’Ajuntament de Santander un estudi sobre les efectes del canvi climàtic en la costa europea arran de l’escalfament global. Uns setanta milions d’europeus viuen en ciutats costaneres. Fins ara, els efectes del canvi climàtic sobre les costes es limitaven a preveure l’augment del nivell del mar, però la cosa és molt més complicada, tal com recull l’estudi. Les ciutats costaneres d’Europa, i per extensió de la resta del món, hauran d’adaptar les seves infraestructures pel desafiament que suposa fer front a fenòmens meteorològics cada cop més extrems. Puja el nivell del mar, però també l’altura de les onades i la força del vent. A Cantàbria, els últims tres anys, s’han superat tots els rècords d’onatge. El febrer d’aquest any a 22 milles al nord de Santander, una boia de mesurament d’ones en va detectar una de 26 metres d’altura.
Aquests fenòmens extrems poden afectar no només la primera línia de costa, sinó també altres infraestructures com el clavegueram, la xarxa elèctrica, la distribució d’aigua potable o el transport. A partir d’ara la planificació territorial ha de començar a tenir en compte que els pròxims anys les condicions variaran perquè, de no fer-se, les reparacions seran constants i la despesa enorme. El director de l’Institut d’Hidràulica de la Universitat de Cantàbria, Íñigo Losada, també destaca les diferències entre l’Atlàntic i el Mediterrani. Així mentre la costa atlàntica pot veure un augment del nivell del mar per raons del desglaç, a la mediterrània hi ha un augment de l’aigua més provocat pel canvi en les depressions i els anticiclons que cada vegada són més potents i per tant pressionen o treuen pressió l’aigua de la Mediterrània.
[youtube]eXm929ay4hE[/youtube]
Un estudi del matemàtic del Laboratori de Geodèsia Espacial de la Universitat d’Alacant ha calculat la quantitat d’aigua que el Mediterrani necessita diàriament per compensar l’evaporació al llarg de tota la seva superfície. L’aigua evaporada no es compensa ni per l’aportació dels rius ni per les pluges directes, sinó que necessita de l’aportació de l’aigua de l’Atlàntic. Fa temps es deia que si es posés un mur a l’estret de Gibraltar per frenar l’aigua que entra i es permetés que el Mediterrani s’evaporés, només en un dia hi hauria una diferència d’un metre entre l’Atlàntic i la Mediterrània. El científic David Garcia és un dels que ha participat en l’estudi utilitzant dades del satèl·lit GRACE (Gravity Recovery and Climate Experiment), que mesura variacions en el camp gravitatori de la Terra. Els resultats dels càlculs són espectaculars. El Mediterrani rep diàriament per l’Estret de Gibraltar uns 4.752 hectòmetres cúbics d’aigua de l’Atlàntic. Una cosa així com l’aigua que contindrien dos milions de piscines olímpiques, suficient perquè aquest mar semitancat no s’assequi.
Si l’Estret de Gibraltar es tanqués el Mediterrani perdria anualment 1.734.480 hectòmetres cúbics. Les corrents, els vents i les temperatures també fan que marxi part de l’aigua per l’Estret, però la que surt del Mediterrani cap a l’Atlàntic és una quantitat mínim si es compara amb els 55.000 metres cúbics per segon que entren. Aquesta quantitat d’aigua equivaldria a la d’omplir 24 piscines de 50 metres de llarg, per 25 d’ampla i 2 d’alt. L’estudi també destaca que el flux també varia amb els mesos i que, per exemple el setembre hi ha una entrada màxima d’aigua de 91.000 metres cúbics per segon -quan el Mediterrani té l’aigua més calenta després de l’estiu-, i en canvi l’entrada mínima és de 18.000 metres cúbics per segon a finals de març -quan després de l’hivern l’aigua està freda i l’evaporació és mínima-.
