Catalunya és una nació

(Imatge: arabatik.wordpress.com)

No voler reconèixer la validesa de poble sobirà, per part del Congrés de Diputats espanyol, dels ciutadans de la nació Catalana és un menyspreu -un més i ja en van…- cap a el Parlament de Catalunya, una considerable pèrdua de temps i un altre cop de martell a la convivència a Espanya, nació de nacions constretes i amargades. Escoltin, el poble de Catalunya ja és sobirà, ho ha estat sempre i ho seguirà sent. Tots els ciutadans de Catalunya ho saben això. Sencillament perquè, aquests, endemés de la història d’Espanya també estudien la història de Catalunya i saben que, aquesta, és una gran nació. És com la llengua catalana que el ‘Partido Popular’, amb poder absolut, ha fet esclatar un problema -conflicte constant- allà on cap no hi havia. Tots els estudiants de la nació catalana realitzen i acaban els seus estudis, dominant perfectament el català i el castellà. És més, treuen més bones notes en castellà que en català. És més, els educadors, mestres, professors, catedràtics, llicenciats, doctors i els que hi pugui haver més amunt, saben molt bé com han d’ensenyar cap a la formació de joves i ciutadans lliures, responsables, autònoms, solidaris i capaços de tirar endavant el seu país, ja sigui Catalunya o Espanya. 

Ja els hi dic en el paràgraf anterior. Els ciutadans del poble de Catalunya ja han heretat dels seus avantpassats i reis governants -molt i molt abans de la Constitució- el deure de la sobirania nacional. No només perquè ho va aprovar en declaració democràtica el Parlament de Catalunya, sinó perquè Catalunya ja és una nació. Si hem de recordar una altra vegada que és una nació, així ho farem. Hi ho tornarem fer el juny i el setembre, però, no només per aprovar sinó per aprendre. Transcendentals són la bona instrucció i educació i millor nota en empresarials -les grans empreses que manen- i política -els grans polítics governamentals que un gran sou cobren- per sortir d’aquest 27% d’atur. No cal que es tornin a presentar a les properes eleccions generals perquè, qui té poder per acomiadar-los -els electors- de ben segur que no els votarà. I perquè Catalunya és una gran nació i amb dades a la mà, les coses económiques, empresarials i de l’atur una millora han experimentat. Ho deia el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, en el Parlament i contestant a una interpel.lació de la representant Alícia Sánchez-Camacho (Partido Popular): <<A Madrid fan els grans discursos triomfalistes i nosaltres, aquí,  fem la feina>>.

El Principat de Catalunya, per antonomàsia el Principat o també Catalunya, fou l’Estat creat per la unió de tots els comtats catalans que estaven sota la jurisdicció del rei Alfons I el Trobador o el Cast des del 1162. Els sobirans del Principat de Catalunya ostenten la dignitat de Compte de Barcelona. (Imatge: ca.wikipedia.org).

No hi ha cap dubte que Catalunya és una nació, dintre una nació de nacions. La reclamació clamorosa de que la nació catalana sigui Estat, és tan justa i necessària com els mateixos grans valors de la llibertat, la democràcia i la voluntat del poble català. Al carrer ja ho ha expressat, ho farà i ho seguirà fent. A les urnes, el 9 de novembre d’aquest any, dia de Sant Teodor, -tot el poble unit. Per els qui així ho sentin, amb la ferma devoció cap a la Mare de Déu de Montserrat, Patrona de Catalunya.

Avui més que mai

(Imatge: emma.telocuentooteloexplico.blogspot.com)

El concepte de nació no pot quedar exclòs del present ‘post’ i així fem constar la definició mestra, sense oblidar el pes irreductible de la nostra història mil.lenària i de la forja dels nostres avantpassats. Nació: <<Conjunt de persones que tenen una comunitat d’història, de costums, d’institucions, d’estructura econòmica, de cultura i sovint de llengua, un sentit d’homogeneïtat i de diferència respecte a la resta de comunitats humanes, i una voluntat d’organització i de participació en un projecte polític que pretén arribar a l’autogovern i a la independència política. Això és Catalunya.

