El silenci i el somriure d’un president
26 juliol 2015 per Enric Figueras
Any 2010. Any electoral. Gairebé sempre que Rajoy ve a Catalunya és per campanya electoral. Flanquejat per Alícia Sánchez Camacho i Josep Enric Millo (‘Partido Popular’) en el pont de les Peixateries Velles de Girona. El candidat del ‘Partido Popular’ a les eleccions generals es va reunir a la Cambra de Comerç amb els empresaris gironins, els quals li van demanar amb educació, diàleg, democràcia i claravidència, que retirés el recurs contra la Llei Orgànica -‘ley de obligado cumplimiento’- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Els va contestar amb un silenci i un estrany somriure. Transcorreguts cinc anys, el maleït embolic ja no fa pas riure. (Imatge:blogs.elpunt.cat).
Hi ha una imatge de premsa en la qual es veu al després candidat, Mariano Rajoy, acompanyat d’Alícia Sánchez Camacho, travessant el pont de les Peixateries Velles de Girona (el pont vermell). D’això fa cinc anys. Parlem del mes d’abril de l’any 2010. El candidat Rajoy feia campanya electoral pel ‘Partido Popular’ a les presidencials d’Espanya -nació de nacions no reconegudes ni acceptades-, amb la Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento’- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, al Tribunal Constitucional espanyol pendent de renovació i pendent de sentències i sentència contra la primera llei de la nació catalana.
L’Estatut i el recurs presentat contra una Llei Orgànica -‘hay que cumplir y hacer cumplir las leyes’ diuen- per part del ‘Partido Popular’, li va anar molt bé al candidat Rajoy. Dóna la sensació per la obstinada continuïtat d’aquesta qüestió política, que els seus assessors de campanya electoral van utilitzar el tema de l’Estatut i de la Catalunya pagadora, per aconseguir guanyar unes eleccions per majoria absoluta i, per més endavant, fer moure la maquinària del poder absolut a favor del nacionalisme espanyol, el centralisme, la recentralització i l’intervencionisme sobre les autonomies per deixar-les sense esperit, sense personalitat, sense la força del progrés i la llibertat. En definitiva, la seva anul.lació. I en el cas de Catalunya, molt més greu ja que es tracta d’una nació mil.lenària i d’una autonomia històrica. Cras error, doncs, d’uns assessors polítics que, mentre cobren uns elevats emoluments, han anat col.locant al president Mariano Rajoy en un sender molt complicat del bosc i en un augment extraordinari de l’independentisme a Catalunya. Poc a poc, i mitjançant una muntanya de recursos al Tribunal Constitucional, s’ha volgut impedir que Catalunya gaudi d’una veritable i lliure autonomia que és la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis.
En el decurs de la seva visita de campanya electoral a Girona -Rajoy gairebé només ve a Catalunya a parlar amb els empresaris i quan hi ha eleccions- i d’això fa cinc anys, els empresaris gironins -contribuents a que Catalunya aporti un 20% al PIB espanyol- li van demanar amb educació, diàleg, democràcia i claravidència, que retirés el recurs injust i innecessari del ‘Partido Popular’ contra la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei i referendat pels ciutadans de la nació catalana.
El després candidat Mariano Rajoy els va contestar amb un silenci i un estrany somriure. Res de res, immobilisme total. Ara, transcorreguts cinc anys i després tot el que des de la capital de la nació castellana han convertit amb el problema espanyol més greu des de la reinstauració de la democràcia, ja no el fa somriure tant allò que erròniament ells consideren un ‘problema catalán’, quan en realitat és un ‘problema español’. És una veritable pena que amb democràcia i diàleg, no s’hagi pogut resoldre.
Certament, l’abril de l’any 2010, els empresaris gironins van actuar amb bona voluntat, previsió i claravidència al demanar-li a Rajoy que tingués a bé retirar el recurs contra la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, referendat pel poble. Una veritable llàstima que no fes cas. De bé segur que avui no estaria tant i tant preocupat.
