Posts Tagged ‘astronomia’
[youtube]01742xdadfk&feature=fvst[/youtube]
L’ESO, el Gran Telescopi de l’Observatori Europeu Austral i el telescopi de raigs X Chandra, de la NASA, han permès als astrònoms descobrir el més poderós raig mai vist sortint d’un forat negre. Un forat negre bufant una enorme bombolla de gas calent de mil anys llum d’extensió. Aquest objecte, també anomenat micro quasar, és el doble de gran i desenes de vegades més potent que qualsevol fenomen similar que es coneixia fins ara. El descobriment ha estat publicat a la revista Nature.
Els forats negres són coneguts perquè alliberen una gran quantitat d’energia quan s’empassen tot el què tenen al seu voltant. Fins ara es creia que aquesta energia era emesa en forma de radiació, bàsicament raigs X, però ara s’ha descobert que això no és sempre així. Alguns forats negres deixen anar aquesta energia en forma de raigs de partícules d’alta velocitat.
Aquest forat negre en concret, que està al voltant de la galàxia NGC 7793, està inflant una bombolla de gasos calents a una velocitat d’un milió de quilòmetres per hora. Aquesta dada es pot saber perquè les observacions es realitzen en diverses bandes d’energia com l’òptica, la ràdio o els raigs X i això en permet calcular la velocitat. Aquest gegantí forat negre està situat a 12 milions d’anys llum de distància de la Terra.
[youtube]qbAw7te0hV0&feature=PlayList&p=6834A07BDAE23E58&playnext_from=PL&playnext=1&index=20[/youtube]
La sonda Mars Express de l’Agència Europea de l’Espai (ESA) ha trobat a Mart un altiplà rodejat d’uns curiosos pujols rocosos al seu voltant. La zona te una mida de 21.000 km² i es troba prop del cràter de Magallanes. Els curiosos pujols són acumulacions de roques, com si algú les hagués apilonat. Però hi ha una explicació científica al tema. Els científics creuen que la zona rocallosa va ser destruïda pels impactes d’altres roques, o que aquestes pedres han sorgit després d’un procés conegut com subrosió. Aquest procés està molt estès a Mart i es produeix quan el magma del planeta entra en contacte amb una zona gelada, de manera que fon i remou els materials de la superfície i els porta a un altre indret, on s’acumulen i formen muntanyetes irregulars.
[youtube]f0EZKKjyJgs&feature=fvst[/youtube]
El meteorit ALH84001 va ser trobat el 1984 a l’Antàrtida i es va poder comprovar que era un meteorit procedent de Mart. Ara un nou estudi ha revelat que prové d’un període en el qual aquest planeta va tenir un camp magnètic i aigua, unes condicions molt favorables per a la vida. L’estudi ha confirmat que el meteorit té una antiguitat de 4.091 anys, 400 milions menys del que s’havia calculat fins ara. Això indicaria que probablement la roca no és una peça de l’escorça primitiva de Mart. Les anàlisi les ha fet un grup de científics de la Universitat de Houston liderats per Thomas Lapen. La dada de l’edat del meteorit és molt important perquè indica que la formació de l’escorça a partir del magma va durar milions d’anys. La roca s’hauria format en un moment en què Mart era un lloc humit, el planeta tenia un potent camp magnètic i condicions favorables pel desenvolupament de la vida. Fins ara es creia que la roca era part de l’escorça marciana primària que es va formar durant la solidificació d’un antic oceà de magma.
L’AHL84001 té 2.500 milions d’anys més que qualsevol altre meteorit que hagi caigut a la Terra procedent de Mart i, per tant, és l’únic que pot donar informació dels primers temps de l’evolució del planeta vermell. Les anàlisis han estudiat les composicions isotòpiques dels minerals del meteorit amb un mètode nou per determinar l’edat i les fonts del magma que va produir les roques. Les proves han determinat que els sistemes volcànics de Mart van estar intensament actius durant 4.000 milions d’anys.
[youtube]XHBMEnyxjMo&feature=fvste3[/youtube]
L’Agència Espacial Europea (ESA) està traient molt rendiment a la sonda Venus Express, que va ser llançada el 9 de novembre del 2005 des del cosmòdrom de Baikonur, al Kazakhstan. La Venus Express ha revelat, entre moltes altres coses del planeta vermell que hi ha una intensa activitat volcànica. Ja se sabia que els volcans havien tingut una gran importància en l’estructura del planeta, però la sonda ho ha confirmat. La informació ajudarà a entendre l’evolució del clima i de la massa del planeta més pròxim a la Terra.
