Catalunya no vol el tresor de les mines del rei Salomó
8 agost 2015 per Enric Figueras
No, Catalunya no vol el tresor de les mines del rei Salomó. La nació catalana reclama allò que per raó, justícia, democràcia i productivitat li correspon. Demana justícia fiscal -rep molt menys del que aporta-, ser tractada amb dignitat i llibertat per a desenvolupar la seva pròpia autonomia.
www.snipview.com
El candidat del ‘Partido Popular’ a les properes eleccions per la presidència de la Generalitat de Catalunya -nació catalana-, Xavier García Albiol, 47 anys, exalcalde de Badalona, va repetint a tort i a dret -‘a diestra y siniestra’, ‘a troche y moche’- que hauran inversions “espectaculars” en infraestructuras a Catalunya, per part del govern d’Espanya. Mai les ha hagut. Aquesta és una part del problema espanyol amb la nació catalana, els quals ciutadans aporten en imposts 16 mil milions d’euros cada any -un 8,5% del PIB català- i no tenen el retorn corresponent del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’. El finançament de Catalunya és pèssim i injust. Tant el ‘Partido Popular’ com el ‘Partido Socialista Obrero Español’ ja fa temps que ho saben això, però no han fet res per solucionar-ho. La responsabilitat política és bé escàs. I encara ha de pagar interessos pels diners que li són propis i rep de l’Estat.
De moment, sembla que no fa esment de la mil.lenària llengua catalana i de la immersió lingüística -els senyors Albiol i Albert Rivera com tots els catalans, parlen el castellà millor que en altres nacions d’Espanya-, perquè, de cara a molts votants espanyols del ‘Partido Popular’ i dels de Catalunya, aquest és un tema molt atractiu per aconseguir més i més vots. Ja ho va dir el ministre d’Educació, José Ignacio Wert, a l’afirmar que el Govern espanyol vol “espanyolitzar als nens i estudiants catalans”. Es veu que tot si val per aconseguir majories absolutes. Fins i tot, en certa ocasió, el després Príncep Felip va reflexionar sobre la velocitat que prenien els esdeveniments i el to de les declaracions polítiques, una bel.ligerància que entenia va dir, per les estratègies electorals. El recurs del ‘Partido Popular’ -any 2006- contra la Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento’- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, referendat pel poble, i sentenciat -any 2010- pel Tribunal Constitucional pendent de renovació, ja va ser una estratègia electoral. Nou anys després, ja veuen els resultats. Es veu que a la nació castellana, hi ha fets que són invisibles. Són les conseqüències d’una baixa qualitat democràtica.
El candidat Albiol, en campanya electoral, va dient que Catalunya rebrà espectaculars inversions en infraestructures, suposem que això ho diu perquè el ‘Partido Popular’ guanyi les eleccions del 27-S. La Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, referendat pel poble, ja preveia un finançament adequat i més just. Per què el senyor Rajoy el va portar al Tribunal Constitucional sabent que era una Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento’- i referendada pels ciutadans de Catalunya? És per una qüestió personal? Per què el president Rajoy no va voler atendre ni tant sols iniciar una ronda de converses sobre el pacte fiscal que l’any 2012 li va sol.licitar el president Mas a La Moncloa? És per una qüestió personal? Per què el president Rajoy no ha contestat encara a les 23 demandes que al llarg de 20 pàgines el president Mas li va fer entrega a La Moncloa -una altra vegada- el juliol de l’any passat? És per una qüestió personal? Per què el president espanyol Mariano Rajoy, tanca les portes a un diàleg democràtic amb el govern de la Generalitat de Catalunya? És per una qüestió personal?
Catalunya, la mil.lenària nació catalana (any 988), no vol inversions “espectaculars” per part de l’Estat, vol allò que en justícia li correspon. Per la seva aportació d’un 20% al PIB espanyol. Per la seva aportació, cada any, de 16 mil milions d’euros -un 8,5% del PIB català i que hauria de ser del 4%. Per la seva aportació al fons de reserva de la Seguretat Social de més del 29 per cent. Pel nou context demogràfic de Catalunya: l’emigració ha crescut per sobre de la mitjana del conjunt de l’Estat, entre el 8% i el 9% anual. En concret, el 2014, l’emigració ha augmentat respecte a 2013 en 8,95% (18.194 nous registres), amb un total de 221.444 persones registrades. Aquest increment de població en termes absoluts és el més alt del conjunt de l’Estat, després de Madrid.
No, Catalunya no vol el tresor de les mines del rei Salomó. La nació catalana reclama allò que per raó, justícia, democràcia i productivitat li correspon. Allò que ja preveia la Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento’- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei d’Espanya i ‘referendat’ pel poble de Catalunya. Llei Orgànica que, l’any 2006, el senyor Mariano Rajoy i els dirigents del ‘Partido Popular’ van portar -per estratègia electoral- al Tribunal Constitucional espanyol pendent de renovació. Quatre anys per redactar sentències i emetre sentència l’any 2010. L’any del 10-J. S’acorden?
