‘Fals culpable’, ‘The Wrong Man’, és una pel.lícula estatunidenca dirigida per Alfred Hitchcock i estrenada l’any 1957. (Imatge: johannes-esculpiendoeltiempo.blogspot.com).

 

Manny és un músic de jazz novaiorquès que gaudeix d’una plàcida vida juntament amb la seva dona Rose i els seus dos fills petits. En la seva visita a una asseguradora, una treballadora el confon amb un lladre que havia robat allà dies abans i ho denuncia a la policia. En aquest moment comença la seva angoixant odissea, és detingut i acusat d’una sèrie de furts perpetrats al barri, i tots els testimonis i les proves cal.ligràfiques corroboren la seva culpabilitat. Després de sortir sota fiança, intentarà demostrar la seva innocència fins que la seva esposa pateix una crisi i és internada en un psiquiàtric…(De Viquipèdia).

Direcció: Alfred Hitchcock. Guió: Maxwell Anderson, Angus MacPhail. Música: Bernard Herrmann. Fotografia: Robert Burks. Muntatge: George Tomasini. Protagonistes: Henry Fonda, Vera Miles, Anthony Quayle…

——————–

‘Fals culpable’,i, el cas Pujol, fiscal i personal, no rebaixarà l’independentisme atiat pel ‘Partido Popular’

 

La guerra ‘incivil’ espanyola -més d’un milió de morts- i l’altra posterior dictadura del general Franco -Espanya, nació de nacions constretes i amargades, és testimoni històric de continuades dictadures i governs totalitaris- i va ser l’origen, entre una cascada de barbaritats humanes, socials i econòmiques -ni Europa volia a Espanya com a membre de la seva Comunitat- d’una emigració constant i massiva cap a la nació catalana. Els Països Catalans reberen -anys 1920 a 1970 i amb tres dictadures- l’allau immigratòria més gran de la seva història, estimable a 2 milions de persones. <<La dura postguerra igualment, portaria a Catalunya població d’arreu d’Espanya. Així va succeir durant la dècada dels seixanta i dels setanta, quan l’arribada d’andalusos, extremenys o gallecs va ser explosiva des d’un punt de vista demogràfic i va generar, més endavant, problemàtiques al voltant de l’especulació del sòl, la vivenda, la discriminació laboral, la integració sociocultural, etc.>>. (Roca Umbert).

Van deixar enrere part de les seves vides, empentats per les miserables dictadures espanyoles. A Catalunya van trobar una gran porta oberta per treballar dur i refer les vides de les seves famílies. Vàren trobar acolliment i dignitat en una nació catalana que lluitava i encara lluita, per trobar el seu volgut i veritable progrés com a poble i com a nació lliure. Van treballar molt per Catalunya i tots hem anat endavant. Els seus fills i nets i amb igualtat d’oportunitats estudien i parlen en català i castellà, mitjançant l’eficàcia i exemplar immersió lingüística lloada per les institucions europeas. Avui, mentre cada any, 16.000 milions d’euros -un 7,5% del PIB català- surten dels imposts dels ciutadans de Catalunya i no tenen retorn per part del govern central i la nació catalana pateix un greu ofec social, econòmic i d’un brutal intervencionisme sobre l’autonomia constitucional, 7.500.000 ciutadans de Catalunya volen fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir i anar a les urnes per la consulta del proper 9 de novembre. Serà una consulta legal, amparada per el projecte de Llei de Consultes que ja ha estat revisada per el Consell de Garanties Estatuàries, i que aquest setembre serà aprovada pel Parlament de Catalunya. Només, dues preguntes: Volen que Catalunya sigui un Estat, i si ho volen, volen que aquest Estat sigui independent?

Als Estats Units d’Amèrica amb cinquanta Estats federals que formen una nació federal i que també són Estat, faria esclafir a riure aquestes dues preguntes. 

(Imatge: www.alibri.es)

Els dirigents del règim franquista i feixista del general Franco podien haver ajudat a aquells ciutadans espanyols, a aquelles persones, a aquelles famílies, a aquells pobles a trobar feina digna mitjançant el desenvolupament econòmic i social de les seves terres. Però, no, les dictadures no són per això. En aquest cas de la immigració de tants i tants ciutadans espanyols cap a la nació catalana que, al no fer res els dirigents de la dictadura, van afavorir aquesta immigració al menys durant molts anys. Així pretenien aconseguir que aquesta gegantina onada migratòria cap a Catalunya, diluís, esborrés, ofegués, fes desaparèixer el catalanisme humà, social i polític. Barrejar-se per bandejar les aspiracions immemorials del poble català i prohibint la llengua catalana i el seu ensenyament. Es tractava de convertir l’idioma de la mil.lenària nació catalana, en un simple esdeveniment cultural i folclorista. Esborrar del mapa un dels signes més forts de la identitat de Catalunya. Ni amb una dictadura ferotge ho van aconseguir.

