Posts Tagged ‘nuclear’
[youtube]hsRCXvVwBXU&feature=PlayList&p=3A549A8D9FD1BD62&playnext=1&playnext_from=PL&index=25[/youtube]
Diumenge passat va entrar en vigor a Bèlgica la llei que prohibeix la producció, l’ús, emmagatzemament i la venda d’armes que continguin urani empobrit. Aquesta prohibició converteix Bèlgica en el primer país del món que aplica una legislació d’aquestes característiques. A la pràctica significa la prohibició de fabricar i utilitzar urani empobrit en carcasses de munició i cuirassats, així com la inversió en empreses que fabriquen aquestes armes. Però, què és l’urani empobrit i per què Bèlgica ha decidit prohibir-lo?
L’urani enriquit, U-235, s’utilitza en els reactors nuclears de fissió fins que perd la seva capacitat de produir energia. En el procés es generen altres àtoms com el plutoni, extremadament radioactiu, el neptuni, l’americi i el tecneci, i també un isòtop artificial de l’urani, l’U-236. L’urani empobrit es guarda en forma d’hexafluorur d’urani (UF6), però per donar-li sortida el govern dels Estats Units, que amb el processos de desarmament nuclear que s’havien pactat durant els anys vuitanta amb la Unió Soviètica anava molt sobrat d’aquest material, va decidir transformar-lo en urani metàl·lic, molt més segur i amb aplicacions.
I quines són les aplicacions de l’urani empobrit? El metall d’urani empobrit té una densitat molt més alta que l’urani natural i, per suposat, que el plom. Com que el plom s’utilitzava per fer bales i projectils, doncs es va pensar que es podria substituir per urani empobrit. Militarment presenta avantatges. Primer perquè un projectil d’urani empobrit que impacta contra un tanc, per exemple, tendeix a fragmentar-se en forma de trossos afilats que penetren en el metall com si fos mantega. En segon terme, l’urani empobrit té una propietat que el fa tremendament efectiu. A partir del 600 graus centígrads s’inflama. Quan un projectil impacta en un tanc no només penetra en el vehicle sinó que en provoca l’incendi, cremant la tripulació que tingui i fent-ne esclatar el combustible i la munició. A la inversa també funciona. Un tanc blindat amb urani empobrit té una resistència molt superior a un que la tingui d’acer i és pràcticament insensible a munició que no sigui també d’urani empobrit. Però té un problema… és radioactiu.
Els projectils llançats pels avions fets amb urani empobrit que no toquen els seus objectius queden escampats pel terreny durant anys, emetent una radioactivitat que pot contaminar els conreus i les aigües. L’impacte en blindats provoca un núvol de pols d’òxid d’urani que es dispersa pel vent. I si el vehicle que s’ha destruït es queda prop d’una zona habitada, els nens el solen utilitzar per jugar, acumulant dosis radioactives que provoquen que augmentin els casos de càncers infantils. Això ha passat a l’Iraq i a Sèrbia on es va utilitzar munició d’aquesta mena abastament. I tampoc no està clar que els soldats destinats a blindats que utilitzen urani empobrit no en pateixin també les conseqüències després d’un llarg període de temps rebent la radiació.
[youtube]KEKilRgUCl0[/youtube]
Corea del Nord acaba de fer un experiment nuclear subterrani que ha tornat a disparar la tensió internacional. Les reaccions crítiques han estat enormes però curiosament provenen bàsicament dels estats que més proves nuclears han realitzat i no totes sota terra. Els assajos nuclears es fan per dues raons. D’una banda per mostrar les capacitats tecnològiques pròpies i espantar a l’adversari -aquest seria el cas de Corea del Nord-, o per provar millores tecnològiques en les noves bombes atòmiques. Aquest últim seria el cas de les potències nuclears més tradicionals que han realitzat tradicionalment proves subterrànies per millorar el seu arsenal atòmic. Una bomba nuclear consta d’un petit dispositiu d’urani-235 o plutoni-239, d’alta concentració i puresa, que s’exposa a una font que inicia una seqüència de reaccións de fisió, de trencar els àtoms d’aquests materials radioactius. Les bombes atòmiques dels països novells, que disposen d’una tecnologia bàsica, arriben a una potència de 20 quilotones, un equivalent a fer esclatar 20.000 tones de dinamita. Si la tecnologia avança, poden arribar a 100 quilotones, 100.000 tones de dinamita, però anar més enllà tecnològicament és molt més complicat i, de moment, només està a l’abast de les grans potències. Des que es va començar a experimentar amb bombes atòmiques, a principis de la dècada dels quaranta, els experiments es feien a l’aire lliure. Però els residus d’aquestes explosions van començar a provocar efectes nocius en persones i animals i, poc a poc, les protestes socials van començar a pesar en els governs de torn. El 1963, tant els EUA, com l’URSS i la Gran Bretanya van signar el Tractat de Prohibició Parcial d’Assajos Nuclears per a prohibir assajos atmosfèrics, espacials o submarins, però França i la Xina no en van fer cas i van continuar fent-ho fins al 1974 i el 1980, respectivament. El cas francès és especialment greu perquè els experiments nuclears no és ha fet mai a Europa. Abans de la independència d’Algèria les proves nuclears franceses es feien al desert del Sàhara. En total se n’hi van fer 17. Després, el 1966, van passar a fer proves nuclears subterrànies als atol·lons de Mururoa i Fangataufa, a la Polinèsia. Allà feien un pou d’uns dos metres de diàmetre fins a una profunditat de 500 a 1.100 metres i introduïen un artefacte nuclear dins un contenidor d’1,5 metres de diàmetre i 19 metres d’altura. A finals de 1995 el govern de Jacques Chirac va reprendre les proves nuclears a Mururoa on va realitzar 6 explosions subterrànies. Això no significa que els russos, els nord-americans o els britànics no haguessin avançat tecnològicament, sinó que els resultats obtinguts per l’explosió real es podien simular perfectament amb supercomputadores, una fórmula sense efectes secundaris.
