1914 – 2014

 

La liquidació de la Mancomunitat per la dictadura de Primo de Rivera

 

 

La Mancomunitat de les quatre diputacions provincials del Principat de Catalunya durà deu anys, de 1914 a 1925, durant els quals sostingué una política econòmica de notable continuïtat i un grau elevat de coherència interna. Probablement és això el que més ha atret l’atenció dels estudiosos, els polítics i els erudits. Més que donar, però, una notícia valorativa dels diversos aspectes de la seva política econòmica, tractarem d’exposar, ací, el nexe entre allò que considerem l’aspecte central de l’actuació de la Mancomunitat, això és, la seva política territorial, i els pressupòsits generals del pensament econòmic del partit industrial, tals com, per exemple, el paper del’estat en el procés econòmic.

Construcció d’un país modern. Primer discurs de Prat de la Riba com a president de la Mancomunitat. (Imatge: mancomunitatdecatalunya.cat).

La història política concreta de la gestació de la Mancomunitat ha estat escrita i reescrita. Però l’anècdota política esdevé quasi buida de contingut si és separada de la pròpia mesura general. Resulta, per exemple, de difícil comprensió el debat parlamentari de Madrid sobre la llei de Mancomunitats (1912), si hom no parteix de la contradicció entre <<industrials>> i <<agraris>>, o entre partit industrial i partits agraris, posicions que, més endavant, Joaquim Maurín explicà amb agudesa. Així no resulta inversemblant que un diputat agrarista per Granollers, Francesc Tomàs, formés part, temps a venir, de la comissió liquidadora de la Mancomunitat creada per la Dictadura espanyola, car l’oposició dels agraris hi fou, per definició, permanent. Francesc Cambó relacionava la Mancomunitat amb la crisi del 1909, és a dir, amb l’esclat de la Setmana Tràgica, que féu rodolar el govern Maura i el seu projecte de reforma local i regional, en què ja sorgia una idea de la Mancomunitat. Hi ha un salt, segons Cambó, entre abans i després del 1909. La iniciativa d’Enric Prat de la Riba (1870-1917), des de la presidència de la Diputació de Barcelona, a formular les bases de la Mancomunitat <<preparà una nova Solidaritat, menys aparatosa, però més sòlida i fecunda>>. <<Aquesta cristal.lització de l’opinió catalana>>, com escriuria Francesc Cambó, tingué, per damunt del Programa del Tívoli -bandera comuna de la desfeta Solidaritat- l’avantatge de <<la seva precisió>>. Després de la crisi del 1909, doncs, Francesc Cambó veia necessària una rectificació. Calia, certament, <<una nova Solidaritat, menys aparatosa>>, d’una major precisió, a saber, calia deixar de banda determinats elements del Programa del Tívoli, que, per la vaguetat de llur promulgació, podien obrir les portes a formulacions excessivament radicals. La Mancomunitat seria la <<nova Solidaritat>>, més moderada, menys desballestadora.

Un estat regional en projecte, ja el 1914

 

Si admetem que la Mancomunitat era un estat regional en projecte de constitució a partir d’unes bases mínimes inicials , aleshores, pren un interès fora de dubte la concepció que tenia el partit industrial català sobre la qüestió de l’estat i de la intervenció estatal en el procés econòmic. En aquest sentit, un debat en què participaren els economistes de la Lliga, sobre allò que Sans i Buïgas anomena <<catalanisme estatista>>, pot ésser clarificador. La participació en el debat d’economistes i administrativistes que serien importants dins la Mancomunitat -com M.Vidal i Guardiola, Josep M. Tallada i Paulí, F. Sans i Buïgas- i la data del debat (1910, després de la crisi del 1909, doncs) són dues notes que en subratllen, ‘a priori’, l’interès.

Escoles modèliques.

