Posts Tagged ‘temperatura’
[youtube]3EEjNykzsnI[/youtube]
La temperatura i la salinitat del Mediterrani Occidental no paren de pujar des del 1900, però des de la dècada dels setanta del segle passat l’augment ha estat espectacular. Journal of Marine System acaba de publicar un estudi de científics dels centres oceanogràfics de Màlaga, Balears i Gijón, de l’Institut Espanyol d’Oceanografia (IEO) i de l’Institut de Ciències del Mar (ICM) de Barcelona, que depèn del CSIC.
L’escalfament ha estat d’una mil·lèsima de grau cada any durant tot el segle XX. Els científics han observat també que la forma en la qual augmenta la temperatura de les capes profundes del Mediterrani Occidental està relacionada amb la temperatura de l’aire a l’hemisferi nord i amb el calor que absorbeix l’oceà Atlàntic. D’aquesta manera queda clar que el què està passant a la Mediterrània Occidental és un indicador excepcional del què està passant a nivell global. I la cosa pinta malament.
[youtube]uklxNwq_1AM[/youtube]
Un dels materials de revestiment per a edificis més innovadors es va presentar fa uns dies a la reunió anual de la Societat Americana de Química (ACS), que s’ha celebrat a San Francisco, als Estats Units. Científics nord-americans han creat un recobriment intel·ligent per a teulades capaç d’atreure o rebutjar els raigs solars per mantenir la temperatura dins l’habitatge. El més curiós és que aquesta protecció està feta a partir oli reciclat provinent de restaurants de menjar ràpid. Aquesta protecció tèrmica pot detectar la temperatura i automàticament absorbir o rebutjar el calor solar quan la temperatura exterior assoleix un nivell predeterminat. El revestiment s’obté processant oli de cuina utilitzat per formar un polímer químic que s’endureix com el plàstic i que és inodor, no tòxic i ignífug.
Normalment en els països calorosos els taulats són de colors clars per rebutjar els raigs solars i reduir la factura d’aire condicionat, però a l’hivern això fa que la casa sigui més freda. En llocs freds els teulats solen ser de colors foscs per recollir la màxima energia solar possible, però a l’estiu això converteix les cases en autèntics forns.
Els resultats de l’invent són espectaculars. Els tests han demostrat que el nou revestiment redueix la temperatura del teulat entre un 50 i un 80% quan fa calor i l’augmenta fins a un 80% quan fa fred, en comparació amb un teulat clar tradicional. Uns pocs graus de diferència redueixen considerablement la factura energètica. I un consell: no unteu el teulat directament amb oli. Si no és tractat no serveix per a res.
[youtube]UKq7VKeO81Q[/youtube]
Científics britànics han registrat un augment d’un terç en la quantitat de gas metà que es filtra en la capa subterrània de gel permanent de l’Àrtic en els últims cinc anys, cosa que pot provocar un increment de 10 graus de la temperatura mitjana de la zona per l’any 2100. El descobriment l’han fet científics de la Universitat d’Edimburg i ha estat publicat a la revista Science. La capa de gel de l’Àrtic amaga bilions de tones de metà, un gas que contribueix quatre vegades més que el diòxid de carboni a l’efecte hivernacle. Per això molts científics creuen que si es fon l’Àrtic, tots els esforços que s’estan fent per a reduir les emissions de CO² seran totalment inútils.
El pitjor de tot és que l’escalfament causat per l’increment de les emissions de metà a l’atmosfera tindrà un efecte dòmino. Més desglaç, més metà a l’atmosfera, més augment de la temperatura, més deslgaç… un cercle autodestructiu que farà augmentar les temperatures molt més ràpid que el què es preveia fins ara.
Els aiguamolls o la tundra de les altes latituds emeten per ara relativament poc metà però les previsions apunten a que augmentaran un terç en cinc anys. Això demostra que un petit escalfament provoca un fort augment de les emissions de metà. Un dels científics que ha treballat en l’estudi Paul Palmer diu que el metà explicaria el perquè a l’Àrtic el canvi climàtic s’està desenvolupant el doble de ràpid que a d’altres llocs del món. Les emissions de metà a l’Àrtic es van incrementar un 31% entre el 2003 i el 2007, això significa un milió més de tones de metà per any.
