Arxiu per a abril, 2009
[youtube]7Nz3os8v-Zk[/youtube]
Semblava una cosa lògica però fins ara ningú n’hi havia fet massa cas. Els incendis forestals que es produeixen al món alliberen cada any l’equivalent al 50% de CO² general per la crema de combustibles fòsils Ho diu un equip internacional d’una vintena de científics de diversos estats. Aquests científics han demanat al Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) que tinguin en compte aquesta dada en els seus informes i models de clima. L’estudi l’han publicat a la revista Science i conclou que una cinquena part de l’efecte hivernacle que té origen antropogènic -provocat per l’home- es provocat pels incendis forestals. Aquests científics, a més, alerten del cercle viciós que generen els incendis ja que el diòxid de carboni que alliberen contribueix a fer augmentar les temperatures i, per tant, a que hi hagi més incendis. I els focs no només es produeixen a la riba mediterrània o en zones tropicals. Enormes extensions de boscos de Sibèria, el Canadá i el nord d’Europa es cremen anualment i cada vegada amb més freqüència per l’augment constant de les temperatures. Només els boscos russos tenen emmagatzemat el 50% del carboni que hi ha l’hemisferi nord i el perill que acabin cremant cada vegada és més gran.
[youtube]EksPk5B5VRg[/youtube]
La degeneració macular associada a l’edat (DMAE) és una de les causes que provoquen més ceguera entre la gent gran. Ara, científics britànics han desenvolupat el primer tractament per curar la malaltia a partir de cèl·lules mare. Però el més important és que els primers tractaments es podrien començar a aplicar el 2015. El treball l’han fet oftalmòlegs del University College London (UCL) i de l’hospital Moorfields de Londres. La tècnica és complexa però alhora simple: reemplaçar la capa de cèl·lules oculars que han experimentat un procés degeneratiu a causa de l’edat per cèl·lules noves obtingudes a partir de la manipulació de cèl·lules mare embrionàries. La DMAE és una malaltia que afecta la màcula, la capa de cèl·lules sensible a la llum que es troba al centre de la retina i que proporciona a l’ull la capacitat de percebre detalls, de centrar la vista. Es calcula que al món hi ha uns 30 milions de persones afectades per aquesta malaltia. Un de cada deu acaba amb una ceguesa absoluta. Una de cada quatre persones més grans de 65 anys té algun grau d’aquesta malaltia. La farmacèutica Pfizer dóna suport financer al projecte, i s’espera realitzar les primeres proves amb pacients a partir del 2011, un cop es tingui l’autorització de les autoritats mèdiques del Regne Unit.
Sens dubte és una notícia importantíssima per a milions de persones, i fa qüestionar novament els dubtes ètics que alguns tenen sobre l’ús de cèl·lules mare. Aquestes cèl·lules mare o troncals són un tipus de cèl·lules que tenen la capacitat de dividir-se indefinidament sense perdre les seves propietats i arribar a produir cèl·lules especialitzades. En els adults hi ha teixits en els quals les cèl·lules es divideixen activament. Seria el cas de la medul·la òssia o de la pell. En tot cas, les cèl·lules mare són autèntics llibres en blanc que es poden adaptar a funcions determinades. Inicialment es va pensar que les cèl·lules mare especialitzades només podien servir per generar cèl·lules amb la mateixa especialització, però s’ha comprovat que no, que les cèl·lules mare poden generar cèl·lules amb una especialització diferent de l’original. Cèl·lules mare neuronals de la medul·la espinal han produït diferents tipus de cèl·lules sanguínies i, en rates, s’ha comprovat que s’han format cèl·lules hepàtiques partint de cèl·lules mare de medul·la espinal. Una demostració que les cèl·lules mare en adults són molt flexibles i que obren un camps de la medicina amb unes perspectives enormes.
