Arxiu per a agost, 2009
[youtube]rTX61qR5gfY[/youtube]
Un grup d’investigadors del Jewish General Hospital Lady Davis i la Universitat McGill de Montreal estan experimentant un nou tractament que ha aconseguit revertir el desordre autoimmune de l’esclerosi múltiple en ratolins. Aquesta malaltia afecta el sistema nerviós i afecta unes 40.000 persones arreu del món, principalment persones blanques i de països allunyats de l’Equador. La malaltia es una resposta immunològica del mateix cos que acaba afectant el sistema nerviós, atacant-se a si mateix. Això provoca una progressiva discapacitat física i cognitiva que a la llarga invaliden la persona. És difícil de diagnosticar aviat perquè els símptomes són freqüents en altres malalties. El nou tractament, el GIFT15, intenta ser una teràpia cel·lular personalitzada que busca suprimir la resposta immunològica. Per aconseguir això s’han fusionat dues proteïnes que, de forma separada, actuen com a estimulants del sistema immunològic, però juntes tenen l’efecte contrari. Aquest efecte converteix cèl·lules B en cèl·lules similars a les T, eliminadores de la resposta imminulògica. En rates funciona, ara s’haurà de veure si es pot aplicar als humans. En tot cas s’hauran de treure cèl·lules B del malalt i tractar-les amb GIFT 15, i un cop transformades tornar-les al pacient. La tècnica, si funciona en humans, podria servir per actuar contra altres malalties que tenen un origen similar, o per controlar el rebuig dels pacients que han rebut un òrgan.
[youtube]UjlEHrh8bEU&feature=related[/youtube]
Investigadors espanyols i britànics han descobert que el dèficit d’un gen, el TRF1, és la causa de l’envelliment prematur i de l’augment de risc de càncer en mamífers. Fins ara no se sabia quina era la funció exacta del TRF1 però el descobriment dels científics del Centre estatal d’Investigacions Oncològiques (CNIO) suposa un gran pas per entendre com funciona l’envelliment. L’equip dirigit per María Blasco va suprimir aquest gen en ratolins, cosa que va provocar la pèrdua immediata de la funció protectora dels telòmers (la part final dels cromosomes). En perdre aquesta funció es va provocar una acumilació massiva i persistent de dany en el DNA dels gens. Investigacions anteriors havien demostrat que els telòmers més llargs eren capaços de produir un allargament de la vida dels ratolins de més d’un 40%. Telòmers més curts, en canvi, provoquen l’envelliment prematur de les cèl·lules. Per primer cop s’ha demostrat que la TRF1 actua com a supressor tumoral i que aquesta proteïna del telòmer és un factor que preveu l’envelliment prematur. Sense TRF1 els ratolins envellien més ràpidament i agafaven fàcilment càncers de tota classe. L’estudi s’ha publicat en la revista Genes & Development. Tot plegat un pas més per entendre com funciona l’envelliment i per a trobar l’elixir de l’eterna joventut.
[youtube]NJCaG4tOaAU[/youtube]
A les muntanyes del centre de les Filipines s’ha descobert recentment una espècie de planta carnívora gegant que no es limita a menjar insectes, sinó que és capaç de devorar sencera fins i tot una rata. El nom científic de la planta és Nepenthes attenborroughii, en honor del naturalista britànic David Attenborough. El descobriment ha estat publicat al Botanical Journal of the Linnean Society i se sabia de la seva existència a partir de l’any 2000 quan dos missioners van intentar escalar la muntanya Victòria, un pic de Palawan, i després de perdrés van explicar que havien trobat una planta carnívora gegant. Amb aquesta informació el 2007 es va muntar una expedició per anar a buscar la planta en qüestió. Després de dos mesos de passejar per les muntanyes es van trobar exemplars de la Nepenthes philippinensis, una planta carnívora pròpia de les Filipines, i finalment van ensopegar amb el què buscaven.
Les plantes carnívores tenen diferents formes, però totes es basen en un receptacle on capturen les seves víctimes i, un cop atrapades, comencen un lent procés de digestió. El cas és que aquesta nova planta, la Nepenthes attenborroughii ha desenvolupat una trampa d’una mida tan gran que li permet capturar fins i tot rates. Tot i que l’expedició britànica en va trobar diversos exemplars, la planta en qüestió és molt rara. També van ensopegar amb la Nepenthes deaniana, que no s’havia trobat en estat salvatge des de feia més d’un segle.
