Arxiu per a maig, 2009
[youtube]VwX9lwF3uCU&feature=PlayList&p=DE28A58AABE70D6C&playnext=1&playnext_from=PL&index=3[/youtube]
Steven Chu és un científic nord-americà designat per Barack Obama secretari d’Energia dels EUA. Chu és un investigador importar que el 1997, juntament amb Claude Cohen-Tannoudji i William Daniel Phillips, va rebre el premi Nobel de Física per les seves investigacions en el refredament i captura d’àtoms utilitzant llum làser. Chu ha estat notícia aquests dies per llançar una idea que es pot fer realitat en el futur immediat. Segons ell, la solució més barata per lluitar contra el canvi climàtic és pintar de blanc o colors clars els teulats i altres superfícies com les carreteres. El color negre absorbeix la llum del sol i contribueix a augmentar l’escalfament global, per contra, els colors clars reflecteixen els raigs solars i ajudarien a la sortida de la radiació del Sol a l’espai alhora que evitarien un escalfament excessiu de les carreteres i els habitatges. A les zones més caloroses del món, principalment al voltant de la Mediterrània, això fa molts segles que se sap que les cases més fresques són les que es pinten de blanc. Segons els càlculs que s’han fet la idea pot semblar senzilla però tindria unes conseqüències enormes. Si es canviessin els colors de les superfícies de les cent ciutats més grans del món s’estalviaria un equivalent a 44.000 milions de tones de diòxid de carboni. El problema de les carreteres és que no es poden pintar de blanc perquè podria provocar ceguesa en els conductors i per això Chu proposa que es pintin de color ciment. Si es fan proves als Estats Units i es veu l’efectivitat de la mesura d’aquí poc temps l’exemple serà imitat arreu i s’haurà fet un pas molt important en la lluita contra l’escalfament global.
[youtube]SQY_rOFbyCM[/youtube]
La International Air Transport Association (IATA) ha anunciat tres objectius de futur. El primer és una millora del 25% pel 2025 en l’eficiència dels reactors respecte el consum actual. O sigui que consumeixin una quarta part del què gasten ara. El segon és que el 10% del carburant usat per l’aviació comercial mundial sigui biocombustible. El tercer objectiu és a llarg termini, pel 2050, quan les aeronaus hauran d’emetre la meitat del CO² que emeten actualment. De moment el 2009 l’emissió de diòxid de carboni caurà un 8%. D’aquest percentatge, un 6% és a causa de la recessió econòmica. Hi ha menys vols i per tant es consumeix i contamina menys. El 2% restant està directament relacionat amb altres mesures com els avanços tecnològics o canvis en les operacions aèries. Respecte a l’ús de biocombustibles de moment només s’estan fent proves que estan donant resultats molt positius.
No és només el món de l’aeronàutica el què està fent passes importants per a reduir les emissions de diòxid de carboni. A Suècia els cotxes de gasolina passaran a la història el 2030. Tot i l’oposició de Volvo i Saab, les dues grans multinacionals automobilístiques del país, el pla s’inclou en un projecte global per a reduir els gasos causants de l’efecte hivernacle un 40% el 2020. La decisió té sentit si es té en compte que ja el subministrament elèctric i tèrmic a les cases i indústries sueques està cobert quasi totalment per l’energia nuclear i les renovables i que només el parc automobilístic és el principal consumidor de combustibles fòssils. Això no vol dir que desapareguin els cotxes actuals sinó que hauran d’utilitzar exclusivament biocombustibles. Actualment el 85% dels cotxes que fabrica Saab són compatibles amb l’ús d’etanol.
