[youtube]oFr82MluXCs[/youtube]
La Terra està amenaçada per prop de 7.000 objectes espacials que poden algun dia impactar amb ella, segons l’informe del director de l’Institut d’Astronomia de Rússia, Boris Shústov. Segons l’informe 6.960 d’aquests objectes perillos són bàsicament asteroides d’almenys cent metres de diàmetre. La resta són asteroides d’una mida inferior i per tant de perillositat més baixa i els cometes només són 84. Les diferents administracions espacials tenen previstes missions per a estudiar millor aquests objectes.
I tot i que pel·lícules com Armageddon proposen solucions per a desviar la trajectòria d’un asteroide que anés en una trajectòria de xoc amb la Terra, el cert és que no hi ha, ara per ara, mètodes prou segurs per a evitar l’impacte. La proposta de fer esclatar un asteroide amb una bomba atòmica podria ser perillosa sinó es desvia la seva trajectòria o si la roca espacial es fragmenta en diversos trossos més grans, que després si serien impossibles de controlar.
Si us sembla que la probabilitat que un asteroide xoqui amb la Terra es baixa, la NASA publica una llista dels objectes espacials que passen pràcticament a diari a uns pocs milers de quilòmetres del planeta, alguns de gran volum i enorme perillositat.
[youtube]3EEjNykzsnI[/youtube]
La temperatura i la salinitat del Mediterrani Occidental no paren de pujar des del 1900, però des de la dècada dels setanta del segle passat l’augment ha estat espectacular. Journal of Marine System acaba de publicar un estudi de científics dels centres oceanogràfics de Màlaga, Balears i Gijón, de l’Institut Espanyol d’Oceanografia (IEO) i de l’Institut de Ciències del Mar (ICM) de Barcelona, que depèn del CSIC.
L’escalfament ha estat d’una mil·lèsima de grau cada any durant tot el segle XX. Els científics han observat també que la forma en la qual augmenta la temperatura de les capes profundes del Mediterrani Occidental està relacionada amb la temperatura de l’aire a l’hemisferi nord i amb el calor que absorbeix l’oceà Atlàntic. D’aquesta manera queda clar que el què està passant a la Mediterrània Occidental és un indicador excepcional del què està passant a nivell global. I la cosa pinta malament.
[youtube]BCMQ1pxqHgQ[/youtube]
La Comissió Europea ha advertit de l’escassetat de 14 matèries primeres fonamentals pels productes d’alta tecnologia com els telèfons mòbils, mòduls fotovoltaics, bateries de ions de liti o cable de fibra òptica. La UE recomana reciclar més i buscar ràpidament elements per a substituir-los. Les catorze matèries primeres considerades de màxima prioritat són: antimoni, beril, cobalt, espat fluor, gal·li, germani, grafit, indi, magnesi, niobi, metalls del grup del platí, terres rares, tàntal i tungstè.
L’any 2030 la demanda d’algunes d’aquestes matèries primeres es podria triplicar respecte al consum del 2006. I com que Europa no té aquests minerals i els ha d’importar pot ser que hi hagi problemes en el futur per adquirir-ne. N’importa bàsicament de la Xina, Rússia, de la República Democràtica del Congo i del Brasil. Però el creixement de les economies emergents i el seu consum de noves tecnologies n’han disparat la demanda mundial.
La UE recomana actualitzar les llistes de matèries primeres fonamentals cada cinc anys i adoptar mesures per fomentar-ne el reciclatge. Però sobretot començar a buscar substituts a aquests materials i augmentar l’eficiència dels aparells que els utilitzen.
[youtube]SZp8G_dxMaI[/youtube]
Investigadors del centre espanyol d’investigacions oncològiques (CNIO) han trobat un codi que permet a les cèl·lules intercanviar informació sobre el seu estat de salut. El descobriment permetrà entendre molt millor com es desenvolupa el procés de competició cel·lular. Les cèl·lules s’informen unes a altres de quines estan debilitades per tal que aquestes s’eliminin i només quedin les més sanes.
Els investigadors del CNIO han batejat aquesta forma de comunicació com el “codi Flower”, perquè Flower és una proteïna que se situa a la membrana cel·lular que té tres formes diferents. Cadascuna de las formes indica si la cèl·lula està sana, malalta o no està en ple rendiment. Així totes saben el seu estat i es poden anar eliminant les que estan pitjor. De moment els experiments van començar amb mosques drosophila i rates i ara es comença amb humans.
El descobriment és molt interessant perquè el malfuncionament del Flower pot accelerar l’envelliment, potenciar un càncer o la metàstasi, perquè es podrien replicar cèl·lules potencialment dolentes, en comptes de ser eliminades.
