Gregory Peck, l’advocat Atticus Finch, en una seqüència de la pel.lícula ‘Matar a un ruiseñor’ (1962), dirigida per Robert Mulligan, i basada en la novel.la de Nelle Harper Lee (Alabama, 1926). Premi Pulitzer i 30 milions d’exemplars venuts. (Imatge: cultura.elpais.com).

 

Atticus Finch: “Voldria que descobrissis allò que és el veritable valor, fill, en lloc de creure que l’encarna un home amb una pistola. Hom és valent quan, sabent que la batalla està perduda per endavat, ho intenta malgrat tot i lluita fins al capdevall, passi el que passi. Hom guanya rares vegades, però alguna vegada guanya”.

 

 

Units, 7.600.000 ciutadans de Catalunya, guanyaran

No cal que la senyora vicepresidenta del Govern espanyol, María Soraya Sáenz de Santamaria Antón -43 anys- digui, anunciï tot allò del que han de parlar -cal molt més diàleg, això no s’acaba aquí- els presidents Rajoy i Mas. No cal que escrigui cap guió sobre aquesta anunciada trobada. El senyor Rajoy, predicador expert, i com a president elegit d’un país que -vulguin o no, ho reconeguin o no, ho acceptin o no- ha estat, és i serà una nació de nacions constretes i amargades, pensem que és prou expert per conèixer el país que governa i que ja sap tot el que ha de dir. No cal que li diguin les paraules que ha de dir. Tot i que, hem de creure, acceptar i voler que, en tota veritable i gran democràcia qui governa són les dues cambres parlamentàries: Congrés i Senat. Allà és on ha de residir la voluntat del poble. No, mitjantçant cascades de decrets llei.

No cal que la senyora vicepresidenta, dóna la sensació que com a guionista de la conversa parli a cada moment de “referéndum de autodeterminación”. Hauria de saber que el projecte de llei en tràmit en el Parlament de Catalunya, tracta d’una Llei de Consultes, no de referèndum d’autodeterminació. Al menys, en aquest moment, això és així. Veurem el que diran els ciutadans de la mil.lenària nació catalana el proper 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, davant d’Espanya, Europa i el món. Es tracta d’una consulta el proper 9 de novembre, Sant Teodor, en la qual 7.600.000 ciutadans de Catalunya volen fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir mitjançant les urnes. Situació perfectament normal en una veritable autonomia, no de ‘pantomima’ i en una veritable democràcia. No, una democràcia a ‘la española’. Cal fer més vagues de fam? La del mestre i professor de l’IES Llucmajor (Mallorca), Jaume Sastre i, ara, l’iniciada pel tinent Luis Gonzalo Segura del Oro-Pulido.

Ja veurem el que diran els ciutadans de Catalunya després de la trobada, entrevista, diàleg o conversa -hagués estat millor reunió o reunions de treball-, entre el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, i el de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas. Ja no queda més temps per perdre el temps, la comèdia, la farsa o el sainet. Entre altres raons de pes, perquè els puntuals i abundants emoluments que cobren -a l’enorme massa funcionarial no hi ha lloc pels Eros-, no ho pot permetre.

De totes maneres, el guió ja es va començar a escriure i a interpretar l’any 2006 quan els dirigents del ‘Partido Popular’ després a l’oposició, -veurem que passa a les pròximes eleccions generals- van iniciar una campanya -electoral- de recollida de signatures arreu del territorio d’Espanya, nació de nacions, en contra del projecte de Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -les Constitucions i Estatuts no deuen ser mausoleus-; el boicot contra els productes catalans i van portar davant el Tribunal Constitucional no renovat, la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonòmia de Catalunya -la primera Llei-, que ja havia estat retallat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de la Catalunya pagadora. Un fet innecessàri, injust i d’una immensa buidor democràtica.

I la interpretació del guió segueix. Quatre anys per emetre una sentència entre vàries, i la pitjor (2006-2010). Menyspreu i humiliació pels ciutadans de Catalunya que ja havien referendat l’Estatut. Segons opinió del prestigiós diari financer ‘Financial Times’ que reclama “una solució negociada” per a Catalunya, <<la Constitució espanyola tenia prou flexibilitat per acomodar els catalans fins que el PP de Rajoy la va sabotejar el 2010, al persuadir els seus nominats al Tribunal Constitucional perquè retallessin parts de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya>>. El rotatiu anglès assenyala que “articles idèntics” dels Estatuts de Balears o el País Valencià “no es van tocar”. <<Això va disparar el separatisme català, fins llavors un moviment perifèric>>, destaca el ‘Financial Times’.

  

Any 2006. Federico Trillo y Soraya Sáenz de Santamaría, mostren el recurs contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, retallat, aprovat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pels ciutadans de Catalunya. Un fet injust, innecessàri i propi d’una gran buidor democràtica. (Imatge: www.elmundo.es).

