Quan a l’expresident del Govern espanyol, José María Aznar (PP), i als dirigents del ‘Partido Popular’ els hi va interessar i convenir el diàleg, ja ho crec! que es van afanyar a establir una política d’enteniment i raciocini polític amb la Generalitat de Catalunya. Presumir d’estadista només a estones, no és un bon servei a Espanya, nació de nacions. El Parlament i la Generalitat, així com milions de ciutadans de Catalunya, ja han demanat el diàleg. Si no ve del Govern espanyol, haurà de venir per intervenció de la Comissió Europea i del Parlament d’Europa. (Imatge: www.abc.es). 

La fundació FAES que presideix l’expresident del govern espanyol, José María Aznar, i que rep fons públics del Ministeri de Cultura -competència estatal duplicada, tota vegada que les Comunitats Autònomes ja tenen les competències en cultura, però, sense diners, com és el cas de Catalunya ofegada-, i també fons del Ministeri d’Afers Estrangers i subvencions d’altres Administracions Públiques, ha advertit recentment a la revista que edita que els “desafiaments” a l’ordre constitucional han de ser “resistits” i “vençuts”.

(Imatge: elmundo.es)

Mai a Catalunya, tant per part del president de la Generalitat, el Parlament, partits polítics o altres institucions, s’han manifestat amb aquest llenguatge propi del terrror i de la por. No és un llenguatge procedent de la democràcia ni dels països que formen la Comunitat Europea. Més bé, procedeix d’arrels dictatorials i de retorn al passat. D’abans de la democràcia que tant va costar aconseguir. El senyor Aznar, quan es refereix a la nació catalana -un 80% dels seus ciutadans demanen fer ús del seu dret a decidir i poder anar a votar-, també parla amb aquest to agressiu i amenaçador. Tots els diaris en van plens. 

Després si i ara no? Qui va donar l’ordre, l’any 2006, de portar la Llei Orgànica, d’obligat compliment, de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya al Tribunal Constitucional, no renovat? Una Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya revisada i retallada pel Consell Consultiu de la Generalitat; aprovada pel Parlament de Catalunya; el Congrés de Diputats, que també la va retallar, i el Senat; sancionada pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya. Anys 2006 – 2010, quatre anys per emetre sentències i la sentència. Tanta humiliació i menyspreu pels ciutadans de Catalunya que van referendar la seva primera Llei? (Imatge: quiron.wordpress). 

A les democràcies europees, no es parla de la forma que ho fa l’expresident del govern espanyol quan es refereix als moments en que viuen Catalunya i Espanya, nació de nacions constretes i amargades. Entre altres qüestions, perquè cal donar exemple dintre els afers de la política que es desenvolupen a Espanya. Exemple dintre les institucions polítiques. Exemple dintre els partits polítics i, exemple, pel que fa als drets polítics. No en va la política és la ciència i art de governar, que tracta de l’organització i de l’administració d’un Estat en els seus afers interiors i exteriors.

En el cas de Catalunya, ja l’any 2006 va presentar la Reforma del seu Estatut d’Autonomia; més tard, va demanar un pacte fiscal; també ha demanat, com a ‘pagadora’ que és, un nou model més just de finançament; ha demanat, també, poder ser Estat i, finalment, com que a Espanya, nació de nacions constretes i amargades, la política no és, malauradament, ciència i art de governar, els ciutadans de la nació catalana demanen -ha quedat demostrat que de manera massiva- poder fer ús del seu dret a decidir i poder anar a votar.

(Imatge: www.vebidoo.de)

(Imatge: finestro.wordpress.com)

Parlar, dialogar, reunir-se; tornar a parlar, més diàleg, celebrar sessions de treball; el raciocini, l’enteniment…En els abundants emoluments de final de mes, no hi entra la feina pel do de la parla? 

Quan el senyor Aznar, el Dia de la Hispanitat, va dir en conversa amb els periodistes que havia assistit a l’acte “per defensar la democràcia, la unitat d’Espanya i la monarquia constitucional”, hauria de tenir molt present que el dret a votar en unes eleccions lliures és el dret més poderós i inapreciable del món, i no deu negar-se a ningú que així ho demana. En una societat lliure, aquells que posseeixen el poder de governar, forçosament han de respondre a aquells que posseeixen el dret a votar. Això és defensar la democràcia.

Pel que fa a la unitat d’Espanya, no és un camí recomenable ni acceptable, que quan una Autonomia de nacionalitat històrica i nació, com és Catalunya, veu que la Llei Orgànica -aprovada, sancionada i referendada- del seu Estatut d’Autonomia, és duta al Tribunal Constitucional, no renovat, és un fet gravíssim en contra de la mateixa existència i supervivència constitucional de l’autonomia de Catalunya -Mancomunitat, 1914 i primer Estatut, 1932- i que no ve a fomentar, precisament, aquesta ‘unitat d’Espanya’, tot i que Catalunya ha estat sempre la primera pel que fa a la solidaritat i que actualment ha esdevingut injusta i abusiva.

