La nova frontera

     Federico Trillo, ‘Partido Popular’, es va retirar l’any 1989 com a comandant per entrar en l’activitat política. La fotografia (www.periodistadigital.com), mostra el moment en el que en el nom del ‘Partido Popular’ -a l’oposició, any 2006- presenta el recurs contra la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -Llei Orgànica d’obligat compliment- aprovada pel Parlament de Catalunya, ‘retallada’ i aprovada pel Congrés de Diputats, el Senat, sancionada pel rei i  referendada!!! per els ciutadans de Catalunya. Ací va començar el foment de l’independentisme, “un disbarat de dimensions colossals”. Amb anterioritat, el ‘Partido Popular’, va organitzar una campanya de recollida de signatures arreu d’Espanya en contra de la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. A les preguntes de la premsa a espanyols signants, molts contestaven que ho feien per “anar contra Catalunya”. Actualment, el ‘Partido Popular’ en el govern central i amb poder absolut, continua atiant una pressió vergonyosa i injustificada contra la nació catalana. 

    De la primera fotografia a la segona les separen set anys. Els ciutadans de Catalunya ja han dit, prou! La Generalitat ha fet i fa tot el que pot perquè la veu, anhels, aspiracions i justícia fiscal dels ciutadans i del Parlament siguin escoltats i atesos per el govern central espanyol del ‘Partido Popular’. És l’hora del diàleg polític. 

  El president del govern espanyol Mariano Rajoy, va assegurar recentment en un míting a Sant Sebastià (nació basca), que l’independentisme és “un disbarat de dimensions colossals” i que no està disposat a acceptar la secessió de cap territori “de cap manera”. El que va ser un “disbarat de proporcions gegantines i colossals” fou, l’any 2006, el recurs davant el Tribunal Constitucional espanyol, caducat, i més tard amb recusacions continuades dels seus membres, contra la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Els Estatuts i la Constitució, s’han de reformar de tant en tant sinó ens fan retornar a l’Edat de la Pedra via l’immobilisme governamental i col.lectiu. 

   Mai per mai els jerarques del ‘Partido Popular’ havien d’haver portat la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -Llei Orgànica d’obligat compliment- al Tribunal Constitucional. No només hi vàren portar l’Estatut, si van sentir empesos els ciutadans de la nació catalana que el van referendar. Abans d’aquest fet tant lamentable i perillós, la campanya de recollida de signatures per tot arreu d’Espanya en contra de la Reforma de l’Estatut i que molts espanyols signants deien a la premsa que era per “anar contra Catalunya”. Ah!, i de tot aquest maremàgnum organitzat pel ‘Partido Popular’ a l’oposició, per aconseguir vots dels espanyols, en va sortir el boicot contra els productes catalans. Aquí va començar el gegantí i colossal foment de l’independentisme a Catalunya. Així ho haurien de reconèixer els jerarques i dirigents del ‘Partido Popular’ i posar-hi remei d’immediat, però, el poder absolut fa perdre els sentits en la manera de pensar, parlar, discursejar, actuar i governar. I totes aquestes coses que Catalunya no va voler començar i que s’ha esforçat considerablement per intentar arreglar, repercuteixen a Europa i en el món. I no pas per culpa de l’independentisme, sinó per culpa dels qui l’han fomentat i el segueixen fomentant.

   Va ser un disbarat exorbitant el fet de portar al Tribunal Constitucional espanyol, caducat, la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. És un cas insòlit a Europa i països democràtics del món. Volem recordar, una vegada més, que el projecte de Reforma de l’Estatut d’Autonomia va ser revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, ‘retallat’ i aprovat pel Congrés de Diputats i el Senat, sancionat pel rei i referendat!!! pels ciutadans de Catalunya. Però això no va acabar aquí.

   Quatre anys, des del 2006 fins al 2010, el ball de recusacions, bombardeig constant de la premsa, sentència ara sí i sentència ara no, profund malestar i menyspreu cap a la nació catalana que paga, paga i paga i s’ha cansat de callar, callar, callar i d’abaixar el cap. Catalunya tenia i té realitats econòmiques i socials, aspiracions i anhels molt més importants que romandre pendents d’una sentència del Tribunal Constitucional, a instàncies d’un partit nacionalista espanyol, de dretes i de l’ultradreta, conservador i ultraconservador: el ‘Partido Popular’. Coses tant importants com que els ciutadans de la nació catalana han de treballar -els qui poden gaudir d’aquest dret humà fonamental- per pagar amb els seus diners uns impostos, cada any, de 16.000 milions d’euros que surten de Catalunya i ‘no tenen retorn’, un 8% del PIB català. Espoli fiscal únic al món. I ara Catalunya ha de demanar crèdits al 6 per cent a l’Estat espanyol, dels seus propis diners que ja ha aportat en impostos. On és la transparència de la democràcia espanyola i del govern del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, que no fa públiques les balances fiscals?