(Imatge: www.festacatalunya.cat)

Per a Sans i Buïgas, el primer punt a aclarir era el significat del <<1901>>, és a dir, el significat de la derrota dels partits governamentals en les eleccions municipals de Barcelona. <<El moviment regionalista, tal com sorgí el 1901 -afirmava-, per més que sembli un absurd, sols era exclusivament regionalista en la forma, perquè en el fons, tant com regionalista, era la revolada d’un poble que se sentia viu i no es resignava a morir.>> Aleshores <<els primers polítics catalanistes es trobaven…(davant el fet que) per aconseguir que el poble  es redimís calia oferir-li una bandera (…) i com sia que aital bandera no podia ésser cap de les que tenen els pobles moderns educats, enarborà la bandera única que sentia i coneixia…, la bandera de l’autonomia encarnada aleshores en les famoses Bases de Manresa>>. I conclou: <<Però el catalanisme, que en realitat no era això (…), ha anat depurant-se…Així ve un dia en què afirma la necessitat d’estudiar qüestions administratives, més endavant les econòmico-socials i, finalment, les pertanyents a l’ordre cultural>>.

 

Construcció del metro a la Plaça de Catalunya

(Imatge: www.iefc.es)

Sans i Buïgas oposava, doncs, <<els pobles moderns educats>> dels països capitalistes més avançats a la situació del poble català. Aquest només entenia, el 1901, el programa de les Bases de Manresa. Els intel.lectuals del partit industrial feren seu, mentrestant, un altre bagatge científic: el dels economistes, de la jove escola històrica, amb Schmoller i Wagner al davant. Quan Vidal i Guardiola deia <<no amaguem a ningú que les doctrines de Cambó ens porten de dret  vers el socialisme i, en el sentit elevat d’aquesta expressió, tots som un xic socialistes>> i explicava tot seguit que <<el nostre socialisme és lluita organitzada en nom de la societat contra la misèria i la ignorància>>, car <<traieu-li al socialisme el llast marxista que li és accidental i en subsistirà la seva essència (Karl Marx, bé que digne d’estudi, no és el nostre ídol)>>, era possible, fins a cert punt, la sorpresa. El liberalisme econòmic de Cambó s’hauria transformat, en boca d’un membre del seu ‘staff’, en socialisme, encara que no fos marxista. En realitat, però, aquell socialisme no representava sinó la necessitat de tenir -o de construir- un cert aparell estatal. Aquesta necessitat es manifestaria en dos camps: en el camp de l’ensenyament -la <<lluita contra la ignorància>>- i en el camp de la producció. Envers el primer, Vidal i Guardiola esbossava <<un programa cultural i educatiu>> que suposava la <<nacionalització de l’escola primària>> i excloïa ensems l’ensenyament de l’Església i l’ensenyament de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia -que pretenia l’autonomia intel.lectual dels treballadors urbans. En el segon camp, l’esbós era més detallat. Hi havia un enfrontament amb els <<agraris>> -<<els latifundis prenen al poble la seva terra>>- i un programa per a l’agricultura, la producció industrial i el comerç exterior.

La visita d’Albert Einstein a Catalunya a finals del febrer de 1923 s’emmarca en el procés impulsat per diferents sectors de la societat catalana per construir una comunitat científica moderna. La Mancomunitat de Catalunya és un dels principals exponents d’aquest procés d’homologació de la ciència catalana a Europa. (Imatge: www.fundaciorecerca.cat).

Per a la posada en marxa d’una política global d’aquesta envergadura, calia, evidentment, un cert tipus d’estat amb unes funcions que ultrapassessin les de l’estat del ‘laissez faire’. El <<catalanisme>> del 1910, això és, el catalanisme de després de la revolta popular del 1909 i de just abans de la Mancomunitat, era un <<catalanisme estatista>>, entre altres raons perquè, com repetia insistentment Josep Puig i Cadafalch (1867-1957), segon president de la Mancomunitat, <<l’obra estatal pròpia del segle XIX està per fer>>.