Ja que José María Aznar no ho diu, ho recordarem una altra vegada i amb relació a la ‘defensa de la democràcia’ i la ‘unitat d’Espanya’. Any 2006. Any en el que els dirigents del ‘Partido Popular’, de forma innecessària, injusta i tant poc democràtica, van portar la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -revisat i retallat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament, retallat i aprovat pel Congrés i el Senat, sancionat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya- al Tribunal Constitucional, no renovat. Error polític d’una gravetat extraordinària. Avui, transcorreguts vuit anys, veiem les conseqüències. Qui va donar l’ordre de portar la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, al Tribunal Constitucional, no renovat? 

Ara, amb el seu Estatut d’Autonomia -primera Llei de Catalunya- ‘referendat’ i després sentenciat -quatre anys per emetre una sentència, entre vàries (2006-2010)-, ara, després de passar menyspreu i humiliació, els ciutadans de Catalunya demanen -de manera democràtica i exemplar- poder anar a votar. Així ho va demanar al president Mariano Rajoy, el president Artur Mas, en una carta amb data 26 de juliol del 2013.

I no es tracta només del tractament a empentes que es va fer i es fa a l’Estatut d’Autonomia, és també a les lleis aprovades pel Parlament autonòmic de Catalunya i que el ‘Partido Popular’ hi presenta recurs davant el Tribunal Constitucional, on sempre el resultat és desfavorable a Catalunya. Lleis com la d’Educació que ha aconseguit que el fracàs escolar començi a minvar; la del Cinema, que demana una projecció més justa pel que fa al nombre de pel.lícules en llengua catalana i que actualment només és d’un 3%; la Llei d’Horaris Comercials que protegeix al treballador, davant la imposició d’horaris salvatges en contra del treballador, de la vida familiar i de la dignitat de la persona. També protegeix als petits botiguers i comerciants de proximitat, que donen vida als pobles i barris de les ciutats i amb tant d’arrel a Catalunya. La continua empenta contra la protecció de la llengua catalana amparada per la Constitució, així com el gallec i l’euskera.

Els ciutadans de Catalunya demanen poder fer ús del seu democràtic dret a decidir. Poder anar a votar. El Govern central, centralista i nacionalista espanyol del ‘Partido Popular’, hauria de tenir molt present que el dret a votar en unes eleccions lliures és el dret més poderós i inapreciable del món, i no deu negar-se a ningú que així ho demana. En una societat lliure, aquells que posseeixen el poder de governar, forçosament han de respondre a aquells que posseeixen el dret a votar. Això és defensar la democràcia.

Aquestes i altres lleis aprovades pel Parlament de Catalunya, d’acord amb l’Estatut i el que ha de ser una veritable autonomia: la facultat de governar-se per les seves pròpies lleis. No una autonomia de farsa, de fireta i de per riure. Per això lluita la nació catalana i en contra de la pretensió del ‘Partido Popular’, centralista i nacionalista espanyol i amb poder absolut, de voler suprimir l’Estat de les Autonomies, constitucional. Així ho està fent amb Catalunya a base d’un continuat ofec econòmic que impedeixi el seu creixement i desenvolupament autonòmic. Ho demostra la xifra de 18.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català- que, cada any, surten dels imposts dels ciutadans de la nació catalana i que no tenen retorn per part del Govern central del ‘Partido Popular’. Un espoli fiscal que unes democràtiques, transparents i veritables balances fiscals, hauran de demostrar. Unes balances fiscals “no cocinadas”, com va dir el president, Ignacio González, de la Comunitat Autònoma ‘pagadora’ com és la de Madrid.

Pel tractament que des de l’any 2006 -després a l’oposició- i que des de que governa, amb poder absolut, el ‘Partido Popular’ dóna a Catalunya, no és precisament una forma de raciocini i d’enteniment polític per fomentar això que el senyor Aznar anomena “la unitat d’Espanya”.

Si vostès m’ho permeten, només uns paràgrafs de l’article de l’enginyer Joaquim Coello i Brofau, en el rotatiu ‘El Punt Avui’:

<<El projecte nacional plantejat a “l’Espanya invertebrada” d’Ortega és d’arrel, de tesi i de sentiment castellans: abstracte, centralista i uniformista. Aquesta és l’essència del nacionalisme espanyol il.lustrat. La visió de José Antonio Primo de Rivera, que ha inspirat l’ideari del franquisme, parteix del més absolut immobilisme: la pàtria ni canvia ni evoluciona per la voluntat dels ciutadans; està per sobre d’ells. Aquest ideari envaeix la consciència de les persones i en limita la llibertat. Converteix els ciutadans en camarades o traïdors en la tradició del feixisme i el comunisme>>.

<<La resta del nacionalisme espanyol és conservadorisme ranci per preservar privilegis o voluntat de domini utilitzant el caciquisme i la força de l’Església per controlar les consciències i limitar la llibertat dels individus, pel que fa a principis trascendents que per ser-ho escapen de la racionalitat. El nacionalisme català és proper, real, historicista i pluralista, tal com va ser definit per Jaume Vicens Vives a ‘Notícia de Catalunya’. Són dos nacionalismes, antagònics: l’un des del pessimisme, del passat, i l’altre des de l’optimisme, del futur, de la mateixa manera que les visions d’Espanya d’Unamuno i Maragall són contradictòries, malgrat el respecte mutu que els personatges es professaven>>.

