Posts Tagged ‘canvi climàtic’
[youtube]MKbw9P-PIqM&feature=related[/youtube]
Soil Moisture and Ocean Salinity (SMOS) -Humitat del Sòl i Salinitat de l’Oceà- és el nom d’un satèl·lit franco-espanyol llançat aquesta setmana i que ja orbita a 760 quilòmetres d’altura sobre la superfície terrestre. El satèl·lit forma part del ampli programa de l’Agència Espacial Europea (ESA) per entendre millor les transformacions del planeta. Concretament l’SMOS és el segon d’una sèrie de sis del programa Planeta Viu i es dedica específicament a estudiar la salinitat dels oceans i la humitat del sòl terrestre per poder predir l’evolució del canvi climàtic.
L’estudi de les corrents oceàniques i la seva evolució és clau per saber què pot passar en el futur. Els moviments d’enormes rius per dintre els mars oscil·la i varia en funció de la salinitat i la temperatura de l’aigua. Aquesta ruta interoceànica serveix perquè les aigües més calentes es refredin i contribueixin a suavitzar les temperatures, sobretot a l’est d’Amèrica del Nord i a l’Europa Occidental. Però l’augment de la temperatura global està provocant alteracions en aquestes corrents que comencen a alterar el clima de l’Atlàntic Nord. La missió SMOS ha costat 300 milions d’euros, barata si es tenen en compte els paràmetres habituals de les missions aeronàutiques. L’ESA té un pressupost de 10.000 milions d’euros per cinc anys.
L’Agència Espacial Europea ha dividit les seves missions de control de la Terra en dues categories: Nucli i Oportunitat. La primera missió Nucli va començar el mes de maig passat amb el llançament del satèl·lit GOCE, concebut per a el·laborar un mapa en tres dimensions de les variacions del camp magnètic de la Terra. L’SMOS és la segona missió… i així fins a sis o vuit. L’ESA està planejant ampliar en dues més les missions d’observació de la Terra i està acceptant propostes de científics dels 18 estats membres de l’Agència per presentar projectes a un concurs en el qual se seleccionarà un nou projecte que, si tot surt segons els plans, s’enlairarà el 2018.
[youtube]0LKK9rbR2Y8[/youtube]
En els ecosistemes marins cada vegada s’està reconeixent més la importància dels prats submarins. Recuperar aquests “boscos blaus” que creixen a pocs metres de fondària contribuiria a millorar l’estat de les costes, faria augmentar la pesca i ajudaria a controlar el canvi climàtic perquè absorbeixen grans quantitats del diòxid de carboni dissolt a l’aigua. El científic portuguès Juan Carlos Duarte, president de la Societat Americana d’Oceanografia i Limnologia i professor de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats ha realitzat un estudi per a l’Organització de les Nacions Unides per l’Agricultura i l’Alimentació (FAO). Les conclusions presenten els prats submarins, els manglars i els aiguamolls com alternativa contra el canvi climàtic. Duarte assegura que aquests “boscos blaus” són els ecosistemes que tenen més capacitat per absorbir el CO² i per tenir-lo retingut a llarg termini. De les dues gigatones -2.000.000.000.000 tones- que absorbeixen els oceans, aquests boscos n’enterren la meitat en els sediments. L’estudi de Duarte planteja que protegir i ampliar els prats submarins seria la millor forma de molts països insulars per ajudar a reduir els nivells de diòxid de carboni. Amb poca superfície terrestre per a plantar arbres, què millor que omplir el mar de prats. I si a més això contribueix a millorar l’estat de les costes i les reserves pesqueres, fantàstic.
De tots els oceans, aquests “boscos blaus” ocupen només un 0,2% de la superfície marina, bàsicament perquè només creixen en llocs on el mar és poc fondo. L’estudi de Duarte assegura que a més el ritme de destrucció de les praderes submarines és més ràpid que el de la selva tropical. Bona part de la destrucció dels prats submarins és culpa de l’activitat humana. La pesca de ròssec, per exemple, causa greus danys en aquests ecosistemes, però també l’amarratge d’embarcacions, la contaminació i l’ampliació dels ports. Sense plantes subaquàtiques que renovin l’oxigen i n’absorbeixin el diòxid de carboni, augmenten les zones d’aigua poc oxigenada. Si no hi ha oxigen no hi ha vida i el mar es converteix en un desert.