[youtube]yvC59g5X5Wk[/youtube]
L’Agència d’Exploració Aeroespacial del Japó (JAXA) ha recuperat sense grans danys en el desert australià de Woomera la càpsula de la missió Hayabusa, que ha tornat a la Terra després d’un viatge de set anys a l’asteroide Itokawa. L’aparell es va localitzar en una zona militar australiana portant dins seu les primeres mostres d’un asteroide recollides a l’espai exterior.
La càpsula estava dissenyada per resistir l’entrada a l’atmosfera terrestre, sense problemes. Durant el seu viatge la sonda ha fet un recorregut de 4.000 milions de quilòmetres i ha hagut de superar nombrosos entrebancs. Els seus motors de xenó van fallar i es va perdre el contacte amb ella durant tres mesos. Tot i que les anàlisi del seu material han començat d’immediat, les conclusions d’aquests estudis tardaren un any en acabar-se.
La missió de la sonda Haiabusa, de 510 quilos de pes, va començar el maig del 2003 i es va ajornar el seu retorn fins que no es van poder arreglar els problemes tècnics. Durant el seu viatge la Hayabusa va estar dos mesos fent observacions científiques sobre la composició mineral, altura i reflex de la llum solar a l’Itokawa, fins que el novembre del 2005 va aterrar sobre el asteroide en una missió extremadament complicada. La sonda va estar sobre la superfície de l’asteroide durant mitja hora. El material recollit per la sonda d’exploració espacial ajudarà a entendre la formació dels planetes del sistema solar ara fa 4.500 milions d’anys.
[youtube]4NuaXrS0_Yc[/youtube]
El biòleg Bruno Díaz López acaba de presentar l’estudi més complet i detallar sobre el repertori de sons utilitzats pels dofins mulars (Tursiops truncatus) per comunicar-se. L’estudi demostra la complexitat de la comunicació entre aquests mamífers marins. Fins ara, la comunitat científica pensava que els xiulets eren els principals sons emesos pels dofins i no es donava importància ni se sabia l’ús dels sons en impulses de ràfegues. Díaz i un altre membre de l’Institut del dofí mular (BDRI), amb seu a Sardenya han demostrat que aquests sons són vitals per a la vida dels animals socials i el seu comportament.
Els sons de ràfegues els utilitzen els dofins mulars per a socialitzar-se i mantenir la seva posició en la seva jerarquia social per prevenir enfrontaments. L’estudi l’ha publicat l’editorial Nova Ciència en el llibre Delfines: comportamiento, anatomia y amenazas i conté el repertori més extens de sons de dofins que s’han anat recollint des del 2005.
Els experts diuen que els sons de xiulets tonals, que són els que tenen més melodia, permeten als dofins estar en contacte entre ells, principalment entre mares i fills, i coordinar les estratègies de cacera. Els sons d’impulses de ràfegues, més complexos i variats, els utilitzen per evitar lluites sobretot quan estan disputant-se aliments. El menys dominant s’allunya per evitar la confrontació. Segons Bruno Díaz, la característica principal d’aquests sons és que són molt unidireccionals, a diferència dels sons humans. Un dofí quan es dirigeix a un altre competidor fa aquest sàpiga perfectament que el missatge és per a ell.
[youtube]sZiJytylfZM[/youtube]
Investigadors del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i de la Universitat de Texas han aconseguit identificar la proteïna que protegeix a les plantes de l’excés de llum, que en quantitats excessives fan que aquestes generin compostos oxidants molt perjudicials per al seu desenvolupament. La clau de la regulació solar de les plantes és la proteïna PIF1, que controla la producció de carotenoides, els compostos antioxidants que ajuden en el procés de la fotosíntesi i que es generen de forma natural des del moment que germina el gra i surt a la superfície, el moment en el qual comença a rebre llum i necessita regular-la.
El treball l’ha publicat la revista Proceedings of the National Academy of Sciences of the USA i en ell s’assegura que la proteïna PIF1 participa en d’altres funcions relacionades amb el creixement de les plantes i la fotosíntesi, però fins ara no se sabia amb certesa el seu paper clau en la producció de carotenoides i, per tant, en el control dels antioxidants. El descobriment pot permetre en el futur modificar els nivells d’antioxidants en condicions on les plantes, per exemple, tinguin poques hores de llum solar.
[youtube]pGBYPPoZOl8[/youtube]
Si la temperatura mitjana de la Terra s’elevés 4 graus de mitjana els ecosistemes expulsarien més diòxid de carboni que el que retenen. L’estudi l’ha fet l’Institut de Ciències de Mar de Barcelona, adscrit al Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), amb col·laboracoó amb la Queen Mary University de Londres. Els investigadors han creat un model teòric que prediu els efectes de l’escalfament global sobre el metabolisme d’un ecosistema i calcula les proporcions de CO² retingut i expulsat a mesura que augmenta la temperatura.