[youtube]-_9_C1NoDdg[/youtube]
La NASA està accelerant els preparatius per tornar a la Lluna. Ja vam explicar que el disseny de les naus està força avançat, com també s’està experimentant amb els mòduls que s’instal·laran perquè les tripulacions puguin quedar-se molt temps a la superfície lunar. El retorn a la Lluna serà per explorar-la a fons i per això es necessitaran vehicles, com el Rover que van utilitzar els astronautes de les últimes missions Apol·lo que van trepitjar el satèl·lit. Un dels problemes que s’han plantejat els enginyers són les avaries que es poden trobar aquests vehicles que no hauran de fer centenars de quilòmetres sinó milers. Vehicles lunars més grans, que portaran més tripulació i més pes per trepitjar tots els racons de la Lluna poden tenir punxades si s’utilitzessin els mateixos neumàtics que va utilitzar la NASA a principis dels anys setanta. Goodyear i la NASA han desenvolupat un revolucionari neumàtic fet de molles, que no es punxa mai i que es capaç de resistir milions de quilòmetres. El nou neumàtic s’ha batejat com Spring Tire i està compost de 800 molles que permeten incrementar la càrrega i la seva vida útil.
El nou neumàtic ha passat amb èxit les proves en el Centre Espacial Johnson de Houston. El disseny de les molles que formen la seva superfície els hi dóna més tracció i tota l’energia que deforma el neumàtic mentre va rodant torna a la seva forma original sense generar calor, contràriament al què passa amb els cotxes. Les rodes que s’utilitzen a la Terra no serien massa útils per a les missions lunars a causa de les temperatures extremes que hi ha a la Lluna. Segons els experts, a més, les radiacions solars no filtrades per la manca d’atmosfera degradarien ràpidament el cauxú amb un risc molt gran de punxades. Amb les 800 molles, fins i tot un impacte contra una roca que faria esclatar un neumàtic convencional en l’Spring Tire només danyaria una de les peces i la roda seguirien sent igual d’efectiva. Goodyear assegura que la NASA ha acceptat la seva proposta de neumàtics perquè és innovadora i respon a les seves exigències. I com que tota la tecnologia que es desenvolupa per a l’exploració espacial acaba tenint aplicacions terrestres, no seria gens estrany que en un futur pròxim la revolució dels neumàtics de molles s’acabin adaptant als nostres cotxes. S’imaginen una roda que mai punxès i que superès de llarg la vida útil del motor del vehicle?
[youtube]Duz-2v1Omvc&feature=fvsr[/youtube]
La temporada actual dels huracans a l’Atlàntic està sent, de moment, molt poc intensa. A diferència de les temporades anteriors el 2009 està sent força benèvol. Clar que la màxima intensitat arriba al mig de la temporada que comença el mes de juny i s’acaba el novembre. Darrerament la força dels huracans s’ha associat a l’escalfament del planeta. Aigua més calenta significa més energia, i més energia significa que els huracans tenen un potencial devastador. Aquest any però, els ciclons dels Pacífic han tret el protagonisme als huracans atlàntics. Coincidint amb això la revista Nature acaba de publicar un estudi de la Universitat de l’estat de Pennsilvània que assegura que la màxima activitat dels huracans no és la que hem viscut els darrers anys, sinó que es va produir durant l’Edat Mitjana.
L’equip investigador l’ha dirigit Michael Mann i han registrat l’activitat passada dels huracans combinant registres sedimentaris amb models estadístics d’indicadors climàtics. La sorpresa va ser que els dos models coincidien pràcticament en un 95% i que els registres suggerien que l’activitat recent dels huracans és relativament alta però que hi va haver èpoques pitjors, concretament entre els anys 900 i 1100, seguida per una disminució general d’aquests fenòmens cap a l’any 1200. I en aquella època això del canvi climàtic estava molt lluny de la situació actual. Què ho va provocar doncs? Els investigadors creuen que aquesta activitat extrema va ser causada pel fenomen de La Niña, a l’oceà Pacífic, i perquè les temperatures de l’aigua de l’Atlàntic van ser molt superiors a les habituals. L’estudi permetrà conèixer millor les condicions que fan que s’activin els huracans i poder predir-los amb més exactitud.
