El gran enemic de la veritat
19 febrer 2011 per Enric Figueras
<<El gran enemic de la veritat freqüentment no és la mentida deliberada, recercada i deshonesta, sinó el mite, persistent, persuasiu i irreal. Amb massa freqüencia, ens agafem en els llocs comuns dels nostres antecessors. Sotmetem tots els fets a un grup d’interpretacions prefabricades. Fruïm de la comoditat d’opinar sense la incomoditat de pensar…
<<No podem comprendre i atacar els nostres problemes contemporanis si ens deixem guiar per etiquetes tradicionals i eslògans desgastats d’una època anterior. El fet desafortunat del cas és que la nostra retòrica no ha mantingut el pas amb la mateixa velocitat del canvi social i econòmic. Els nostres debats polítics i els nostres discursos sobre assumptes corrents interns i econòmics, amb massa freqüència tenen poca o cap relació amb els actuals problemes amb que es troben enfrontats els Estats Units…
<<Aquests problemes no poden ser solucionats per la màgia d’un passat oblidat. Però l’exemple d’Europa Occidental ens demostra que es poden resoldre, que els governs -i molts d’ells són governs conservadors- disposats a enfrontar-se amb problemes tècnics sense ideologies preconcebudes, poden lligar els elements d’una economia nacional i aconseguir el creixement i la prosperitat…
<<Algunes de les converses que he escoltat en el nostre propi país sonen com a vells discs de llarga duració conservats des dels anys trenta. El debat dels anys trenta va tenir la seva gran significació i va produir grans resultats, però es va desenvolupar en un món diferent, amb necessitats diferents i diferents deures. La nostra responsabilitat és viure en el nostre propi món, identificar les necessitats i realitzar les tasques del nostre temps…
<<Fa gairebé 150 anys, Thomas Jefferson va escriure: “Les noves circumstàncies demanen noves paraules, noves frases i la transferència de velles paraules cap a nous objectius: més cert avui de lo que ho va ser en els dies de Jefferson, perquè el paper d’aquest país és tant o més significatiu… A mesura que treballem en consonància per fer front amb els problemes autèntics dels nostres dies, produirem una visió i una enrgia que tornaran a demostrar al món la superior vitalitat i la força de la societat lliure>>.
Aquesta és una part del discurs que el president John F. Kennedy, va pronunciar a la Universitat de Yale (New Haven) el dia 11 de juny de 1962. Era un discurs seriós. No només atacava als “titans”, sinó també a aquells dels seus conciutadans que s’enorgullien de les seves frases estereotipades tradicionals, els seus eslògans gastats, els seus vells discs, els seus llocs comuns ancestrals, els seus problemes imaginaris i les seves interpretacions prefabricades, dels quals Kennedy deia que estaven endarrerits 150 anys i no entenien res dels problemes actuals. Era ja tard quan va anunciar per televisió, el 13 d’agost, que des de que havia entrat a la Casa Blanca el producte nacional brut havia augmentat un 10%, la producció industrial un 16% i la renda personal disponible un 8% (30.000 milions de dòlars), que l’índex d’atur s’havia reduït en un milió de persones i que en el comtat de Carbon, Pensylvania, George Demart, de 52 anys, a la fi podria mantenir a la seva família. Va afegir que els beneficis de les societats havien pujat un 26%, però els qui estaven afectats ja no l’escoltaven quan va concloure: <<Tenim que continuar cap a andavant. Sé que existeixen els qui s’oposaran a totes aquestes mesures de la mateixa manera que els qui, en altres temps, s’oposaven a les lleis que prohibien el treball dels menors i més recentment, en el Senat, a l’atenció mèdica dels ancians.El nostre país estaria encara, econòmicament, a l’edat de l’obscuritat si aquests oponents del progrés i defensors dels privilegis vetaran cada pas andavant. Però el President dels Estats Units i el Congrés i tots nosaltres ens hem de comprometre a l’acció en els nostres dies>>. La febre va començar a baixar a la tardor. Els negocis anaven bé i 1963 es presentava encara millor. L’augment de les despeses federals, els contractes de defensa i els projectes de renovació urbana actuaven com un esperonador de l’economia. Però els homes de negocis seguien pessimistes i desconfiats. En la Convenció de l’Associació de Banquers, que va tenir lloc a Atlàntic City del 23 al 26 de setembre de 1962, es va predir que la producció automobilística baixaria en 500.000 cotxes durant el 1963. La majoria dels experts financers de Nova York i Chicago vàren avisar del perill d’una nova recessió. No hi va haver cap recessió. Al contrari, els Estats Units estaven en plena expansió industrial. Però el Govern federal seguia vigilant. En el juliol de 1962 va protestar contra els Bancs que predeien la inflació i deformaven el mercat financer. El mes de novembre va denunciar els augments injustificats en els preus de la indústria farmacèutica. L’any 1963 va multiplicar els processos anti-trust.
