Posts Tagged ‘cervell’
[youtube]S5I48UndyuY&feature=related[/youtube]
Un grup científic va descobrir a Puerto Rico una forma farmacològica d’induir la sensació de seguretat o absència de por en el cervell de les rates, en un experiment que podria marcar el camí a teràpies contra trastorns d’angoixa en les persones. Científics del Campus de Ciències Mèdiques de la Universitat de Puerto Rico han publicat un estudi a la revista Science que l’administració d’un anomenat factor neurotròfic derivat (BDNF) que arriba a l’escorça prefrontal del cervell dels rosegadors. El BDNF impedeix que els animals tinguin por a l’escoltar un to que fins aquell moment s’acompanyava d’una descàrrega elèctrica. Els experiments van revelar que el BDNF en cap cas va alterar altres patrons de conducta com el moviment o l’angoixa general.
El factor principal dels trastorns de l’angoixa, entre ells el trastorn de l’estrès post-traumàtic, és la impossibilitat d’eliminar o reduir la por. Segons els científics que han fet l’assaig, el descobriment suggereix que a l’augmentar el BDNF en els circuits de l’escorça prefrontal es pot reduir el trastorn d’estrés post-traumàtic i potser altres coses com les addicions al tabac, l’alcohol o les drogues. L’objectiu és ara buscar formes d’augmentar l’efecte del BDNF en el cervell, cosa que es podria fer a través d’incloure’l en els medicaments contra la depressió.
[youtube]anbdYdwcNGw[/youtube]
Un excés de substància grisa en el cervell, les cèl·lules i connexions que transporten els missatges, impedeix als adolescents concentrar-se tal com fan els adults. Un estudi publicat en el Journal of Neuroscience assegura que el cervell dels joves es continua desenvolupant fins després dels vint anys, en un procés molt més llarg del que fins ara es creia. Utilitzant escàners de resonància magnètica, els científics de l’Institut de Neurociència Cognitiva del University College de Londres han observat l’activitat de diversos adolescents mentre intentaven resoldre un problema sense fer cas de les coses que podien distreure’ls.
Els experts van detectar un nivell inesperat d’activitat en el còrtex prefrontal, zona de la part frontal del cervell involucrada en la presa de decisions i en tasques de diversos tipus, indicació que el cervell funcionava menys eficaçment que en els adults.
La doctora Sarah-Jayne Blakemore, que va dirigir l’estudi, assegura que fins ara se sabia que el còrtex prefrontal dels nens funcionava de manera caòtica, però no se sabia que això continuava passant fins pràcticament els 25 anys. Això significa que el cervell continua fent tasques innecessàries quan pren algunes decisions. A mesura que els humans es fan vells es va reduint la substància grisa, cosa que fa que cada vegada es puguin concentrar millor en la tasca que tenen al davant.
[youtube]iK7gGJSIlPc[/youtube]
Si vostè té una fòbia la solució pot estar en l’anestèsia. Els professors Masayuki Yoshida i Ruriko Hirano, de la Universitat d’Hiroshima, al Japó, han demostrat que una injecció d’anestèsia local en el cerebel permet a una varietat de peixos taronja, habituals en moltes peixeres, superar les seves pors. El descobriment obre noves perspectives per a combatre les fòbies irracionals dels humans. La revista Behavioral and Brain Functions ha publicat l’estudi que ha revelat l’efecte de la lidocaïna sobre el cerebel, que es creu que és on es desenvolupen les nostres pors. El “cervell” humà de fet té tres parts ben diferenciades. La més primitiva és el bulb raquidi, que controlaria les funcions més bàsiques i inconscients -respirar, batecs del cor…-, per sobre se situaria el cerebel, que seria una primera millora d’aquest cervell primitiu, i per sobre hi ha el cervell pròpiament dit. La joia de la corona evolutiva.
L’experiment es va fer amb el Carassius auratus, el carpí, provocant por a diversos exemplars davant d’un focus de llum, acompanyada d’una descàrrega elèctrica de voltatge baix. Tampoc era qüestió de fregir-los, ni de provocar problemes a Endesa. Els peixos van associar ràpidament la llum amb l’espant patit per les descàrregues, que provocava un alentiment del seu ritme cardíac, cosa que és una reacció típica dels peixos davant les impressions fortes o adversitats i que contrasta amb el què fan els humans i d’altres mamífers. Si en els peixos el cor batega més lent en els humans ho fa més ràpid. Quan esperaven la descàrrega perquè apareixia la llum els peixos instintivament baixaven el ritme cardíac. Però la cosa canviava si els peixos tenien una dosi d’anestèsic en el cerebel. Als que se’ls havia injectat lidocaïna no mostraven cap por ni es preparaven per a rebre la descàrrega.