 

Respectar la voluntat dels ciutadans i del poble de Catalunya

(Imatge: www.ara.cat)

 

És evident que tot l’espai de temps dedicat per la representant i portaveu d’UPyD, Rosa Díez, a la tasca d’impugnació per part del Congrés espanyol -poder absolut del ‘Partido Popular’- de la Declaració de Sobirania recordatòria -Catalunya és una nació- i promulgada pel Parlament de Catalunya, ha estat una irremeiable pèrdua de temps. Una altra oportunitat perduda. Una continuació més del gravíssim error polític de portar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, referendat pel poble, al Tribunal Constitucional, no renovat. Origen de la situació actual entre Catalunya i Espanya. Una extensa campanya, la de l’any 2006, per part del ‘Partido Popular’, en taules escampades -els seus diners van costar- per tot el territori de les nacions d’Espanya i fent campanya política utilitzant l’anar en contra l’Estatut d’Autonomia. Molta gent deia a la premsa que era per anar “contra Catalunya”. Ja veuen el resultat. Fa història espanyola. 

Un Estatut d’Autonomia revisat i retallat pel Consell Consultiu de la Generalitat; aprovat pel Parlament de Catalunya; retallat i aprovat pel Congrés de Diputats i el Senat; sancionada la Llei Orgànica, d’obligat compliment, pel rei d’Espanya, i referendat pels ciutadans del poble de Catalunya. Al Tribunal Constitucional, no renovat. De l’any 2006 al 2010, quatre anys per dictar sentència. Que si aquesta no, que si aquesta sí; que si aquesta sí, que si aquesta no…la pitjor de totes. Ja veuen el resultat i ja el veuran més clar el 9 de novembre de 2014. L’any 2005 l’independentisme no era un plat més a la taula de les llars catalanes, avui és gairebé del 90%. Més, més i més independentisme i més, més i més atur: una taxa d’un 26’7%. I ja no parlem dels salaris i de les pensions. Recorden el Seat 600 dels anys 60? Val…

Com en la gran expectació i focs d’artifici en el Senat a prop de les 20 preguntes concretes formulades per la representant i portaveu d’UPyD, Rosa Díez, el dia 2 d’agost de 2013 al president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, i que després de set mesos encara no ha contestat. En les seves preguntes, Díez vol que els espanyols escoltin de la boca del president si en el ‘Partido Popular’ hi ha hagut comptabilitat B, si ell o altres dirigents de la seva formació han cobrat sobresous incompatibles amb la Llei d’Incompatibilitats o per què el ‘Partido Popular’ va contractar a Luis Bárcenas “vuit dies després de que aquest renunciés amb caràcter definitiu a ser tresorer”. Preguntes pendents de contestar després de 7 mesos i des de la tribuna del Senat. Temps polític perdut. Democràcia, transparència, justícia, prestigi polític, les respostes que els espanyols encara no han escoltat. Res, res, res, de res. Pèrdua de temps. On és el Comitè d’investigació -elegit- per part del Congrés i del Senat? Això no, però sí per impugnar la declaració democràtica de sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya. Temps polític perdut, perquè Catalunya ja és una nació mil.lenària.

Només una pregunta. De moment. ¿No hagués estat més útil i al servei d’Espanya, nació de nacions, de la Corona espanyola, de la democràcia, de l’Estat de les autonomies, del raciocini i enteniment, del diàleg i la pau, si el treball polític presentat per la representant Rosa Díez (UPyD), hagués demanat la restitució i restabliment de la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia ‘referendat’ pels ciutadans del poble de Catalunya?

