Posts Tagged ‘NASA’
[youtube]-_9_C1NoDdg[/youtube]
La NASA està accelerant els preparatius per tornar a la Lluna. Ja vam explicar que el disseny de les naus està força avançat, com també s’està experimentant amb els mòduls que s’instal·laran perquè les tripulacions puguin quedar-se molt temps a la superfície lunar. El retorn a la Lluna serà per explorar-la a fons i per això es necessitaran vehicles, com el Rover que van utilitzar els astronautes de les últimes missions Apol·lo que van trepitjar el satèl·lit. Un dels problemes que s’han plantejat els enginyers són les avaries que es poden trobar aquests vehicles que no hauran de fer centenars de quilòmetres sinó milers. Vehicles lunars més grans, que portaran més tripulació i més pes per trepitjar tots els racons de la Lluna poden tenir punxades si s’utilitzessin els mateixos neumàtics que va utilitzar la NASA a principis dels anys setanta. Goodyear i la NASA han desenvolupat un revolucionari neumàtic fet de molles, que no es punxa mai i que es capaç de resistir milions de quilòmetres. El nou neumàtic s’ha batejat com Spring Tire i està compost de 800 molles que permeten incrementar la càrrega i la seva vida útil.
El nou neumàtic ha passat amb èxit les proves en el Centre Espacial Johnson de Houston. El disseny de les molles que formen la seva superfície els hi dóna més tracció i tota l’energia que deforma el neumàtic mentre va rodant torna a la seva forma original sense generar calor, contràriament al què passa amb els cotxes. Les rodes que s’utilitzen a la Terra no serien massa útils per a les missions lunars a causa de les temperatures extremes que hi ha a la Lluna. Segons els experts, a més, les radiacions solars no filtrades per la manca d’atmosfera degradarien ràpidament el cauxú amb un risc molt gran de punxades. Amb les 800 molles, fins i tot un impacte contra una roca que faria esclatar un neumàtic convencional en l’Spring Tire només danyaria una de les peces i la roda seguirien sent igual d’efectiva. Goodyear assegura que la NASA ha acceptat la seva proposta de neumàtics perquè és innovadora i respon a les seves exigències. I com que tota la tecnologia que es desenvolupa per a l’exploració espacial acaba tenint aplicacions terrestres, no seria gens estrany que en un futur pròxim la revolució dels neumàtics de molles s’acabin adaptant als nostres cotxes. S’imaginen una roda que mai punxès i que superès de llarg la vida útil del motor del vehicle?
[youtube]PZfrxUgZSuM[/youtube]
Amb el programa Apol·lo en el record, la NASA està a punt de donar per acabada l’etapa dels transbordadors i prepara un nou programa per a la futura generació de naus espacials. S’anomena Constellation (Constel·lació) i consisteix en crear coets llançadors batejats com Ares, una càpsula per a viatges tripulats que s’anomena Orion i un nou mòdul lunar. El programa Constel·lació es va obrir el 2004 i en cinc anys només ha avançat en fase de disseny i proves d’alguns elements. El més important és la nova filosofia que es vol donar a la carrera espacial. D’una banda reduir despeses i per altre, aprofitar tot el que s’ha fet fins ara. De fet, l’Ares és un coet que evoluciona a partir dels impulsors SRB dels transbordadors, al qual s’afegirà un segment més fins a arribar a una considerable altura de 93 metres. Dalt de tot, imitant els Apol·lo, se situarà la càpsula Orion, si el vol es tripulat, o la càrrega que correspongui. La majoria de problemes que han tingut els transbordadors ha vingut precisament que la nau està massa pròxima als coets i qualsevol peça que la colpegi li pot provocar uns danys catastròfics, tal com va passar amb el Columbia. En una segona fase, es construirà una versió encara més sofisticada, l’Ares-V, el coet cridat a ser el Saturn-V del segle XXI, que ha de permetre el retorn dels humans a la Lluna. La versió del nou mòdul lunar està començant, s’anomena LSAM i també es una evolució dels mòduls lunars del programa Apol·lo. Tot això es desenvoluparà durant els pròxims deu anys. L’abril del 2009 es va provar tot just la primera etapa de l’Ares I, però el primer test operacional està prevista, de moment pel setembre del 2012, i el primer vol de l’Orion per un any més tard. L’arribada d’astronautes a la Lluna no es repetiria, sino canvia el calendari, fins el desembre del 2019, quan faci 50 anys que Armstrong i Aldrin la van trepitjar.
