Posts Tagged ‘Sol’
[youtube]odt5WrNnGTY[/youtube]
La meitat de la calor que es genera a la Terra desapareix de forma misteriosa i, fins ara, no se sap amb certesa on ha anat a parar. Un estudi publicat a Science indica el desequilibri entre la quantitat d’energia que entra a l’atmosfera procedent del Sol i la que abandona la superfície terrestre. Els científics del Centre Nacional d’Investigacions Atmosfèriques (NCAR) asseguren que els satèl·lits o sensors marins no són els més adequats per a seguir la pista d’aquesta escalfor, però pensen que es podria estar acumulant en el fons dels oceans i que podria ser un dels factors més que provocarien l’escalfament global.
Una de les hipòtesis associarien aquesta desaparició de l’escalfor al fenomen de El Niño. Aquesta energia calòrica podria estar reapareixent a través de d’aquest fenomen que periòdicament escalfa part de les regions tropicals del Pacífic i altera els patrons climàtics de quasi tot el planeta. Un dels autors de l’estudi és Kevin Trenberth, que assegura que tard o d’hora aquesta escalfor tornarà a aparèixer, i que per això és crucial saber on s’acumula per entendre el què està passant i pronosticar el futur meteorològic.
Els satèl·lits indiquen que els gasos causants de l’efecte hivernacle atrapen cada vegada més energia solar, però des del 2003 els científics no han aconseguit establir on hi ha gran part d’aquesta escalfor. Els instruments poden donar lectures errònies, però el més probable és que gran part de l’escalfor penetri en regions no observades, com serien les profunditats dels oceans.
[youtube]sFJnryaPA-s&feature=related[/youtube]
Segons un estudi de l’institut alemany Max Planck d’Ornitologia i que s’ha publicat a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences, algunes espècies de ratpenats prenen la posició del Sol, quan aquest va de baixa, com a referència per orientar-se en els desplaçaments de distàncies llargues i ho combinen amb el camp magnètic de la Terra. No deixa de ser curiós que un animal que viu habitualment en coves poc o gens il·luminades i que requereix percepció sonora per calcular les distàncies i no xocar amb els objectes calibri la seva direcció en funció de la posició del Sol. L’estudi s’ha fet amb el ratpenat gran de muntanya, Myotis myotis. Els ratpenats solen sortir de les coves quan es pon el Sol perquè és millor referència que el camp magnètic de la Terra. Bàsicament perquè el camp magnètic varia de forma imprevisible, depenent de les zones i consideren el Sol un element més fix i segur per a orientar-se. Altres animals, com les abelles, també es guien per la posició del Sol per a situar-se sobre el territori.
El professor Richard Holland ja havia realitzat abans investigacions per demostrar com els ratpenats s’orienten pels grans recorreguts a partir del camp magnètic, però ara ha pogut comprovar que la primera referència que prenen és el Sol. Un misteri més dels ratpenats, famosos perquè estableixen la seva orientació a curta distància a base del què s’anomena ecol·locació. O sigui mesura les distàncies a partir d’emetre una ona sonora i calcular el temps que tarda en rebotar l’objecte i tornar. L’inventor del radar, vaja.
[youtube]ae8afW_b6eQ[/youtube]
El científic mexicà Víctor Manuel Velasco de l’Institut de Geofísica de la Universitat Autònoma de Mèxic (UNAM) assegura que la disminució de l’activitat solar farà que la Terra experimenti des de l’any 2010 i pràcticament durant tot el segle una miniera de gel que reduirà la temperatura mitjana de 0,2 a 1 graus. Tot i així, això no compensarà l’escalfament global del planeta però sí que ajudarà a que no sigui tan gran. El científic ha desenvolupat una teoria i un model físic anomenat ELSY que vincula els períodes de màxims i mínims d’activitat solar amb els escalfaments i refredaments de la Terra.
Si el model de Velasco funciona que es preparin els d’Endesa. Segons la seva teoria la disminució de la temperatura va relacionada amb la baixa activitat solar que es presenta en períodes de 120 anys. El científic recorda que en la temperatura de l’atmosfera terrestre hi intervenen molts factors. Uns d’interns com l’activitat volcànica o l’emissió de gasos que provoquen l’efecte hivernacle, però també d’externs com seria l’activitat solar que és el factor definitiu.
Segons Velasco durant els anys 80 i 90 del segle XX es van registrar les temperatures més altes perquè l’activitat solar estava en un dels seus màxims i que va ser la més alta dels últims 300 anys. Però a partir del 2005, el Sol va entrar en un període de transició que pot durar entre cinc (2010) i quinze (2020) anys. Però assegura que el 2010 algunes de les zones del planeta ja han entrat en una miniera de gel i que en tenim mostres evidents. Entre les conseqüències parla de greus períodes de sequera i d’inundacions -curiosament els mateixos efectes que argumenten els defensors que la Terra s’està escalfant excessivament-. O sigui que ens podem anar preparant pel pitjor.