Venus i la Terra comparteixen algunes característiques, però una gran diferència: l’atmosfera. Són similars en volum i en producció interna de calor, però la seva evolució geològica ha estat totalment diferent. La Terra s’ha mantingut relativament freda però Venus és un autèntic infern. La Venus Express va entrar en òrbita venusiana l’abril del 2006 i la seva investigació s’ha centrat en tres punts de l’hemisferi sud de Venus dels quals surten columnes de roques foses a causa de les altíssimes temperatures del planeta. Segons els científics, d’aquests tres punts sorgeixen rius de lava que emeten una quantitat anormalment gran de calor en comparació amb la zona del seu voltant. Això significa que es tracta de volcans recentment actius els rius de lava dels quals tenen una antiguitat de menys de 2,5 milions d’anys.
[youtube]84wJYwsEx0s[/youtube]
Per primer cop s’han pogut captar imatges del sistema d’estrelles binari Epsilon Aurigae que des de fa segles desconcerta als astrònoms perquè cada 27 anys experimenta un eclipsi que dura dos anys i mig. Cada 27,1 anys, la llum de l’estrella principal d’aquest sistema de dues estrelles que giren al voltant d’un punt de gravetat comú, deixa de veure’s durant aproximadament 18 mesos, el per què era un misteri. El primer cop que es va poder observar el fenomen va ser durant la dècada dels anys vint del segle XIX. Les estrelles d’Epsilon Aurigae estan a 2.000 anys llum de la Terra i investigadors de la Universitat de Denver n’han trobat el secret.
Inicialment es pensava que aquest fenomen es produïa quan un objecte fosc i de gran volum tapava l’estrella durant l’eclipsi. Després es va començar a especular amb que un disc fred i opac que voltava a l’estrella secundària era la causant de l’eclipsi de l’Epsilon Aurigae. Ara, les imatges captades per un equip dirigit per Brian Kloppenborg, han confirmat aquesta darrera hipòtesi, ja que s’ha pogut veure que un cos inclinat i amb forma elíptica davant l’estrella principal i que evita que en veiem la llum durant 18 mesos. Alguns astrònoms consideren que estem assistint a l’inici d’un gran cataclisme d’aquest sistema estel·lar binari.
Les imatges van permetre als astrònoms calcular les dimensions i massa dels tres components del sistema, inclosa l’estrella rodejada pel disc fosc causant de l’eclipsi. Les imatges es van prendre des de sis telescopis diferents amb lents d’un metre de diàmetre que, combinades, funcionen com un interferòmetre, un instrument que utilitza les interferències de les ones de llum per mesurar la longitud d’ona de les mateixes amb una gran precisió.
[youtube]cslpGzJfNeI[/youtube]
La NASA commemora avui els 20 anys de la primera fotografia del sistema solar vist des de fora, feta per la nau Voyager, un esdeveniment històric que els avenços astronòmics dels últims anys han deixat a l’oblit. Quan jo era un adolescent la NASA va preparar la missió de dues naus bessones, la Voyager I i la II, aprofitant una conjunció planetària que es produeix cada 175 anys. La Voyager II va ser llançada el 20 d’agost del 1977 i la Voyager I el 5 de setembre del mateix any. Júpiter, Saturn, Urà i Neptú estaven prou alineats com perquè una nau pogués fer-los una visita aprofitant la gravetat de cada planeta per accelerar-se, com si es tractés d’una fona. Una missió molt ambiciosa que va ser un èxit contundent.
La missió Voyager va ser extraordinàriament interessant, sobretot per dos motius. Un per les impressionats imatges dels planetes més allunyats del sistema solar, però també perquè el seu viatge continuaria eternament. Les sondes actualment encara envien senyals, ja no imatges, i porten dins seu un missatge explicant què és la Terra a possibles criatures intel·ligents que en un futur llunya les puguin interceptar (veure vídeo).