[youtube]odRz8XgQcjo[/youtube]
Com que aquests dies se celebra el 40è aniversari del primer viatge tripulat a la Lluna, molta gent em pregunta què n’opino de la teoria de la conspiració; de que tot fos mentida i l’home no hagués trepitjat mai el satèl·lit. I m’ho pregunten gent que té uns certs coneixements del tema però que, davant l’allau d’informació conspirativa, se’ls plantegen dubtes. El professor de Física Eugenio Fernández Aguilar acaba de publicar el llibre «La conspiración lunar ¡Vaya timo!» (Laetoi), ideal per als que els quedi algun dubte de que l’home sí que va arribar a la Lluna. L’autor es dedica a desmuntar alguns dels arguments més coneguts dels qui creuen que el programa Apol·lo va ser una gran conspiració per fer creure al món que els EUA podien enviar astronautes a la Lluna.
Crec però que amb només tres arguments es suficient per desmuntar les teories basades, bàsicament, en informació treta de context i en barrejar naps amb cols. En el programa Apol·lo hi van participar, directa o indirectament 400.000 persones; de les quals 15.000 ho van fer de forma molt propera. Algú es pot imaginar que 400.000 persones callessin per sempre, suposadament -segons els conspiracionistes- perquè els serveis secrets nord-americans els havia amenaçat de mort? Algú s’imagina una conspiració de 15.000 persones que han guardat silenci durant quaranta anys? Algú s’imagina que els russos no s’haurien afegit a la teoria de la conspiració en plena Guerra Freda si hagués estat mentida? Doncs no ho va fer, quan era la part més interessada en que se sabés?
L’altra teoria del suposat complot afirma que hi ha imatges falses, que es veuen els astronautes caminant per la Lluna i que fan ombres en direccions oposades, o que s’hi veu una persona sense el vestit espacial passejant pel fons, que la bandera onejava quan no hi havia vent… Tot això és veritat, però té un motiu. Ens hem de situar el 1969 la tecnologia no era l’actual. Les transmissions de televisió estaven fent les seves primeres passes i no estava gens clar que funcionès, per això es van aprofitar els assajos de les passejades lunars dels astronautes en un plató per gravar-los i utilitzar les imatges per si calia. Per això s’hi veuen tècnics i les llums sí, són de focus, per això les ombres, en algunes imatges, no van en una sola direcció. Clar que si s’agafen aquestes imatges i això no es diu, la teoria de la conspiració és molt més consistent.
El tema de la bandera és igual, que si onejava… doncs no, no oneja perquè a la Lluna no hi ha atmosfera i per tant no hi ha vent, però els filferros que hi havia dins per mantenir-la estesa sí que vibraven amb el moviment… I així doncs tot. Es diu també que mai una nau espacial amb humans podria haver trencat el cinturó, les àrees plenes de protons i electrons que rodegen la Terra, perquè haguessin estat sotmesos a grans quantitats de radiació. És cert que les operacions espacials -d’això els conspiracionistes no en dubten- es fan a altures molt baixes. L’«Endeavour» esta avui només 400 km per damunt dels nostres caps. Però sí, ho van fer. La missió Apol·lo només tenia un 50% de possibilitats de tenir èxit. Fins i tot el president Richard Nixon tenia preparats dos discursos, un felicitant-se per l’èxit d’haver arribat a la Lluna, i l’altre donant el pèsam per la mort dels astronautes. Però resulta que van fer 384.000 km i l’atzar va estar de la seva part. Neil Armstrong, Edwin Aldrin i Michael Collins, encara són vius tot i que ja passen dels setanta anys. Tanta radiació perjudicial doncs, no va ser.