L’estudi explica que la meitat de les emissions mundials de metà provenen de la zona dels tròpics, amb 20 milions de tones alliberades per la selva amazònica cada any i 26 milions de tones generades a la conca del riu Congo. Els camps d’arròs de la Xina i del sud-est asiàtic van produir un terç de les emissions mundials de metà, 33 milions de tones, i només el 2% prové de les regions àrtiques, però en canvi és aquí on s’han registrat proporcionalment els augments més importants.
[youtube]NqyKFU868BI[/youtube]
Investigadors de la Universitat de Màlaga (UMA), liderats pel professor Francisco Criado, han constatat que la temperatura superficial de l’aigua del mar a la Mediterrània ha augmentat 0,05 graus centígrads cada any durant l’últim quart de segle. En total en 25 anys un augment de 1,25 graus. L’estudi s’ha centrat en l’intercanvi d’aigua que es produeix a l’Estret de Gibraltar i la seva relació amb els fenomens climàtics que afecten el Mediterrani. L’estudi també ha analitat la temperatura de l’aire com una més de les variables per a diagnosticar les tendències climàtiques. I les conclusions són que des de fa seixanta anys la temperatura ha anat augmentant 0,012 graus centígrads anualment. En total en seixanta anys un augment de 0,72 graus. Curiosament durant la dècada dels cinquanta del segle passat la temperatura mitjana de l’aire tenia una tendència descendent, però a partir del seixanta va començar a augmentar espectacularment. Les diferents capes d’aigua a diferents temperatures que es troben en els mars fan que les aigües intermitjes i fondes també s’hagin escalfat, encara que d’una forma molt més moderat. El grup de l’UMA treballa actualment en el seguiment de les variables climàtiques de la Mediterrània per fer una descripció pormenoritzada de foctors com la precipitació, evaporació, temperatura de l’aire i aigua i el nivell del mar. Tota la informació l’obtenen de bases de dades climàtiques procedents del National Centers for Environmental Prediction (NCEP) de la NASA.
[youtube]m6om3dCH7Jk&feature=related[/youtube]
Dos enginyers de la Universitat d’Oviedo han dissenyat un mètode per transformar les galeries de les mines d’Astúries que estan a punt de tancar en calderes geotèrmiques que podrien subministrar calefacció i aigua calenta als municipis dels voltants. Els enginyers són Rafael Rodríguez i María Berlarmina, de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers de Mines d’Oviedo. Treballen en mines que encara no estan tancades perquè així poden accedir fàcilment a les galeries per agafar-ne les dades necessàries, encara que el sistema que han dissenyat serveix també per a mines ja clausurades. L’estudi que han preparat es basa en aprofitar l’energia geotèrmica d’una galeria de dos quilòmetres de longitud i a uns 500 metres de profunditat, on la temperatura de la roca se situa als voltants del 30 graus centígrads.
L’energia geotèrmica està pot estesa però té un potencial molt gran i a més es pot instal·lar pràcticament a tot arreu. Encara que aquests enginyers l’han preparat en pla industrial, per donar energia a municipis sencers, sí que hi ha empreses que adeqüen les cases per aprofitar energèticament el subsól. La idea és tan simple com brillant. A pocs metres de fondària el terra té una temperatura d’uns 15 graus centígrads independentment de les condicions ambientals d’hivern o estiu. Quan fa calor es bombeja aigua que està en dipòsits soterrats i que s’ha refredat sola per a refrigerar la casa a través de tubs, convertint-se en un excel·lent climatitzador. Amb temperatures de més de 25 graus centígrads l’aigua que circula a 15 graus se n’emporta part del calor sobrant. A l’hivern passa al contrari. Suposem que la temperatura baixa fins als 0 graus centígrads, doncs l’aigua entra a la casa amb 15 graus sense haver utilitzat cap mena de combustible. Per acabar d’apujar la temperatura de l’habitacle a 20 graus, només s’ha d’aplicar energia per aconseguir un salt tèrmic de cinc graus. Una misèria de despesa i d’energia si es compara amb que, amb els mètodes tradicionals de calefacció, basats en la combustió, el salt tèrmic que hauríem de fer seria de 20 graus centígrads. I a més sense aportar gens de diòxid de carboni a l’atmosfera contribuïnt així de forma més que efectiva a la lluita contra el canvi climàtic.