I és que de vegades, els assessors no són tant bons assessors. Després del desastre de la invasió, l’any 1961, de Bahia de Cochinos (Cuba), (coneguda també com a invasió de Playa Girón), per part d’un grup d’exiliats cubans armats i entrenats per la CIA, amb l’objectiu d’enderrocar el govern cubà de Fidel Castro, el president Kennedy enganyat i posat en un parany va declarar que mai més es refiaria dels experts. El president Rajoy, tornarà a caure en l’equivocació d’utilitzar les justes i democràtiques aspiracions de Catalunya -es veu que el nacionalisme espanyol és el bo i els altres són dolents- per guanyar les properes eleccions generals?
Déu no ho vulgui! Amb gairebé 38 anys des de la reinstauració de la democràcia a las nacions d’Espanya i amb el govern, ara, del ‘Partido Popular’, mai havia succeït un fet com aquest.
No hi ha dubte que dins els paràmetres de la democràcia, de l’ètica política i de les justes aspiracions de les nacions d’Espanya i de la mil.lenària nació catalana (any 988), caldria que el president Mariano Rajoy es posés en contacte amb el president Artur Mas -el català ja ho ha demanat diverses vegades i també ha anat a Madrid en quatre ocasions- per tal de començar aquest mes d’agost una ronda de converses i sessions de treball a Madrid i a Barcelona, sobre una situació que fa cinc anys que dura i no té aturador. Per descomptat que, davant d’una qüestió de tal envergadura, les vacacions han de quedar suspeses.
Federico Trillo y Soraya Sáenz de Santamaría presentan en julio de 2006 el recurso del PP contra el Estatuto. / C. Á.
Contra la Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento’ del Estatuto de Autonomia de Catalunya, revisat, retallat, aprovat, ratificat i referendat pel poble. Els ciutadans de Catalunya encara esperen una solució a aquest fet injust i innecesari. (Imatge:elpais.com)
————————————————————————————–
El Deure i la Glòria
<<…Govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>
Abraham Lincoln
(Gettysburg, 1863)
Charleston (Carolina del Sud)
Un jove blanc mata a trets a 9 persones en una església de la comunitat afroamericana de Charleston a Carolina del Sud (Imatge:www.ultimasnoticias.com.ve)
En un acarament, familiars de les víctimes perdonen l’homicida de Charleston. El governador de Carolina del Sud, Nikki Haley, va dir que l’estat sol.licitarà la pena de mort (Imatge: www.almomento.mx)
Aquesta massacre, una de les pitjors de la història recent dels Estats Units, ha posat de manifest la intolerància racial i ha représ el debat sobre la legislació que permet la tinença d’armes de foc (Imatge: www.swissinfo.ch)
Diverses centenes de persones, negres i blanques, van ocupar durant dues hores els bancs de l’Església Metodista Episcopal africana Emanuel, la més antiga de la comunitat negra de Charleston, lloc emblemàtic de la lluita pels drets civils i escenari del bany de sang perpetrar pel jove supremacista blanc Dylann Roof. A la foto es veu el vicepresident dels EUA, Joe Biden (Imatge: elhorizonte.mx)
El president Obama assisteix al funeral del pastor assassinat a Charleston (Imatge: www.guatevision.com)
El racisme tenyeix de nou els carrers dels EEUU (Imatge: trabajadorespatriabolivariana.wordpress.com)
Charleston, en senyal de pau (Imatge: www.hispantv.com)
“Sóc aquí per dir-los que som més forts per què estem units com a comunitat”, va dir als assistents el sacerdot Norvell Goff
Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:
hhANTymDIYk
Patir per la dignitat, la democràcia i la llibertat
Suffer for freedom, democracy and Dignity
users.humboldt.edu
Photograph of the 1963 March on Washington courtesy of the National Archives and Records Administration
Martin Luther King Jr in the age of Obama: Why we can’t wait
John F. Kennedy addressing the nation about Civil Rights on June 11, 1963. The Birmingham campaign …
<<Prediquem la llibertat per tot el món perquè en realitat estimem la llibertat, i l’estimem aquí a casa nostra; però, ¿serem capaços de dir al món i dir-nos els uns als altres que aquesta és una terra d’homes lliures excepte pels negres?, ¿serem capaços de dir al món que no tenim ciutadans de segona classe excepte els negres?, ¿podrem presumir de que aquí no existeixen sistemes de castes o classes, que no tenim ‘guetos’, ni raça que domini amb relació als negres?>> (President John F. Kennedy).
Si tenen a bé, poden veure els vídeos següents:
4cSrvqYKQH8
mUVetFq2nok