Un regne endarrerit i de fantasia
21 setembre 2024 per Enric Figueras
±  Espanya o Regne d’Espanya, Estat espanyol. No Ă©s la grandesa que ens volen transmetre des del règimen de Madrid. És una mentida. El ‘sempre contra Catalunya’ del Partido Popular ho va canviar tot. L’instar, l’any 2006, a signar contra la Llei OrgĂ nica de obligado cumplimiento de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, va condemnar i treure a la naciĂł catalana l’Estatut d’Autonomia que els ciutadans de Catalunya havien ratificat. L’inici del gran disbarat polĂtic i social de l’expresident Mariano Rajoy i del Partido Popular. Les conseqüències encara perduren i es mantindran fins que Catalunya sigui un Estat europeu independent i lliure. Encara avui -desprĂ©s de 8 anys- romanen representants polĂtics catalans exiliats a Europa i, entre ells, el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont.
  El sempre contra Catalunya inspirat per l’odi i venjança contra la naciĂł catalana, els catalans, els representants presos polĂtics i els exiliats polĂtics. Odi i venjança contra el Molt Honorable President Carles Puigdemont. Odi i venjança contra el poder legislatiu i la Llei d’Amnistia. El seu incompliment es propi de les dictadures comunistes. L’independentisme pacĂfic i democrĂ tic tĂ© tota la raĂł.Â
Wikipedia
Joan Prim i Prats (Reus, 6 de desembre de 1814 – Madrid, 30 de desembre de 1870). Militar i polĂtic liberal i progressista. Gran defensor d’Espanya i de Catalunya, immemorial naciĂł catalana.
——————————————————————————–
EL DEURE I LA GLĂ’RIA
SIGNATURA DEL TRACTAT DE PROHIBICIĂ“ DE PROVES NUCLEARS
FIRMA DEL TRATADO DE PROHIBICIÓN DE PRUEBAS NUCLEARES
SIGNING OF THE NUCLEAR TEST BAN TREATY
<< Durant les seves dues primeres dècades, l’època de l’energia nuclear s’ha caracteritzat per les seves pors, però mai per les seves esperances. Avui la por ha disminuĂŻt molt i les esperances han augmentat considerablement. Per primera vegada hem pogut arribar a un acord que pugui limitar els perills d’aquesta època. L’acord, per si mateix, Ă©s limitat, però el seu missatge d’esperança s’ha escoltat i entès, no nomĂ©s pels pobles de les tres nacions que l’originaven, sinĂł tambĂ© pels pobles i governs dels altres cent paĂŻsos que l’han signat . Aquest tractat Ă©s el primer fruit de les tasques que han estat compartides per grans multituds de persones formades per ciutadans, legisladors, estadistes, diplomĂ tics, aixĂ com per soldats >>.
(Presidente John F.Kennedy, SalĂłn de la Casa Blanca, Washington, D.C., 7 de octubre de 1963)
<<For its first two decades, the nuclear energy era was characterized by fears, but never by hopes. Today, fears have greatly diminished, and hopes have greatly increased. For the first time, we have been able to reach an agreement that can limit the dangers of this era. The agreement itself is limited, but its message of hope has been heard and understood, not only by the peoples of the three nations that originated it, but also by the peoples and governments of the other hundred countries that have signed it. This treaty is the first fruit of labors that have been shared by great multitudes of people – citizens, legislators, statesmen, diplomats, as well as soldiers.>>
(President John F. Kennedy, White House Lounge, Washington, D.C., October 7, 1963)
——————————————————————————-
LA FRASE
«No tenia el regal natural de ser res: ni un atleta, ni un actor, ni un escriptor, ni un director, ni un pintor de porxos de jardà ni res. Aixà que he treballat molt dur, perquè res no era fà cil per a mi ”.
«No tenĂa el don natural de ser nada: ni un atleta, ni un actor, ni un escritor, ni un director, ni un pintor de porches de jardĂn, ni nada. AsĂ que he trabajado muy duro, porque nada me fue fácil».
«I didn’t have the natural gift of being anything: neither an athlete, nor an actor, nor a writer, nor a director, nor a garden porches painter, nor anything. So I have worked very hard, because nothing was easy for me» .
Esquire
Paul Newman
——————————————————————————–
MĂšSICA PER A L’ETERNITAT
‘Allò que el vent s’enduguĂ©’
ℑ És el que succeeix amb molts cantants i mĂşsics d’avui dia que el vent se’ls emporta al cap d’un o dos anys. Ja ningĂş no se’n recorda d’ells, de la seves cançons i de la seva mĂşsica. Sempre els mateixos instruments i tanta bateria ensordidora. La justa i que s’acobli. No hi posen un so com el del violĂ que fa bategar el cor i els sentiments i forma part d’una mĂşsica immortal.Â
——————————————————————————-Â




