La nova frontera

No es pot acceptar de cap manera que desprès de tants anys i de tanta democràcia i Estat de dret, això ho repeteixen una i altra vegada, encara Catalunya tingui pendent el seu sistema de financiació, tal com li correspon a una veritable autonomia. És una vergonya espanyola més i que demostra el grau de vagància, desídia i mala fe dels respectius governs espanyols. Ara, els jerarques del PP, amb el seu poder absolut,  diuen que no en volen ni parlar. “Más de lo mismo”. Malament comencem, senyor Rajoy!

 “Hemos de ir hacia lo que nos une y no crear distorsiones“, va dir la senyora De Cospedal una vegada aconseguit -el PP- el poder absolut per a governar Espanya, nació de nacions constretes. Ho diu això, quan Catalunya -nació catalana-, l’hi és molt difícil acceptar que “ir hacia lo que nos une”, vol dir ser  víctima de l’espoli fiscal més gran del món. Si qui ens el causa és Espanya, com vol, De Cospedal, que anem units? Què ferien ells -la dreta radical- en la nostra situació? Com que la nació castellana, -jo no entenc per quins setze ous-, sempre han fet el que han volgut en contra dels altres pobles i nacions, apliquin la definició de “expolio o espolio: Apropiación de algo que pertenece a otra persona de forma violenta e injusta”. Ara, en llengua catalana: “Desposseir (algú) d’allò que li pertany”. Pel que fa a la violència, deixem com a testimoni irrefutable els fets de la clarividència històrica.

   I és que resulta incomprensible, avui dia, a l’Europa moderna i progressista que l’espoli fiscal que pateixen els ciutadans de Catalunya per part de l’Estat espanyol: 60 milions d’euros diaris, 22 mil milions d’euros anuals, un 10% del PIB català. Espoli únic al món. Demanar un pacte perquè aquesta sagnia pari, és “crear distorsiones”? Poso la mà al foc, de que si el PP no hagués aconseguit majoria absoluta, poder absolut, “otro gallo cantaría”. Desprès sí que estarien disposats a parlar del pacte fiscal. Ara, els jerarques del PP, els mateixos que vàren presentar recurs contra la primera Llei de Catalunya, l’Estatut d’Autonomia, davant el Tribunal Constitucional espanyol, caducat i amb part dels seus components recusats pel mateix ‘Partido Popular’. L’Estatut ‘referendat’ pel poble català, ara, no en volen saber res sobre el pacte fiscal. Consideren que no toca. De moment, un 45% dels ciutadans de Catalunya afirmen que el que si toca, és la independència.

   Alicia Sánchez Camacho ja ha anat com una cometa per recordar que el gran triomfador dels comicis espanyols no ha estat la federació nacionalista de CiU sinó el PP -nacionalisme espanyol-, i va aprofitar per advertir que els d’Artur Mas no tindran la clau de la governabilitat a Madrid, i va afegir: “Nosaltres si que la tenim a Catalunya”. De moment, el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, està demostrant el que és governar i ser responsable. La gran majoria dels ciutadans de la nació catalana estan al seu costat, patint una cascada de doloroses retallades en tots els serveis públics. Les més dures en sanitat i educació, també en els salaris dels funcionaris. I ja s’han anunciat retallades importants en els pressupostos de la ràdio i televisió públiques de Catalunya. De fet, ja fa uns anys que això s’aplica. També, Mas, ha anunciat pujades d’impostos, un copagament en farmàcia, pujada del rebut de l’aigua i de les tarifes de transport públic…

   Mentre, a l’Espanya del PP amb poder absolut, segueix la “gran fiesta nacional”. La responsabilitat de governants i governats, no toca. Però, és que ha tocat mai? I així va Espanya, nació de nacions constretes i amargades.

“Más de lo mismo”. La comèdia es repeteix. Cal iniciar una ILP per aconseguir que els representants del poble cobrin segons objectius. Encara estem amb el pacte fiscal? No se’n donen vergonya? Què esperen, les rebaixes?

————————————————————————————-

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: JnGF02IGz5I

————————————————————————————-

 El deure i la glòria

George Meany, president de AFL-CIO; President dels EUA, John F. Kennedy; Vice-president Lyndon B. Johnson, durant la signatura del document referent a l’ordre executiva de la Casa Blanca per demanar a les unions d’empresaris i productors del país, la contractació de treballadors negres per part de les seves empreses, evitant la continuació de la pràctica de la descriminació racial. El president Kennedy no disposava de la força legal per fer complir l’ordre executiva, però, la seva voluntat de negociació va aconseguir el suport de molts empresaris de la nació. Va ser un gran pas. Per donar exemple, l’Administració va contractar el major nombre d’empleats negres que mai s’ havia donat.

Tot i  ser partidari dels obrers -en la seva gran majoria el van votar-, i amic personal de dirigents de Sindicats Laborals com George Meany, president de la AFL-CIO (Federació Americana del Treball i Congrés d’Organitzacions Industrials), els sindicats es vàren revoltar quan el president va intentar posar fre a alguns dels seus abusos. Per exemple, el conflicte amb el sindicat de ferroviaris. L’Administració volia suprimir els bombers de les locomotores Diesel i reduir el nombre de persones de les dotacions dels trens, al.legant com a motiu l’automatització dels mateixos. Les normes que hi regien eren del temps de l’invent de la locomotora a vapor, i al utilitzar-se locomotores Diesel ja no hi havia raó de ser. El tren de Chicago a Denver, que en setze hores i mitja feia un recorregut de 1.034 milles, canviava vuit vegades de dotació, és a dir, cada 130 milles, i cada dotació rebia la paga d’un dia i quart, per cada tres hores de servei.

Si tenen a bé, poden veure aquest vídeo:GnCps4GHGmY

————————————————————————————-

   El naixement d’una nació. Què és Catalunya. 

 LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Adjacent a la dominació, persistí una dinàmica de rebel.lió indígena que obligava el nou poder establert a viure sobre les armes i a consumar una completa ocupació militar de l’illa de Sardenya. Aquesta situació insurreccional -de <<rebel.lió permanent>>, tal com la qualifica Joaquim Nadal. (Ulisses).

   LA PREGUNTA de la setmana.- Aquesta <<rebel.lió permanent>>, empenyé, en 1372, el rei Pere ‘el Cerimoniós’ a prendre una decisió draconiana, quina va ser?

   EL LEMA de la setmana.- “Els nostres miralls, amb el pas del temps, es van tornant cada dia més impertinents”. Chumy Chúmez.

————————————————————————————-