 

 

(Imatge: joaquimverdaguer.blogspot.com)

 

(Imatge: carlesmiquelfauro.wordpress.com)

 

 

(Imatge: blogs.sapiens.cat)

En els temps actuals i després de 38 anys d’un règim de monarquia parlamentaria, amb una democràcia jove i amb unes Autonomies constitucionals algunes de les quals ja ho eren abans de la guerra ‘incivil’, ha esdevingut, ara, en els darrers 9 anys i, principalment, des de l’inici de l’any 2011 del govern del ‘Partido Popular’, en una democràcia a ‘l’espanyola’ i de baixa qualitat. Ho veiem amb el furibund antiautonomisme d’aquest partit polític que no ha deixat de pataquejar de manera constant, l’Autonomia constitucional de Catalunya i el seu Estatut d’Autonomia. Un intervencionisme desmesurat i totalment innecessari per part del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’.

Els fets injusts i innecessaris són com són. Històrics per testimoni. La prèdica des del púlpit és com és. No seran diferents, aquests fets, ni després de que l’infern es congeli. I a fe de Déu que jamai es congelarà. Fets com el de llançar una campanya per tot el territori d’Espanya, en contra del projecte de Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya retallat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya. Fets com el de, un cop convertit en Llei Orgànica, d’obligat compliment, presentar recurs davant el Tribunal Constitucional ‘no renovat’. Tampoc es pot oblidar el boicot contra els productes catalans, que encara perdura en segons quins llocs.

Dirigents del ‘Partido Popular’ blasmen contínuament en les seves prèdiques  furioses contra el senyor Jordi Pujol i Soley, Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, durant 23 anys. Utilitzen les explicacions que sobre un assumpte fiscal personal i familiar va oferir l’expresident, per menysprear l’autonomia i anar contra el procés democràtic obert perquè els ciutadans de Catalunya puguin expressar les seves aspiracions com a poble i com a nació. Procés atiat des de l’any 2006 pels dirigents del ‘Partido Popular’ i que cada dia és més expansiu. Sembla, que els dirigents d’aquest partit nacionalista espanyol, ja han investigat, acusat, jutjat i gairebé condemnat al expresident Jordi Pujol i Soley. O és que tot aquest rebombori és perquè el senyor Pujol ha esdevingut, ara, independentista? Quans milions de ciutadans de Catalunya que no eren independentistes, ara ho són?

Cristóbal Montoro Romero (Jaén, Andalusia, 1950)

Zero diàleg, zero enteniment, zero solucions, només més llenya al foc

(Imatge: vozpopuli.com)

María Dolores Cospedal García (Madrid, 13 desembre 1965)

Zero diàleg, zero enteniment, zero solucions, més llenya al foc

(Imatge: www.elmundo.es)

Soraya Sáenz de Santamaría Antón (Valladolid, 10 juny 1971)

Zero diàleg, zero enteniment, zero solucions, més llenya al foc

(Imatge: www.directe.cat)

Alícia Sánchez- Camacho Pérez (Barcelona, 22 abril 1967)

Zero diàleg, zero enteniment, zero solucions, més llenya al foc

(Imatge: www.tarragona21.com)

Pel que fa a alguns dirigents del ‘Partido Popular’ que en els seus discursos i declaracions dels darrers dies -milions de ciutadans de la nació catalana ho veuen constantment-, dóna la sensació que han perdut els papers, la direcció i el rumb. Europa entera ha quedat estupefacta. I vénen a Catalunya a dir-ho. Més llenya al foc. Més voler fer veure les coses de l’inrevés. Després del gravíssim conflicte obert, l’any 2006, pel recurs presentat al Tribunal Constitucional, no renovat, contra la Lley Orgànica, d’obligat compliment, de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, revisat, retallat, aprovat, ratificat i ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya,  cap solució a les problemàtiques exposades per Catalunya. Això sí, 16.000 milions -un 7,5% del PIB català- que cada any surten dels imposts dels ciutadans de Catalunya i no tenen retorn per part del govern central. Pagar i més pagar, sí; solucions cap. Amb els altíssims emoluments que cobren puntualment cada mes els dirigents i governants del ‘Partido Popular’, encara no s’ha format un grup de treball per tractar i donar solució als 21 punts de la plataforma que el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, va fer a les mans del president espanyol Mariano Rajoy, en la seva darrera entrevista a la Moncloa?  Solucions, quines solucions?

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents:

E01iO2LluTo

 VYN3vFYQGoU

***************************************************************************************

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>

 

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

<<Aquesta tarda, després d’una sèrie d’amenaces i declaracions de desafiament, es va requerir la presència  de la Guàrdia Nacional d’Alabama a la Universitat d’aquest mateix Estat perquè complissin la final i inequívoca ordre del tribunal de justícia del districte nord d’Alabama; dos joves perfectament qualificats pel seu ingrès, però, pel que sembla, havien tingut la <<desgràcia>> de néixer negres>>.

