La nova frontera

            Els treballadors jubilats i la classe mitjana, espremuts com una llimona i la pela també.   

 El president Rajoy va dir que va esperar “fins a l’últim minut” per adoptar la decisió de no revalorar les pensions. Ho va fer després de veure l’evolució de les cotitzacions a la Seguretat Social, els ingressos de l’Estat i la despesa de les administracions públiques. Vist tot això, com sempre, qui ha de sostenir la gepa d’una Espanya amb paupèrrim suport productiu i amb unes desigualtats econòmiques i socials, cada cop més injustes i accentuades, són els qui vàren pencar de valent i amb unes condicions molt més dures en tots els aspectes: els obrers jubilats. Vells, cansants, malalts, cecs, molts d’ells impossibilitats, dependents…callen. Sempre són els mateixos. Però, ja ho crec que hauran d’anar a votar encara que hi vagin en cadira de rodes!

   La inflació augmenta i moltes pensions no són revalorades. Això, en un context en el que, actualment, molts treballadors fan moltíssimes hores de feina mentre que altres no en poden fer cap; mentre uns treballadors guanyen sous molt elevats i altres de molt baixos o romanen a l’atur; inclús, mentre molts treballadors van a la feina els diumenges i festius, moltíssims altres no poden treballar ni un sol dia a la setmana. No hi ha manera de voler canviar a l’horari europeu. Rebre quants més diners d’Europa, sí, però, la modernitat i progrés d’Europa, no. Milions d’hores perdudes, sí; la productivitat europea, no.

   Una pretesa i adequada reforma laboral no pot ser exitosa, sense un canvi mental des de la formació i la modernitat. Per suposat que els recursos econòmics per l’educació, la instrucció, la recerca i la investigació han de blindar-se contra les retallades. Els primers països europeus, així ho fan. Es pot retallar més de les subvencions a les fundacions dels partits; de les dietes a tant senadors, diputats i càrrecs de l’Administració central i centralista; de les despeses per disposar de telèfons mòbils, carteres de pell o altres utensilis; dels retrats dels expresidents del Congrés, des d’una ximpleria sense límits. El retrat de l’expresident José Bono, obra de Bernardo Torrens, costarà 82.600 euros i el de Manuel Marín -una fotografia de Cristina García Rodero- costarà 24.700 euros. Es pensen que amb els diners dels imposts dels ciutadans en poden fer el que vulguin?

   Per què tantes despeses del govern central en competències ja traspassades als governs autonòmics? Per què la seu faraònica del Ministeri de Cultura, per exemple, no la lloguen a una gran cadena de superfícies comercials que estàn tant de moda i que a Madrid no poden tancar mai? La xifra anyal de 16.000 milions d’euros és la que paguen en imposts els ciutadans de Catalunya i no tenen retorn des de l’Estat, un 8% del PIB català. La mateixa xifra -16.000 milions- és la destinada al pressupost del Ministeri de Defensa. De veritat, és necessaria una quantitat tant enorme? Cal fer, cada any, una desfilada militar en uns moments en els que el president Rajoy va dir que “s’ha vist obligat a fer una retallada addicional de 30.000 milions d’euros”? Tot va fent una bola de neu cada cop més geganta.

   No hi haurà revaloració de les pensions, però, el govern espanyol ha malgastat una morterada de diners per construir infraestrctures inútils que no han servit de res i ha deixat aparcades d’altres de molt més eficients. A més, part d’aquests diners provenen dels imposts catalans. Segons la campanya d’ERC contra l’espoli fiscal, l’Estat s’ha gastat 82.000 milions en línies del TAV  i a Catalunya no ha construït cap quilòmetre de tren convencional en els últims 30 anys. Tot plegat una bestiesa, si es compara amb Europa: el 44% dels quilòmetres de TAV de tot el continent es concentren a l’Estat espanyol. Des de l’any 2000 també ha construït 5.000 quilòmetres d’autovies gratuïtes, i cap a Catalunya. En aquest mateix camp, La Moncloa també ha tirat la casa per la finestra amb els aeroports, alguns dels quals són pura façana. Espanya disposa de 55 aeroports, mentre que altres països en tenen molt menys: Alemanya, 39 i França, 33.

   Però, l’Estat espanyol, ha adoptat la decisió de no revalorar les pensions. Si observem que en el conjunt de l’Estat la inflació -taxa interanual de l’IPC- es situa en el 3,5% i a Catalunya en el 4,2%, veiem com la pèrdua del poder adquisitiu de les pensions oscil.la entre els 382 i 540 euros. El secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, ha retret a Rajoy que un any després de la seva arribada al govern “la immensa majoria dels espanyols viuen pitjor”. Ha citat la situació dels pensionistes, que han perdut poder adquisitiu, els estudiants que paguen més taxes, els investigadors, els funcionaris, les dones, els treballadors de la justícia i la cultura, els dependents, les classes mitjanes “a qui estan fregint a imposts”, els treballadors, els desocupats, i els treballadors de la sanitat i l’educació pública. I una Catalunya ‘pagadora’ asfixiada per culpa del brutal espoli fiscal de l’Estat espanyol; per culpa d’una farsa d’autonomia i a la que no li queda cap més camí que el de la independència.