Els humans també podem ser entrenats per tenir por, i a vegades ho fan els progenitors de forma inconscient o els condicionants de la nostra infantesa. Les pors graduades no són un problema -si una persona no tingués por de creuar a peu una carretera amb molt de trànsit moriria atropellada-, però quan es transformen en fòbies i obsessions sí. Encara que els peixos l’efecte de la lidocaïna va ser temporal i els peixos van tornar a tenir por quan els va passar l’efecte, els científics creuen que s’ha descobert una nova via per poder resoldre a mig termini les fòbies irracionals.
[youtube]cfkJFl7CfdE[/youtube]
El mal d’Alzheimer és una malaltia neurològica progressiva i incurable de moment que es manifesta en persones grans fins a causar-los demència i finalment la mort. La revista PLoS Biology ha publicat ara un estudi de científics anglesos de la Universitat de Cambridge i de la Universitat de Ciències Agrícoles de Suècia que han descobert una molècula que pot ser decisiva en la lluita contra la malaltia. Aquesta molècula pot prevenir la multiplicació d’una proteïna involucrada en el desenvolupament d’aquest mal. Els estudis en tubs d’assaig han demostrat que la nova molècula no només va impedir que la proteïna s’agrupés en el cervell per formar plaques amiloides -un dels principals indicadors de la malaltia- sinó que també va frenar el procés tòxic.
I què hi tenen a veure les mosques? Doncs que en una segona fase dels experiments es van modificar mosques de la fruita genèticament per a fer-lis desenvolupar un equivalent del mal en insectes. En aplicar-lis la molècula les mosques es van curar. La nova molècula l’han dissenyat els investigadors suecs i és una proteïna, anomenada Affibody, que té la propietat d’adherir-se a d’altres proteïnes del cervell. En el cas de les mosques, la nova molècula no només va impedir i anular la formació de plaques amiloides, sinó que també va ajudar a eliminar el procés tòxic que causaven. I això permetrà obrir una nova via per a combatre la malaltia amb moltes possibilitats perquè a mig termini ens podem oblidar de la malaltia.
[youtube]LRJhaX7dohQ[/youtube]
Una hora de migdiada pot fer a les persones més intel·ligents ja que aclareix la ment i millora la capacitat d’aprenentatge, segons un estudi de la Universitat de Berkeley. El professor de psicologia d’aquesta Universitat Mattew Walker explica que el son no només cura el malestar del cansament prolongat sinó que, a nivell neurocognitiu, et porta més enllà d’on estaves abans de fer la migdiada. Les conclusions de l’estudi reforcen la hipòtesi que el son facilita l’emmagatzemament de la memòria a curt termini i permet fer un buit a nova informació.
Per arribar a aquestes conclusions, es científics van agafar una mostra de 39 adults sans, que van ser dividits en dos grups, uns que feien la migdiada i un altres no. Durant un dia es va exposar aquestes persones a dos exercicis d’aprenentatge per posar a prova l’hipocamp, una regió del cervell que ajuda a emmagatzemar memòries sobre esdeveniments. Un dels exercicis es va fer al migdia i els resultats dels dos grups no van presentar grans diferències. A les dues de la tarda, només un dels grups va dormir noranta minuts i després tots van ser sotmesos a una segona ronda d’exercicis, on es va poder comprovar que els pitjors resultats corresponien als que no havien fet la migdiada.
Segons els científics que han fet l’estudi, restar moltes hores despert fa que la nostra ment funcioni a un ritme molt més lent. Passar la nit en vetlla redueix un 40% la capacitat d’iniciar noves activitats a causa de la paralització d’algunes zones del cervell durant el període de falta de son de la persona.
[youtube]MNXqFFZYaNs[/youtube]
Per què una persona que pateix migranyes no tolera la llum? La resposta la poden haver trobar al Beth Israel Deaconess Medical Centre, de Boston, on Rami Burnstein i altres científics han fet estudi que ha estat publicat a la revista Nature. Aquests científics han trobat un vincle entre unes cèl·lules de la vista sensibles a la llum i certes cèl·lules nervioses del cervell. Aquesta relació permetria entendre el perquè les migranyes empitjoren amb la llum. L’estudi s’ha fet en rates per buscar una resposta a aquest problema després avaluar l’efecte de les migranyes en pacients cecs. Van descobrir que moltes persones cegues que pateixen migranyes eviten la llum, quan els pacients que han perdut el nervi òptic que connecta l’ull amb el cervell no són sensibles a la llum. La llum augmenta el dolor quan aquesta és detectada per l’ull a través d’una classe especial de neurones de la retina sensibles. Per confirmar-ho, l’equip científic va estudiar en les rates els vincles entre la retina i les àrees del cervell que detecten el dolor. Els investigadors van trobar que l’axó (neurita) de la retina tenia un vincle amb un grup de cèl·lules nerviosos a l’àrea del cervell, el tàlem, conegut per rebre i enviar senyals de dolor relacionades amb la migranya.