[youtube]XyJWlFNrBdU&feature=related[/youtube]
La revista Science acaba de publicar un estudi sobre el perquè es va produir una extinció massiva de la vida marina fa 260 milions d’anys. La culpa la tindria una enorme erupció volcànica que es va produir a l’actual província xinesa d’Emeishan i que va llançar un milió de metres cúbics de lava. La investigació l’han fet paleontòlegs de la Universitat britànica de Leeds. La capa de lava que es va fossilitzar després de l’erupció confirma l’extinció de moltes espècies, cosa que vincula l’activitat volcànica amb una catàstrofe ambiental. Però si només hagués estat per la lava les conseqüències no haguessin estat tan importants. El factor determinant va ser l’alliberament a l’atmosfera volums enormes de diòxid sulfúric formant un núvol que va envoltar el planeta, provocant un refredament de la Terra i pluges àcides arreu. Tot i que la possibilitat d’erupcions volcàniques tan grans hi continua sent, és inferior a la de fa milions d’anys. Actualment hi ha diversos volcans actius: el Llaima, a Xile; l’Anak Krakatoa, a Indonèsia; la Cumbre, a l’illa de la Isabela… i també el Shivelutx, el més septentrional dels 28 volcans actius a la Península de Kamxatka, que està llançant cendre a 5.000 metres d’altura.
[youtube]zbhrtP5qp_I&feature=PlayList&p=EC5F03924689C355&index=23[/youtube]
Marduk, Nibiru, Barnard 1, Hercólobus… o fins i tot Planeta X. N’han sentit a parlar? Si la resposta és no, no pateixin perquè abans del 2012 en sentiran a parlar… encara que, segons la NASA, aquest suposat 12è planeta ni existeix ni se l’espera. L’origen de la mitologia de Nibiru vé dels sumeris que haurien fet representacions astronòmiques dibuixant un planeta que ara no existeix. Seria una mena de Jupíter, un planeta gasós a punt de ser una estrella, i que pels xocs interplanetaris tindria una òrbita similar a la d’alguns cometes que l’acostaria al Sol cada 3.600 anys per després sortir del sistema solar. L’entrada d’un gran planeta dins el sistema solar, encara que no xoqués amb cap dels astres, provocaria greus alteracions gravitatòries amb conseqüències imprevisibles. Bé, a què no saben per quin any preveuen alguns el retorn de Nibiru? Doncs pel 2012, per així fer-ho quadrar amb les profecies maies i acabar de dibuixar un panorama apocalíptic total. O sigui en tres anys, un planeta de la mida de Júpiter, que mai ha estat localitzat apareixeria del no res i se’ns acostaria perillosament. Quan ja s’estan descobrint planetes en altres sistemes solars i quan s’està fent el seguiment dels objectes potencialment perillosos de xocar amb la Terra, és molt improbable que un element així hagués passat desapercebut. L’excusa dels qui creuen en Nibiru, és que és un astre fosc i que per això no ha estat descobert. La realitat és que les distàncies astronòmiques són tan enormes que perquè en tres anys un element així es pogués apropar a la Terra des de fora el sistema solar és impossible. Així que en aquest cas podem estar tranquils. Potser el 2012 passaran altres coses apocalíptiques, però l’arribada de Nibiru ja la poden descartar.
