Posts Tagged ‘medicina’
[youtube]q0QGrvzt8jo[/youtube]
Científics del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) han descobert un mecanisme cerebral que manté prims als ratolins, fins i tot si tenen dietes riques en greixos. Això confirma les línies d’investigació que apunten que el cervell humà juga un paper bàsic en la quantitat de menjar que ingereix una persona. L’estudi l’ha fet Guadalupe Sabio sobre la proteïna JNK1, s’emmarca precisament en investigar el paper del cervell en la regulació de la quantitat d’aliment que demana l’organisme. Les conclusions podrien tenir aplicacions en el tractament de la diabetis del tipus II.
L’estudi ha estat publicat a la revista Genes and Development i s’ha fet en col·laboració amb el centre Howard Hughes Medical Institute de Massachussetts. Aclarir la relació entre l’obesitat i la diabetis del tipus II és una de les branques més importants d’investigació d’aquesta malaltia que les persones amb quilos de més tenen més possibilitats de desenvolupar.
Per saber els mecanismes moleculars que provoquen la diabetis en qui consumeix dietes riques en greixos, els científics treballen amb ratolins modificats genèticament que no produeixen la proteïna JNK1. Els ratolins que no tenen aquesta proteïna estan prims i sense diabetis tot i menjar greixos. Però no està clar si és el fet d’estar prims o el de no tenir la proteïna el que es protegeix de la malaltia.
[youtube]M8TVfotE0ic[/youtube]
El doctor Etienne-Emilie Baulieu, el descobridor de la píndola de l’endemà, ha anunciat que ha trobat una proteïna que pot servir per a combatre la malaltia de l’Alzheimer i d’altres formes de demència senil. El descobriment ha estat publicat per la revista de l’Acadèmia de Medicina dels Estats Units i podria ser útil també per fer un diagnòstic precoç de la malaltia. Baulieu afirma que ha descobert una proteïna que es troba de forma anòmala en els casos d’Alzheimer i una altra que destrueix a la primera. Segons el doctor francès potenciant aquesta segona proteïna es podria aconseguir un fàrmac que freni el desenvolupament de la malaltia.
Vol dir això que s’ha trobat la clau per a resoldre la malaltia? No, però s’ha fet un pas endavant. Com a mínim pot servir per avançar una desena d’anys el diagnòstic, i per tant començar el tractament de la malaltia en les fases inicials. Dintre un parell d’anys es tindrà un coneixement molt millor del paper d’aquestes proteïnes en la malaltia i, segons els experts, es calcula que la pròxima dècada l’Alzheimer es curarà. De moment es començarà una fase experimental a l’Hospital Charles Foix de Ivry, a les afores de París.
[youtube]VKngD4eJLy0[/youtube]
Les persones amb més vitamina D a la sang tenen menys possibilitats de desenvolupar càncer de còlon que les que en tenen nivells més baixos. Les conclusions són d’experts de l’Agència Internacional d’Investigació del Càncer, de Lió, i de l’Imperial College de Londres que acaben de publicar un estudi a la revista mèdica British Medical Journal (BMJ).
Els investigadors van analitzar 1.248 persones amb càncer de còlon i la majoria presentaven uns nivells molt baixos de vitamina D. De tota manera, els científics no s’han atrevit a afirmar amb contundència la relació entre una cosa i l’altre perquè s’hauran de fer més estudis clínics al respecte. Per exemple, no està clar que el consum de suplements de vitamina D ajuda a prevenir la malaltia.
La principal font de la vitamina D o calciferol és la llum del Sol, però també es troba en alguns aliments com l’oli de fetge de bacallà, els peixos blancs com salmó, sardines i tonyina. El pròxim pas és dur a terme noves proves clíniques per confirmar si els suplements de vitamina D poden reduir el risc de patir aquest tipus de càncer. Al Regne Unit es diagnostiquen cada any 37.500 casos de càncer de còlon.