[youtube]2GgHqsL8WSc&feature=related[/youtube]
Després de l’última glaciació fa 20.000 anys la Terra ja va patir un canvi climàtic, segons un equip de científics austríacs de l’Institut de Limnologia de l’Acadèmia de les Ciències d’Àustria (ÖAW). Fa entre 19.000 i 13.000 anys el planeta va patir canvis molt importants de temperatura. Després d’una gran caiguda de les temperatures es va iniciar un període que va durar uns 2.500 anys, fins que fa 14.500 anys, les temperatures van tornar a pujar. Ho confirmen les restes d’algues i pol·len i sediments en un llac de la regió austríaca de Carintia. Durant aquesta època, la temperatura mitjana de l’aigua del llac a l’estiu era molt variable i oscil·lava entre els 10 i els 18 graus, actualment aquesta aigua pot arribar a assolir temperatures de 21 graus.
Les glaciacions periòdiques dels últims 2,5 milions d’anys va ser causades per canvis en l’eix de rotació de la Terra i no per l’acumulació de diòxid de carboni, segons un estudi publicat a la revista Science l’estiu passat. El professor de geociències de la Universitat estatal d’Oregon Peter Clark considera que la radiació solar és la que va provocar el final de l’última era glacial, i després l’augment dels nivells de diòxid de carboni atmosfèric i la circulació oceànica, que suavitza el clima, van fer la resta. L’última glaciació va començar fa 26.000 anys i es va allargar 7.000 anys. Aquests científics van analitzar 6.000 plataformes de gel amb la finalitat de definir quan van començar a descongelar-se i confirmar que les eres glacials eren fruit de canvis en la rotació terrestre. Curiosament, segons Clark, aquestes alteracions que canvien l’angle de la radiació solar són degudes a la influència sobre la Terra dels planetes més grans del sistema solar com Júpiter i Saturn. Si la causa és astronòmica és lògic pensar que en algun moment de l’actual període interglacial es tornaran a donar les condicions que van portar el planeta a l’última glaciació. L’efecte hivernacle i l’augment de les emissions de gasos causants de l’escalfament global, però, han modificat l’evolució natural del planeta i s’haurà de veure com va responent a l’activitat humana.
[youtube]KpNnlKywvGs[/youtube]
El College of the Atlantic de Maine (EUA); l’Evergreen State College de Washington (EUA); el Middlebury College de Vermont (EUA); la Tongji University de Xangai (Xina); la University of the West of England de Bristol (Regne Unit) i la Universitat de Màlaga s’han associat per crear la Climate Neutral Network, una xarxa d’institucions acadèmiques universitàries que té per objectiu promoure l’acció global per descarbonitzar l’economia i les societats. El projecte té el suport del Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient. El principal problema de l’escalfament global és l’emissió a l’atmosfera de diòxid de carboni en excés, cosa deguda a la dependència energètica mundial excessivament depenent dels combustibles fòssils. El què es pretén amb la idea és potenciar la investigació en energies i sistemes que redueixin les emissions de CO² fins i tot a nivell zero.
[youtube]OOBGPZyv5vI&NR=1[/youtube]
L’exdiplomàtic Michael Jay i el científic Michael Marmot han publicat un article a les revistes mèdiques The Lancet i British Medical Journal advertint que un fracàs en la cimera del clima que s’ha de celebrar a Copenhaguen a finals d’any, tindria com a conseqüència que la Humanitat afrontaria una catàstrofe sanitària global sense precedents. Reduir en un 50% (respecte al 1990) les emissions de diòxid de carboni pel 2050 és l’única manera d’evitar que la temperatura mitjana del planeta s’elevi dos graus respecte a la que hi havia en temps preindustrials. Els científics consideren que aquest és el límit a partir del qual el canvi climàtic serà irreversible i catastròfic. Per això una manca d’acord a Copenhaguen podria frenar els canvis socials i energètics imprescindibles per a frenar l’escalfament global. Els autors de l’article defensen també que aquests canvis s’haurien de fer igualment encara que no tinguessin conseqüències directes sobre el clima. Entre ells, proposen tancar les centrals de carbó, eliminar els motors de combustió interna, l’estalvi energètic en els habitatges, lluitar contra la deforestació i el potencialment de collites resistents a les sequeres. Està clar que només fent passes cap a una energia neta, cap als cotxes que funcionin sense gasolina, protegint els boscos i les selves i amb una nova cultura agrícola es pot evitar anar cap a una catàstrofe. Jay i Marmot, a més en el seu article, insten als professionals de la sanitat, a adoptar un paper militant sobre l’escalfament global per aplicar estratègies que beneficiïn la salut de la població.
