“Cowboy de mitjanit”, i, no, no és Mas qui ha donat un “malson” als catalans
24 agost 2014 per Enric Figueras
Per què no parlen i fan discursos dels milers de treballadors i de la gent sense feina, a l’atur?
(Imatge: www.fronterad.com)
“Les dues coses més importants per viure són la llum del sol i la llet de coco.” (Del film ‘Cowboy de mitjanit’).
‘Cowboy de mitjanit’, ‘Midnight Cowboy’, és una pel.lícula estatunidenca dirigida per John Schlesinger el 1969, basada en l’obra de James Leo Herlihy i portada al cinema mitjançant el guió de Waldo Salt. Música: John Barry. Fotografia: Adam Holender. Oscar a la millor pel.lícula, al millor director, al millor guió. Repartiment: Dustin Hoffman, Jon Voight, Sylvia Miles, John McGiver, Brenda Vaccaro, Jennifer Salt, Paul Benjamin, Paul Morrissey.
És el ‘Partido Popular’ qui el dóna -el malson- als catalans des del 2006
És evident per part dels 7.600.000 ciutadans de la nació catalana, d’altres de les nacions d’Espanya i, també, europeus i de l’hemisferi, que la prèdica recent del portaveu del ‘Partido Popular’ al Congrés dels Diputats, Alfonso Alonso, s’ha d’escoltar, llegir, entendre i interpretar al revés. Això -curiós- acostuma a passar amb altres dirigents, de Madrid, de l’esmentat partit polític. També, alguns de Barcelona, tot i que l’actual distància política entre ambdues capitals nacionalistes és a anys llum. No hi ha manera d’entendre’s. Això vindria donat per tractar-se de dues nacions tant diferents: la castellana i la catalana. És evident que aquest fet sociològic -els polítics servidors de l’interès públic haurien d’aprendre sociologia- va augmentar i creixent de forma extensiva des de que el ‘Partido Popular’ -any 2006- després a l’oposició, va fer campanya -electoral- per tot Espanya, en contra del projecte de Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya per, després, un cop retallat, aprovat, ratificat, ‘referendat’ i ja com a Llei Orgànica d’obligat compliment, portar-lo davant el Tribunal Constitucional no renovat.
(Imatge: blogs.elpunt.cat)
Com és possible que un Tribunal Constitucional ‘no renovat’, pugui modificar una Llei Orgànica, d’obligat compliment, ‘referendada’ pels ciutadans, com és l’Estatut d’Autonomia de Catalunya?
Ja ho diu el prestigiós diari financer ‘Financial Times’ quan reclama “una solució negociada” per a Catalunya. Segons aquest rotatiu, la Constitució espanyola “tenia prou flexibilitat” per acomodar als catalans “fins que el PP de Rajoy la va sabotejar el 2010, al persuadir als seus nominats al Tribunal Constitucional perquè retallessin parts de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya”. El rotatiu anglès assenyala que “articles idèntics” dels Estatuts de Balears o el País Valencià “no es van tocar”. “Això va disparar el separatisme català, fins llavors un moviment perifèric”.
Un Estatut és molt important perquè prové de les aspiracions històriques i actuals d’un poble. Allò que ha estat, és i vol ser. No tot allò que li volen imposar convertint en una pantomima la seva autonomia. Tot allò que li volen imposar des de l’intervencionisme més agressiu i ofegador per part del Govern central, de Madrid, del ‘Partido Popular’ centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut. Així, la constant i continuada demanda democràtica per part del Parlament de Catalunya i del Govern de la Generalitat, en són i expressen una prova fefaent. Les constants i continuades manifestacions de milions de ciutadans de Catalunya -expressió democràtica de la voluntat, el desitg i les aspiracions de tot un poble- en són i expressen una prova fefaent.
(Imatge: www.elblogferoz.com)
Camp Nou – Barcelona – Concert per la llibertat
Mentre tots els governs d’Europa ho veuen i ho contemplen amb astorament, l’Administració del president Rajoy s’entesta en no voler trobar cap sortida a la situació que els dirigents del ‘Partido Popular’ van començar a crear l’any 2006.