[youtube]HZNuDNuZyDM&feature=related[/youtube]
Doncs resulta que les persones són més individualistes o solidàries en funció de l’activitat de la seva amígdala cerebral i no perquè la personalitat estigui relacionada amb l’activitat del còrtex prefrontal. Aquest és el resultat de l’estudi dirigit pel doctor Masahiko Haruno, de l’Institut de Neurologia de la Universitat de Tamagawa, al Japó. Els científics van contrastar, amb resonàncies magnètiques funcionals de persones amb orientacions prosocials i altres d’individualistes, les diferències que apareixien. Els individus prosocials són aquells que maximitzen la suma de recursos per a ells mateixos, però alhora prefereixen que la resta tinguin els mateixos mitjans que ells. Els individualistes només es preocupen dels seus recursos i no dels que puguin disposar altres persones. L’estudi s’ha publicat a la revista Nature i assegura que la tendència individualista o prosocial es pot predir només comprovant el grau d’activitat de l’amígdala cerebral.
El tema de la solidaritat ha estat sovint objecte de debat. Una de les teories més esteses és que hi ha una resposta automàtica que només considera el benefici d’un mateix i que era el còrtex prefrontal del cervell des d’on s’enviava una senyal per a controlar aquest impuls. Però ara l’estudi de Haruno ha desmentit la teoria. S’ha aconseguit observant com les ments de les persones prosocials i la dels individualistes responien al desig que els despertava aconseguir dos premis, un per a ells mateixos i l’altre per a un company. En els individualistes es va comprovar que la zona que s’estimulava no era el còrtex prefrontal sinó l’amígdala cerebral.
[youtube]SFSXxXKoEZg[/youtube]
Aquest mes s’ha fundat a Saragossa la Xarxa Temàtica en Ciències Cognitives (RETECOG). És una unió d’esforços de diverses universitats de l’Estat espanyol. Per primer cop s’han reunit experts en enginyeria, neurociències, psicologia i filosofia en una societat pluridisciplinar per investigar i simular els fenomens mentals. La comprensió del funcionament del cervell permetrà en el futur la seva aplicació en processos electrònics. El ventall on es podrà intervenir és amplíssim. Des de millorar la seguretat en el transport a crear robots més sofisticats. En neurociència la investigació busca millorar els sistemes de neurorehabilitació i rehabilitació d’aparells motors utilitzant sistemes en tres dimensions i a conèixer l’evolució dels pacients en estat de coma o vegetatius i altres processos de millora de la salut basats en els coneixements dels processos cognitius de cada persona.
En resum, si s’aconsegueix saber exactament com funciona la ment es podran crear màquines capaces de pensar com humans a l’hora de prendre una decisió. Però també es podran millorar els sistemes educatius perquè es podrà determinar exactament la manera en què es va recollint informació i la ment la processa.
[youtube]XcwmT1IuNBE&feature=related[/youtube]
Segons un estudi publicat per la revista científica Australasian Science, les persones amb mal geni tenen una intel·ligència més aguda. La tristesa i el mal humor milloren la capacitat de jutjar als altres i també incrementen la memòria. Aquesta és la conclusió a la qual ha arribat l’equip del professor Joseph Forgas, de la Universitat de Nova Gal·les del Sud, a Sidney. Un estat anímic positiu facilita la creativitat, la flexibilitat i la cooperació, mentre que el mal humor millora l’atenció i facilita un pensament més prudent. Segons Forgas, la tristesa millora les estratègies per processar la informació en situacions difícils, per això els experts afirmen que no és bo estar sempre de bon humor. La investigació es va fer manipulant l’estat d’ànim dels participants a través de pel·lícules i records positius i negatius.
[youtube]23o29iRbeD8[/youtube]
El British Journal of Psychology ha publicat recentment un estudi segons el qual homes i dones veuen diferent. La raó és una qüestió de programació cerebral que prové de quan els primers homínids van començar a diferenciar les activitats en funció del sexe. Els homes es dedicaven bàsicament a la caçera i les dones a la recol·lectar. L’estudi l’ha dirigit la psicòloga Helen Stancey, professora del Hammersmith and West London College, que ha demostrat a través de diversos experiments, que els homes tenen una major capacitat de veure a llarga distància i les dones enfoquen millor en distàncies curtes. Les conclusions de l’estudi demostrarien que homes i dones van tenir una evolució cerebral diferent arran de les activitats que tenien assignades dins els grups socials. Caçar implicava tenir una visió aguda a llarga distància per poder identificar les preses. Per recollir fruits, branques o arrels, les dones necessitaven una capacitat visual de curta distància. Un dels experiments el van realitzar amb un grup de 48 persones que havien de marcar amb un punter làser l’eix central d’unes línies. A una distància d’un centenar de metres els homes demostraven molta més precissió que les dones, en canvi la cosa era al revès quan les línies se situaven a 50 centímetres. I si això ha passat amb la visió no es impossible que d’altres parts del cervell hagin evolucionat de forma diferent per raons de la distribució de les feines dins la comunitat en funció del sexe.