Però hi ha una prova que podria ser definitiva però només pels que tenen clar que molts avenços tècnics provenen de l’exploració espacial. Si algú té televisió per satel·lit no cal que dubti que des del 1957, any del llançament de l’Sputnik, la tecnologia aeroespacial ha avançat a un ritme impensable. Els conspiracionistes tampoc dubten que s’hi hagi arribat, almenys creuen que han arribat sondes no tripulades a la Lluna i diuen que han fotografiat ovnis i construccions alienígenes, fins i tot s’en poden «veure» imatges -més falses que els assajos d’Armstrong i Aldrin, per cert-. Doncs la sonda LRO de la qual parlava ahir, la destinada a fotografiar amb detall la Lluna per començar a buscar les zones òptimes d’aterratge de les noves missions, acaba d’enviar les localitzacions de les restes de les sis missions Apol·lo que van aconseguir arribar. Les restes són, una part del mòdul lunar que es quedava a la Lluna en el moment d’enlairar-se, i part del material utilitzat. Clar que els conspiracionistes sempre poden dir que la foto és una ampliació macroscòpica d’un formatge amb un cuc treient el cap.
[youtube]1P7obL4fM9s&feature=related[/youtube]
Ara que se celebra el 40è aniversari de l’arribada de l’home a la Lluna tothom es pregunta quin serà el següent gran salt de la Humanitat. La resposta és tornar a la Lluna però per quedar-s’hi, encara que no se sap quan. L’arribada dels astronautes nord-americans al satèl·lit de la Terra no només va ser un èxit polític dels EUA sobre la llavors enemiga Unió Soviètica, sinó que va obligar a desenvolupar milions de tecnologies en tots els camps, la majoria de les quals ara s’usen amb tota normalitat. Quan algú fa una truita amb una paella antiadherent, la cuina sobre una vitroceràmica o utilitza un velcro, segurament no és conscient que s’han desenvolupat arran de la carrera espacial. Dotze astronautes van visitar la Lluna entre el 1969 i el 1972 i des de llavors cap humà hi ha tornat. La investigació següent s’ha realitzat amb sondes espacials, algunes de les quals ja són de les noves potències, com la Xina o l’India, que tenen com a objectiu també portar astronautes a la Lluna.
El mes passat la sonda no tripulada Lunar Reconnaissance Orbiter (LRO), va entrar en òrbita lunar amb la missió de buscar aigua i possibles punts per a futurs llocs d’aterratge i zones per a construir bases permanents. La missió de la LRO és paral·lela a la de la càpsula LCROSS (Lunar Crater Observation and Sensing Satellite) i és el primer pas seriós per a tornar a la Lluna. Si es troba aigua a la Lluna, col·lonies d’humans podrien habitar-hi fàcilment. Les pròximes missions tripulades es preveu que es facin a finals de la pròxima dècada. No s’ha de descartar que es commemori el 50è aniversari de l’arribada de Neil Amstrong i Edwin Aldrin, amb un nou viatge. Això si no continua la crisi que afecta la inversió de les agències espacials. Es calcula que tornar a la Lluna costarà 80.700 milions d’euros i per això les noves missions no es plantegen només com una visita i una petita exploració, sinó per a buscar-hi un rendiment més immediat i per utilitzar-la com a base de sortida d’un vol cap a Mart, que en el fons, és el gran objectiu de l’astronaútica pel segle XXI. Llargues estades a la Lluna permetran adaptar-se a una gravetat diferent i obligaran a desenvolupar tecnologies impensables fa uns anys, sobretot en el terreny del reciclatge.