 

(Imatge: cellerscooperatius.cat)

Però la Mancomunitat fou un fet ben ficat en el segle XX: volgué recuperar el temps perdut a base de realitzar l’obra d’un estat europeu avançat del XIX i de proposar-se, alhora, altres objectius, altres camps, tenint molt presents les lliçons d’actualitat del progrés nord-americà i del triomf bolxevic a Rússia. (Ulisses, 11 – Enciclopèdia de la Recerca i la Descoberta).

La mort de la Mancomunitat de Catalunya va ésser una conseqüència lògica del cop d’estat del general i dictador Primo de Rivera, -13 de setembre de 1923- un home essencialment ultraconservador, antidemocràtic i espanyolista. La dreta radical, conservadora, centralista, nacionalista espanyola i amb poder absolut, mai ha sabut governar a Espanya nació de nacions constretes i amargades. No saber governar només porta cap a el desastre. Espanya, un país de dictadures.

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo:http://youtu.be/fGQ7tNLjLfc

***********************************************************************************************

 

El Deure i la Glòria

 

El caos dels transports nord-americans

 

<<En l’actualitat, el transport de mercaderies realitzat per mitjans fluvials està exent de tota regulació de taxes sota la llei de Comerç Interestatal, incloent en aquesta exempció l’aprovació d’unes taxes mínimes; però aquesta exempció és negada a totes la resta de formes de transport. Això és clarament injust i deu ser remeiable de seguida. Estenent a tots els altres mitjans de transport l’exempció de l’aprovació i prescripció de taxes mínimes permetria a les forces de competició gaudir d’una igualtat d’oportunitats de reemplaçar l’enfarfegadora regulació de totes aquestes mercaderies que es transporten, alhora que es protegeixen els interessos públics deixant intacte el control de l’ICC sobre les taxes màximes ferroviàries i altres salvaguardes (tals com la prohibició contra la descriminació i necessitats del servei de cotxes i comú responsabilitat en el transport). Alhora que aquesta seria la forma preferible de suprimir les existents desigualtats, el Congrés podria decidir-se per situar a tots els transportites sobre una igual base abolint l’actual exempció, encara que aquesta mesura tindria com a resultat un control major en lloc de menor, i molt probablement taxes més altes encara que més estables>>. (Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril 1962). 

El president Kennedy, amb Pierre E. Salinger, Secretari de Premsa de la Casa Blanca, a bord de l’USS Joseph P. Kennedy, el 1962. (Imatge: nashville-sentinel.blogspot.com).

(Imatge: unitecupv2011cfzg.wordpress.com)

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: http://youtu.be/uWvyseUw-LU

————————————————————————————————————-

 

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Caldria completar el quadre amb una valoració de l’obra de Bernat Metge en relació amb el context hispànic (això em posaria en relleu la singularitat) i amb l’europeu (això faria veure fins a quin punt Bernat Metge, que escriu en català -per bé que ho faci- i plagia Boccaccio, és lluny del model del protohumanista que va encarnar Francesc Petrarca, filòleg i prosista llatí). (Ulisses, 11).

* LA PREGUNTA.- Pel que fa a les dades humanístiques detectables al segle XV, per què no és ni de bon tros tan fàcil d’imaginar un esquema interpretatiu?

L’expansionisme de la Corona d’Aragó segles XIII a XV

(Imatge: www.onogueras.com)

 

* LA CITACIÓ.- “Aprendre música llegint teoria musical és com fer l’amor per correu”. Luciano Pavarotti.

 Luciano Pavarotti – Victoria and Albert Museum

(Imatge: depaginas.com)

 

***********************************************************************************************

 

Els colors del món

 

 

‘Tarzan’

 

Johnny Weissmuller, ‘Tarzan’, el campió olímpic de natació va morir fa 25 anys. El 20 de gener de 1984, als 80 anys. (Imatge: www.ohmymag.com).

Nomes una pregunta. A la vida real i en temes de rabiüda actualitat política, que és més fàcil fer el mico sent un mico, o, fer el mico sense ser un mico? 

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: 

http://youtu.be/R5JTdObD7ho

 

***********************************************************************************************