[youtube]23o29iRbeD8[/youtube]
El British Journal of Psychology ha publicat recentment un estudi segons el qual homes i dones veuen diferent. La raó és una qüestió de programació cerebral que prové de quan els primers homínids van començar a diferenciar les activitats en funció del sexe. Els homes es dedicaven bàsicament a la caçera i les dones a la recol·lectar. L’estudi l’ha dirigit la psicòloga Helen Stancey, professora del Hammersmith and West London College, que ha demostrat a través de diversos experiments, que els homes tenen una major capacitat de veure a llarga distància i les dones enfoquen millor en distàncies curtes. Les conclusions de l’estudi demostrarien que homes i dones van tenir una evolució cerebral diferent arran de les activitats que tenien assignades dins els grups socials. Caçar implicava tenir una visió aguda a llarga distància per poder identificar les preses. Per recollir fruits, branques o arrels, les dones necessitaven una capacitat visual de curta distància. Un dels experiments el van realitzar amb un grup de 48 persones que havien de marcar amb un punter làser l’eix central d’unes línies. A una distància d’un centenar de metres els homes demostraven molta més precissió que les dones, en canvi la cosa era al revès quan les línies se situaven a 50 centímetres. I si això ha passat amb la visió no es impossible que d’altres parts del cervell hagin evolucionat de forma diferent per raons de la distribució de les feines dins la comunitat en funció del sexe.
[youtube]7SVMJubrPlM[/youtube]
Científics nord-americans estan investigant el centre del Pacífic nord per estudiar una zona enmig de l’Oceà plena de residus plàstics que s’acumulen en una extensió de centenars de quilòmetres quadrats. La zona ha estat batejada com “la gran taca de deixalles del Pacífic“. Fa anys que els oceanògrafs han advertit del perill que significa que els residus plàstics acabin als mars, perquè no són biodegradables i l’única cosa que fan és anar-se fragmentant fins que les restes són tan petites que són menjades pels peixos que les confonen amb el plàcton. Un cop dins la cadena alimentària el plàstic circula d’animal en animal i pot arribar a l’home.
La investigació actual l’estan fent científics de la Universitat de Califòrnia a San Diego. La missió d’aquests científics és estudiar quantes deixalles s’estenen per una zona anomenada el “remolí” del Pacífic nord, com és distribueixen i com afecten la vida animal. Els residus plàstics són pràcticament presents a tots els mars, però en aquesta zona l’acumulació de deixalles és excepcional. El motiu són les corrents circulars d’aquesta àrea, en una zona de convergència de centenars de quilòmetres quadrats pròxima a les illes Hawaïi, entre el Japó i la costa oest dels Estats Units. L’expedició també vol analitzar si el material plàstic pot traslladar altres contaminant com els pesticides però també si aquestes deixalles poden actuar com a vehicles de transport d’algunes espècies que podrien així canviar d’ecosistemes i convertir-se en invasores.
[youtube]5UAHoW-vHmI&feature=related[/youtube]
L’aparició a finals del segle XX de les plantes modificades transgènicament ha aixecat un dur debat entre els qui creuen que és una monstruositat i els que ho defensen aferrissadament o en fan negoci. De fet, fa 12.000 anys que els homes modifiquen genèticament les plantes que després conreen simplement escollint les llavors més grans i menjant-se les petites. Això, amb el temps, ha fet variar les espècies vegetals i la seva distribució. El problema apareix quan algunes empreses han començat a patentar sements. La més emblemàtica en el sector dels transgènics és Monsanto, que acaparà més de 15.000 patents de llavors. Els transgènics però presenten diversos problemes més relacionats amb com afecten al seu entorn que al seu consum. Genèticament es poden crear ara plantes que actuen elles mateixes com a insecticides o que són resistents a plaguicides, normalment fabricats per la mateixa empresa, i amb capacitat de donar més producció. Si un agricultor planta blat de moro transgènic, per exemple, amb capacitat per rebutjar atacs de determinats insectes, aquests el que fan és anar al camp del veí. A l’any següent, segurament l’agricultor que no havia utilitzat les llavors transgèniques es veurà obligat a utilitzar-les perquè no li passi el mateix. I així, es van reduïnt les espècies i la biodiversitat. Plantar un sol tipus de conreu obliga a aplicar-li molta energia, la naturalesa sempre juga amb la diversitat biològica, encara que en alguns llocs hi hagi una espècie dominant, sempre està acompanyada d’altres amb les quals interacciona. El concepte d’agricultura intensiva trenca aquest concepte i qualsevol aparició d’una altra espècie que no sigui la que s’utilitza es considera negativa i per tant s’ha d’eliminar. A mesura que passen els anys la tendència doncs, és anar reduïnt biodiversitat i aixo no és bo de cap de les maneres. La vida, i la vegetal també, ha sobreviscut a grans canvis dels ecosistemes gràcies a que alguna de les espècies ha evolucionat per adaptar-se a les noves circumstàncies. A menys espècies menys capacitat de reacció.