Per acabar-nos d’animar, Velasco també recorda la correlació entre les caigudes de temperatura i el brot de pandèmies. En el segle VI hi va haver un mínim d’activitat solar que va provocar que va provocar una caiguda generalitzada de les temperatures i que es coneix com el «mínim medieval» i que va ser quan hi va haver un dels primers grans brots de la pesta bubònica. A principis del segle XVI, o sigui mil anys després va arribar el «mínim de Sporer» i que la verola que havien portat els espanyols a les Amèriques va acabar amb la majoria de la població de Mèxic i el Perú. I finalment, en l’última miniera de gel hi va haver tres pandèmies, recorda Velasco: la del 1918-19, de la grip espanyola; la del 1958-59, de la grip asiàtica; i la del 1968-69, amb la grip de Hong-Kong.
[youtube]RSXQotNZRH0[/youtube]
Un grup internacional de científics ha descobert que el camp magnètic de la Terra, que té la funció de protegir-la de la radiació i els vents solars, es va formar fa 3.450 milions d’anys, molt abans de l’aparició de l’activitat biològica. Segons els investigadors, el camp magnètic inicial no era tan potent com ara i la seva feblesa, així com l’embestida de partícules d’energia procedents del Sol, i això va reduir l’existència d’aigua a l’atmosfera del planeta. Amb la magnetosfera feble i un Sol molt jove la Terra rebia en un dia quasi tants protons com els que toquen el planeta durant les tempestes solars més intenses. Ho diu John Tarduno, geofísic de la Universitat de Rochester, qui assegura que probablement el vent solar a eliminar de l’atmosfera molècules volàtils, com les de hidrogen, a un ritme molt més ràpid que l’actual. Amb menys hidrogen hi havia menys aigua.
L’estudi s’ha realitzat juntament amb científics de la Universitat de KwaZulu-Natal, a Sud-àfrica, i va consistir en l’anàlisi de cristalls de silicat que tenen una antiguitat de més de 3.000 milions d’anys que van registrar en la seva estructura la formació del camp magnètic terrestre.
[youtube]G4Z8JpgIwM4[/youtube]
La disminució de la capa d’ozó ha provocat que en els últims anys s’hagin disparat els càncers de pell. Als països que tenen costa, els turistes que es banyen al mar han passat de pràcticament no utilitzar protecció solar, o en tot cas d’un factor molt baix, a utilitzar-ne en abundància i a més amb factors de protecció molt i molt alts. Però són sans els components que utilitzen les cremes solars per a protegir-nos dels raigs solars? Aquesta pregunta és la que volen respondre des del centre d’investigació de biomaterials CIC biomaGUNE, de Sant Sebastià, on s’està desenvolupant un projecte europeu per investigar si les nanopartícules d’òxids metàl·lics presents en algunes cremes solars, pintures o circuits electrònics són perjudicials per a la salut. El projecte d’investigació s’anomena Hinamox i està finançat per la UE. Algunes cremes de protecció solar contenen partícules molt petites d’òxid de zenc, ceri, titani o ferro. Aquests materials són pràcticament inexistents en els organismes vius o s’hi troben en concentracions molt baixes. Per això es vol saber com poden afectar als processos bioquímics a nivell cel·lular si són xuclats per la pell. Aquests òxids metàl·lics estan presents en els protectors ultraviolats, em barreges de carburants o en recobrimets antielectroestàtics. La investigació durarà tres anys i si es descobreix que algunes cremes de protecció solar tenen elements nocius s’adoptaran mesures contra la seva comercialització.
[youtube]Hv579bFWTVI[/youtube]
La NASA acaba d’elaborar un mapa complet de la Via Làctia, la galàxia on es troba el nostre sistema solar. Ha estat possible gràcies a la informació aconseguida per la sonda Interestellar Boundary Explorer (IBEX) que també ha permès situar amb exactitud la posició del Sol dins la galàxia. L’IBEX va ser llançada fa un any i, juntament amb les dades proporcionades per la sonda Cassini, s’ha pogut aconseguir aquesta visió de conjunt de l’espai més proper. La sonda Cassini, projecte conjunt de l’Agència Espacial Europea i la NASA està en òrbita de Saturn des del 2004. El nou mapa detallat de la galàxia servirà per poder analitzar amb més detall les relacions del Sol amb els seus veïns de la Via Làctica. Durant dos mesos, l’IBEX ha recollit dades sobre unes partícules que els científics anomenen àtoms energètics neutrals. Aquests àtoms neixen en una zona del sistema solar anomenada regió limítrof interestel·lar, on les partícules del vent solar circulen més enllà de l’òrbita dels planetes i xoquen amb material provinent d’altres estrelles. Aquestes partícules no emeten llum i són invisibles pels telescopis convencionals.