[youtube]2VnqurLwROQ&feature=PlayList&p=C1CED013F349A83C&playnext=1&playnext_from=PL&index=25[/youtube]
La revista Publications of the Astronomical Society acaba de publicar un estudi per determinar quin seria el millor lloc del planeta per a situar-hi un observatori astronòmic. Aquest indret òptim estaria situat a 4.053 metres d’altitud i s’anomena Ridge A, una esplanada que té una mitjana de temperatura hivernal de 70 graus sota zero, alhora que és un dels més secs del món. Sense turbulències i sense vapor d’aigua a l’atmosfera, si s’hi instal·lès un observatori les seves imatges tindrien més qualitat que cap altre dels telescopis situats a la superfície terrestre, i s’assemblarien més a les que proporciona el telescopi espacial Hubble.
Però indrets extremadament freds al món n’hi ha molts. El 21 de juliol de 1983, a la mateixa Antàrtida, a Vostok, hi va haver un rècord de -89,2 graus, la temperatura més baixa que s’ha registrat mai al planeta. Però no fa falta anar als pols per trobar temperatures tan fredes. A Ifrane, al Marroc, el 1935 es va arribar a una temperatura de -23,9 graus. El 1954 a Northice, Groenlàndia, el termòmetre va baixar fins els -66 graus. El 1907, a Sarmiento, Argentina, es va registrar una temperatura de -33 graus. El 1892, a Verkhoyansk, Sibèria, es va registrar una temperatura de -69,8 graus. A Austràlia també hi ha zones fredes. El 1994 a Charlotte Pass, a Nova Gal·les del Sud, els temòmetres van caure fins els -23 graus. A Europa un dels punts més freds és Ust-Shchugor, a Rússia, on s’ha arribat als -55 graus.
[youtube]MbcSO59WaKs&feature=related[/youtube]
Els Fons Mundial de la Natura (WWF) ha publicat un informe que assegura que l’escalfament de l’Àrtic s’està accelerant més del què es preveia i que això provocarà que el nivell dels mars i oceans s’elevi un metre d’aquí a l’any 2100. Un centímetre per any. Això afectarà a la quarta part de la població mundial que viu a les costes. Aquests efectes tan contundents no apareixien, almenys en aquestes proporcions, en informes anteriors simplement perquè els efectes no s’havien acabat de calcular correctament. Amb les noves mesures, el creixement del nivell del mar doblaria el què havia previst l’ONU en els seus darrers informes sobre l’escalfament global. L’augment de les temperatures no només fon els gels dels pols, sinó també el permafrost, la capa de terra gelada que hi ha a les zones més fredes del planeta. Ara es calcula que el 90% del permafrost pot acabar fonent-se també, convertint extenses zones en fang i alliberant el diòxid de carboni i el metà que reté en proporcions enormes. Això a més, actuaria com a efecte multiplilcador del canvi climàtic. L’augment significatiu dels nivells de metà a l’atmosfera detectats els últims anys s’atribueix a l’escalfament de la tundra àrtica. WWF considera que davant aquesta situació, la reducció d’emissions de CO² que proposen els governs per aquest segle haurien de ser molt més grans. Concretament, proposen reduir el 80% de les emissions de diòxid de carboni pel 2050. Un objectiu ara per ara impossible de complir. I molt hauran de canviar les coses perquè passi. Si no es fa, però, el canvi climàtic continuarà afectant l’agricultura, el recursos aqüífers i la vida animal, que s’haurà d’adaptar a les noves condicions.
[youtube]9XI6KPdUYUM&feature=related[/youtube]
El mes de juliol passat la temperatura en superfície dels oceans ha estat la més alta que s’ha registrat fins ara, fins i tot trencant el rècord anterior del juliol de 1998. L’agència meteorològica dels Estats Units (NOAA) també ha confirmat que la mitjana de temperatures combinada entre la superfície dels oceans i dels continents ha estat la cinquena més alta des del 1880, quan es van començar a sistematitzar les dades. Els oceans el mes passat van tenir una temperatura mitjana en superfície de 16,99 graus centígrads, 0,59 graus més que la mitjana del segle XX. La temperatura global de la Terra ha pujat també respecte la mitjana del segle anterior en 0,51 graus i és de 14,8 graus centígrads. Aquest juliol, a nivell global, ha estat igual de calent que el del 2003, quan Europa va patir una fatídica onada de calor i es considera que ha estat el novè mes més calent de la Història.