El 14 de febrer de 1990 la Voyager I va abandonar el sistema solar, però abans de fer-ho va enfocar la seva càmera per gravar el què deixava enrere: el Sol i tots els planetes que giren al seu voltant. Com els anys seixanta es va poder fotografiar la Terra des de la Lluna, el 1990 la Humanitat va tenir per primer cop un retrat de família dels astres del sistema solar. Mercuri no es pot veure amb claredat, Mart hi apareix com una lluna creixent i Plutó quasi és imperceptible, però Venus, la Terra, Júpiter, Urà i Neptú es veuen junts, donant voltes al Sol enmig de la galàxia.
Per poder fer la fotografia, la Voyager I va haver de recórrer 6.000 milions de quilòmetres en dotze anys, carregada d’instruments que, en aquella època eren molt sofisticats, però que si ara es recuperessin farien riure al costat de qualsevol dels ordinadors personals que tenim sobre la taula. Des de llavors, els robots han fotografiat Mart des de la seva superfície. Han arribat a les llunes de Júpiter i Saturn i s’han endinsat en el cinturó d’asteroides. Han fotografiat cometes i han viatjat fins al Sol.
Un cop fora del sistema solar i amb molt d’espai buit per davant, els enginyers de la NASA van decidir reduir el subministrament d’energia destinada a les càmeres per permetre que els altres instruments continuessin recollint informació i continués el seu viatge etern cap a l’espai interestelar. Gràcies a això, la NASA continua rebent informació i se sap que les Voyager estan ara a més de 10.000 milions de quilòmetres de la Terra. D’aquí un parell d’anys, les naus s’allunyaran definitivament del sistema solar i seran com una ampolla llançada a l’oceà còsmic a l’espera que algú, a alguns anys llum de distància de nosaltres les trobi i tingui prou capacitat entendre allò que el 1977 els humans els hi vam dir.
[youtube]PZAAuTXQGHw[/youtube]
El telescopi espacial Hubble ha pogut fotografiar les aurores polars de Saturn. Des de la seva òrbita terrestre el telescopi espacial ha pogut veure Saturn amb els anells al centre de la imatge, cosa que possibilita veure els dos pols al mateix temps. Això només passa cada 15 anys, però aquesta vegada els dos pols estaven il·luminats pel Sol amb la mateixa intensitat, cosa que és un fet excepcional. S’ha pogut doncs investigar les aurores pràcticament simètriques que es produeixen en el segon planeta més gran del sistema solar. Amb la gran quantitat d’imatges que s’han aconseguit fins i tot s’ha pogut muntar una pel·lícula que mostra el moviment d’aquestes aurores.
Què causa aquestes aurores polars a Saturn? Doncs com a la Terra, passa quan partícules ràpides carregades d’electricitat arriben des del Sol al planeta seguint les línies magnètiques que té. El camp magnètic de Saturn està poc estudiat, però ara els astrònoms han pogut veure petites diferències entre les aurores boreal i austral. La del pol nord de Saturn és més petita i més intensa que la del pol sud. Això implica que el camp magnètic no està distribuït de forma igual i és més irregular i fort en el nord que en el sud.
Saturn orbita el Sol a una distància d’1,4 milions de quilòmetres -deu vegades més lluny que la Terra-, té un diàmetre deu vegades més gran que el nostre planeta i necessita 30 anys terrestres per a completar un dels seus anys.
[youtube]V0kAqqDVtSU[/youtube]
Amb el telescopi espacial Hubble en la seva fase final de vida ja s’ha començat a pensar en nous instruments que permetin continuar la gran tasca que ha fet aquest instrument. El nou telescopi de llum ultraviolada que orbitarà a 42.164 quilòmetres de la Terra i que permetrà fer observacions astronòmiques sense interferències amb l’atmosfera substituirà el Hubble a partir del 2013, any en què està previst el seu llançament. El projecte s’anomena World Space Observatory Ultraviolet (WSO-UV), hi està liderat per l’agència espacial russa Roscosmos amb participació de l’Estat espanyol, Alemanya, la Xina i Ucraïna. Durant deu anys, del 2013 al 2023 el WSO-UV serà l’únic observatori astronòmic per imatge i espectroscopia ultraviolada.