[youtube]y6osMO5xnag[/youtube]
Investigadors de l’Escola de Medicina de la Universitat de Standford, a Califòrnia, han desenvolupat una sèrie de fàrmacs contra l’hepatitis C que neutralitzen la resistència del virus sense els efectes secundaris de les teràpies actuals. L’estudi, publicat per la revista Science Translational Medicine, ha trobat un nou tipus de petites molècules que frenen l’avanç del virus de l’hepatitis C i obra la porta als nous tractaments contra la malaltia. En els experiments in vitro aquests nous medicaments van aconseguir fins i tot inhibir la multiplicació del virus causant de la malaltia.
El virus de l’hepatitis C infecta a milions de persones a tot el món i moltes d’elles desconeixen que tenen la malaltia. La infecció crònica de l’hepatitis C és la primera causa de càncer hepàtic dels EUA. Els tractaments actuals són força bons però molt agressius i sovint es presenta el problema de la mutació del virus. Per això la idea d’aquests científics ha estat atacar el virus des de diferents angles utilitzant una combinació d’aquests nous medicaments, cadascun destinat a un punt concret del virus. Desenvolupat amb èxit al laboratori els nous medicaments necessitaran encara un any per a desenvolupar les proves clíniques en animals. A partir del 2012 es començaria a provar en humans i, si es efectiu, es comercialitzaria un any més tard.
[youtube]8BJwxZIzx0Q[/youtube]
Investigadors de la Facultat de Ciència i Tecnologia de la Universitat del País Basc (UPB) han aconseguit aïllar la proteïna anomenada “acopladora TrwB”, a través de la qual els bacteris intercanvien informació. Això permetrà en el futur desenvolupar estratègies contra la resistència dels bacteris als antibiòtics. La tesi que ha permès aïllar aquesta proteïna ha estat realitzada per Ana Julia Vecino, en el departament de Bioquímica i Biologia Molecular de la UPB i en la Unitat de Biofísica, del Centre Mixt CSIC-UPB. La investigació ha permès saber més com funciona el mecanisme a través del qual un bacteri és capaç de transmetre una molècula de DNA a un altre, a través d’un procés que requereix el contacte físic. Això permet als bacteris intercanviar informació genètica útil per fer front al seu entorn i adaptar-se al medi. Sabent com es comuniquen genèticament els bacteris es poden desenvolupar estratègies per combatre la seva resistència als antibiòtics, perquè aquesta és part de la informació que es passen d’un a l’altre. La resistència dels bacteris als antibiòtics és un dels problemes més importants que afronta la medicina des de les últimes dècades i que s’ha convertit en tot un repte pels investigadors.
El primer antibiòtic conegut és la penicil·lina que va ser descoberta pel bacteriòleg escocès Alexander Fleming, en el Saint Mary’s Hospital de Londres, el 1929. Però el primer assaig clínic no es va fer fins el gener de 1941 i la seva producció industrial no va començar als Estats Units fins el 1943. Aquest descobriment de la penicil·lina, un antibiòtic d’ampli espectre que curava moltes malalties, va significar una nova era per a la medicina, la des antibiòtics. A partir de Fleming altres investigadors van buscar nous antibiòtics, como l’estreptomicina utilitzada pel tractament de la tuberculosi, per cert rodejada de molta polèmica per les putades entre científics que hi va haver a l’hora de patentar el descobriment (veieu el vídeo).
[youtube]HZNuDNuZyDM&feature=related[/youtube]
Doncs resulta que les persones són més individualistes o solidàries en funció de l’activitat de la seva amígdala cerebral i no perquè la personalitat estigui relacionada amb l’activitat del còrtex prefrontal. Aquest és el resultat de l’estudi dirigit pel doctor Masahiko Haruno, de l’Institut de Neurologia de la Universitat de Tamagawa, al Japó. Els científics van contrastar, amb resonàncies magnètiques funcionals de persones amb orientacions prosocials i altres d’individualistes, les diferències que apareixien. Els individus prosocials són aquells que maximitzen la suma de recursos per a ells mateixos, però alhora prefereixen que la resta tinguin els mateixos mitjans que ells. Els individualistes només es preocupen dels seus recursos i no dels que puguin disposar altres persones. L’estudi s’ha publicat a la revista Nature i assegura que la tendència individualista o prosocial es pot predir només comprovant el grau d’activitat de l’amígdala cerebral.