No, la Catalunya pagadora no vol el tresor de les mines del rei Salomó. Demana justícia fiscal, dignitat i llibertat. De totes maneres, si dirigents del ‘Partido Popular’ com Xavier García Albiol, pregonen que es faran inversions espectaculars a Catalunya -que no ho creiem-, és perquè reafirmen, constaten i posen de manifest el seu injust, pèssim i desastrós finançament autonòmic. Es tracta altra vegada d’una estratègia electoral?
Manifestació del 10-J (10 juliol 2010) a Barcelona. Demostració col.lectiva en contra de la resolució del recurs presentat pel ‘Partido Popular’, efectuat pel Tribunal Constitucional no renovat sobre la Lley Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, realitzada a Barcelona el 10 de juliol del 2010 sota el lema <<Som una nació. Nosaltres decidim>> amb el suport de la majoria dels partits polítics representats al Parlament de Catalunya (excepte pel ‘Partido Popular’ i ‘Ciudadanos’, així com dels sindicats i prop de 1.600 entitats. La manifestació, la més multitudinària de la història de Catalunya fins aquella data, va aplegar 1,5 milions de persones i va ser un clam per la independència i el dret del poble de Catalunya a decidir el seu futur. El recurs del ‘Partido Popular’ contra la Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento’- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, va obrir les portes de l’independentisme a la nació catalana. Des de l’any 2006 que no ha parat de fer-ho i ho segueixen fent. No es tracta de la “unidad de España” com a estratègia electoral, es tracta del seu furibund anti-autonomisme de les nacions d’Espanya constretes i amargades.
Imatge: blogs.sapiens.cat
Les conseqüències d’un furibund anti-autonomisme: obrir les portes a l’independentisme. Cada vegada que la dreta radical, autoritària, centralista, nacionalista espanyola i amb poder absoluta governa a Espanya, aquesta nació de nacions retrocedeix 50 anys
Imatge: www.lavanguardia.com
————————————————————————————–
El Deure i la Glòria
<<…Govern, del poble, pel poble i per al poble…>>
Abraham Lincoln
(Gettysburg, 1863)
La tasca de les Nacions Unides
<<…Doncs el valor del treball d’aquesta Organització no depèn de l’existència d’emergències, ni pot consistir només en l’assoliment de la pau en dramàtiques circumstàncies. La pau és un procés diari, setmanal, mensual, és el canvi gradual d’opinions, és el lent enderroc de velles barreres, i és l’edificació de noves estructures. I per molt poc teatral que sigui aquesta persecució de la pau, és un moviment que mai ha de cessar en el seu avanç…>>. (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York, N.Y., 20 setembre 1963).
JFK Addressing the UN General Assembly
Pau, Paz, Peace
<<…De nou ens reunim en la recerca de la pau. Fa vint i quatre mesos, quan últimament vaig tenir l’honor de parlar aquí, la negra sombra de la por cernia les seves ales sobre el món sencer. Estava en immediat perill la llibertat de Berlín occidental. L’acord sobre un Laos neutral semblava molt remot. Es trobava sota el foc el mandat de les Nacions Unides al Congo. Les perspectives financeres d’aquesta organització es posaven en dubte. Dag Hammarskjöld havia mort. Havia ocupat el seu lloc la doctrina de la <<troica>> i la Unió Soviètica havia tornat a reprendre els seus assaigs nuclears…>>. (President John F.Kennedy, Nacions Unides, Nova York, N.Y., 20 setembre 1963)
www.taringa.net
www.emol.com
no mataràs!
thou shalt not kill!
El vídeo
Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:
ZhmamM5Kt68
————————————————————————————–
El naixement d’una nació. Què
és Catalunya
Vers el català escrit
* Durant el segle XII, per una sèrie de canvis socials, hom sentí la necessitat de l’escriptura en els sectors laics -aleshores <<laic>> volia dir illetrat- i que no sabien llatí. Fou necessari de recórrer a la llengua parlada, que així iniciava la seva història com a llengua escrita. La societat catalana laica, entre els segles X i XII, com ha indicat Pierre Bonnassie, era fortament adherida a l’escriptura. Catalunya havia substituït la memòria pels registres civils, els quals afectaven totes les capes de la societat: les més altes, els nobles i la clerecia; la pagesia, que se servia d’escriptures; els comerciants, en raó de la creixent complexitat de llurs intercanvis.
La participació en l’ús de documents era molt àmplia, però la gent que en dominava la tècnica era molt poca. Això s’explica pel fet que <<llegir>> i <<escriure>> equivalia a <<escoltar>> i <<dictar>>. En els documents, entreveiem l’especialista en la lectura i l’escriptura, que esdevenia un intermediari entre el públic que no sabia escriure i la llengua escrita. (Ulisses, 11).
* LA PREGUNTA.- En l’àmbit de la literatura, com era aquest problema?
Les Homilies d’Organyà són un dels primers documents literaris més antics escrits en català. (Segle XII)
* LA CITACIÓ.- <<Quan les lleis són injustes, no obliguen en el fur de la consciència>>. Jaume Balmes (1810-1848).
Jaume Balmes, aquarel•la de Francesc Fonollosa
————————————————————————————–