[youtube]_oVeBMZCxaI&feature=PlayList&p=C07FFAC7B89C3F39&playnext=1&playnext_from=PL&index=3[/youtube]
Les pandèmies són malalties que afecten moltes persones que habiten àrees geogràfiques molt extenses. Teòricament una pandèmia hauria d’afectar tot el planeta, però mai, almenys fins ara, ha passat una cosa així. Perquè una malaltia es converteixi en pandèmia s’han de donar una sèrie de condicions. La primera és que aparegui un virus nou, una mutació vírica contra la qual no hi hagi població immune. La segona és que aquest virus sigui capaç de produir una malaltia molt greu. I la tercera és que aquest nou virus es pugui transmetre d’una persona a una altra de forma eficaç perquè la malaltia es pugui escampar ràpidament d’un lloc a l’altre. Al llarg de la història hi ha hagut diverses pandèmies, la majoria relacionades amb els animals que els humans han domesticat. Una de les primeres pandèmies de les quals es té notícia va passar durant la guerra del Peloponès, 430 anys abans de Crist. Una malaltia desconeguda va matar la quarta part de les tropes d’Atenes i una quarta part de la població durant quatre anys. Aquesta seria una de les causes de la decadència d’Atenes i no es va estendre més perquè la pandèmia va ser tan violenta que ella mateixa va frenar la seva propagació. Els europeus vam patir la pitjor pandèmia durant el segle XIV coneguda com la pesta negra. La malaltia transmesa per les puces que tenien les rates procedia d’Àsia i va arribar al Mediterrani i a l’Europa Occidental el 1348 se suposa que portada pels mercaders italians que fugien de la guerra de Crimea. En sis anys la pesta negra va matar vint milions d’europeus, una quarta part de la població. Actualment la sida podria ser considerada una pandèmia encara que limitada sobretot al continent africà i amb una capacitat de transmissió bàsicament lligada al sexe, cosa que permet al virus passar d’un humà a un altre, però que també és una limitació. Durant el segle XXI pràcticament no hi ha hagut any que les autoritats sanitàries no advertissin de la possibilitat que una mutació vírica no es transformès en pandèmia. El 2003 va ser la pneumònia asiàtica i el 2004 la grip aviària detectada al Vietnam. Noves mutacions de la grip aviària són les que han preocupat més bàsicament perquè aquesta malaltia que es transmet com una grip normal pot contagiar ràpidament una gran quantitat de persones. L’Organització Mundial de la Salut fa temps que adverteix de la possibilitat que es produeixi una pandèmia de dimensions globals. Per això l’aparició a Mèxic de malalts de grip porcina infectats pel virus A/N1H1 ha disparat totes les alarmes per la seva facilitat de transmissió. La pandèmia de grip espanyola del 1918 es va estendre per mig món. Es calcula que aquesta pandèmia va matar 25 milions de persones en només sis mesos. Durant un any i mig aquesta pandèmia va fer estralls però va desaparèixer de la mateixa manera que havia aparegut. La recepta per frenar una pandèmia la dóna l’OMS: cooperació, col·laboració i inversions a escala mundial.
[youtube]tIJlLotBlUo[/youtube]
El projecte Web-Bot es va començar a desenvolupar a principis dels anys noranta per detectar si a través de la informació que s’anava bolcant a internet -en aquell moment en els seus inicis a nivell domèstic- es podia preveure quina seria l’evolució futura dels mercats borsaris. Utilitzant una tecnologia anomenada sistema d’aranya el Web-Bot (un robot de webs) es dedica a cercar per internet paraules clau que, quan són localitzades es copien juntament amb part del text que les envolta. S’envien a una central on s’analitzen per obtenir-ne algunes conclusions. Per exemple si la gent parla molt d’atur i falta de diners, d’alguna forma es pot deduir la profunditat i la duració de la crisi. De la mateixa manera es podia determinar si hi havia perill de conflicte entre dos països o si algun estat determinat tenia problemes econòmics. Després d’uns quants encerts en previsions sobre altres crisi econòmiques i de predir puges i baixades borsàries amb un cert èxit, els analistes del programa van començar a veure que el programa també avançava esdeveniments fora de l’àmbit econòmic o polític amb un cert èxit. Segons expliquen, el juny del 2001 a través del programa es va predir que abans de dos o tres mesos es produiria als Estats Units un fet molt important que canviaria la història del món. Els atemptats de Nova York i Washington de l’11 de setembre els van donar la raó. Per què el projecte Web-Bot torna a estar d’actualitat? Doncs bàsicament perquè, segons sembla, a través del programa s’ha pronosticat que el 2012 hi haurà un esdeveniment de proporcions apocalíptiques. Curiosa coincidència que coincideixi amb la fi del món segons els maies perquè també pot ser que el programa hagi trobat molta informació sobre això hi ho hagi assumit com a propi. En tot cas, en aquests casos el millor es comprovar amb d’altres prediccions si la cosa té credibilitat o no. Saben que han predit els analistes del Web-Bot per aquest mes d’abril? Doncs que disturbis i manifestacions pels productes de primera necessitat i aliments presagien la ruptura social que arribarà a l’estiu. Pel maig augura que les persones més afectades per la crisi començaran a qüestionar el sistema socioeconòmic. Pels mesos de juny i juliol el programa pronostica que hi haurà molts terratrèmols però que davant la gravetat de la situació social pràcticament no seran noticia. En tot cas s’haurà de veure si aquestes petites profecies «científiques» es compleixen per començar a preocupar-nos.