El tema de la solidaritat ha estat sovint objecte de debat. Una de les teories més esteses és que hi ha una resposta automàtica que només considera el benefici d’un mateix i que era el còrtex prefrontal del cervell des d’on s’enviava una senyal per a controlar aquest impuls. Però ara l’estudi de Haruno ha desmentit la teoria. S’ha aconseguit observant com les ments de les persones prosocials i la dels individualistes responien al desig que els despertava aconseguir dos premis, un per a ells mateixos i l’altre per a un company. En els individualistes es va comprovar que la zona que s’estimulava no era el còrtex prefrontal sinó l’amígdala cerebral.
[youtube]GoqehY8J20Q[/youtube]
Científics de les universitats de Califòrnia i Michigan han desenvolupat unes partícules que imiten les característiques i funcions dels glòbuls vermells naturals. Entre les virtuts d’aquestes partícules anomenades RBCs hi ha la suavitat i flexibilitat -necessària per circular pels petits capilars-, a més de la capacitat de transportar oxígen a les cèl·lules. A més aquests glòbuls vermells sintètics poden transportar medicaments d’una manera efectiva i controlada. Això obre un ventall enorme en la medicina del futur, perquè aquestes primeres partícules es poden desenvolupar i anar fent més complexes. Els científics han sintetitzat les partícules mitjançant un polímer al qual s’ha cobert de nou capes d’hemoglobina i d’altres proteïnes. El més interessantés que el mètode a partir del qual s’han creat aquests glòbuls vermells artificials es pot desenvolupar en altres partícules que imitin funcions i propietats d’un altre tipus de cèl·lules per a curar malalties, com l’anèmia o l’eliptocitosi hereditària, un transtorn en el qual els glòbuls vermells alteren la seva forma circular i provoquen l’anèmia hemolítica.
Bon Nadal!
[youtube]rHyeZhcoZcQ[/youtube]
Científics nord-americans de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Los Angeles, a Califòrnia, han presentat un estudi que assegura que alguns fàrmacs que combaten l’osteoporosi també ajuden a prevenir el càncer de mama. L’estudi, presentat per l’Associació per a la Investigació del Càncer en un simposi sobre la malaltia a San Antonio, Texas, s’ha realitzat a 150.000 dones menopàusiques i les conclusions són clares. Les dones que van consumir bisfosfonats per a combatre l’osteoporosi es van veure beneficiades per una reducció del 32% en els casos de càncer de mama invasiu. Aquest factor benefactor d’aquest fàrmac ja s’havia començat a veure beneficiós en altres estudis anteriors que havien establert un nivell molt més baix de recaiguda de la malaltia en dones que havien rebut una injecció d’àcid bisfosfonat zoledrònic cada sis mesos. Als Estats Units cada any es recepten aquests fàrmacs a milions de dones per combatre l’afebliment dels ossos.
L’osteoporosi és una malaltia en la qual l’os va perdent massa i es torna més prim i feble, cosa que fa que es torni molt fràgil i sovint es trenqui. La massa òssea d’una persona va augmentant al llarg de la seva vida fins arribar al nivell màxim entre els 30 i els 35 anys. A partir d’aquesta edat, de forma natural, comença una progressiva pèrdua de massa dels ossos. Quan la pèrdua progressiva s’accelera, cosa que pot estar provocada per una malaltia o hàbits determinats i en el cas de la dona en arribar a la menopàusia, pot presentar-se l’osteoporosi en edats més baixes. L’osteoporosi és la principal causa de fractures d’ossos del canell, columna i maluc en dones a partir de l’època menopàusica.
