Arxiu per a agost, 2009
[youtube]Zc6hj7YSVpc[/youtube]
Un equip de científics alemanys y de Singapur han descobert que mutacions en la proteïna PYCR1 del cromosoma 17 provoquen l’envelliment de la pell i que aquesta s’arrugui. El grup d’investigadors està dirigit per Bruno Reversade, de l’Institut de Medicina Biològica de l’Agència per a la Ciència, Tecnologia i Investigació de Singapur. Analitzant pacients que pateixen aquesta síndrome cutànea s’han pogut trobar aquestes mutacions que provoquen que les persones semblin més envellides del què correspon a la seva edat. I el problema no només afecta la textura de la pell, sinó que també pot repercutir en la densitat òsia o provocar cataractes. Si es pot desenvolupar una teràpia capaç de arreglar el defecte d’aquesta proteïna que es troba a les mitocòndries es podria arribar a revertir el procés d’envelliment d’aquests malalts o simplement retardar-lo en persones que no tenen aquesta síndrome.
El tema de l’envelliment en els humans ha preocupat des de sempre. Però és evident que una cosa és el què diu el calendari i l’altra quin és el nivell d’envelliment real de les nostres cèl·lules. Recentment, investigadors de l’institut alemany Max Planck han identificat per primer cop un grup de proteïnes que permeten saber amb exactitud quina és l’edat biològica d’un individu. Són molècules que s’alliberen quan s’escurcen els extrems dels cromosomes, fenomen lligat a l’envelliment. Són les mateixes proteïnes que apareixen si l’ADN cèl·lular ha patit algun dany. Aquests biomarcadors es troben a la sang i permeten saber la velocitat a la qual va envellint el nostre cos. Si mirem la part positiva això permet desenvolupar teràpies més individualitzades, i per la part negativa que a algú se li pot ocórrer associar l’edat biològica i no la real a la jubilació laboral.
[youtube]d-KYBhSaV9o[/youtube]
A finals del 2020 la potència eòlica instal·lada al món arribarà als 55 GW, potència suficient per donar energia a 37 milions de llars. Ara per ara, aquesta mena d’energia està en una fase molt incipient ja que només hi ha instal·lades al món uns 2.000 MW d’energia eòlica marina. Hi ha uns 700 projectes en marxa i els pronòstics del sector indiquen que s’hi invertiran uns 46.000 milions d’euros d’aquí al 2014, mentre que fins a final de la dècada aquesta quantitat es podria doblar. Molts d’aquests projectes s’han frenat per culpa de la crisi econòmica. Les principals marques del sector són Siemens i Vestas, però diversos fabricants asiàtics ja estan presentant els seus models de molins de vent, principalment a la Xina, on com a mínim hi ha deu empreses interessades en entrar en un sector que té un gran potencial de creixement els pròxims anys. La diversificació de fabricants també abaratirà preus i posarà al mercat més màquines.
[youtube]TSUzOWlAsYo[/youtube]
Ho publica el Daily Telegraph. Un guàrdia de seguretat britànic ha descobert una possible imatge del monstre del Llac Ness, a Escòcia. Les coordenades són latitud 57°12’52.13″ N i longitud 4°34’14.16″ W. La figura que s’hi pot veure és una taca llarga i blanca a cinc-cent metres de la riba. Pot ser el monstre que s’ha buscat durant molts anys o simplement una embarcació. El guàrdia ho va descobrir utilitzant el programa de Google Earth. Google utilitza una càmera trike capaç de visualitzar imatges d’àrees inaccesibles per altres càmeres.
Les suposades aparicions de “Nessie” provenen de fa 1.500 anys, però periòdicament reapareix, sobretot quan l’interès per la criatura decau. Llavors grups d’investigadors pentinen el llac de 40 quilòmetres de llargada i en alguns punts fins a dos-cents metres de fondària per confirmar que realment hi havia un animal diferent. Seria l’exemple més clar de la criptozoologia, però científicament hi ha molts dubtes de la seva existència. La majoria de fotos aportades per demostrar-ho s’han demostrat falses. Alguns que afirmen haver vist “Nessie” diuen que te un color vermell fosc, pell llisa i que té una llargada d’uns nou metres. Hi ha qui afirma que és un plesiosaure, un dinosaure marí. El que està clar és que si existís no hi podria haver-hi només un “Nessie” perquè difícilment podria viure un miler d’anys i que, com a mínim, n’hi hauria d’haver una parella. Coses de la reproducció.