L’estudi s’ha publicat a la revista Philosophical Transactions of the Royal Society of London i defineix una cosa que fins ara se sabia, que l’equilibri del diòxid de carboni s’altera per l’escalfament global, però no les proporcions en què això passava. Els investigadors José Montoya i Gabriel Yvon-Durocher va provar els càlculs teòrics en 20 llacs artificials que simulaven les condicions dels llacs del sud d’anglaterra i l’augment predit per a mitjans d’aquest segle. Els llacs solen retenir més CO² que el que expulsen i per això ajuden a compensar l’escalfament global.
I els resultats que donen aquests models teòrics són realment preocupants. Els ecosistemes tendiran a reequilibrar-se a llarg termini en la seva absorció i emissió de diòxid de carboni, però durant el període de transició poden alliberar-ne força, cosa que en farà augmentar la seva concentració a l’atmosfera i alterarà les mesures de reducció de CO² que estan en marxa.
[youtube]NKrUQatVSmE[/youtube]
El 10 de novembre de 1970, més d’un any després que els primers astronautes nord-americans trepitgessin la Lluna, la Unió Soviètica va fer aterrar al satèl·lit un petit robot d’exploració batejat com Lunokhod-1 (que es pot traduir com el Caminant Lunar) que formava part de la missió Lluna-17. Després d’onze mesos d’activitat i d’enviar valuosa informació a la Terra, la missió es va donar per acabada perquè el Lunokhod-1 va deixar d’enviar senyal i els científics soviètics en van perdre la posició.
Quaranta anys després, científics nord-americans han trobat sobre la superfície de la Lluna la sonda soviètica, gràcies al Lunar Reconnaisance Orbiter. Això tampoc seria extraordinari, ja que ara els satèl·lits que orbiten la Lluna tenen molta més resolució que els del segle passat. La sorpresa ve venir quan es va apuntar amb un làser a la posició del Lunokhod-1, que disposava d’un reflector i es va poder comprovar que la nau responia rebotant el raig làser cap a la Terra. Els científics estan molt sorpresos perquè el vell aparell soviètic encara tingui capacitat de resposta i pugui ser útil 40 anys després per a les investigacions actuals.
El Lunakhod-1 portava un reflector de fabricació francesa i va ser un dels grans èxits del programa soviètic d’investigació lunar. El robot, dirigit per control remot, va passejar-se durant set quilòmetres per la superfície lunar des d’on va transmetre milers d’imatges. A més va analitzar el terra lunar en cinc-cents punts. Que torni a l’activitat permetrà als científics buscar desviacions de la Teoria de la Relativitat d’Einstein, per la qual cosa es necessita fer mesures molt precises, de l’òrbita lunar. Repetint les mesures durant anys es podrà dibuixar l’òrbita del nostre satèl·lit amb una precisió mil·limètrica. Això fins ara s’estava fent amb els reflectors col·locats a la Lluna per les missions de l’Apol·lo XI, XIV i XVI i una altre robot soviètic el Lunokhod-2, encara que aquest té problemes de funcionament. No deixa de ser curiós que el germà gran, després d’estar quatre dècades fora de combat, funcioni millor que el seu germà petit.
[youtube]hi4zdX-OG5Q[/youtube]
La mort de la mare pot reduir les possibilitats de sobreviure dels fills fins a 10 anys, per contra la del pare pràcticament no té conseqüències respecte a la supervivència dels nens. Ho afirma un estudi fet a Bangla Desh publicat en un suplement especial de la revista mèdica The Lancet dedicat a la salut de les dones. La investigació l’han realitzat membres de l’Escola d’Higiene i Medicina Tropical de Londres. Els investigadors van utilitzar les dades de població de l’àrea rural bengalí de Matlab per a determinar les probabilitats de supervivència i les taxes de mortalitat de nens de fins a 10 anys en relació a la mort d’un dels dos progenitors durant el període que va del 1982 al 2005.
Els investigadors van descobrir que del total de 144.861 naixements registrats en aquest període, 14.868 nens van morir abans de complir els deu anys. La probabilitat acumulada de supervivència fins als 10 anys d’edat va ser d’un 24% en nens les mares dels quals havien mort abans que ells tinguessin deu anys, en comparació amb un 89% d’aquells que tenien a les seves mares vives.
Els efectes més devastadors arran de la mort de la mare es produeixen entre els dos i els cinc mesos, ja que aquests nens tenen 25 vegades més probabilitats de morir que els de la seva mateixa edat dels qui tenen la mare viva. I, per contra, la mort del pare no va donar dades significatives que afectés al nen. En els nadons està clar que la relació entre la mort de la mare i la del nen ve produïda bàsicament perquè es talla la lactància infantil que, no només alimenta al fill, sinó que li dona defenses naturals.