Però com es tornarà a la Lluna? Les missions Apol·lo van utilitzar un coet propulsar anomenat Saturn V, dissenyat per l’enginyer alemany Werther von Braun. Es necessitaven cinc anys per a desenvolupar aquest propulsor. La NASA no disposa ni de lluny d’un coet tan potent. Actualment l’Atlas-5 o el Delta-4, només podrien aixecar la meitat del pes que el Saturn-V posava en òrbita. El que està clar és que la idea d’un coet de fases dissenyat per Von Braun encara és vàlida i segurament serà la que s’utilitzarà. On hi haurà més variacions serà en els mòduls lunars que seran més maniobrables i lleugeres. Ja s’ha començat a dissenyar i estarà enllestit d’aquí uns cinc anys.
[youtube]gzMStJ6dXP4[/youtube]
Demà s’acaba un dels primers experiments per simular un futur viatge tripulat a Mart. Durant 105 dies, sis persones han estat tancades en un mòdul científic a Moscou, aïllats del món exterior, per comprovar el seu comportament i la seva capacitat de resistència durant un hipotètic viatge al planeta vermell. Es calcula que com a mínim fins als 2019, cinquanta anys després de l’arribada de l’home a la Lluna, no es podrà enviar cap missió tripulada a Mart. La distància, 55 milions de quilòmetres, com a mínim, no són els 382.000 quilòmetres que ens separen de la Lluna. L’experiment ha estat dividit en tres parts, el llançament des de l’orbita terrestre, el llarg viatge cap a Mart i l’estada de la nau en òrbita marciana. En les dues últimes fases de l’experiment, les comunicacions es van retardar vint minuts, que és el temps que tarda en arribar a la Terra una senyal de ràdio o televisió. Per tant els “astronautes” havien d’espavilar-se sols si sorgia algun problema perquè des del control només se’ls podia ajudar amb aquest retard.
En l’experiment hi han participat el rus Serguei Riazanski (34 anys), comandant de l’equip; el rus Oleg Artemiev (37); el mestre d’esports rus Alexei Shpakov (40) i el metge rus Alexei Baranov (33): també el pilot francès Cyrille Fournier (40) i l’enginyer alemany Oliver Knickel (28) . Els voluntaris han cobrat 15.000 euros i diversos plusos perquè els experiments que han realitzat han sortit molt bé. L’experiment s’ha fet en cinc mòduls de 550 metres cúbics dins el recinte de l’Institut de Problemes Biomèdics (IPBM), amb equips similars als què hi pot haver en les futures naus espacials.
Però això només ha estat el començament d’una sèrie de proves d’aquesta mena. L’any vinent es farà l’experiment Mart-500. Una simulació de 520 dies que és el temps que es tardarà per anar i tornar de Mart més una estada d’un mes a la seva superfície. Totes les agències espacials del món, com la NASA o l’ESA, tenen entre els seus objectius a llarg termini el viatge a Mart, però tècnicament és tan complicat que serà impensable fer-ho sense la col·laboració de la majoria. El cosmonauta rus Alexei Leonov, el primer home que va fer una passejada espacial -18 de març de 1965- ha afirmat recentment que el viatge a Mart només serà possible amb la col·laboració d’almenys sis països i l’enviament de sis o més astronautes. El què està clar és que l’humà que trepitjarà Mart per primer cop no només ja ha nascut sinó que ja s’està entrenant per a la fita.