[youtube]6oO1ffHaK-8[/youtube]
Es calcula que si l’1% de la superfície del desert del Sàhara, 9.065.000 km², estés ple de plaques solars l’energia que produirien seria suficient per cobrir les necessitats energètiques de tot el món. Ho ha explicat el director de l’Institut de Tècniques Termodinàmiques del Centre Aeroespacial d’Alemanya, Hans Müller-Steinhagen, durant una reunió de la Unió Europea de Geocències, celebrada a Viena. En el món actualment s’estan planejant projectes solars per a generar a curt termini 10.000 Mw, 2.200 dels quals sortirien de l’Estat espanyol, el segon país amb més potència d’energia solar del món, darrera els Estats Units. Que tota l’energia del món surti del mateix punt és un projecte irrealitzable però demostra la capacitat que té l’aprofitament del Sol. De fet la Unió Europea està estudiant la possibilitat de crear una xarxa elèctrica que connecti l’energia neta d’Europa amb la del nord d’Àfrica. La idea no es una bogeria. Si deixa de fer vent al Mar del Nord, al Sàhara continuarà fent sol, Islàndia continuarà aprofitant l’energia geotèrmica i s’aprofitaran les onades dels mars. Si les energies renovables estan interconnectades poden respondre perfectament a les demandes energètiques sense haver de recórrer a les energies tradicionals. El secret d’això seria una una xarxa elèctrica que costaria 40.000 milions d’euros de corrent continua d’alta tensió i no alterna, com és habitual. Per què ha de ser corrent continua? Doncs perquè aquesta xarxa permetria transportar electricitat a distàncies més llargues sense les pèrdues energètiques que es produeixen en una línia de corrent alterna i que poden suposar fins el 3% de l’energia transportada per cada mil quilòmetres de distància. A més la xarxa de corrent continua permetria que pel mateix cable pogués passar-hi més energia. Aquesta diversificació de fonts energètiques i un transport adequat permetrien fer un pas gegant en aconseguir que les energies renovables poc a poc vagin guanyant terreny. Però l’ús de l’energia solar al nord d’Àfrica contribuiria a més a fer prosperar una regió que depén encara de l’energia que baixa del nord.
[youtube]3iJKPDg209M[/youtube]
L’enginyer Tsutomu Yamaguchi estava de viatge de negocis a la ciutat japonesa d’Hiroshima el 6 d’agost de 1945. Aquell dia un B-29 dels Estats Units batejat com Enola Gay va deixar anar la primera bomba atòmica, batejada com a Little Boy, de la història sobre població civil. El nom de l’avió era el de la mare del pilot, el coronel Paul Tibbets. L’esclat de la bomba va matar de cop 140.000 persones i els que van sobreviure a la destrucció van patir greus malalties arran de la radiació. Yamaguchi, que estava a tres quilòmetres de l’explosió, va patir cremades però va sobreviure i, després de passar la nit a Hiroshima va decidir tornar ràpidament a casa seva, a Nagasaki. Hi va arribar dos dies després, just quan un altre B-29, batejat Bockscar, va llançar una segona bomba atòmica, batejada Fat Man, sobre la ciutat. Més de 70.000 japonesos van morir de cop però Yamaguchi, que estava a tres quilòmetres de distància, va tornar a sobreviure, encara que va perdre parcialment l’oïda. Tsutomu Yamaguchi té actualment 93 anys i encara viu. És oficialment l’única persona al món que ha sobreviscut a dues explosions nuclears.
