Sense un públic ben informat, la democràcia no pot funcionar
<<Per cert, ara seria un bon moment per tornar a emetre la peli>> escriu la meva companya dels BLOGS, Gemma Busquets, en el seu recent article “L’exclusiva del segle”, tot referint-se al film “Tots els homes del president”. Bé, sempre seria un bon moment d’emetre aquest film en el país més corrupte d’Europa. Tot el que està passant a Madrid, València i en altres llocs d’Espanya, així com lo succeït a les Balears, insulta als ciutadans de les nacions d’Espanya, a la democràcia i a la política com a vocació digna de servei al poble. Aquest poble que hauria d’exigir la dimissió immediata de tots els imputats per la justícia, en els casos flagrants de corrupció política. Els hi hauria de caure la cara de vergonya. I encara corrent aixecant els braços i cridant en reunions electorals burlant-se dels ciutadans. La Gemma Busquets, referint-se al Watergate i als primers indicis de corrupció política per part de l’Administració Nixon, explica com:“En el seu últim dia en el “The New York Times”, un dia d’agost del 1972, abans d’anar estudiar dret a Yale, el reporter Robert Smith va dinar amb el cap en funcions de l’FBI, Patrick Gray, mort el 2005, que el va posar sobre la pista. Smith va explicar-ho al redactor en cap, Robert Phelps que va prendre notes i les va guardar en un calaix. Smith s’en va anar a Yale i Phelps, a Alaska, de vacances, un mes. Durant més de trenta anys, Smith va callar fins que va saber que Phelps recollia la història de com va perdre l’exclusiva del segle en les seves memòries. Phelps, de 89 anys, assumeix tota la responsabilitat i no recorda què va passar amb les pistes i on van anar a parar les notes i les gravacions. <<No ho sé perquè no ho vam fer, és un misteri per a mi, em falla la memòria>>, diu el veterà periodista“.
Els que si ho recorden bé i en el seu dia no varen perdre la memòria, són els del “The Washington Post” que saben que la premsa, per els ciutadans nord-americans, té que ser la servidora de la veritat. Víctor Alba, periodista polític i que va ser professor de ciències polítiques a la Universitat nord-americana de Kent, ens ho explica d’aquesta manera: <<la premsa, per el nordamericà, té que ser la servidora de la veritat. Si hi ha hagut desconfiança i esceptimisme cap a la premsa ha estat, precisament, perquè no tots els periòdics han respost a aquesta exigència del públic. Per aquest, servir la veritat no consisteix només en que tot el que s’imprimeix és cert, sinó en que allò que succeix d’important s’imprimeixi, per molt que molesti a uns o altres. Dir la veritat, per un periodista, no és només no dir mentides, sinó no deixar-se res a la cinta de la màquina d’escriure”. (En el proper capítol parlarem de Watergate: La continuació del cop d’estat contra el president Kennedy).
————————————————————————————-
El lema del dia: “Què és la riquesa? Res si no es gasta, res si es malgasta”. Guy André Breton
————————————————————————————-
La pregunta del dia: Un ex-president del Govern espanyol, és a dir, un ciutadà com tots els altres, consideren que si vol escorta se la té que pagar de la seva pròpia butxaca?
————————————————————————————-