[youtube]y-pWd19MIeM[/youtube]
El canvi climàtic està obligant la natura a desenvolupar mecanismes contra l’adversitat. Si sobra diòxid de carboni, la mateixa Terra ens pot ensenyar a com combatre-ho. Ho han descobert experts del British Antartic Survey (BAS) quan han detectat una enorme proliferació de petites plantes marines en aigües que han quedat exposades per la disminució de la capa de gel a l’Antàrtic. Aquestes plantes són fitoplàcton que quan prolifera té un efecte beneficiós pel clima. El mecanisme és el següent, el fitoplàcton absorbeix el CO² i, quan mor, s’enfonsa i es queda al fons del mar durant milions d’anys. Aquest fenomen fins ara no s’havia tingut en compte en els models de canvi climàtic. L’equip de BAS l’ha dirigit Lloyd Peck i s’han dedicat a comparar antecedents del retrocés de les glaceres amb la quantitat de clorofila a l’oceà. La clorofila és el pigment que les plantes utilitzen per la fotosíntesi, per a capturar el diòxid de carboni i transformar-lo en oxigen. El BAS ha descobert que en els últims 50 anys, la disminució del gel antàrtic ha deixat al descobert una àrea de 24.000 quilòmetres quadrats que ha estat colonitzada per fitoplàcton amb gran capacitat d’absorció de diòxid de carboni.
En el vídeo que acompanya aquest post podeu veure quin serà el futur de l’Antàrtida d’aquí uns milions d’anys, quan el continent s’hagi desplaçat cap al nord i quan la neu i el gel que el cobreix s’hagi fos. Val la pena.
[youtube]0LKK9rbR2Y8[/youtube]
En els ecosistemes marins cada vegada s’està reconeixent més la importància dels prats submarins. Recuperar aquests “boscos blaus” que creixen a pocs metres de fondària contribuiria a millorar l’estat de les costes, faria augmentar la pesca i ajudaria a controlar el canvi climàtic perquè absorbeixen grans quantitats del diòxid de carboni dissolt a l’aigua. El científic portuguès Juan Carlos Duarte, president de la Societat Americana d’Oceanografia i Limnologia i professor de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats ha realitzat un estudi per a l’Organització de les Nacions Unides per l’Agricultura i l’Alimentació (FAO). Les conclusions presenten els prats submarins, els manglars i els aiguamolls com alternativa contra el canvi climàtic. Duarte assegura que aquests “boscos blaus” són els ecosistemes que tenen més capacitat per absorbir el CO² i per tenir-lo retingut a llarg termini. De les dues gigatones -2.000.000.000.000 tones- que absorbeixen els oceans, aquests boscos n’enterren la meitat en els sediments. L’estudi de Duarte planteja que protegir i ampliar els prats submarins seria la millor forma de molts països insulars per ajudar a reduir els nivells de diòxid de carboni. Amb poca superfície terrestre per a plantar arbres, què millor que omplir el mar de prats. I si a més això contribueix a millorar l’estat de les costes i les reserves pesqueres, fantàstic.
De tots els oceans, aquests “boscos blaus” ocupen només un 0,2% de la superfície marina, bàsicament perquè només creixen en llocs on el mar és poc fondo. L’estudi de Duarte assegura que a més el ritme de destrucció de les praderes submarines és més ràpid que el de la selva tropical. Bona part de la destrucció dels prats submarins és culpa de l’activitat humana. La pesca de ròssec, per exemple, causa greus danys en aquests ecosistemes, però també l’amarratge d’embarcacions, la contaminació i l’ampliació dels ports. Sense plantes subaquàtiques que renovin l’oxigen i n’absorbeixin el diòxid de carboni, augmenten les zones d’aigua poc oxigenada. Si no hi ha oxigen no hi ha vida i el mar es converteix en un desert.