Hi ha altres persones que també han demostrat la seva sort. Una és Violet Jessop que ha passat a la història com la persona que ha sobreviscut a dos naufragis mítics. Jessop era hostesa de la White Star Line, la companyia propietària del Titanic, el Britannic i l’Olimpyc. Va sobreviure a l’enfonsament del Titanic el 1912 del qual va escapar en un bot salvavides quan aquest s’enfonsava després de xocar amb un iceberg. El 1916, com a infermera de la Creu Roja, va viure el naufragi del Britannic quan el vaixell hospital navegava pel canal de Kea, al Mar Egeu, i hi va haver una explosió d’origen indeterminat -mina o torpede- i es va enfonsar en menys d’una hora.
Però també hi ha gent que encara avui dia té molta sort per evitar tragèdies. Rob De Knecht és un empresari holandès que aquest any ha sobreviscut a dos accidents aeris la mateixa setmana. Viatjava a bord de l’avió de Turkish Airlines que es va estavellar el 25 de febrer a Amsterdam i en el qual van morir nou persones. De Knecht es va trencar quatre costelles. Sis dies abans havia sobreviscut a un altre accident a l’aeroport d’Istambul quan l’aparell en què volava va xocar amb un pal d’il·luminació.
[youtube]46RQCauAcmw[/youtube]
Un dels orígens de l’actual crisi va ser la desmesurada pujada del preu del barril de petroli que va disparar la inflació i va suposar que els combustibles castiguessin excessivament les malmeses economies. Però curiosament la crisi també afecta a la indústria petroliera. La producció de petroli i gas del Mar del Nord, una de les zones sota control Occidental més riques en hidrocarburs, es veurà dràsticament reduïda arran de les dificultats econòmiques. Ho assegura el Finantial Times que dóna unes dades molt contundents: durant el primer trimestre del 2009, comparat amb l’any anterior, el nombre de pous d’exploració perforats al Mar del Nord s’ha reduït un 78%. Segons el grup UK Oil&Gas pronostica que la perforació de nous pous pot reduir-se aquest any un 66%. Aquests pous d’exploració són el pas previ per avaluar les perspectives de producció d’una zona a llarg termini. Si no es busquen nous pous, durant els pròxims anysmolts dels quals ara s’està extraient gas i cru s’esgotaran. Es calcula que si continua l’actual situació, en comptes de satisfer el 45% de les necessitats de cru i gas del Regne Unit pel 2020, el Mar del Nord només cobriria el 12% de la demanda. A la pràctica això significa que la UE en el seu conjunt dependria cada vegada més del gas i petroli que arriba de Rússia o dels països de l’Orient Mitjà. A més, hi ha un problema afegit. La producció que es fa al Mar del Nord és molt més complicada que en altres indrets del món. Ja hi ha hagut tragèdies en alguna plataforma -com la Piper Alfa- i el manteniment d’aquestes és molt car. Els pous que es troben al Mar del Nord cada vegada són més petits i menys productius. Però és que a més les condicions d’extracció de les plataformes petrolieres al mig d’un mar tan fred i amb tants temporals són extremadament difícils i enormement cares. I més ara, quan el petroli es torna vendre a uns preus per barril quasi cent dòlars per sota el què valia ara fa un any. Això significa menys ingressos per a les companyies, menys possibilitat d’exploració, menys possibilitat d’explotació i per tant de subministrament. Curiosa crisi aquesta que castiga fins i tot als qui l’han provocada.
[youtube]fvZLMelJLT4[/youtube]
Quan encara el nostre Sol no s’havia format es va produir una col·lisió múltiple de quatre galàxies a una distància de 5.400 milions d’anys llum de la Terra la imatge de la qual ara ens ha arribat. El temps necessari perquè la llum recorregués a raó de 300.000 km/sg aquesta enorme distància. La NASA a més ha aprofitat l’esdeveniment per, utilitzant tres telescopis, tenir una imatge tridimensional dels quatre gegants. Els astrònoms han utilitzat dades de l’observatori espacial Chandra de raigs X; del telescopi espacial Hubble i de l’Observatori Keck de Hawaiï per fotografiar que està passat a MACSJ0717. Aquest nom amaga un conjunt de galàxies, gas i matèria fosca de 13 milions d’anys llum de longitud que s’està internant en una zona ja plena de galàxies provocat grans xocs entre elles. Aquesta és la primera vegada que s’ha pogut documentar un fenomen així. El més curiós és que, com que aquests xocs alliberen energia en forma de calor, la MACSJ0717 està arribant a tenir temperatures que mai s’havien trobat en fenomens similars. Els xocs intergalàctics no són fenomens estranys i es produeixen constantment en alguna o altra part de l’Univers. Fins i tot la Via Làctea, on es troba el nostre sistema solar, està condemnada a xocar amb la seva galàxia veïna, Andròmeda, que s’aproxima a 500.000 km/h. L’impacte està previst per d’aquí 3.000 milions d’anys.