[youtube]JyIDIRD5UYY[/youtube]
Pot una espècie reaparèixer per si mateixa després d’haver-se extingit? La resposta lògica seria que és una cosa força improbable, però un equip franco-suís ha fet un descobriment que apunta a tot el contrari. L’amonite, un mol·lusc cefalòpode que va viure entre el Devònic i el Cretaci, fa uns 300 milions d’anys hauria reaparegut després d’extingir-se un milió d’anys després i de forma molt més ràpida. Segons el Centre Nacional d’Investigació Científica de França (CNRS) després de l’extinció del 90% de les espècies que hi va haver fa 252 milions d’anys, durant la crisi permo-triàsica que va patir la Terra, els amonites només van necessitar un milió d’anys per recuperar el seu nivell de biodiversitat. Fins ara els càlculs afirmaven que la biosfera va necessitar entre 10 i 30 milions d’anys per refer-se. Publicat a la revista Science, l’estudi es basa en la recollida de fòssils d’amonites repartits en diversos llocs del món amb una datació de cent milions d’anys. Amb això quedaria demostrat que les teories que plantejaven una lenta recuperació de la biodiversitat després d’un episodi d’extinció en massa podrien estar equivocades i que en molt menys temps del què es calculava l’evolució s’hauria accelerat.
[youtube]1BdTvb2IuDk[/youtube]
Investigadors espanyols del Grup de Melanoma en el Centre estatal d’Investigacions Científiques (CNIO) han aconseguit que les cèl·lules del melanoma humà s’autodestrueixin. L’avenç s’ha publicat a la revista Cancer Cell recentment. Aquesta autodesaparició del melanoma s’ha aconseguit fent activar alhora dos programes de mort cel·lular, l’apoptosi i l’autofàgia. El melanoma és un càncer molt agressiu que en fase de metàstasi s’expandeix molt ràpidament. Presenta nombroses alteracions genètiques que dificulten la destrucció de les cèl·lules tumorals amb els tractaments convencionals: immunoteràpia, quimioteràpia i radioteràpia. Per això els investigadors del CNIO van decidir atacar la malaltia des d’una altra vessant, intentant que les cèl·lules canceríguenes s’autodestruissin. L’estudi ha identificat un agent químic, una molècula sintètica de doble cadena d’àcid ribonuclèic, RNA, que s’ha pogut introduir en algunes cèl·lules utilitzant la nanotecnologia. Les cèl·lules cancerígenes no la poden tolerar i s’autodegraden. Però el millor és que no només s’aconsegueix bloquejar el creixement metastàtic dels melanomes sinó que no hi ha efectes secundaris. Evidentment aquesta investigació està en fase molt experimental i faran falta uns anys perquè els seus resultats puguin ser aplicats de forma habitual, però la porta que s’ha obert és molt interessant i esperançadora.
[youtube]TCokQsmI0BM[/youtube]
L’equip de Neumologia i Medicina Interna de l’Hospital San Agustín de Avilés (Astúries) ha demostrat que les dones, els joves, els no fumadors i les persones que tenen menys índex de massa corporal resisteixen millor les altituds superiors als 1.300 metres, zona a partir de la qual es comença a notar la manca d’oxigen. Les investigacions s’han fet amb 16 excursionistes que practiquen el trecking, de diferents sexes, edats, pesos i fumadors i no fumadors. En una ascensió al campament base del Kangchenjunga, que és la tercera muntanya més alta del món, amb 8.570 metres d’altitud, al Nepal, van arribar a una cota màxima de 5.170 metres durant una expedició que va durar 21 dies. Es van prendre mesures del nivell de saturació d’oxigen i freqüència cardíaca a diferents altituds, sempre en condicions de repòs. Els resultats van demostrar que la disminució d’oxigen era més important en els homes que en les dones. Que el tabac jugava un paper important i que l’edat i el pes eren claus. Les persones més grans i que pesaven més no van aconseguir arribar al cim que s’havia posat com a objectiu.
[youtube]Ip-muRQ6PEk&feature=PlayList&p=AE037D99F6E4DAE7&playnext=1&playnext_from=PL&index=18[/youtube]
Primer de tot voldria donar les gràcies al company de http://lloretonline.blogspot.com/ perquè sovint recull algunes de les aportacions d’aquest bloc. L’altre dia que parlàvem d’una enorme àrea contaminada de brutícia al centre del Pacífic, comentava des de la seva web que a la Mediterrània també hi ha moltes zones, sense anar més lluny al golf de Lleó, on també s’acumulen surant a l’aigua grans quantitats de brossa, principalment plàstics. Científics de la Societat Química Americana (ACS) han descobert que aquests plàstics abocats a mars i oceans es descomposen a una velocitat sorprenent i que alliberen substàncies tòxiques que contaminen l’aigua i els animals que hi entren en contacte. Aquesta contaminació és de llarga durada i pràcticament impossible d’eliminar. Només són fàcils de netejar aquells residus que les onades acaben portant a les costes i que no s’han començat a dissoldre. La taca de brossa que sura pel Pacífic té unes dimensions de dues vegades l’estat de Texas, les que hi ha a la Mediterrània no tenen aquestes proporcions però ja s’han detectat àrees que estan agafant una superfície important on les corrents fan que es vagin acumulant les deixalles.
Qualsevol dels plàstics que tenim a casa té una vida llarguíssima i no es degrada però si s’exposa al sol, al vent i a l’aigua, el seu procés de degradació és molt ràpid. Els contaminants són bàsicament el bisfenol A (BPA) i el PS oligòmers. Altres estudis han demostrat que la ingesta per part de peixos o aus d’aquests elements provoca alteracions hormonals perquè són absorvits pels seus organismes.