[youtube]RDOuwMj7Xzo[/youtube]
Tsunami és una paraula japonesa que significa “onada gegant” normalment produïda per un sisme en el fons del mar, cosa que pot generar onades de més de 30 metres d’altura. Antigament els tsunamis s’anomenaven maremotos però en un congrés celebrat el 1963 és va decidir que s’agafarien les paraules japoneses “tsu” -que significa port- i “nami” -onada- per definir un fenomen concret que es produeix molt esporàdicament. Si el fons marí trontolla, el brusc moviment de l’aigua en profunditat genera un moviment de l’aigua cap a la superfície de milers de milions de tones d’aigua. En els mars poc fondos com el Mediterrani, la possibilitat d’un tsunami devastador és mínima, però en un oceà com el Pacífic, amb una profunditat mitjana de 4.000 metres, un sisme submarí pot provocar onades gegants fàcilment que a més es desplacen a velocitats que poden arribar als 700 km/h. Quan una onada gegant s’acosta a la platja la menor profunditat fa que s’elevi i augmenti la velocitat. L’impacte pot portar aigua quilòmetres terra endins, bàsicament depenen de l’altitud del terreny.
Els tsunamis són provocats generalment per terratrèmols, però també es poden formar a causa de l’erupció d’un volcà submarí, per una esllavissada de la costa, per la caiguda d’un gran meteorit o per una prova atòmica subterrània en un atol·ló. No tots els sismes submarins provoquen tsunamis, només aquells que tenen una gran magnitud i capacitat per deformar el sòl marí. Els països que toquen el Pacífic tenen més possibilitats de patir tsunamis, però ningú que viu prop del mar pot pensar que mai passarà. L’1 de novembre de 1755 una onada gegant va afectar les costes del golf de Cadis, a causa d’un terratrèmol que va afectar sobretot Lisboa. Entre els tsunamis que han passat a la història hi ha el d’Indonèsia del 26 de desembre del 2004 que va matar 288.000 persones aproximadament. Una erupció del volcà Krakatoa el 1883 va produir una onada gegant de 42 metres d’altura que va afectar les illes de Sumatra i Java. El 1969 una onada gegant que es va originar a Xile va devastar primer Hawaïi i després va arribar al Japó. El 1993 un tsunami provocat per un terratrèmol amb epicentre al sud d’Hokkaido, va afectar les illes Okushiri i Oshima i va deixar 229 morts. El tsunami que ha afectat Samoa aquesta setmana ha provocat uns dos cents morts.
[youtube]Ip-muRQ6PEk&feature=PlayList&p=AE037D99F6E4DAE7&playnext=1&playnext_from=PL&index=18[/youtube]
Primer de tot voldria donar les gràcies al company de http://lloretonline.blogspot.com/ perquè sovint recull algunes de les aportacions d’aquest bloc. L’altre dia que parlàvem d’una enorme àrea contaminada de brutícia al centre del Pacífic, comentava des de la seva web que a la Mediterrània també hi ha moltes zones, sense anar més lluny al golf de Lleó, on també s’acumulen surant a l’aigua grans quantitats de brossa, principalment plàstics. Científics de la Societat Química Americana (ACS) han descobert que aquests plàstics abocats a mars i oceans es descomposen a una velocitat sorprenent i que alliberen substàncies tòxiques que contaminen l’aigua i els animals que hi entren en contacte. Aquesta contaminació és de llarga durada i pràcticament impossible d’eliminar. Només són fàcils de netejar aquells residus que les onades acaben portant a les costes i que no s’han començat a dissoldre. La taca de brossa que sura pel Pacífic té unes dimensions de dues vegades l’estat de Texas, les que hi ha a la Mediterrània no tenen aquestes proporcions però ja s’han detectat àrees que estan agafant una superfície important on les corrents fan que es vagin acumulant les deixalles.
Qualsevol dels plàstics que tenim a casa té una vida llarguíssima i no es degrada però si s’exposa al sol, al vent i a l’aigua, el seu procés de degradació és molt ràpid. Els contaminants són bàsicament el bisfenol A (BPA) i el PS oligòmers. Altres estudis han demostrat que la ingesta per part de peixos o aus d’aquests elements provoca alteracions hormonals perquè són absorvits pels seus organismes.