[youtube]KEKilRgUCl0[/youtube]
Corea del Nord acaba de fer un experiment nuclear subterrani que ha tornat a disparar la tensió internacional. Les reaccions crítiques han estat enormes però curiosament provenen bàsicament dels estats que més proves nuclears han realitzat i no totes sota terra. Els assajos nuclears es fan per dues raons. D’una banda per mostrar les capacitats tecnològiques pròpies i espantar a l’adversari -aquest seria el cas de Corea del Nord-, o per provar millores tecnològiques en les noves bombes atòmiques. Aquest últim seria el cas de les potències nuclears més tradicionals que han realitzat tradicionalment proves subterrànies per millorar el seu arsenal atòmic. Una bomba nuclear consta d’un petit dispositiu d’urani-235 o plutoni-239, d’alta concentració i puresa, que s’exposa a una font que inicia una seqüència de reaccións de fisió, de trencar els àtoms d’aquests materials radioactius. Les bombes atòmiques dels països novells, que disposen d’una tecnologia bàsica, arriben a una potència de 20 quilotones, un equivalent a fer esclatar 20.000 tones de dinamita. Si la tecnologia avança, poden arribar a 100 quilotones, 100.000 tones de dinamita, però anar més enllà tecnològicament és molt més complicat i, de moment, només està a l’abast de les grans potències. Des que es va començar a experimentar amb bombes atòmiques, a principis de la dècada dels quaranta, els experiments es feien a l’aire lliure. Però els residus d’aquestes explosions van començar a provocar efectes nocius en persones i animals i, poc a poc, les protestes socials van començar a pesar en els governs de torn. El 1963, tant els EUA, com l’URSS i la Gran Bretanya van signar el Tractat de Prohibició Parcial d’Assajos Nuclears per a prohibir assajos atmosfèrics, espacials o submarins, però França i la Xina no en van fer cas i van continuar fent-ho fins al 1974 i el 1980, respectivament. El cas francès és especialment greu perquè els experiments nuclears no és ha fet mai a Europa. Abans de la independència d’Algèria les proves nuclears franceses es feien al desert del Sàhara. En total se n’hi van fer 17. Després, el 1966, van passar a fer proves nuclears subterrànies als atol·lons de Mururoa i Fangataufa, a la Polinèsia. Allà feien un pou d’uns dos metres de diàmetre fins a una profunditat de 500 a 1.100 metres i introduïen un artefacte nuclear dins un contenidor d’1,5 metres de diàmetre i 19 metres d’altura. A finals de 1995 el govern de Jacques Chirac va reprendre les proves nuclears a Mururoa on va realitzar 6 explosions subterrànies. Això no significa que els russos, els nord-americans o els britànics no haguessin avançat tecnològicament, sinó que els resultats obtinguts per l’explosió real es podien simular perfectament amb supercomputadores, una fórmula sense efectes secundaris.
[youtube]RAWb-7BenIQ[/youtube]
Després de vint anys buscant alguna senyal de vida extraterrestre intel·ligent, el programa SETI (Search for Extraterrestrial Intelligence) pot haver donat el seu primer fruit important. Entre les senyals radioelèctriques que arriben de l’Univers s’ha detectat una senyal làser que destaca de la resta del cosmos. Segons els científics del SETI el missatge rebut té una estructura «molt intel·ligent». La pel·lícula Contact, amb Jodie Foster, va posar de moda el què està fent SETI des d’Arecibo, Puerto Rico. Des d’allà un radiotelescopi gegant agafa un sector de l’espai, en recull les ones que s’hi han emès i, a través d’un molt ben estudiat programa informàtic gratuït distribuït entre milions de persones arreu del món, analitza si entre el soroll de fons natural de l’Univers apareix alguna senyal amb estructura diferent i ordenada. És com si navegant en un vaixell lluny de la costa algú, entre el so de les ones, el vent i els elements de la nau, detectés uns acords musicals. Això voldria dir que a una certa distància hi ha algú amb capacitat per emetre un missatge intel·ligent. Doncs això sembla que ha passat, de sobte, des de l’espai algú ha enviat uns acords.
Ragbir Bhathal, un astrofísic de la Universitat de Western Sydney, va detectar el desembre del 2008 una senyal làser provinent de l’espai exterior. Bhathal treballa en les instal·lacions australianes de SETI i quan ho va detectar, abans de sortir disparat a explicar-ho al món, s’ha passat cinc mesos analitzant una i altra vegada el missatge rebut. Primer per evitar qualsevol tipus d’error en l’instrumental utilitzat; segon, assegurar-se que no era un fenomen físic habitual i, tercer, intentar esbrinar si no era el mateix atzar el què havia donat inte·ligència a la senyal. Descartat que fos això, el científic ho ha fet públic, encara que la notícia no ha tingut un ressó molt gran, excepte en els fòrums especialitzats d’Internet. Si aquest fos un missatge d’una civilització extraterrestre, seria una fita històrica clau per a la Humanitat. Si la NASA es comunica amb algunes de les seves naus amb raigs làsers, es possible pensar que altres civilitzacions utilitzin una tecnologia similar per fer-se veure. Com si algú utilitzés un mirall i el Sol per enviar senyals lluminoses en codi morse sense tenir assegurat que hi haurà un receptor final del missatge, i si aquest existís i veiés la llum, que fos prou intel·ligent per decodificar-lo i entendre’l.