[youtube]tZR90lWAxOc[/youtube]
Després de 18 anys navegant per l’espai, les agències espacials dels EUA (NASA) i Europa (ESA) han donat l’ordre d’aturada definitiva i final de missió a la sonda espacial Ulysses. Aquesta sonda va ser llançada a l’espai pel transbordador espacial Discovery el 6 d’octubre del 1990 i la seva vida útil s’havia calculat en uns cinc anys. Però, a la pràctica, la sonda ha aguantat quatre vegades més del que s’esperava. Durant aquestes quasi dues dècades la nau ha recollit informació bàsica del sistema solar, l’heliòsfera-la zona d’influència del Sol- i el vent solar. La sonda ha realitzat quasi tres òrbites al voltant del Sol, ha confirmat el caràcter tridimensional de la radiació galàctica i ha analitzat les partícules d’energia produïdes per les tempestes solars. I a més ha fet el viatge en un moment excepcional. L’activitat del Sol varia en cicles d’11 anys i la Ulysses pràcticament n’ha vist dos. Mai una nau espacial havia observat el Sol durant tant temps. Això ha permès comprovar que els vents solars s’han afeblit progressivament els últims anys i que actualment es troben en el moment de més feblesa des que l’home va sortir a l’espai i es van començar a estudiar. També la sonda espacial ha fet tres aproximacions a cues de cometes, ha enregistrat més de 1.800 explosions de raigs gamma i ha descobert molts dels secrets del funcionament del sistema solar. Ara, un cop desconnectada, navegara durant milers d’anys per l’espai fins que, segurament, la gravetat del Sol se l’acabi menjant. Però la Ulysses passarà a la història com una de les que més bon rendiment ha donat.
[youtube]xd4tkp_-wf8[/youtube]
Fa 40 anys, quan els astronautes nord-americans de la missió Apol·lo tornaven a la Terra procedents de la Lluna explicaven en els seus informes que havien vist flaixos de llum, fins i tot amb els ulls tancats. Durant quaranta anys l’origen d’aquestes llumetes havia estat un misteri. Ara se sap què són. El què «veien» els astronautes és l’energia que desapareix en l’explosió d’una estrella i que impulsa l’acceleració de partícules per l’Univers. Un estudi publicat per Science i fet per astrònoms de l’observatori Chandra de Raigs X de la NASA i del Gran Telescopi de l’Observatori Europeu Austral (ESO), a Xile, revela què veien els conqueridors de la Lluna. Els flaixos de llum que de tant en tant sorprenien els astronautes eren raigs còsmics, partícules carregades que bombardegen l’atmosfera terrestre i que impactaven contra les seves retines. Aquestes partícules són protons que es desplacen a la velocitat de la llum i que provenen des de diversos punts, alguns des de fora la Via Làctia. Eveline Helder, de l’Institut Astronòmic de la Universitat holandesa d’Utrecht, explica que quan esclata una estrella i es converteix en una supernova, gran part de l’energia d’aquesta explosió accelera algunes partícules a nivells extremadament alts d’energia. Aquesta energia prové de la temperatura del gas que provoca l’explosió. Fins ara es creia que la temperatura del gas havia de ser de 500 milions de graus centígrads, però s’ha descobert que la temperatura és molt més baixa del què s’havia pensat, només 30 milions de graus. La resta és l’energia gastada en impulsar els raigs còsmics, que veuen els astronautes.
[youtube]13OxQWUVM1g[/youtube]
La NASA acaba de llançar un coet Atlas-V amb dues sondes per explorar la Lluna. Quaranta anys després de l’arribada de l’home a la Lluna, els nord-americans volen reprendre l’exploració del satèl·lit de la Terra. Les dues sondes s’instal·laran en òrbita lunar els pròxims dies. La primera és l’Orbitador de Reconeixement Lunar (LRO) i el Satèl·lit Sensor i d’Observació de Cràters Lunars (LCROSS). La LRO tindrà com a missió buscar terrenys d’aterratge per a les missions tripulades que visitin la Lluna la pròxima dècada. La sonda ajudarà a confeccionar un mapa tridimensional i d’alta resolució de la superfície. També mesurarà la radiació que hi ha a la Lluna i explorarà els cràters més profunds i buscarà gel sota la superfície.