[youtube]0mzvijYb_RE[/youtube]
Ho ha recollit el Daily Tehegraph. Segons científics de la Universitat d’Oregon, hi podria haver oceans d’aigua a gran profunditat sota la superfície de la Terra. La senyal que Jules Verne potser no anava tan desencaminat quan va escriure el seu Viatge al Centre de la Terra la donarien zones de més conductivitat elèctrica en el mantell, la zona de la Terra que es troba entre l’escorça superficial i el nucli, a una profunditat entre els 35 i els 2.900 quilòmetres de fondària. Aquestes zones de més conductivitat van sorprendre als científics perquè algunes es troben en llocs on les plaques tectòniques que divideixen la superfície de la Terra s’enfonsen. Aquestes zones normalment són menys fredes que el mantell i menys conductores, però en alguns casos això no passa. L’explicació per aquesta alteració de la conductivitat elèctrica, segons els científics, seria la presència d’aigua. No se sap amb certesa la quantitat d’aigua que té el planeta, fins i tot es considera que potser hi ha més aigua per sota del sol marí que en tots els oceans. Clar que l’explicació podria ser també que a aquestes zones més conductores hi hagués molta més quantitat de ferro o carbó. En tot cas, la teoria de nous grans oceans és fascinant i s’haurà d’estar atent a les novetats.
[youtube]9XI6KPdUYUM&feature=related[/youtube]
El mes de juliol passat la temperatura en superfície dels oceans ha estat la més alta que s’ha registrat fins ara, fins i tot trencant el rècord anterior del juliol de 1998. L’agència meteorològica dels Estats Units (NOAA) també ha confirmat que la mitjana de temperatures combinada entre la superfície dels oceans i dels continents ha estat la cinquena més alta des del 1880, quan es van començar a sistematitzar les dades. Els oceans el mes passat van tenir una temperatura mitjana en superfície de 16,99 graus centígrads, 0,59 graus més que la mitjana del segle XX. La temperatura global de la Terra ha pujat també respecte la mitjana del segle anterior en 0,51 graus i és de 14,8 graus centígrads. Aquest juliol, a nivell global, ha estat igual de calent que el del 2003, quan Europa va patir una fatídica onada de calor i es considera que ha estat el novè mes més calent de la Història.
Sempre que parlem d’escalfament global i canvi climàtic s’ha de tenir en compte que les condicions marquen tendències però que a nivell local les variacions són substancials. Pot haver-hi molts indrets que no hagin notat en absolut un augment extremat de les temperatures aquest estiu. Segons la NOAA grans parts de diversos continents han experimentat pujades substancials de les temperatures. On el fenomen ha estat més extrem ha estat a Europa, l’Àfrica del Nord, i part de l’oest d’Amèrica del Nord, amb pujades significatives dels termòmetres entre 2 i 4 graus. Unes dades similars però a la baixa s’han observat a Amèrica del Sud, al centre del Canadà i a l’est dels Estats Units.
Fa pocs dies ha aparegut un informe del Pannell Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC) afirmant que si continua l’escalfament global el nivell dels oceans podria pujar entre 7 i 82 centímetres fins a l’any 2100. En el pitjor dels casos la pujada del mar seria de quasi un centímetre per any. Això contradiu els pronòstics apocalíptics dels qui parlen de pujades dels oceans de metres durant el segle XXI. En tot cas aquesta és una hipòtesi com una altra. El nivell de l’aigua del mar es mou per factors com les altes o baixes pressions, evidentment perquè els rius hi aportin més o menys aigua i fins i tot per si l’aigua dels oceans és més o menys calenta. Quan més escalfada està l’aigua dels mars ocupa més volum, per contra si està més freda el seu volum disminueix. Es pot dir que l’augment d’un centímetre és una cosa insignificant però si 2/3 parts de la Terra són aigua, la quantitat de la què parlem és enorme. I el que és més preocupant, el procés d’escalfament global es continua confirmant i la seva amenaça no s’acaba el 2100 sinó que pot durar uns quants segles.