Sempre que parlem d’escalfament global i canvi climàtic s’ha de tenir en compte que les condicions marquen tendències però que a nivell local les variacions són substancials. Pot haver-hi molts indrets que no hagin notat en absolut un augment extremat de les temperatures aquest estiu. Segons la NOAA grans parts de diversos continents han experimentat pujades substancials de les temperatures. On el fenomen ha estat més extrem ha estat a Europa, l’Àfrica del Nord, i part de l’oest d’Amèrica del Nord, amb pujades significatives dels termòmetres entre 2 i 4 graus. Unes dades similars però a la baixa s’han observat a Amèrica del Sud, al centre del Canadà i a l’est dels Estats Units.
Fa pocs dies ha aparegut un informe del Pannell Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC) afirmant que si continua l’escalfament global el nivell dels oceans podria pujar entre 7 i 82 centímetres fins a l’any 2100. En el pitjor dels casos la pujada del mar seria de quasi un centímetre per any. Això contradiu els pronòstics apocalíptics dels qui parlen de pujades dels oceans de metres durant el segle XXI. En tot cas aquesta és una hipòtesi com una altra. El nivell de l’aigua del mar es mou per factors com les altes o baixes pressions, evidentment perquè els rius hi aportin més o menys aigua i fins i tot per si l’aigua dels oceans és més o menys calenta. Quan més escalfada està l’aigua dels mars ocupa més volum, per contra si està més freda el seu volum disminueix. Es pot dir que l’augment d’un centímetre és una cosa insignificant però si 2/3 parts de la Terra són aigua, la quantitat de la què parlem és enorme. I el que és més preocupant, el procés d’escalfament global es continua confirmant i la seva amenaça no s’acaba el 2100 sinó que pot durar uns quants segles.
[youtube]JF8DICdwHTg[/youtube]
L’Oficina Meteorològica de la Gran Bretanya (MET) va anunciar que aquest estiu seria de «barbacoa», sec i calorós. Però almenys fins a finals de juliol, el temps britànic ha estat tot el contrari. Pluges torrencials, cels coberts, vents freds i molts núvols. Ha fet tant mal temps que la MET ha hagut de revisar les seves previsions per a l’agost. L’anunci d’un estiu caloròs i amb molt de sol va aixecar l’optimisme dels britànics i més, en un any, en què s’han reduït dràsticament les vacances de molts. Les principals crítiques apunten que els meteoròlegs de la MET potser van ser massa optimistes per a contagiar a la població més alegria sobretot en un any que molts britànics s’han quedat a casa, per així potenciar el turisme interior.
Que fer previsions a llarg termini és molt complicat ja se sap. Potser fins que no apareguin els computadors quàntics no es podrà avançar més en aquestes prediccions a setmanes o mesos vista. Però ni la utilització de milions d’algoritmes permet la certesa segura. Hi ha tants elements que fan impossible predir al cent per cent què passarà meteorològicament parlant a més de tres dies vista. Un esdeveniment esportiu que se celebri o no pot modificar la temperatura d’una ciutat en termes pràcticament imperceptibles però que existeixen. Que vostè encengui una barbacoa o no, també contribueix a “alterar” l’atmosfera. En tot cas a introduir-hi un element diferent. Pot pensar que la seva actuació individual és tan petita que no és res, però una suma important d’accions individuals acaba provocant canvis importants.
La MET és el tercer estiu que equivoca les previsions. El 2007 va pronosticar un estiu més calorós que el normal i amb pluges moderades. Doncs hi va haver tempestes i inundacions i va ser l’estiu més plujós des del 1912, amb temperatures per sota la mitjana. El 2008, la MET va pronosticar un estiu amb temperatures més càlides i pluges una mica per damunt del normal. I tant que van estar per damunt del normal! Va ser un dels estius més plujosos que s’han registrat. I el 2009, més del mateix. Però amb l’agreujant que la MET va utilitzar l’eslogan «l’estiu de la barbacoa», frase que ja forma part del vocabulari irònic britànic. Però que no es preocupin els de la MET a per tot arreu passa el mateix. El canvi climàtic es deixa sentir de mil formes i maneres, això sí, el primer que fa canviar són les prediccions.