<<El que volen ser els uns i els altres, catalans i espanyols, és diferent i volen fer-ho també de diferent manera. Els uns, a través de l’atracció i la diversitat; Catalunya sempre ha estat terra de pas. I els altres, des de la submissió i la uniformitat; és l’essència de Castella, aïllada amb les seves veritats absolutes, que ha conformat el nacionalisme espanyol i ha determinat l’Estat que l’encarna. La Transició va ser un profund i temporal canvi, però passat el temps el nacionalisme espanyol torna al mateix lloc on sempre ha estat. Constatada aquesta estructura diferenciada, s’ha d’acceptar que hi ha raó o per a la separació o per a la integració de manera diferent a la practicada en els darrers tres segles amb voluntat de domini dels uns, acceptada amb més o menys resistència pels altres. Les diferències són de fons>>.

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents: http://youtu.be/GNrVOCcefkk

******************************************************************************** 

El Deure i la Glòria

<<Aquesta tarda, rere una sèrie d’amenaces i declaracions de desafiament, es va requerir la presència de la Guàrdia Nacional d’Alabama a la Universitat d’aquest mateix Estat perquè es complís la final i inequívoca ordre del tribunal de justícia del districte nort d’Alabama. Aquesta ordre exigia l’admissió a les aules de la Universitat de dos joves residents d’Alabama; dos joves perfectament qualificats pel seu ingrés, però que, pel que sembla, han tingut la “desgràcia” de néixer negres>>. (President John F.Kennedy, Discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).

(Imatge: www.aarp.org)

<<El fet de que fossin admesos de manera pacífica en els terrenys de la Universitat es deu en bona part a la conducta dels estudiants de la Universitat d’Alabama, que van saber fer front a les seves responsabilitats en forma realment constructiva>>.

<<Espero que tot nord-americà, visqui on visqui, es pari un moment a fer examen de consciència sobre aquests i altres semblants incidents. Aquesta nació va ser fundada per homes de moltes nacions i de diferent formació. I es va fundar en el principi de que tots els homes han estat creats iguals i que els drets de cada home disminueixen cada vegada que els drets d’un altre són amenaçats>>.

<<Avui dia estem entestats en una lluita a escala mundial per promoure i protegir els drets de tothom que desitja ser lliure, i quan els nord-americans són enviats a Vietnam o a Berlín no demanem que ho facin només els blancs. Per tant, ha de ser possible que tots els estudiants nord-americans, qualsevol que sigui el seu color, assisteixin en els cursos d’ensenyament donats per qualsevol institució pública sense necessitat de que els protegeixin les tropes…>>. (President John F. Kennedy, Discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).

(Continuarà en el proper ‘post’).

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents: http://youtu.be/7BEhKgoA86U  

********************************************************************************************

•  
  

  El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- A València, on l’onada regressiva féu sentir-se amb un cert retard, prosperà, vers el 1489, una política de préstecs a la corona -per a la Guerra de Granada, per a les campanyes itàliques, expedicions africanes, etc.-, que contribuí, així mateix, a fer de la ciutat un petit món de rendistes i provocar l’endeutament del municipi, rere la inflació censalista, agreujada per la manca creixent de formalitat en el reembossament dels préstecs de part de la corona. El 1506, Barcelona encara construí galeres per compte del rei per a la conquesta de Tunis. No gaire temps a venir, la política mediterranista dels Habsburg es basaria  en la força financera i naval de Gènova. El 1510, Barcelona encara celebrà els èxits de l’expedició militar del rei a Alger, Tlemcen i Trípoli, en què també hi participà la ciutat de Mallorca. Barcelonins i mallorquins col.laboraren encara en l’expedició per recobrar Bugia. Són exemples de persistència de l’interès per la Mediterrània. (Ulisses, 11).

* LA PREGUNTA.- El comerç mediterrani, que havia fet la riquesa dels catalans medievals, per què era en perillosa ruïna?

* LA CITACIÓ.- “La possessió d’un llibre es converteix en el substitut de la seva lectura”. Anthony Burgess.(Imatge: www.theguardian.com)

**********************************************************************************

Els colors del món

(Imatge: www.noticiasdealava.com)

 La Llei de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència i a les famílies d’Espanya, més coneguda com la llei de dependència, amb els diners congelats i engegada a rodar. Sanitat, serveis socials, pensions, educació, investigació i recerca, cultura…amb les asignacions econòmiques més baixes d’Europa, engegades a rodar. És la gran diferència entre un govern de dretes, radical i conservador amb retorn al passat, i un govern d’esquerres progressista que va crear, entre altres aspiracions del poble, aquesta llei de la dependència. Busquin les diferències.

I mentre els sous dels treballadors baixen, i l’atur continua, continua i continua, el nombre de milionaris ha crescut a Espanya el 13,2%. Ja ho veuen, n’hi ha que sempre es surten amb la seva.

*************************************************