 (Imatge: www.curiositat.cat)

 Estatut, 1979

(Imatge: www20.gencat.cat)

 

Estatut d’Autonomia, 2006, referendat pels ciutadans del poble de Catalunya. Cal la seva restitució

Restituir la voluntat del poble de Catalunya

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: http://youtu.be/VWz5gYQe2Vo

************************************************************************************ 

 

 

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>

 

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

El caos dels transports nord-americans, preocupació de l’Administració Kennedy

 

 

<<A petició meva s’han estudiat amb detall els problemes del transport, estudi portat a terme per l’administrador de Finances de Vivendes i pel secretari de Comerç. Els seus investigadors han inclòs en tals estudis a unes quaranta comunitats metropolitanes i a altres grans i petites. Els seus esbrinaments donen suport a la necessitat d’una expansió i canvis importants en el programa de transport massiu autoritzat per la llei de Vivendes de 1961, així com portar a terme revisions en la legislació federal de carreteres. Així mateix, tals esbrinaments posen de relleu la necessitat d’una major iniciativa local i la responsabilitat dels Estats i municipalitats en proporcionar ajuda financera i suport governamental al reforç i millores del transport urbà>>. (President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril 1962).

 

 (Imatge: noticias.uol.com.br)

 

<<Específicament, recomano que el Congrés autoritzi l’establiment d’un programa a llarg plaç d’ajuda federal a les nostres zones urbanes per la revitalització i necessària expansió del transport de masses, administrat per l’Agència de Financiació de Vivendes. Recomano l’autorització d’una concessió de cinc-cents milions de dòlars per un període de tres anys, i la de cent milions de dòlars per l’any fiscal de 1963. Només un programa que ofereixi suport substancial i continuïtat de la participació federal podrà induir a les nostres regions urbanes a organitzar mètodes administratius adequats i a fer front a la seva part de costs d’un sistema ben equilibrat de transports…>>. (President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril 1962).

 (Imatge: www.absoluteeuu.com)

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: http://youtu.be/xGqe-_GMRwE

Si tenen a bé, poden ceure el vídeo següent: http://youtu.be/CVxy6LsUB4c

***********************************************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El vulgar català no ocupa pas sempre un lloc preeminent en l’obra d’aquests autors, si fem excepció de Valentí i Malla. A l’altre bàndol, hi hauria la poesia de certamen, els autors del cançoner satíric valencià, sor Isabel de Villena (València, 1430-1490), els autors de cronicons universals… Queda per discutir la part més substanciosa de la literatura en vulgar del segle. Què hi ha d’humanístic en el ‘Curial e Güelfa’, el ‘Tirant lo Blanc’, el ‘Spill’, i l’obra de Marc i la de Corella? En absència d’unes anàlisis serioses, podem fugir per la tangent parlant d’un <<clima>>, que es podria dir <<tardor de l’edat mitjana>>: l’ingredient de la <<nova cultura>> de vegades hi és, però sovint conviu en curiosa simbiosi amb tota mena d’altres coses. (Ulisses, 11).

* LA PREGUNTA.- La cultura del Renaixement i del Barroc pot ésser entesa com a producte històric de l’humanisme?

 

* LA CITACIÓ.- “L’art de viure és l’art d’aprendre a creure en les mentides”. Cesare Pavese.

(Imatge: viaggi.it.msn.com)

***********************************************************************************************

Els colors del món

 

La follia nazi

(Imatge: meloussa.wordpress.com)

 

 Cremada de llibres

(Imatge: eltrabajonoshacelibres.blogspot.com)

 

 Camp d’extermini nazi

(Imatge: garciafrances.blogspot.com)

Gent que ha anat a Alemanya m’han explicat que fer preguntes sobre l’endimoniat Tercer Reich i el nazisme, pot suposar enutjosament, males cares, girar la cara, no obtenir cap resposta. Resulta gairebé impossible comprendre i acceptar aquell horror i trauma, del 1925 al 1945. De la mateixa manera que els tres anys de guerra ‘incivil’ espanyola -1.000.000 de morts- i els 40 anys de dictadura militar. Tampoc s’acaba d’entendre que, avui dia, a Espanya, nació de nacions constretes i amargades, continuament apareguin missatges i comunicacions ràpides -ara es diu mitjançant la xarxa-, escrits, informacions que fan referència a Hitler i al nazisme. També comparacions absurdes, irracionals mogudes per unes actituds emportades per la ràbia i una absència d’educació i formació democràtiques. Demanar respecte pels milions d’éssers humans que vàren patir, patir i patir fins a la mort aquella barbàrie, és el mínim exigible a l’enteniment humà.

+++++++++++++++++++++++++++++++++