[youtube]dpGlefCXZAY[/youtube]
El 26 d’abril de 1986 el reactor número 4 de la central nuclear soviètica de Txernòbil (actualment Ucraïna) va patir un augment sobtat de la seva potència durant un prova en què se simulava un tall de subministrament elèctric. El sobreescalfament del nucli del reactor nuclear va acabar provocant la seva explosió. La quantitat de material radioactiu alliberat es va estimar en cinc-centes vegades més gran que la que va llançar la bomba atòmica llançada pels EUA sobre Hiroshima (Japó) el 1945. És molt difícil dir quantes victímes va provocar l’accident perquè es preveu que la majoria de morts prematures causades siguin el resultat de càncers i d’altres malalties induïdes per la radiació durant vàries dècades. Per exemple, fa un parell d’anys, un estudi fet a Suècia va demostrar que la incidència de càncer en el nord del país va augmentar relativament a partir de l’accident de Txernòbil. En aquesta zona partícules radioactives de Cesi-137 van precipitar al terra. El mateix es va produir en d’altres zones d’Europa, per exemple es considera que Bielorússia va rebre el 60% de la radiació emesa. Avui, 23 anys després, les rodalies de la central són un territori erm on hi viuen molt poques persones a causa dels alts nivells de radioactivitat que perduraran a la zona durant segles. Només les plantes han recuperat terreny i sobreviuen al costat de la central atòmica, coberta ara amb un sarcòfag de formigó. El fet que les plantes poguessin sobreviure a un accident nuclear ha estat fins ara un misteri. Un estudi de la Societat Química Americana ha trobat la resposta. Les plantes, en un ambient enrarit per radiació, produeixen una proteïna que les protegeix. L’experiment s’ha fet amb soja. Els investigadors van sotmetre llavors de soja a la radiació i van comprovar com les noves plantes produïen tipus de proteïnes diferents que les plantes que no havien estat bombardejades amb radioactivitat. Aquestes proteïnes noves protegeixen les llavors de l’ambient contaminat. En camps contaminats la planta de soja produeix un terç més d’aquesta proteïna protectora, betaïna aldehid deshidrogenasa, curiosament la mateixa proteïna que se sap que protegeix la sang humana de la radiació.
[youtube]WBvrHgUH8ZA[/youtube]
Fa uns dies els Estats Units advertien que l’Iran ja disposa de prou urani enriquit per fabricar bombes atòmiques. El conflicte ja ve de fa un parell d’anys quan el govern iranià va engegar la seva aposta per l’energia nuclear, teòricament per a ús civil. Però com que el seu president Mahmud Ahmadinejad sempre ho ha acompanyat de proclames incendiàries contra Israel doncs sembla clar que les intencions iranianes són unes altres. En el moment en que la nova administració nord-americana comença a fer passes per acostar-se als iranians han passat dues coses curioses. D’una banda, el govern iranià aplaudeix el canvi d’actitud dels EUA, cosa lògica d’altra banda. La segona és que fa pocs dies va estrenar la seva carrera espacial estrenant un coet de fabricació pròpia capaç de posar satèl·lits en òrbita i alhora convertir-se en un míssil de llarga distància. Per acabar-ho de rematar l’exèrcit iranià acaba d’anunciar míssils de llarg abast capaços de tocar les centrals nuclears d’Israel. L’anunci l’ha fet el cap de la Guàrdia Revolucionària, Mohamad Ali Jafarí, el cos d’elit militar iranià i és una advertència a qualsevol acció militar contra les seves pròpies instalacions atòmiques. De fet Israel fa molts mesos que té a punt un pla per atacar els centres d’investigació nuclear iranians per evitar que el govern de Teheran pugui disposar d’armes atòmiques en un futur. Els assajos principals els van fer avions israelians l’estiu passat, quan van simular l’atac a una central nuclear iraniana situada, però, a Grècia. En tot cas, l’olla iraniana continua bullint, s’hi haurà d’estar atent.