El sistema solar està en un dels braços de l’espiral galàctica, a uns 30.000 anys llum del centre i a uns 20.000 de l’extrem. En total la Via Làctia té uns 100.000 anys llum de diàmetre i té una massa de més de dos bilions de vegades la del Sol. Cada 225 milions d’anys el Sistema Solar completa un gir al voltant del centre de la galàxia, que es mou a uns 270 quilòmetres per segon.
[youtube]BaisVtcj-Tg[/youtube]
La capa d’ozó és una malla formada per aquest gas, 0³, que ocupa pràcticament el 95% de l’estratosfera. Segons les zones esta a una altura d’entre 15 i 50 quilòmetres d’altura sobre la superfície del planeta. Tot i així aquesta barrera protectora, si l’ozó estés repartit uniformement sobre la superfície del mar estaríem parlant d’una capa de només tres milímetres. Tot i ser molt petita la barrera és suficient per interceptar la radiació solar deixant passar el calor però evitant l’entrada de radiació curta o ultraviolada.
Amb l’ús de Clorofluorocarbonis (CFC) de forma generalitzada a partir de la segona meitat del segle XX, la capa d’ozó va patir un greu deteriorament en la seva part més feble, els pols. La prohibició d’aquests CFC en aerosols i gasos de refrigeració ha evitat que el forat en la capa d’ozó hagi continuat creixent però encara no s’ha tancat. Al faltar ozó als pols, el que hi ha a la zona equatorial ha tendit a desplaçar-se debilitant-ne també el seu gruix. Si fins ara s’havia advertit de la perillositat de les radiacions ultraviolades a les zones polars, ara també s’està comprovant que a les zones equatorials s’estan multiplicant els casos de càncer de pell. Les darreres investigacions asseguren que els habitants dels Andes de l’Equador, Perú i Colòmiba reben diàriament nivells de radiació ultraviolada extrems a causa del deteriorament de la capa d’ozó. A Guayaquil (Equador) la radiació supera el 14 UVI (índex de factor ultraviolat) i el 24 a Quito (Perú). L’Organització Mundial de la Salut (OMS) considera alta una exposició de 6 o 7 UVI; molt alta la de 8 a 10; i extremadament alta la que supera els 11 UVI. A l’Equador el càncer de pell ha crescut un 80% els últims quatre anys i un de cada deu equatorians té risc de patir-lo. Les poblacions situades a gran altura com La Paz o Bogotà també estan molt exposades a les radiacions. Per cada mil metres d’altura la radiació solar ultraviolada augmenta un 10%.
[youtube]tZR90lWAxOc[/youtube]
Després de 18 anys navegant per l’espai, les agències espacials dels EUA (NASA) i Europa (ESA) han donat l’ordre d’aturada definitiva i final de missió a la sonda espacial Ulysses. Aquesta sonda va ser llançada a l’espai pel transbordador espacial Discovery el 6 d’octubre del 1990 i la seva vida útil s’havia calculat en uns cinc anys. Però, a la pràctica, la sonda ha aguantat quatre vegades més del que s’esperava. Durant aquestes quasi dues dècades la nau ha recollit informació bàsica del sistema solar, l’heliòsfera-la zona d’influència del Sol- i el vent solar. La sonda ha realitzat quasi tres òrbites al voltant del Sol, ha confirmat el caràcter tridimensional de la radiació galàctica i ha analitzat les partícules d’energia produïdes per les tempestes solars. I a més ha fet el viatge en un moment excepcional. L’activitat del Sol varia en cicles d’11 anys i la Ulysses pràcticament n’ha vist dos. Mai una nau espacial havia observat el Sol durant tant temps. Això ha permès comprovar que els vents solars s’han afeblit progressivament els últims anys i que actualment es troben en el moment de més feblesa des que l’home va sortir a l’espai i es van començar a estudiar. També la sonda espacial ha fet tres aproximacions a cues de cometes, ha enregistrat més de 1.800 explosions de raigs gamma i ha descobert molts dels secrets del funcionament del sistema solar. Ara, un cop desconnectada, navegara durant milers d’anys per l’espai fins que, segurament, la gravetat del Sol se l’acabi menjant. Però la Ulysses passarà a la història com una de les que més bon rendiment ha donat.