[youtube]NIkGHZN5X9w&feature=related[/youtube]
Des de principis del segle XX el fil de seda s’ha utilitzat com a material de sutura quirúrgica per la seva bona compatibilitat i resistència mecànica. Ara als Estats Units, a la Xina i a l’Espanya s’estan buscant noves possibilitats per la regeneració de teixits. A l’Estat espanyol un equip de científics de l’Institut Murcià d’Investigació i Desenvolupament Agrari i Alimentari (IMIDA), que dirigeix José Luis Cenis. Aquest científic explica que actualment es disposa de materials sintètics com biopolímers, ceràmiques o biovidre, i d’altres naturals com el col·lagen, però la seda s’ha convertit també en un dels biomaterials de més qualitat i potencial per a l’enginyeria de teixits. L’IMIDA està treballant ara en un projecte conjunt amb la Universitat de Zhejiang, a Hangzhou (Xina), realitzant esponges o estructures que són adequades perquè creixin cèl·lules de medul·la òssia o teixits humans capaços de reemplaçar altres que estan lesionats, evitant el risc de rebuig del sistema immunològic.
Però hi ha molt més. La fibroïna és una proteïna present en la seda i es pot presentar en forma de microesferes per a l’alliberament controlat de fàrmacs, cosa que ha despertat l’interès de la indústria farmacèutica. En temes de cosmètica, Cenis explica que ja estan treballant amb extractes de crisàlide i fibroïna perquè tenen un efecte molt regenerant de la pell.
La seda la fabriquen els cucs en el moment d’elaborar el capoll, i el fil de seda que se n’extreu té dues proteïnes, la fibroïna -que forma part del 70% del capoll- i la sericina, que no s’aprofita per fer teixits però sí que té aplicacions en medicina i cosmètica. La fibroïna no produeix rebuig ni inflama els teixits on s’inserta; té resistència mecànica i és flexible i biodegradable. Al cap d’un any el teixit la reabsorbit.
Entre altres formes de presentació mèdica de la seda que s’estan investigant hi ha el de fer-la com una fina pel·lícula per a recobrir altres materials, perquè el seu efecte sobre la regeneració de la pell és molt gran. Per això si es fan embenatges s’escurcen enormement els temps de cicatrització de la pell.
I d’on surten les propietats de la seda? Doncs sembla que l’alimentació d’aquests cucs (Bombyx mori) hi pot tenir a veure. Els cucs de seda s’alimenten de fulles de morera (Morus alba). En la medicina tradicional xinesa i coreana utilitza extractes de l’arrel i l’escorça per curar diverses malalties. Ara aquestes propietats també s’estan investigant.
[youtube]X1eTIFKeG28&feature=related[/youtube]
La psicòloga colombiana Cynthia Quiroga ha presentat la seva tesi doctoral sobre el tango a la Universitat de Frankfurt en la qual arriba a la conclusió que aquest ball argentí redueix l’estrès i estimula el desig sexual dels balladors. El tango no només anima sinó que redueix una hormona relacionada amb l’estrès, el cortisol, i fa pujar la testosterona, hormona relacionada amb el desig sexual. La psicòloga va recollir mostres de saliva de 22 parelles de ball i va investigar la seva composició química. A més, va preguntar als participants per les emocions que sentien quan ballaven. Per saber quin era el factor determinant d’aquest ball que disparava les hormones, Quiroga va analitzar cada factor per separat. Les conclusions són interessants però previsibles en certa manera. La música contribueix a reduir l’estrès mentre que el contacte físic i el ball disparen la testosterona. Combinant els tres factors reaccions emocionals i canvis hormonals arriben al nivell màxim. La tesi, publicada a la revista Music and Medicine confirma altres investigacions i les recomanacions de molts terapeutes que aconsellen a les parelles amb problemes que ballin tangos.