[youtube]MbcSO59WaKs&feature=related[/youtube]
Els Fons Mundial de la Natura (WWF) ha publicat un informe que assegura que l’escalfament de l’Àrtic s’està accelerant més del què es preveia i que això provocarà que el nivell dels mars i oceans s’elevi un metre d’aquí a l’any 2100. Un centímetre per any. Això afectarà a la quarta part de la població mundial que viu a les costes. Aquests efectes tan contundents no apareixien, almenys en aquestes proporcions, en informes anteriors simplement perquè els efectes no s’havien acabat de calcular correctament. Amb les noves mesures, el creixement del nivell del mar doblaria el què havia previst l’ONU en els seus darrers informes sobre l’escalfament global. L’augment de les temperatures no només fon els gels dels pols, sinó també el permafrost, la capa de terra gelada que hi ha a les zones més fredes del planeta. Ara es calcula que el 90% del permafrost pot acabar fonent-se també, convertint extenses zones en fang i alliberant el diòxid de carboni i el metà que reté en proporcions enormes. Això a més, actuaria com a efecte multiplilcador del canvi climàtic. L’augment significatiu dels nivells de metà a l’atmosfera detectats els últims anys s’atribueix a l’escalfament de la tundra àrtica. WWF considera que davant aquesta situació, la reducció d’emissions de CO² que proposen els governs per aquest segle haurien de ser molt més grans. Concretament, proposen reduir el 80% de les emissions de diòxid de carboni pel 2050. Un objectiu ara per ara impossible de complir. I molt hauran de canviar les coses perquè passi. Si no es fa, però, el canvi climàtic continuarà afectant l’agricultura, el recursos aqüífers i la vida animal, que s’haurà d’adaptar a les noves condicions.
[youtube]9XI6KPdUYUM&feature=related[/youtube]
El mes de juliol passat la temperatura en superfície dels oceans ha estat la més alta que s’ha registrat fins ara, fins i tot trencant el rècord anterior del juliol de 1998. L’agència meteorològica dels Estats Units (NOAA) també ha confirmat que la mitjana de temperatures combinada entre la superfície dels oceans i dels continents ha estat la cinquena més alta des del 1880, quan es van començar a sistematitzar les dades. Els oceans el mes passat van tenir una temperatura mitjana en superfície de 16,99 graus centígrads, 0,59 graus més que la mitjana del segle XX. La temperatura global de la Terra ha pujat també respecte la mitjana del segle anterior en 0,51 graus i és de 14,8 graus centígrads. Aquest juliol, a nivell global, ha estat igual de calent que el del 2003, quan Europa va patir una fatídica onada de calor i es considera que ha estat el novè mes més calent de la Història.
Sempre que parlem d’escalfament global i canvi climàtic s’ha de tenir en compte que les condicions marquen tendències però que a nivell local les variacions són substancials. Pot haver-hi molts indrets que no hagin notat en absolut un augment extremat de les temperatures aquest estiu. Segons la NOAA grans parts de diversos continents han experimentat pujades substancials de les temperatures. On el fenomen ha estat més extrem ha estat a Europa, l’Àfrica del Nord, i part de l’oest d’Amèrica del Nord, amb pujades significatives dels termòmetres entre 2 i 4 graus. Unes dades similars però a la baixa s’han observat a Amèrica del Sud, al centre del Canadà i a l’est dels Estats Units.
Fa pocs dies ha aparegut un informe del Pannell Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC) afirmant que si continua l’escalfament global el nivell dels oceans podria pujar entre 7 i 82 centímetres fins a l’any 2100. En el pitjor dels casos la pujada del mar seria de quasi un centímetre per any. Això contradiu els pronòstics apocalíptics dels qui parlen de pujades dels oceans de metres durant el segle XXI. En tot cas aquesta és una hipòtesi com una altra. El nivell de l’aigua del mar es mou per factors com les altes o baixes pressions, evidentment perquè els rius hi aportin més o menys aigua i fins i tot per si l’aigua dels oceans és més o menys calenta. Quan més escalfada està l’aigua dels mars ocupa més volum, per contra si està més freda el seu volum disminueix. Es pot dir que l’augment d’un centímetre és una cosa insignificant però si 2/3 parts de la Terra són aigua, la quantitat de la què parlem és enorme. I el que és més preocupant, el procés d’escalfament global es continua confirmant i la seva amenaça no s’acaba el 2100 sinó que pot durar uns quants segles.