[youtube]67vmL-d-HKI[/youtube]
Els tècnics del Metropolitan Museum of Art de Nova York han trobat el pigment de pintura primitiu que ha tingut més importància al llarg de la història. Aquests investigadors han publicat el seu treball a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS). Ho han aconseguit perfeccionant una tècnica per analitzar mostres microscòpiques de pigments orgànics naturals. Identificar aquests pigments, a més, té moltes utilitats, com per exemple seguir les antigües rutes de comerç, detectar falsificacions i situar les obres d’art en el seu context històric. Per què és important aquest treball? Doncs perquè fins ara les tècniques que s’utilitzaven no eren prou sensibles per detectar mostres excessivament petites de pigments orgànics existents en la majoria d’objectes arqueològics. Leona Marco ha millorat una tècnica anomenada espectrometria Raman de superfície millorada (SERS). El resultat d’aquesta nova tecnologia és que ha permès trobar traces de pigments entre els quals hi ha el tint més primitiu, l’alizarina, que cobria un objecte egipci de 4.000 anys d’antiguitat.
[youtube]0mzvijYb_RE[/youtube]
Ho ha recollit el Daily Tehegraph. Segons científics de la Universitat d’Oregon, hi podria haver oceans d’aigua a gran profunditat sota la superfície de la Terra. La senyal que Jules Verne potser no anava tan desencaminat quan va escriure el seu Viatge al Centre de la Terra la donarien zones de més conductivitat elèctrica en el mantell, la zona de la Terra que es troba entre l’escorça superficial i el nucli, a una profunditat entre els 35 i els 2.900 quilòmetres de fondària. Aquestes zones de més conductivitat van sorprendre als científics perquè algunes es troben en llocs on les plaques tectòniques que divideixen la superfície de la Terra s’enfonsen. Aquestes zones normalment són menys fredes que el mantell i menys conductores, però en alguns casos això no passa. L’explicació per aquesta alteració de la conductivitat elèctrica, segons els científics, seria la presència d’aigua. No se sap amb certesa la quantitat d’aigua que té el planeta, fins i tot es considera que potser hi ha més aigua per sota del sol marí que en tots els oceans. Clar que l’explicació podria ser també que a aquestes zones més conductores hi hagués molta més quantitat de ferro o carbó. En tot cas, la teoria de nous grans oceans és fascinant i s’haurà d’estar atent a les novetats.
[youtube]9XI6KPdUYUM&feature=related[/youtube]
El mes de juliol passat la temperatura en superfície dels oceans ha estat la més alta que s’ha registrat fins ara, fins i tot trencant el rècord anterior del juliol de 1998. L’agència meteorològica dels Estats Units (NOAA) també ha confirmat que la mitjana de temperatures combinada entre la superfície dels oceans i dels continents ha estat la cinquena més alta des del 1880, quan es van començar a sistematitzar les dades. Els oceans el mes passat van tenir una temperatura mitjana en superfície de 16,99 graus centígrads, 0,59 graus més que la mitjana del segle XX. La temperatura global de la Terra ha pujat també respecte la mitjana del segle anterior en 0,51 graus i és de 14,8 graus centígrads. Aquest juliol, a nivell global, ha estat igual de calent que el del 2003, quan Europa va patir una fatídica onada de calor i es considera que ha estat el novè mes més calent de la Història.
Sempre que parlem d’escalfament global i canvi climàtic s’ha de tenir en compte que les condicions marquen tendències però que a nivell local les variacions són substancials. Pot haver-hi molts indrets que no hagin notat en absolut un augment extremat de les temperatures aquest estiu. Segons la NOAA grans parts de diversos continents han experimentat pujades substancials de les temperatures. On el fenomen ha estat més extrem ha estat a Europa, l’Àfrica del Nord, i part de l’oest d’Amèrica del Nord, amb pujades significatives dels termòmetres entre 2 i 4 graus. Unes dades similars però a la baixa s’han observat a Amèrica del Sud, al centre del Canadà i a l’est dels Estats Units.
Fa pocs dies ha aparegut un informe del Pannell Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC) afirmant que si continua l’escalfament global el nivell dels oceans podria pujar entre 7 i 82 centímetres fins a l’any 2100. En el pitjor dels casos la pujada del mar seria de quasi un centímetre per any. Això contradiu els pronòstics apocalíptics dels qui parlen de pujades dels oceans de metres durant el segle XXI. En tot cas aquesta és una hipòtesi com una altra. El nivell de l’aigua del mar es mou per factors com les altes o baixes pressions, evidentment perquè els rius hi aportin més o menys aigua i fins i tot per si l’aigua dels oceans és més o menys calenta. Quan més escalfada està l’aigua dels mars ocupa més volum, per contra si està més freda el seu volum disminueix. Es pot dir que l’augment d’un centímetre és una cosa insignificant però si 2/3 parts de la Terra són aigua, la quantitat de la què parlem és enorme. I el que és més preocupant, el procés d’escalfament global es continua confirmant i la seva amenaça no s’acaba el 2100 sinó que pot durar uns quants segles.