La nova frontera

(Fotografia: http://www.diariodenavarra.es)

   Any 2006. Temps de gran il.lusió i esperança per la progressista i solidària nació catalana. Manuela de Madre (PSC), Josep Carod Rovira (ERC) i el després cap de l’oposició, Artur Mas (CiU), el dia de l’exposició davant el Congrés de Diputats, del text de la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i on va ser aprovada la seva acceptació a tràmit abans d’entrar a la Comissió deliberant. El text de la Reforma de l’Estatut va ser aprovat i convertit en Llei Orgànica d’obligat compliment. El recurs del ‘Partido Popular’ davant el Tribunal Constitucional, va ser l’inici de l’inestabilitat actual i del creixent augment de l’independentisme a Catalunya. Què han fet, que fan per trobar-hi una solució?

    Cada any un 8% del PIB català s’aporta a l’Estat i no té retorn, és a dir, uns 16.000 milions d’euros que paguen en imposts els ciutadans de Catalunya i no tenen retorn des de l’Estat. Això, les facultats de raciocini humà no ho poden entendre ni acceptar en una democràcia del segle XXI. Ara, si parlem de feudalisme i caciquisme -hi ha grups polítics de la dreta i ultraconservadors que s’entesten a augmentar les diferències entre classes socials- que patrocinen anar cap a enrere, i el xoc entre progrés i retrogradació és més que visible. Evident. Les manifestacions al carrer dels ciutadans de les nacions, Comunitats Autònomes (?) i ‘regiones’, bullen.

   El govern central, centralista i nacionalista espanyol del ‘Partido Popular’, les agrupacions o ens que li són afins així com el conservadorisme més radical, disposen de temps més que suficient per organitzar campanyes, actes, esdeveniments, etc., per manifestar, entre altres opinions, acusacions i paraulades, que l’espoli fiscal contra la nació catalana per part de l’Estat espanyol, és una quimera. Però, per demostrar-ho, els dels ministeris d’Hisenda i d’Economia no tenen temps per fer públiques unes veritables balances fiscals.

   No en saben res de la ciència matemàtica a favor del progrés humà. No en saben res de les veritats matemàtiques d’una gran exactitud i precisió. No en volen saber res dels instruments matemàtics i aritmètics. Doncs, així, les esborrin del mapa! “¡Que inventen ellos!” (Miguel de Unamuno). La transparència i la forma d’actuar democràtica sí que són una quimera. Quan es desperten, als països europeus i als EUA ja han fet tota la feina. Espanya, la darrere d’Europa. Mentre, l’espoli fiscal ofega el progrés econòmic i social de la nació catalana, de la Catalunya ‘pagadora’. La xifra de 16.000 milions d’euros que surten cada any dels imposts dels ciutadans de Catalunya i no tenen retorn des de l’Estat. Un 8% del PIB català. Només amb la meitat d’aquests 16.000 milions hi hauria dèficit zero i Catalunya es podria haver estalviat algunes de les retallades. Si Catalunya paga, per què els altres s’han d’espavilar? I si no, per què es posen tant nerviosos i es mostren tant espantats quan la nació catalana vol decidir lliurament el seu futur polític?

   Any 2006. Intent democràtic, de justícia i des de la convicció de la solidaritat, de minvar i apaivagar l’espoli fiscal. El després líder de l’oposició Artur Mas (CiU), Carod Rovira (ERC) i Manuela de Madre (PSC), -se’n recorden?- vàren presentar davant el Congrés de Diputats el text de Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat i aprovat pel Parlament. Posteriorment va ser acceptat a tràmit pel Congrés, debatut en Comissió parlamentària, ‘retallat’, aprovat pel Congrés, el Senat, sancionat pel rei, ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya i convertit en Llei Orgànica d’obligat compliment. El ‘Partido Popular’, després a l’oposició, que ja havia portat a terme per tot Espanya una campanya de recollida de signatures en contra de l’Estatut, el va portar davant el Tribunal Constitucional espanyol, no renovat. Recusacions de magistrats, quatre anys per emetre sentència en contra de la Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i, el resultat: una primera manifestació a Barcelona d’un milió i mig de persones -10-J, 2010- i una altra -11 Setembre 2012, Diada Nacional de Catalunya- amb més de 2 milions de participants. Els ciutadans de la nació catalana diuen, prou!, i demanen anar a les urnes -democràcia veritable- per expressar ‘el dret dels pobles a l’autodeterminació’ i ser un nou Estat d’Europa. És la resposta a l’incompliment per part del govern central del ‘Partido Popular’, d’una Llei Orgànica d’obligat compliment: la de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. És la resposta a quan en una nació de nacions com és Espanya, el concepte de ‘separació de poders’ -legislatiu, executiu i judicial- d’un govern sobirà no sigui fortament independent.

Els ciutadans de la Catalunya ‘pagadora’, els ciutadans de la nació catalana diuen prou!