[youtube]Duz-2v1Omvc&feature=fvsr[/youtube]
La temporada actual dels huracans a l’Atlàntic està sent, de moment, molt poc intensa. A diferència de les temporades anteriors el 2009 està sent força benèvol. Clar que la màxima intensitat arriba al mig de la temporada que comença el mes de juny i s’acaba el novembre. Darrerament la força dels huracans s’ha associat a l’escalfament del planeta. Aigua més calenta significa més energia, i més energia significa que els huracans tenen un potencial devastador. Aquest any però, els ciclons dels Pacífic han tret el protagonisme als huracans atlàntics. Coincidint amb això la revista Nature acaba de publicar un estudi de la Universitat de l’estat de Pennsilvània que assegura que la màxima activitat dels huracans no és la que hem viscut els darrers anys, sinó que es va produir durant l’Edat Mitjana.
L’equip investigador l’ha dirigit Michael Mann i han registrat l’activitat passada dels huracans combinant registres sedimentaris amb models estadístics d’indicadors climàtics. La sorpresa va ser que els dos models coincidien pràcticament en un 95% i que els registres suggerien que l’activitat recent dels huracans és relativament alta però que hi va haver èpoques pitjors, concretament entre els anys 900 i 1100, seguida per una disminució general d’aquests fenòmens cap a l’any 1200. I en aquella època això del canvi climàtic estava molt lluny de la situació actual. Què ho va provocar doncs? Els investigadors creuen que aquesta activitat extrema va ser causada pel fenomen de La Niña, a l’oceà Pacífic, i perquè les temperatures de l’aigua de l’Atlàntic van ser molt superiors a les habituals. L’estudi permetrà conèixer millor les condicions que fan que s’activin els huracans i poder predir-los amb més exactitud.
[youtube]HAX9G54iUMA[/youtube]
L’Hotel Barceló La Bobadilla de Loja (Granada) va anunciar fa un any que estava disposat a reduir les seves emissions de diòxid de carboni canviant el gas propà per energia proporcionada pels pinyols de les olives recollides en els seus propis terrenys. Un any després, segons l’hotel, l’ús d’una energia alternativa per a calefacció i aigua calenta ha permès reduir les emissions de CO² un 80 per cent. Però no només es contribueix decididament a reduir l’efecte hivernacle sinó que per l’hotel de cinc estrelles, membre del club Leading Hotels of the World, pot significar un estalvi anual de 50.000 euros perquè s’utilitza una energia un 60 per cent més barata. Un exemple que si tothom apliqués estratègies similars si que es reduiria enormement l’abocament de gasos contaminants a l’atmosfera.
El mètode per obtenir biocombustible a partir dels pinyols d’oliva s’ha desenvolupat a Andalusia, concretament a Jaén i Còrdova, on cada any es poden arribar a recollir tres milions de tones de pinyols. Cremar pinyols d’oliva també genera diòxid de carboni, però no és un combustible fòssil i el gas que emet seria similar al de la seva descomposició natural.
[youtube]63QOBq08Fxk[/youtube]
En només un segle el volum del cap dels rosegadors i la forma del seu cos s’ha modificat ostensiblement. Segons un estudi publicat per la revista PLoS ONE la causa la té l’augment de la població humana i el canvi climàtic. Ho explica l’ecòleg Oliver Pergams, de la Universitat d’Illinois, que han detectat canvis similars en rates tant de Califòrnia com de Chicago, una distància considerable perquè no tinguin relació entre elles. Per això els científics van pensar que potser les mutacions s’havien produït arreu del món. Es van examinar rosegadors de museus de tot el món i agafant les mesures anatòmiques de 1.300 exemplars de l’Àfrica, Amèrica i Àsia capturats entre el 1892 i el 2001. També van comparar especímens que viuen en illes aïllades amb d’altres que viuen en zones densament poblades i es van descobrir com a mínim 15 modificacions anatòmiques prou importants. Segons els investigadors deu d’aquestes modificacions tenen relació amb els canvis de població humana, canvis de temperatura i augment o disminució de les pluges. La gràcia del tema és que demostra que l’evolució potser un fenomen de pocs anys i que els mamífers s’hi adapten amb rapidesa. Ara també s’ha de determinar en què beneficia als rosegadors aquests canvis morfològics.
És impossible saber quantes rates hi ha al món. Però, per posar un exemple, es calcula que a Nova York, amb vuit milions d’habitants, hi hauria com a mínim sis rates per persona. O sigui, uns 48 milions de rates. Si la xifra l’apliquessim al món sencer, que té set mil milions de persones ens donaria una xifra aproximada de quaranta-dos mil milions de rates.