   Segons Rajoy, el sobiranisme és “un torpede a la línia de flotació” de les mesures contra la crisi i per el benestar dels ciutadans. Tots quiets, asseguts amb bata a ratlles, en el pupitre, escoltar i callar que la mediocritat supina del centralisme del totpoderós papà Estat ja ho arreglarà tot. Què volen arreglar vostès sols!, quan el ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, va subratllar recentment a Barcelona que l’Estat espanyol sortiria de l’euro si Catalunya s’independitzés. Segons la seva opinió, Espanya no podria “sobreviure” perquè Catalunya és un motor econòmic. “Una hipotètica independència de Catalunya no significaria treure Catalunya d’Espanya, sinó posar fi a Espanya, perquè Espanya no té sentit sense Catalunya”.

   Alberto Ruiz-Gallardón i Jordi Hereu

Doncs si el ministre de Justícia espanyol ho veu d’aquesta manera, per què algunes ‘regiones’ d’Espanya no s’espavilen d’una vegada i es treuen del damunt tanta mandra i immobilisme, tant d’abusar de subsidis i d’un pertorbador excés funcionarial? O és que no s’espavilen perqué Catalunya ja paga? Què passa amb tant de turisme de xeringuito i res de Silicon Valley? Per què els grans empresaris no ajuden als emprenedors per a la creació de noves empreses? Què passa amb tanta amnistia fiscal? No els cau la cara de vergonya de que el TAV, línia Barcelona-Figueres, encara no conecti amb França i l’Estat s’ha gastat 82.000 milions en TAV per construir infraestructures inútils que no han servit de res i ha deixat aparcades d’altres de molt més eficients? Innumerables autovies gratuïtes que s’han construït a l’Estat a càrrec dels pressupostos generals. Unes obres en molts casos faraòniques, amb trànsits irrisoris, i amb nuls criteris de foment de la competitivitat. El corredor mediterrani, que hauria de ser una aposta de futur, és menyspreat per l’Estat. Només hi ha destinat 128 milions, mentre que en el tram del TAV entre Madrid-Galícia la inversió mobilitzada enguany és de 2.151 milions. És un TAV electoral? Els últims cinc anys els contribuents catalans que han marcat la casella del 0,7% de la declaració de renda han aportat més de 290 milions d’euros a subvencions per al més necessitats. Però d’aquests diners només n’han tornat 120, i els altres 170 s’han quedat pel camí. Les matricules han estat aquest any el doble de cares a Catalunya que a Madrid. A més, els estudiants catalans rebran un 30% menys de beques que la resta. El mes de març passat un informe elaborat pel govern d’Artur Mas, estimava que l’Estat deu un total de 8.605 milions a Catalunya. La partida més gran correspon al deute d’infraestructures, reconegut pel mateix Ministeri de Foment i que puja a 5.700 milions. Després s’hi han de sumar altres greuges: els 1450 milions del fons de competitivitat del 2011 i els 978 que pertanyen a les liquidacions d’inversions en infraestructures dels anys 2008 i 2009. Mariano Rajoy ha iniciat una ofensiva recentralitzadora i de retallades que afecta de ple la Generalitat, que rep menys recursos. Un dels exemples és la llei de dependència. L’Estat deixarà d’aportar uns 76 milions anuals. Cada català paga de mitjana a l’any 95 euros en peatges mentre que a la resta de l’Estat la mitjana és de 30 euros. Una despesa que ara anirà augmentant després  que s’hagin apujat un 7,5% les tarifes. La sanitat, l’educació, els serveis socials… s’estan veient durament afectades.