Una de les últimes novetats en llavors transgènics prové de Suïssa. Allà investigadors de la Universitat de Neuchatel ha creat plantes de blat de moro transgèniques que resisteixen les plagues de cucs de les arrels en emetre una senyal química que atrau als nematodes, enemics naturals de les larves dels escarabats. Ho ha publicat la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS). No és que sigui una idea nova aquesta que una planta emeti una mena de SOS per cridar l’atenció de depredadors de l’espècie que l’està atacant. Pero després de dècades d’ús d’insecticides i adobs i que la intervenció humana els facilités la vida, moltes plantes han perdut aquesta capacitat. Ara, el que s’intenta fer és que la tornin a recuperar. Dirigits per Ted Turlings, els científics han reintroduït aquesta capacitat en una espècie de blat de moro inserint genèticament un codi químic que atrau als nematodes. El component és el (E)-beta-cariofilè (EbetaC), que te l’orenga. Els investigadors van barrejar blat tractat amb altre que no ho era i després van deixar anar les larves d’escarabats. Després van deixar anar els nematodes. Els resultats van ser espectaculars, les plantes transgèniques van patir pocs atacs i tenien un 60 per cent menys d’escarabats adults que les que no havien estat tractades. Almenys, com a mínim, aquesta nova tècnica es basa en un comportament ecològic de les mateixes plantes que els humans han ajudat a inhibir.
[youtube]lscvEVEMGoE&feature=related[/youtube]
Si la tecnologia espacial s’ha aplicat pràcticament a les coses més quotidianes, per què no s’havia d’aplicar molt més a fons a la logística? Ara l’Agència Espacial Europea (ESA) ha dissenyat una tecnologia per a aplicar als camions que transporten mercaderies amunt i avall per reduir les despeses i el nivell d’emissió de gasos contaminants. El sistema és tan senzill com recollir informació que permeti aprofitar al màxim la capacitat dels contenidors per optimitzar el transport. La idea va sorgir d’un concurs que van guanyar dos enginyers alemanys. Jürgen Anke, un dels premiats, assegura que molt sovint les empreses desconeixen realment la seva capacitat d’emmagatzematge i que deixen molts espais buits. O sigui que simplement el què s’ha de fer és carregar els camions al 100%. A més càrrega menys contaminació per quilo transportat i, evidentment, més reducció de despeses. El mètode utilitzat pels enginyers alemanys va ser extreure la informació a través de sensors ultrasònics, comunicacions mòbils i sistemes de navegació. Els sensors es van instal·lar en el sostre dels remolcs per saber en temps real la capacitat lliure disponible. Aquesta informació s’afegeix a la localització exacta de cada camió contínuament i tot es controla a través d’un ordinador instal·lat a la central logística. Això facilita que les empreses sàpiguen exactament del volum de transport lliure del qual disposen en temps real. Clar que, deixant de banda, que aquesta eina és extraordinària el problema, en temps de crisi, és trobar les empreses que necessitin el transport i que facin rendibles els viatges de cada camió.
[youtube]HAX9G54iUMA[/youtube]
L’Hotel Barceló La Bobadilla de Loja (Granada) va anunciar fa un any que estava disposat a reduir les seves emissions de diòxid de carboni canviant el gas propà per energia proporcionada pels pinyols de les olives recollides en els seus propis terrenys. Un any després, segons l’hotel, l’ús d’una energia alternativa per a calefacció i aigua calenta ha permès reduir les emissions de CO² un 80 per cent. Però no només es contribueix decididament a reduir l’efecte hivernacle sinó que per l’hotel de cinc estrelles, membre del club Leading Hotels of the World, pot significar un estalvi anual de 50.000 euros perquè s’utilitza una energia un 60 per cent més barata. Un exemple que si tothom apliqués estratègies similars si que es reduiria enormement l’abocament de gasos contaminants a l’atmosfera.
El mètode per obtenir biocombustible a partir dels pinyols d’oliva s’ha desenvolupat a Andalusia, concretament a Jaén i Còrdova, on cada any es poden arribar a recollir tres milions de tones de pinyols. Cremar pinyols d’oliva també genera diòxid de carboni, però no és un combustible fòssil i el gas que emet seria similar al de la seva descomposició natural.