[youtube]7SVMJubrPlM[/youtube]
Científics nord-americans estan investigant el centre del Pacífic nord per estudiar una zona enmig de l’Oceà plena de residus plàstics que s’acumulen en una extensió de centenars de quilòmetres quadrats. La zona ha estat batejada com “la gran taca de deixalles del Pacífic“. Fa anys que els oceanògrafs han advertit del perill que significa que els residus plàstics acabin als mars, perquè no són biodegradables i l’única cosa que fan és anar-se fragmentant fins que les restes són tan petites que són menjades pels peixos que les confonen amb el plàcton. Un cop dins la cadena alimentària el plàstic circula d’animal en animal i pot arribar a l’home.
La investigació actual l’estan fent científics de la Universitat de Califòrnia a San Diego. La missió d’aquests científics és estudiar quantes deixalles s’estenen per una zona anomenada el “remolí” del Pacífic nord, com és distribueixen i com afecten la vida animal. Els residus plàstics són pràcticament presents a tots els mars, però en aquesta zona l’acumulació de deixalles és excepcional. El motiu són les corrents circulars d’aquesta àrea, en una zona de convergència de centenars de quilòmetres quadrats pròxima a les illes Hawaïi, entre el Japó i la costa oest dels Estats Units. L’expedició també vol analitzar si el material plàstic pot traslladar altres contaminant com els pesticides però també si aquestes deixalles poden actuar com a vehicles de transport d’algunes espècies que podrien així canviar d’ecosistemes i convertir-se en invasores.
[youtube]okFt0piPO3o[/youtube]
Ho estan provant des de fa uns anys a Holanda i a Noruega i sembla impossible però està donant resultats. La barreja d’aigua dolça i aigua salada pot subministrar energia en quantitats importants. Els holandesos, per exemple, creuen que podrien abastar les tres quartes parts de la demanda estatal amb aquest sistema que no provoca efecte hivernacle. És el que es coneix com energia blava. Els estudis s’estan fent a la ciutat holandesa de Leeuwarden, on hi ha els laboratoris Wetsus, el Centre de Tecnologia pel Desenvolupament Sostenible de l’Aigua. Bàsicament del que es tracta és crear una tecnologia capaç d’extreure energia de la diferència de salinitat entre una aigua i una altra. I la idea és més fàcil del que pugui semblar. Es tracta bàsicament de crear una bateria. Les corrents d’aigua marina i d’aigua dolça es canalitzen a través de membranes. L’aigua salada té ions positius de sodi (Na) i negatius de clor (Cl). S’utilitzen dos tipus de membranes, una deixar passar els ions de sodi, i l’altra els ions de clor. Es crea una tensió potencial entre un parell d’electrodes i apareix l’electricitat.
Aquest tipus d’energia sostenible es va començar a dissenyar a mitjans del segle XX però mai s’ha acabat d’explotar seriosament. Ara a Wetsus tenen l’objectiu de crear una central elèctrica de dos-cents Megawattssuficient, segons Radio Nederland, de donar energia a unes 300.000 llars de les tres províncies del nord d’Holanda. La zona és ideal perquè hi ha el llac més gran de l’Europa Occidental que es va formar en construir la represa de l’Afsluitdjik i frenar l’aigua procedent del Mar del Nord. Però hi ha d’altres llocs d’on es podria extreure aquest tipus d’energia, de fet qualsevol estuari on es barregin aigua dolça i salada. Un riu com el Rin, amb un cabal de 2.000 m³/sg podria arribar a produir 5 milions de watts d’energia. L’Ebre o el Roïna tindrien un potencial menor, però estarien per sobre els 3 milions de watts. Clar que això seria desviant per les membranes tota l’aigua que porten i això no és factible.
Si tant fàcil és, per què no s’ha fet? La resposta és el cost de crear aquesta estructura. Fan falta centenars de milions d’euros i es calcula que un cop en funcionament el preu del Megawatt / hora (MWh) seria el doble del què per exemple surt d’una central de combustibles fòssils. Això almenys de moment, però a mesura que el preu de les energies no renovables es vagi incrementant perquè s’esgotin, la diferència per aplicar aquesta nova tecnologia serà molt menor i per tant ningú dubta que es pugui dur a terme. Tot i així, ens haurem d’esperar una dècada.