[youtube]PRanDZTtMK0&feature=PlayList&p=52275876AE8DAF23&playnext=1&playnext_from=PL&index=12[/youtube]
Aquesta setmana un terratrèmol de 4,7 graus a l’escala Richter va sacsejar l’àrea de Los Angeles al sud de Califòrnia. Aquest sisme és el més fort que ha afectat aquesta zona aquest any. No hi va haver ferits però sí que va servir per recordar que l’estat de Califòrnia es troba sobre un terreny on hi ha algunes de les falles més actives del món i pateix molt sovint terratrèmols, encara que la majoria de poca intensitat. La inestabilitat de la falla de San Andrés fa que els geòlegs hagin previst que tard o d’hora Califòrnia patirà un gran terratrèmol d’alt poder destructiu, batejat com a Big One, similar al que es va produir a San Francisco el 1906. Segons els científics, el Big One es pot produir en qualsevol moment ja que se sap que l’extrem sud de la falla de San Andrés fa dos segles que està acumulant tensió sense alliberar energia. El terratrèmol del 1906 va trencar la falla per la zona nord, i el del 1857 va afectar la part central. La zona sud fa 250 anys que no es mou. Quan més temps passa més tensió s’acumula i més gran és el terratrèmol resultant. Segons els científics hi ha un 99% de possibilitats que un gran terratrèmol afecti el sud de Califòrnia abans de 30 anys. Aquesta zona està situada entre les plaques tectòniques del Pacífic i de Nord Amèrica. Aquestes plaques d’escorça terrestre es mouen. La del Pacífic va cap el Japó; la de Nord-Amèrica es desplaça cap a Islàndia, a raó d’uns cinc centímetres per any. Aquest fregament entre plaques és el que produeix els terratrèmols. La de San Andrés no és l’única falla però sí la de major llargada. Juntament amb d’altres falles paral·leles -San Jacinto, Elsinore i Imperial- són les que tenen moviments tectònics més ràpids i per tant són potencialment més perilloses. Aquestes quatre falles produeixen la meitat dels sismes significatius que es produeixen a Califòrnia.
[youtube]6kHXSKXduIs&feature=PlayList&p=D10F62954EDE1E23&playnext=1&playnext_from=PL&index=25[/youtube]
El Triangle de Corall és una zona de sis milions de quilòmetres quadrats on es troba la reserva de biodiversitat marina més gran del món. El 76% de les espècies de corall, el 37% de les espècies de peix del corall i el 53% de les barreres de corall es troben en aquesta àrea que tot i així, només és l’1,6% de la superfície marina del planeta. Zona de cria per excel·lència, el Triangle de Corall és molt sensible al canvi climàtic però també a la sobreexplotació pesquera que pateix. Repartit entre Indonèsia, Malaïsia, les Filipines, Papua-Nova Guinea, el Timor Oriental i les Illes Salomon, la zona té una importància ecològica i econòmica vital per a aquests països. Reunits a Manado (Indonèsia) els diversos governs han signat un acord per preservar el Triangle de Corall reforçant la cooperació entre ells. Segons, WWF, del bon estat d’aquesta zona en depén directament la subsistència de 120 milions de persones. Si continua la trajectòria climàtica actual i no es protegeixen les zones costaneres WWF preveu la destrucció dels tresors biològics del Triangle de Corall d’aquí poques dècades arran dels ràpids increments de la temperatura de l’oceà, l’augment de l’acidesa de l’aigua del mar i la pujada del nivell del mar. Si es degrada el Triangle de Corall augmentarà la pobresa, faltaran aliments, hi haurà una greu crisi econòmica i molta gent que viu en una zona densament poblada es veurà obligada a emigrar de la costa cap a les ciutats i cap als països desenvolupats més pròxims com Austràlia i Nova Zelanda.