Penso que els dirigents del ‘Partido Popular’ -govern central i de les ‘regiones’, l’autonomia els produeix el xarampió, per això les ofeguen- legislen amb poder absolut i una cascada de decrets llei, per deixar a la més diminuta expressió l’autonomia constitucional de la mil.lenària nació catalana. A la mínima expressió el contingut de l’Estatut d’Autonomia i, a la mínima expressió -folklòrica-, la llengua catalana que protegeix la Constitució i que la parlen més de 10 milions de persones. Cras error, una altra vegada, i mostra d’una irresponsabilitat política d’envergadura que ens ha dut a la situació actual entre Catalunya i Espanya.

A ‘Matar a un ruiseñor’ el seu director, Robert Mulligan, ja no pot canviar el guió. Però a La Moncloa encara el poden canviar. 

Hi ha topades que es podrien evitar

(Imatge: www.politiquiando.com)

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:

 

 http://youtu.be/epDzwYiZiwA

************************************************************************************

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

<<Existeixen molt poques coses sobre la Terra tan belles com una Universitat>>, va dir John Mansfield en el seu tribut a les universitats angleses i és necessari aplicar aquí les seves paraules perqué són justes. No es referia a l’arquitectura de les seves torres ni al verd de la seva gespa, o al seus murs coberts per l’heura. Admirava l’esplèndida bellesa de la universitat, va dir, perquè era <<un lloc on aquells que odiaven a la ignorància podien esforçar-se a aprendre, i aquells que percebrien la veritat podien aconseguir que altres també la coneguessin>>.

Per tant, he elegit aquest moment i aquest lloc per discutir un tòpic sobre el qual la ignorància abunda excessivament i la veritat rarament arriba a percebre’s, encara que és el més important tòpic de tota la Terra: la pau mundial>>. (President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).

(Imatge: www.excelsior.com.mx)

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:

 

http://youtu.be/1OzMa79TXTM

Pau, paz, peace

———————————————————————————–

 El naixement d’una nació. Què és Catalunya (Catalonia)

 

* LA RESPOSTA a la pregunta anterior.- A Mallorca, els agermanats se sostingueren durant el setembre, esperonats per llur fracció més radical encapçalada per Joanot Colom, i arribaren a formar setge contra Alcúdia. L’any 1522, intentaren amb èxit escàs de revifar la flama agermanada a Barcelona i València. A la tardor, el desembarcament de l’exèrcit reial, organitzat des de Barcelona, obrí la darrera fase del moviment, resolta amb l’encerclament de la Ciutat de Mallorca, on els agermanats resistiren fins el 8 de març de 1523. (Ulisses, 11).

 

En el seu poble nadiu, el felanitxer Joanot Colom, instador del Bé Comú, és com si no hagués existit mai, tot i haver estat un líder que defensà la Justícia i lluità fins a la mort en defensa de les llibertats. (Imatge: www.ixent.org). Obra de Gabriel Reiners, 1856).

* LA PREGUNTA.- Hi hagué una repressió immediata per part de l’exèrcit reial?

 

* LA CITACIÓ.- “Les antiguitats són l’únic camp en què el passat encara té futur”. 

Harold Wilson

 (Imatge: www.bbc.co.uk) – BBC photography archive

 

————————————————————————————

Els colors del món

<<La meva filla va morir fa un mes. A aquell armari hi han les seves sabates i el seu xal>>.

 

 

El doctor S. Weir Mitchell, (1829-1914) eminent neuròlog de Filadèlfia

(Imatge: www.psupress.org)

 

El doctor S. Weir Mitchell, eminent neuròleg de la Filadèlfia del segle XIX, va quedar endormiscat a la seva butaca una tarda d’hivern, després d’una jornada esgotadora de traball a la seva clínica.

El timbre de la porta el va despertar, i quan va obrir va veure l’esglaó a una nena amb un gastat xal al damunt de les seves espatlles i tremolant de fred. La nena li va demanar que anés amb ella a veure a la seva mare que, segons va explicar-li, es trobava desesperadament malalta.

El metge la va acompanyar per els carrers nevats fins a una casa vella, i la menuda el va guiar escales a dalt.

Allà va trobar a una malalta, a la qual va reconèixer com a una antiga serventa de la seva casa. Li va diagnosticar que patia pneumònia i va enviar a buscar les medicines que necessitava. Mitchell va acomodar a la malalta lo millor que va poder i va felicitar-la per tenir una filla tant obedient.

La filla havia mort

 

A l’escoltar-lo, l’anciana el va mirar sorpresa i va dir-li: <<La meva filla va morir fa un mes. A aquell armari hi han les seves sabates i el seu xal>>. 

El metge va trobar allà mateix el xal que havia vist damunt les espatlles de la patètica noia que va trucar a la seva porta. Estava doblat i sec, i era impossible que hagués estat utilitzat a la intempèrie aquella nit sota la rigorosa nevada.

La noia que el va acompanyar a la casa no va aparèixer jamai.

(Imatge: infinitomisterio.blogspot.com)

 

***************************************************************