La LCROSS dirigirà una part del coet Atlas perquè impacti amb la superfície lunar en una zona pròxima al pol. L’objectiu és aixecar la pols de la superfície per analitzar-la amb espectrògrafs i determinar la possible presència d’aigua. També buscarà elements com hidrogen i oxigen que, encara que hi estiguin en petites quantitats, poden ser claus per a les futures missions tripulades i per a les bases lunars. Les dades que recullin les dues sondes seran clau per a preparar la segona fase de la conquesta de la Lluna, però pels impacients tranqui·litat. No hi ha data definitiva, però calculin que fins el 2015-2020 res de res, només estudi, disseny, preparació i construcció de totes les peces que han d’encaixar en un projecte tan complex com el què fa quaranta anys va permetre Neil Amstrong i Edwin Aldrin ser els primers humans en posar els peus sobre la Lluna.
[youtube]Kt_JMQP0N4s[/youtube]
El gran repte espacial que té al davant seu la Humanitat, un cop visitada la Lluna, és el viatge a Mart. Però les dificultats tècniques són molt més grans i el pressupost enorme. Encara haurà de passar més d’una dècada perquè la visita al planeta veí sigui factible. Però mentrestant s’han d’anar provant els diversos elements d’una possible missió a manera d’assaig general per anar comprovant quines coses fallen, quines estan ben dissenyades i en quines coses no s’ha pensat. El problema és que tot això s’ha de fer a la Terra i que, per tant, cal buscar indrets que tinguin unes característiques similars a les del planeta roig. Científics de la NASA estan al desert xilè d’Atacama fent les primeres proves. El desert xilè s’ha escollit per la seva sequedat, l’alta radiació ultraviolada i vents associats a violentes tempestes que han convertit Atacama, en la zona més àrida del planeta. L’equip de la NASA està encapçalat per Judson Wynne i investiga vuit cavernes obertes en sal, guix i sediments situades a la reserva nacional de Los Flamencos, a uns 1.600 quilòmetes al nord-est de Santiago. Els científics creuen que si hi ha vida a Mart aquesta es trobaria més fàcilment en coves que, a més podrien ser utilitzades com a refugis provisionals pels astronautes fins a convertir-los en habitatges estables i protegits de les difícils condicions de l’atmosfera marciana.
[youtube]mcOrsAJx2l0[/youtube]
La NASA ha detectat que el Sol està en una fase d’estranya quietud, molt poc freqüent, amb moltes menys taques a la seva superfície i una menor intensitat en les flamarades. Des del setembre passat també s’ha detectat que el vent solar s’ha reduït en un 20% des de mitjan dècada dels anys noranta. Per què és anormal aquesta tranquil·litat solar? Durant el segle XIX l’astrònom alemany Heinrich Schwabe va comprovar que el Sol tenia uns cicles que es complien amb molta regularitat cada 11 anys. Durant dos-cents anys els períodes d’alta i baixa activitat s’han succeït de forma quasi exacta. Però ara això no s’ha produït. I quan els pronòstics han augurat una reactivació de l’activitat solar, ha passat tot al contrari, ha continuat disminuïnt. Durant el 2008 el Sol va estar sense taques solars 266 dies, un 73% de l’any, una activitat molt baixa. Però durant el 2009 no hi ha hagut taques durant 78 dies, un 87%. Això crea incertesa perquè fa molt difícil preveure quan el Sol tornarà a activar-se fins a arribar al punt de màxima activitat, un període que dura de tres a quatre anys. També s’ha registrat el nivell més baix d’irradiació solar dels últims 55 anys, cosa que indica un afebliment del camp magnètic global del Sol. Diverses sondes espacials de la NASA han detectat que la brillantor del Sol ha baixat des del 1996 un 0,02% pel que fa a les ones visibles i fins a un 6% dels raigs ultraviolats. A veure si al final tot serà cosa de l’astrologia i haurem d’esperar que el Sol s’activi per refer l’economia mundial.