[youtube]xMmnWmzpI6Y&feature=PlayList&p=5F5903EEA09E7816&playnext=1&playnext_from=PL&index=33[/youtube]
Fa unes setmanes parlaven de l’extranya quietud en què havia entrat el Sol amb una absència anormal de taques solars, símptome d’una molt baixa activitat. Ara un grup internacional d’experts de l’Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica (NOAA) dels Estats Units amb el suport de la NASA ha fet pública una predicció de què farà el Sol els pròxims anys. Diuen que el maig del 2013 el cicle solar número 24 arribarà al seu màxim però amb una quantitat de taques solars inferior a la mitjana. Si els experts encerten hi haurà un màxim de 90 taques solars, el número més baix des del 1928, quan el cicle solar 16 va arribar a 70 taques. Doug Biesecker, del Centre de Pronòstics del Clima Espacial, adverteix però que tot i que estarà per sota la mitjana un màxim solar és capaç de produir condicions climàtiques especialment severes a la Terra. El què pot passar el 2013 podria ser similar al què va passar el 1859 i que va descriure l’astrònom Richard Carrington. Una enorme flamarada solar va provocar l’electrificació de cables de transmissió, va provocar incendis en oficines de telègrafs, i va produir aurores boreals tan brillants que il·luminaven la nit. Segons les previsions si actualment es produís una tempesta solar similar els danys que podria causar es podrien quantificar entre 1 i 2 bilions de dòlars, perquè vivim en una societat altament tecnificada que depèn enormement de l’electricitat. Els danys podrien tardar deu anys en arreglar-se. Ho comparen amb els danys provocats per l’huracà Katrina, un 100.000 milions de dòlars, ara parlaríem d’uns efectes econòmics entre 10 i 20 vegades superiors. Els investigadors segueixen els cicles solars des del segle XIX. L’activitat solar puja i baixa amb un període mitjà d’onze anys, però no sempre l’activitat màxima o mínima és la mateixa. Ara mateix, el cicle solar és en un període de mínims, el més important dels últims cent anys, amb una quantitat ínfima de taques, de vent solar feble i de molt baixa irradiació. Durant el 2008 i el 2009 el Sol no ha emès cap flamarada significativament gran. Però en les últimes setmanes el Sol s’ha començat a despertar i els experts preveuen que això és l’inici del nou cicle. Segons ells, el Sol s’hauria d’estar força quiet un any més i a partir del 2011 augmentar significativament la seva activitat. La baixa activitat solar afecta l’atmosfera terrestre perquè li permet refredar-se i contreure’s. Que hi hagi poc vent solar produeix menys tempestes magnètiques al voltant dels pols de la Terra. Només una observació, és curiós veure com el cicle solar es pot gairebé sobreposar al cicle econòmic mundial…
[youtube]j4Zp-pQiMag[/youtube]
El 3 de novembre de 1973 la NASA va llançar a l’espai la sonda Mariner-10 per investigar per primer cop un dels planetes del sistema solar amb més problemes per ser estudiat: Mercuri. Aquest planeta es troba a una distància mitjana de només uns 58 milions de quilòmetres del Sol (la Terra està a 150 milions) i per tant rep a primera fila tota l’energia de la nostra estrella. Això provoca que la seva temperatura mitjana en superfície sigui de 179º centígrads, una dada una mica falsa perquè, en no tenir una atmosfera densa, la part que està cara al Sol arriba a temperatures molt més altes, uns 430º centígrads, mentre que la zona oposada es refreda ràpidament a mesura que el planeta rota fins a arribar a -180º centígrads. La Mariner -10va sobrevolar dues vegades Mercuri el 1974 i una el 1975. Les imatges van permetre veure que el planeta tenia moltes similituds amb la Lluna, per la gran quantitat de cràters que presentava, però que presentava grans fractures en la seva superfície segurament formades durant el període de contracció que va experimentar quan es va formar i es va refredar. Van haver de passar trenta anys perquè la NASA recuperés l’interès pel planeta. El 2 de març del 2004 es va enlairar la sonda MESSENGER, sigles en anglès de Mercury Surface, Space Environment, Geochemistry and Ranging (Superfície de Mercuri, Ambient Espacial, Geoquímica i Rang) per investigar el planeta. Hi va arribar per primer cop el gener del 2008 i els primers resultats obtinguts per la sonda han sorprés la NASA. L’activitat atmosfèrica de Mercuri és molt més gran del què es creia fins ara, i té una relació en la interacció de la seva atmosfera amb el camp magnètic. I la MESSENGER també ha descobert un cràter enorme, d’uns 750 quilòmetres, fruit de l’impacte possiblement d’un asteroide fa uns 4.000 milions d’anys. La sonda de la NASA ha aconseguit fotografiar amb gran detall el 90% del planeta, fins i tot zones que no havien pogut ser vistes mai pels humans. El març del 2011 la MESSENGER farà la seva tercera aproximació al planeta.