El Hubble, posat en òrbita el 1990, va ser el primer telescopi situat a l’espai i ha donat uns resultats més que extraordinaris, desvetllant molts secrets de l’Univers. El telescopi es controlarà des de l’Institut d’Astronomia de l’Acadèmia de Ciències Russa i des del Campus de la Universitat Complutense de Madrid.
I per a què servirà? Doncs per a moltes coses, entre elles conèixer la composició i distribució del material intergalàctic, descobrir l’evolució química de l’Univers des del seu origen i analitzar les atmosferes d’altres planetes i estrelles. L’Estat espanyol participarà en el projecte cooperant amb el desenvolupament del software d’operacions científiques i de missió com amb el suport a les operacions científiques i de missió durant el temps de vida del WSO-UV.
[youtube]TaqiwY5qToA[/youtube]
Roscomos, l’agència espacial russa, començarà a desenvolupar tecnologies i aparells per evitar el possible impacte de l’asteroide Apophis contra la Terra el 2036. La idea no es fer-lo esclatar, cosa que el podria fragmentar i multiplicar els danys, sinó que s’aplicarien les lleis de la física. Ho assegura Anatoli Permínov que diu que el tema de l’asteroide assassí centrarà els pròxims dies una reunió del consell científic de l’agència espacial russa. Però els russos no ho volen fer sols i proposaran tant a la UE, com als EUA, a la Xina i al Japó desenvolupar conjuntament el projecte, per unir els esforços tecnològics i lluitar junts contra l’amenaça còsmica.
L’Apophis (asteroide 2004 MN4) de 270 metres de diàmetre, és tres vegades més gran que el meteorit que va impactar a Tunguska el 1908 i va destruir dues mil hectàrees de tundra. En el seu camí cap el Sol, Apophis passarà molt aprop de la Terra, a només 30.000 quilòmetres, una desena part de la distància a la Lluna i per sota l’òrbita dels satèl·lits geoestacionaris, però quan hagi orbitat el Sol i es torni apropar al nostre planeta, durant el 2036, la distància encara podria ser inferior o fins i tot impactar. Si hi hagués un xoc, l’efecte seria devastador i equivaldria a l’explosió de milers de bombes atòmiques que deixarien deserta una superfície similar a la de França.
De tota manera, la NASA fa pocs mesos va recalcular l’òrbita de l’Apophis i va reduir significativament la probabilitat que l’Apophis acabi xocant amb la Terra el 2036. Concretament si fins fa poc la possibilitat d’impacte era 1/45.000 ara és de 1/250.000. Científics agrupats en l’Associació d’Exploradors de l’Espai van instar a finals del 2008 a desenvolupar un mecanisme global per a defensar el planeta de possibles impactes de meteorits. La comunitat científica actualment només té controlats uns 5.000 del milió d’objectes celestes d’entre 100 i 200 metres de diàmetre que podrien xocar amb la Terra.
[youtube]YJ0hwTzOMPE[/youtube]
Astrònoms alemanys han descobert a la lluna de Saturn anomenada Tità un mar gegant de metà o hidrocarburs que tindria unes dimensions superiors a la del Mar Caspi, que és el més gran de la Terra. Amb un diàmetre de 5.150 quilòmetres, Tità és el segon satèl·lit més gran del sistema solar, el primer es Ganímedes que orbita al voltant de Júpiter, i l’únic que té una atmosfera densa. El Centre Alemany d’Investigacions Aeroespacials (DLR) ha anunciat que el mar gegant de Tità té una superfície de 400.000 quilòmetres quadrats. El mar, batejat com Krake Mare, està en el pol nord del satèl·lit i el seu descobriment ha estat facilitat per les imatges captades per la sonda nord-americana Cassini. Un any abans s’havia descobert al pol sud del satèl·lit un enorme mar d’età líquid.
L’atmosfera plena de nitrogen converteix Tità en un satèl·lit que recrea d’alguna forma l’antic estat de la Terra, encara que la seva densa atmosfera n’impedeix observar-ne amb claredat la seva superfície. Només s’ha pogut detectar el mar gegant d’hidrocarburs gràcies a un espectòmetre d’infrarojos VIMS que va permetre detectar un element brillant en el pol nord de Tità que no es corresponia a una superfície gelada.
El descobriment confirma la teoria que Tità és un autèntic pou de petroli orbitant Saturn i que en el futur podria ser la gran reserva d’hidrocarburs del sistema solar.