[youtube]9wzzdGNDc54[/youtube]
El problema del canvi climàtic no només significarà un augment del nivell de l’aigua del mar, sinó també canvis en les corrents i la direcció de les onades. Les conseqüències d’això poden ser igual de devastadores. Un investigador de la Universitat de Cantàbria, Raúl Medina, assegura que els canvis en la direcció de l’onatge, en la pressió atmosfèrica o en la direcció del vent, arran del canvi climàtic, podrien comportar retrocessos de fins a cinquanta metres en les costes de la Península. El nivell del mar està pujant a una mitjana de 4 mil·límetres anuals des de fa set anys. Si continua aquest ritme, i tot indica que serà així, en poc anys hi haurà punts on el mar es menjarà la costa entre 10 i 15 centímetres. Més aigua al mar també altera altres elements. A Catalunya i a les Balears ja s’ha detectat una variació rellevant de la direcció de l’onatge. Només canvis de 3 o 4 graus en la direcció de l’onatge poden provocar retrocessos de la costa de fins a 50 metres. El grup de meteorologia de la Universitat de les Illes Balears (UIB) calcula que a finals de segle el nivell del mar pot haver pujat uns 40 centímetres. Un centímetre d’augment del nivell del mar significa un retrocés d’un metre de la línea de costa. A les Balears les platges tenen aproximadament 30 metres d’extensió. Per tant, el resultat de l’augment del nivell del mar comportaria la desaparició de les platges de les illes en menys de setanta anys. L’últim informe del grup d’experts de l’ONU sobre canvi climàtic situa l’augment global del nivell del mar entre els 18 i els 59 centímetres abans de final de segle. Això si tot continua com ara i no apareix cap nou element que acceleri el procés.
[youtube]dpGlefCXZAY[/youtube]
El 26 d’abril de 1986 el reactor número 4 de la central nuclear soviètica de Txernòbil (actualment Ucraïna) va patir un augment sobtat de la seva potència durant un prova en què se simulava un tall de subministrament elèctric. El sobreescalfament del nucli del reactor nuclear va acabar provocant la seva explosió. La quantitat de material radioactiu alliberat es va estimar en cinc-centes vegades més gran que la que va llançar la bomba atòmica llançada pels EUA sobre Hiroshima (Japó) el 1945. És molt difícil dir quantes victímes va provocar l’accident perquè es preveu que la majoria de morts prematures causades siguin el resultat de càncers i d’altres malalties induïdes per la radiació durant vàries dècades. Per exemple, fa un parell d’anys, un estudi fet a Suècia va demostrar que la incidència de càncer en el nord del país va augmentar relativament a partir de l’accident de Txernòbil. En aquesta zona partícules radioactives de Cesi-137 van precipitar al terra. El mateix es va produir en d’altres zones d’Europa, per exemple es considera que Bielorússia va rebre el 60% de la radiació emesa. Avui, 23 anys després, les rodalies de la central són un territori erm on hi viuen molt poques persones a causa dels alts nivells de radioactivitat que perduraran a la zona durant segles. Només les plantes han recuperat terreny i sobreviuen al costat de la central atòmica, coberta ara amb un sarcòfag de formigó. El fet que les plantes poguessin sobreviure a un accident nuclear ha estat fins ara un misteri. Un estudi de la Societat Química Americana ha trobat la resposta. Les plantes, en un ambient enrarit per radiació, produeixen una proteïna que les protegeix. L’experiment s’ha fet amb soja. Els investigadors van sotmetre llavors de soja a la radiació i van comprovar com les noves plantes produïen tipus de proteïnes diferents que les plantes que no havien estat bombardejades amb radioactivitat. Aquestes proteïnes noves protegeixen les llavors de l’ambient contaminat. En camps contaminats la planta de soja produeix un terç més d’aquesta proteïna protectora, betaïna aldehid deshidrogenasa, curiosament la mateixa proteïna que se sap que protegeix la sang humana de la radiació.