   Incompliments amb el que estableix en matèria d’inversions l’Estatut d’Autonomia (?) de Catalunya: el mes de març passat un informe elaborat pel govern d’Artur Mas estimava que l’Estat deu un total de 8.605 milions a Catalunya. La partida més gran correspon al deute d’infraestructures, reconegut pel mateix Ministeri de Foment i que puja a 5.700 milions. Després s’hi han de sumar altres greuges: els 1.450 milions del fons de competitivitat del 2011 i els 978 que pertanyen a les liquidacions d’inversions en infraestructures dels anys 2008 i 2009. El govern d’Artur Mas esperava que almenys els 219 milions d’euros de l’addicional tercera corresponent a l’any 2009, a més de l’establiment d’un calendari per el pagament dels 759 milions d’euros de l’addicional tercera del 2008, que s’havien d’haver abonat a la Generalitat l’any 2011. Els comptes disminueixen la dotació en inversió estatal fins als 1.403 milions d’euros contra els 2.543 milions pressupostats l’any 2011. Pel que fa al fons de suficiència, els pressupostos preveuen per Catalunya una partida de 1.753,25 milions d’euros, un 4,7% menys respecte a l’any 2011.

   El mes de juliol passat, el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució sobre un nou model de finançament que busca posar fi al brutal espoli fiscal que pateix Catalunya, és a dir, uns 16.000 milions que paguen els ciutadans de Catalunya ‘pagadora’ i no tenen retorn des de l’Estat.

   A on han anat a parar? A on van a parar? Molt discurs electoralista; molta paraulada electoralista, però, on és el diàleg? On són les converses provinents d’una política intel.ligent? El president Artur Mas es va desplaçar a La Moncloa. Per què el president Rajoy no ve a la Generalitat? La nació catalana ja no pot esperar més.

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:E9JxJ4b97GM

—————————————————————————————————

  El Deure i la Glòria

Enfrontament entre el president Kennedy i els magnats del petroli

<<Ha arribat el moment d’actuar. No ens podem permetre el luxe de ser titelles i triganers>>. (President John F. Kennedy, Congrés dels EUA, Washington D.C., 24 Gener 1963).

 La indústria petroliera americana disfruta veritablement d’un extraordinari poder polític. Quan Kennedy va entrar a la Casa Blanca, el sistema fiscal americà i, per damunt de tot, el sistema de ‘reserves’ havien permès a alguns homes de negocis de la indústria petroliera com H.L. Hunt amassar, en uns pocs anys, una fortuna per arribar a la qual Rockefeller havia necessitat mig segle i una gran dosi de paciència. Aquests privilegis especials vàren constituir una irregularitat internacional i li van costar a la nació varis milions de dòlars cada any. (James Hepburn).

   Amb anterioritat, mentre els beneficis obtinguts a l’estranger per les firmes americanes quedaven subjectes a la taxació impositiva americana, els beneficis de companyies subsidiàries subjectes a imposició local (excepte en els paradisos fiscals) quedaven sotmeses a imposts en els EUA, quan els seus dividends eren repartits a les companyies directores en els EUA. La ‘llei Kennedy’ va acabar amb aquest règim ja que les subsidiàries registrades en paradisos fiscals quedaven subjectes als imposts americans tant si els seus dividends eren repartits a les Companyies directores com sinó.

   Pero la segona mesura adoptada per Kennedy va ser molt més important i infinitament més perillosa. Afectava no només a les companyies amb inversions a l’estranger, sinó també a totes les companyies que, d’una o altra forma es beneficiaven de l’estatus privilegiat de la indústria petroliera. Es proposava la discussió del principi i de les tarifes dels privilegis fiscals, el mal ús dels dòlars procedents dels imposts i la ‘reserva’. En el cas de ser acceptada, el sistema complet damunt del qual s’assentava l’imperi del petroli quedaria minat.

   El 24 de gener de 1963 el president Kennedy va declarar, en la presentació del seu projecte de llei al Congrés: <<Ha arribat el moment d’actuar. No ens  podem permetre el luxe de ser titelles i triganers>>.  

   Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:aAVAJ6mwBVE

————————————————————————————-     El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   * LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Entre els segles XIII i XIV, excel.lí l’obra de Leví ben Gersom (Perpinyà, 1288-1344), metge, matemàtic i astrònom, el primer tractadista europeu de trigonometria plana. Astrònoms cèlebres pels seus almanacs i taules astronòmiques foren Pere Gilbert (Barcelona, segle XIV), constructor així mateix d’una esfera celest; Dalmau Sesplanes (Perpinyà, ?-Barcelona, vers 1383); Bonet Bonjorn, jueu perpinyanès del segle XIV, etc. Les grans obres dels jueus catalans solien aparèixer en català, hebreu i llatí. (Ulisses).

   * LA PREGUNTA de la setmana.- El rei Pere ‘el Cerimoniós’, va ser protector de la cultura?

   * LA CITACIÓ de la setmana.- “L’edat difícil és el període que va des del naixement fins a la mort”. F. Elgocy.

————————————————————————————-