   El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va assegurar que el seu executiu va esperar “fins l’últim minut” per adoptar la decisió de no revalorar les pensions. No sé si el president ho va fer-ho, crec que no, en el fet de rumiar durant tot el temps possible i “fins a l’últim minut”, amb les pensions que cobren els anteriors presidents i vicepresidents del govern espanyol, alguns dels quals també percebren un altre sou com a membres del Consell d’Estat. Prorratejant les pagues extraordinàries a 12 mesos, hi ha qui ingressa 11.803 euros mensuals, mentre que els qui reben la pensió mínima només arriben a 645 euros. Amb el càrrec en el Consell d’Estat, el sou que és per la resta de la vida, és 10 vegades superior als qui cobren la pensió mínima a Espanya i més del doble dels qui cobren el mínim establert per la llei.

   No sé si el president Rajoy ho va fer-ho, crec que no, en el fet de rumiar durant tot el temps possible i “fins a l’últim minut”, en les pensions que cobren no només els anteriors presidents i vicepresidents del govern espanyol, sinó en les dels alts càrrecs i no tant alts de tota l’Administració governamental: executiu, legislatiu, judicial i l’estament militar. Només coneixent la xifra global d’aquestes pensions i pagues extraordinàries, així com altres despeses -bola de neu- de l’Administració central, podríem intentar comprendre que no ha volgut fer molt abans d’aquest “fins a l’últim minut”, per decidir sobre les pensions, el president Mariano Rajoy, del ‘Partido Popular’, amb poder absolut.   

   Amb 645 euros de pensió mínima, molts treballadors jubilats encara han de pagar el lloguer de la vivenda i ajudar als seus fills i néts a l’atur. I d’això no en té pas culpa la Catalunya ‘pagadora’ que paga, paga i paga: 16.000 milions d’euros surten cada any dels imposts dels ciutadans de Catalunya -un 8% del PIB català- i no tenen retorn des de l’Estat espanyol. Quina llei, protectora de la dignitat humana, permet asfixiar a una nació ‘pagadora’ com Catalunya?

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents: taIVFOXKSVk   sut4fl-YRbA  (en defensa de la família, en defensa dels treballadors, en defensa de la sanitat i educació públiques, en defensa de les pensions, en defensa de la dignitat humana).

———————————————————————————————————

El Deure i la Glòria

   <<L’atur de la joventut porta com a conseqüència un dels problemes a resoldre més explosius tant social com econòmicament amb el qual ha d’enfrontar-se aquesta ciutat i aquesta nació. Durant la darrera dècada, per exemple, la detenció de joves va augmentar en un vuitanta sis per cent. Quina serà la xifra de la propera dècada, quan l’augment net de joves treballadors potencials en el mercat laboral ascendeixi quinze vegades més ràpidament que en la passada dècada? (President John F. Kennedy, Esmorzar Cívic, Chicago (Illinois), 23 març 1963).    

                                                                                                Clinton – JFK

<<L’índex d’atur és sempre més alt entre els no qualificats. Dintre la nostra societat moderna inclús els graduats en segona ensenyança descobreixen que els seus coneixements avui dia són insuficients o inadequats. Però el Departament de Treball, en les seves inspeccions, mostra que l’índex d’atur obrer és molt més baix entre els que acaven la segona ensenyança que entre aquells que han deixat el seus estudis a mig acabar. Les darreres inspeccions demostren també que els índexs d’atur entre els graduats en col.legis superiors, és molt més baix que el registrat entre els graduats en la segona ensenyança. Però, malauradament, només un alumne de cada deu finalitza els seus estudis superiors. En resum, per molt difícil que sigui trobar llocs de treball per aquests vint-i-sis milions de nous treballadors que entraran a formar part del mercat laboral en els anys seixanta, més difícil serà encara trobar feina per els set milions cinc-cents mil nois i noies que no acabaran els seus estudis de segona ensenyança, incloent a gairebé dos milions i mig que tampoc acabaran els seus estudis d’octau grau. Els prego anotin bé aquestes xifres, perquè l’atur dels joves porta com a conseqüència un dels problemes a resoldre més explosius tant social com econòmicament amb el que ha d’enfrontar-se aquesta ciutat i aquesta nació.>> (President John F. Kennedy, Esmorzar Cívic, Chicago (Illinois), 23 març 1963).

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:pwTBncmzSTY

———————————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   * LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Vers 1365-1370, data dels primers fogatges, la població, concentrada principalment a les ciutats, es veié reduïda a uns 850.000 habitants -500.000 del Principat, 300.000 del regne de València, 50.000 de les Illes. Els centres urbans, delmats per la pesta, foren refets per camperols a la recerca de treball, cosa que explica l’aparent continuïtat de la població urbana en perjudici de la ruralia, on, en realitat, les epidèmies no foren tan intenses. Heus ací una de les causes de la crisi rural i de la seva aparició una mica abans que els conflictes urbans. (Ulisses, 11).

   * LA PREGUNTA de la setmana.- Tot això provocaria una crisi econòmica, de quina manera es manifestà?

   * LA CITACIÓ de la setmana.- “La vida no és més que una continua successió d’oportunitats per sobreviure“. Gabriel García Márquez.

———————————————————————————————————-Adoració dels pastors, per Bronzino

   Els desitjo de tot cor un Feliç Nadal i Any Nou 2013 en els que la salut, la feina, l’estimació, la pau i la concòrdia siguin el centre de les seves vides, d’aquelles persones que tant estimen i de tots plegats. Que no ens falti l’ànim i l’empenta per anar cap a endevant, tots junts! Una abraçada.

———————————————————————————————————-