[youtube]qTngQJgOA7E[/youtube]
L’Organització Meteorològica Mundial considera que es pot parlar d’onada de calor a la invasió d’una massa d’aire molt càlid que s’extén per un territori ampli. No és una onada de calor que pugi el termòmetre sinó que s’ha de parlar del moviment d’una massa d’aire càlid des dels seus llocs habituals cap a d’altres on no hi són habituals. En el cas del sud d’Europa les onades de calor venen provocades pel moviment de masses d’aire molt càlid d’origen nord-africà i solen tenir una duració de tres o quatre dies i es produeixen durant els mesos d’estiu. Quan són molt potents poden allargar-se més dies i es llavors quan comencen a provocar greus problemes. El calor extrem no només afecta a les persones, agreujant determinades malalties sinó fins i tot la mort, sinó que també pot castigar els conreus i afavorir els incendis forestals. L’hipertèrmia es caracteritza per un augment de la temperatura corporal per damunt dels 40 graus cosa que provoca desmaïs, deliris, convulsions, deshidratacions i fins i tot el coma. La població més vulnerable és la gent gran i els nens, sobretot els més petits de quatre anys i els nadons, i també la gent que té malalties cardiovasculars, obesitat i els que pateixen malalties respiratòries cròniques.
Les onades de calor s’associen a l’escalfament global del planeta, però històricament sempre n’hi ha hagut, el que sí és cert és que els últims anys els augments desmesurats de les temperatures cada cop són més freqüents i han deixat de ser una raresa. El calor extrem es deixa sentir sobretot a les grans ciutats perquè durant la nit retenen més escalfor i es refreden menys.
El juliol del 1978 a l’Estat espanyol es va produir una forta onada de calor que va fer que a Moratalla (Múrcia) s’arribessin als 49 graus, això va generar un incendi que va destruir 25.000 hectàrees de la regió. L’estiu del 1980 els EUA van patir una onada de calor que va provocar la mort de 1.700 persones. El juny del 1993 l’Europa Mediterrània també es va veure afectada pel calor extrem. A Grècia van morir 44 persones i a Itàlia 40. Durant deu anys, no hi va haver onades de calor significatives. La següent onada destacable es va produir el juliol del 1994 quan 41 persones van morir arran d’unes temperatures que a Múrcia van arribar als 46,1 graus i que van provocar una onada d’incendis forestals a tota la costa mediterrània. L’any següent el 1995, la calor va tornar a atacar amb força als EUA, 726 persones van morir a la zona dels Gran Llacs. El 1999 a Chicago 150 persones no van poder aguantar les altes temperatures. A partir del 2000 no hi ha hagut any que en algun indret o altre no hi hagués una onada de calor.
L’any més dur pel què fa a onades de calor va ser, sens dubte el 2003. Durant els mesos de juliol i agost les temperatures van batre tots els rècords. Les conseqüències van ser devastadores. Es calcula que a França van morir 14.802 persones; a Portugal, 1.316; a Itàlia, 4.175; a Holanda, 1.400; i a l’Estat espanyol oficialment 141, encara que segons el centre estatal d’Epidemiologia, la taxa de mortalitat es va elevar en unes 6.500 persones per damunt de la mitjana interanual. El fet que l’aire calent saharià provoquès la mort de més persones cap al nord es deu al fet que normalment no arriba a aquestes latituds. Els efectes d’aquella onada de calor van ser tan devastadors que a partir de llavors es va crear un pla per prevenir-ne de noves. Ara es disparen les alertes quan es calcula que les temperatures poden arribar al 95% de la temperatura màxima registrada en una zona. O sigui si la temperatura màxima és de 40 graus, es dispara l’alerta quan es preveu que els termòmetres arribin als 38 graus.
La gent sovint es pregunta perquè si anem a l’escalfament global com és que no fa sempre més calor i com és que a l’hivern i sol haver episodis d’onades de fred. La resposta és que el què està provocant l’home abocant gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera és una alteració del clima i provocant fenòmens extrems, per això veiem les llevantades històriques, les ventades històriques, les calors històriques o les pluges històriques… I el què veurem.