(President John F.Kennedy, Discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).

Wilma Rudolph, 1961. Rebuda a la Casa Blanca. Wilma Rudolph, acompanyada per la seva mare, parla amb el president John F.Kennedy i el vicepresident Lyndon Johnson. (Imatge: mujeres-riot.webcindario.com).

Mississipi, 1962

 

In this October 2, 1962, file photo, James Meredith, center with briefcase, is escorted to the University of Mississipí campus in Oxford. (Imatge: www.americanprogress.org).

 

 An illlustrated History of Race Relations in America. Students are doused with beverages and condiments during  a sit-in (Jackson, Mississipí, 1963). (Imatge: tsutpen.blogspot.com).

 

Ferguson, 2014

 

 

Michael Brown’s family bid farewel to the 18-year-old with gospel hymns and fiery orations that rocked a packed Baptist church. FAREWELL. The casket of Michael Brown is taken out of the church during the funeral services for Michael Brown at the Friendly Temple Missionary Baptist Church, St Louis, Missouri, USA, 25 August . Robert Cohen/Pool/EPA. (Imatge: www.rappler.com).

 

<<Les ordres del tribunal en el cas Meredith estan començant a ser complertes. El senyor James Meredith resideix ja dintre del recinte de la Universitat de Mississipí>>.

<<Això s’ha aconseguit sense l’ús de la Guàrdia Nacional o altra classe de tropes. I és d’esperar que, en el futur, els funcionaris federals i els oficials encarregats de fer complir les lleis a l’Estat de Mississipí, podran tornar a les seves activitats normals amb plena confiança amb l’integritat de la llei nord-americana…>>

<<En aquest cas, en el que fins fa molt poc el Govern dels Estats Units no s’ha vist implicat, el senyor Meredith va presentar personalment una denúncia particular davant el tribunal federal contra aquells que tractaven de negar-li l’ingrés a la Universitat. Quan van ser desafiades les ordres judicials, i aquells que van intentar el seu compliment vàren ser amenaçats amb l’arrest i la violència, el tribunal federal d’Apel.lació dels Estats Units, format pel jutge-president Tuttle, de Geòrgia; jutge Hutcheson, de Texas; jutge Rives, d’Alabama; jutge Jones, de Florida; jutge Brown, de Texes; jutge Wisdom, de Lousiana; jutge Girwin, d’Alabama; i jutge Bell, de Geòrgia, va establir amb absoluta claritat que el compliment de les seves ordres era obligació que devia complir el Govern dels Estats Units…>>.

  (President John F.Kennedy, Discurs televisat a la nació, La Casa Blanca, Washigton, D.C.,30 setembre 1962).

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeos següents:

Mn4M8wmoPto

 

TTGHLdr-iak

***********************************************

Suárez

 

<<Per una Espanya d’estructures franquistes aquest Suárez primer ministre és considerat un perill, però es tracta d’un perill calculat>>. (L’Europeo).

 El president Adolfo Suárez, i els caps de partit i diputats Santiago Carrillo i Felipe González. (Imatge: www.expansion.com).

 

 

Sorprenderse por la nominación de Adolfo Suárez (43 años) como primer ministro español significa no tener en cuenta estos datos: 1) que Franco murió en su lecho a los 83 años, sin que nadie hubiese intentado abatirlo; 2) que el retorno a la monarquía sobrevino según la modalidad estudiada por Franco, y que en el trono se sentó un rey, Juan Carlos, preparado por Franco para desempeñar tal papel; 3) que todas las estructuras básicas permanecen desde el tiempo de Franco y, por tanto, el poder político, económico e industrial continúa en manos de quienes lo conquistaron y recibieron en época de Franco.

¿Qué significa esto? Que la España oficial es franquista, que su inserción en el área democrática es muy lenta, y que la oposición no puede pretender que quienes detentan el poder, es decir, los franquistas, lo abandonen por su propia voluntad. El socialista Morodo, antes de morir Franco, decía que los demócratas podían hacer saltar el Régimen bloqueando el país con una huelga general. En espera de esta huelga general, España tiene un primer ministro joven, amigo del rey y del Opus Dei, de quien aun sus enemigos opinan que es inteligente y aguerrido, y que el 6 de junio hizo aceptar a las Cortes el proyecto de legalizar los partidos políticos. Para una España de estructuras franquistas este Suárez primer ministro es considerado un peligro, pero se trata de un peligro calculado. (L’Europeo).

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:

VkILq8ndCew

******************************************************************************************

Els colors del món

Desenes de persones van desplegar, davant el Monestir de Montserrat, un gran mosaic amb la imatge del papa Francesc. L’objectiu ha estat defensar el dret a decidir i donar a conèixer perquè els catalans votaran el proper 9 de novembre, Sant Teodor. Entre els murals realitzats ha destacat el destinat a Barack Obama, president dels Estats Units d’Amèrica.  

(Imatge: dbalears.cat) A.G./Reuters

 **************************************************************