   Només amb la meitat dels 16.000 milions que paguen els ciutadans de Catalunya i no tenen retorn des de l’Estat, hi hauria dèficit zero i Catalunya es podria estalviar algunes de les retallades. Tot això és un “torpede a la línia de flotació” de la recuperació econòmica i no pas el sobiranisme, com creu el president Rajoy. En una democràcia el poble és el sobirà. Una sobirania forta, arrelada i respectada de les nacions d’Espanya, amb unes veritables autonomies que també siguin Estat, que disposin d’idèntiques competències i es puguin governar per les seves pròpies lleis, i amb un govern central dialogant i cooperador, es podria aconseguir la recuperació econòmica. Asfixiant, ofegant, martiritzant i menyspreant a la mil.lenària nació catalana, al seu progrés econòmic i social, a la seva llengua i a la seva escola, no aconseguiran res de res. Sense cooperació, converses i diàleg i amb un clima hostil mancat de respecte, no aconseguiran res de res. Ni amb insults tampoc.

     Ara li toca al president Rajoy venir a parlar a Barcelona

   El Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, es va desplaçar a Madrid, al Palau de La Moncloa -amb el text del pacte fiscal aprovat pel Parlament de Catalunya sota el braç i amb el suport de la massiva expressió dels ciutadans de Catalunya de la Diada Nacional de Catalunya- amb el cor a la mà i a mans plenes pel progrés de Catalunya i Espanya. El president Mas va anar-se’n amb les mans netes, però, es va comportar com un estadista. El president Rajoy no va saber estar a l’alçada dels moments actuals. Ara li toca a ell desplaçar-se a Barcelona, al Palau de la Generalitat de Catalunya. Però encara que ho volgués fer, ho podria fer això el president Rajoy?

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:HCSHUD1eVNE

—————————————————————————————–

El Deure i la Glòria

   <<Podrem estar orgullosos d’una economia de sis-cents mil milions de dòlars i de setanta milions de llocs de treball, només quan subratllin en la major extensió possible la millora de les nostres escoles, la reconstrucció de les nostres ciutats, el consell als nostres joves, assegurar la nostra salut i cuidar de manera adequada els nostres ancians i desvalguts>>. (President John F. Kennedy, Convenció AFL-CIO, Nova York, 15 novembre 1963).

    <<El proper dilluns la Comissió de la Cambra per Recursos i Arbitris obrirà les seves sessions amb la discussió d’un projecte de llei, demorat des de fa temps, per proporcionar assegurança d’hospitalització als nostres ciutadans més ancians. Aquestes sessions són desitjables, però els fets són coneguts per tothom>>.

   <<Els nostres treballadors més vells i jubilats pateixen malalties més freqüents i de més duració que en la resta de la població. Els seus ingressos només arriben a la meitat dels que gaudeixen els nostres ciutadans més joves. No es poden permetre pagar ni l’elevat cost d’una hospitalització ni el d’una assegurança d’hospitalització. Els seus fills tampoc es poden permetre sufragar les despeses d’hospital de tres generacions…, les dels seus propis fills i les dels seus pares i les d’ells mateixos. No dubto ni un sol instant de que la majoria dels fills desitjen sufragar aquestes despeses dels seus pares ancians o incapacitats per malaltia, però no ho poden fer, i crec que els Estats Units han de fer-se càrrec d’aquestes responsabilitats com a país orgullós i esforçat>>.

   <<No puc dir-lis ara si aconseguirem aquesta legislació abans de Nadal, però si puc dir que els membres d’aquest Congrés no aniran cap a casa en el pròxim estiu sense haber aprovat aquest projecte de llei. Crec que deurem romandre en actiu fins a aconseguir-lo>>. (President John F. Kennedy, Convenció AFL-CIO, Nova York, 15 novembre 1963).

El vídeo

   Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: BWLN1ZZzsdE

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   *   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Els coneixements de geometria i astronomia, per més que entrellaçats amb figuracions astrològiques i filosòfiques, havien fet avançar l’art de navegar i posat les premisses d’una <<navegació astronòmica>>. Els mariners catalans ja sabien servir-se de <<carta i brúixola>>, manejaven l’astrolabi, el quadrant i el nocturlabi -el darrer, instrument nàutic per determinar l’hora durant la nit i conegut de temps, si bé la seva primera descripció no aparegué sinó en la ‘Nova Geometria’, de Ramon Llull. (Ulisses).

   *   LA PREGUNTA de la setmana.- Què era ‘l’Atlas català”, del 1375?

L’Atles Català, del 1375

   *   LA CITACIÓ de la setmana.- “Un gran ideal necessita sacrificis”. Pavlo Tytchyna.

————————————————————————————-