[youtube]OCFXNw7tNXE[/youtube]
Un grup d’investigadors de la Universitat de Victòria (Canadà), dirigits per Verena Tunnicliffe, ha descobert que els musclos són capaços de sobreviure a l’acidificació dels oceans. L’estudi s’ha fet en una zona del Pacífic, a l’arxipèlag de les Marianes, on l’aigua té grans concentracions de CO² i ha estat publicat per la revista Nature Geoscience. Els científics han descobert que els musclos que viuen en aigües més àcides tenen la clova sensiblement menys gruixuda dels que viuen en aigües normals i que la seva taxa de creixement es redueix a la meitat. Tot i així sobreviuen perquè alguns dels seus principals depredadors, com els crancs, no es poden desenvolupar en un ambient tan àcid.
Per què es tornen àcids els oceans? Els mars absorbeixen pràcticament la meitat de tot el diòxid de carboni que es llança a l’atmosfera, l’altra meitat contribueix a l’escalfament global i al canvi climàtic. Els mecanismes de com el CO² altera la vida marina encara no estan clars, però el què sí se sap és que afecta i molt. L’acidesa de l’aigua es mesura pel pH (o sigui la concentració de ions d’hidrogen). L’aigua destil·lada, la més pura té un pH 7. Quan més baix és el pH més àcid i quan més alt més alcalí. El pH dels mars és lleugerament alcalí amb un pH que oscil·la entre 8 i 8,3, unes condicions a les quals ja s’han adaptat la flora i la fauna marina. No sempre ha estat així, fa 55 milions d’anys els mars eren força més àcids. El què està passat ara és que la velocitat d’acidificació dels oceans s’ha accelerat i es calcula que a l’any 2100 el pH podria haver baixat entre 0,3 i 0,4 punts. Quin problema representa això? Doncs que un augment de l’acidesa dificulta la formació de carbonat càlcic (CO³Ca) que és part vital de multíssims organismes, per exemple els musclos o els coralls, ja que l’utilitzen per crear les seves estructures i cloves de protecció. I com que coralls, crustacis i petits mol·luscs són base de la cadena alimentària marina el problema de l’acidificació pot tenir unes conseqüències enormes, ara per ara difícils de predir.
[youtube]eZmA089kw-M[/youtube]
Un treball científic acaba de desxifrar el secret de la gran visió nocturna que tenen alguns mamífers que viuen de nit. El secret està en l’ADN que aquests animals tenen en els bastons, les cèl·lules que formen part de la retina encarregades de captar la llum per transformar-la en impuls elèctric i enviar la informació cap al cervell. Aquest ADN especial envolta el nucli de cada bastó i forma una espècia de lent que permet captar la mínima llum. Cada animal té en els seus ulls milions d’aquestes cèl·lules. La investigació l’acaba de publicar la revista Cell. Mentre els mamífers diürn tenen una estructura convencional de l’ADN de les cèl·lules de la retina, en els mamífers nocturns, com gats o rates, presenta una arquitectura invertida. En el diürns la llum es dispersa en totes direccions i en l’altre s’enfoca cap endavant, cosa que permet aquest animals que per poca claror aquesta arribi a la zona de l’ull on pot ser processada. La causa d’aquesta diferència és que les cèl·lules de la retina dels mamífers nocturns canvia durant la primera setmana de vida dels animals permetent que es formin aquestes lents. Això en els mamífers diürns, com els humans, no passa. Una de les conclusions més interessants és que la diferenciació tan gran en la composició cèl·lular de la retina entre mamífers diürns i nocturns es va produir en una fase inicial de l’evolució.