Escrit lo anterior amb relació al discurs a Cadis del portaveu del PP al Congrés dels Diputats, Alfonso Alonso,: “Mas va oferir un somni als catalans i els ha donat un malson”, explicat queda de que no és així, el senyor Alonso segueix la seva prèdica convençut de que la consulta prevista pel 9 de novembre, Sant Teodor, “no arribarà a produir-se”. Escoltin, a la nació catalana són els 7.600.000 ciutadans de Catalunya i europeus els qui decideixen, mitjançant les urnes, el seu futur com a nació i Estat. Ciutadans demòcrates i europeus. A Catalunya és el <<…govern, del poble, pel poble, i per el poble…>>, a la Castella del senyor Alonso no ho sé com ho fan i com ho farien en el cas de la Catalunya pagadora. Però, crec, que fa anys que ja ho tindrien solucionat.
(Imatge: babystockmenorca.com)
Alfonso Alonso, a l’igual d’altres dirigents del ‘Partido Popular’ en els seus discursos, es va referir també a les explicacions que sobre un assumpte fiscal personal va oferir l’expresident Jordi Pujol, del que va dir que ha viscut molts anys en “la mentida”. Dóna la sensació, doncs, que els dirigents del ‘Partido Popular’ ja han investigat, acusat, deliberat, jutjat i gairebé condemnat al que va ser durant 23 anys Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya. O és que tot aquest rebombori és perquè el senyor Pujol ha esdevingut independentista? Quans milions de ciutadans de Catalunya que no eren independentistes, ara ho són? El govern central i dirigents del ‘Partido Popular’ amb tants i tants assessors amb grans estudis i que cobren importants emoluments, no hi han de dir res?
(Imatge: blogs.elpais.com)
El portaveu del PP al Congrés de Diputats considera “necessari” que el Parlament català constitueixi una comissió d’investigació sobre l’assumpte personal de l’expresident Pujol, el qual ja ha manifestat que compareixerà al Parlament de Catalunya quan la cambra legislativa catalana el citi per donar explicacions. Per cert, ara s’ha complert un any d’ençà que els representants del poble a l’oposició en el Congrés dels Diputats, van demanar una comissió d’investigació sobre el ‘caso Bárcenas’. El ‘Partido Popular’ ha frenat per quarta vegada aquesta comissió d’investigació per part del Congrés, per què? On és la transparència democràtica fins al final? La representant del poble i portaveu d’UPiD, Rosa Díez, va fer en el ple extraordinari del Congrés -ara s’ha complert un any- 20 preguntes al president Mariano sobre el ‘caso Bárcenas’, amb l’exigència de que “asuma su responsabilidad” i digui “toda la verdad”. No ens consta que, en seu parlamentaria, aquestes preguntes hagin estat contestades.
Per quan un col.lecionable amb cromos i per bescanviar els repetits?
La representant del poble i portaveu d’UPiD, Rosa Díez, va fer en el ple extraordinari del Congrés -ara s’ha complert un any- 20 preguntes al president Mariano Rajoy sobre el “caso Bárcenas’, amb l’exigència de que “asuma su responsabilidad” i digui “toda la verdad”. No ens consta que, en seu parlamentària, aquestes preguntes hagin estat contestades. En la foto, Rosa Díez, amb el portaveu del ‘Partido Popular’ en el Congrés, Alfonso Alonso. (Imatge: vozpopuli.com).
Segons que explica el rotatiu ‘El Punt Avui’, a Cadis, va exposar el senyor Alonso que “el govern i el PP sempre han dit llei sí, diàleg, també. Ell (per Mas) ha presentat una plataforma amb 23 punts i es pot parlar de tot -doncs en parlin d’una vegada, home!- allò que càpiga dins de la llei, respectant el que representem que és un govern central que ha de garantir la igualtat de tots els espanyols en tots els territoris”. Només una pregunta: La trascendental qüestió a prop de la plataforma amb els 23 punts que el president Artur Mas va presentar al president Mariano Rajoy, s’haurà parlat i solucionat d’aquí un any?
Pel que fa a la “llei i la igualtat de tots els espanyols” en tots els territoris, que esmenta Alfonso Alonso, és un tema pel següent ‘post’.
El vídeo
Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents:
aWTksCCG9tI
Dwk8W4VS3no
————————————————————————————————————
El Deure i la Glòria
<<…govern, del poble, pel poble, i per el poble…>>
Abraham Lincoln
(Gettysburg, 1863)
<<Els nostres problemes han estat creats per l’home i, per tant, han de ser resolts per l’home>>.
(President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).
El líder soviètic Nikita Jruschov, secretàri general del PCUS, i John F.Kennedy, president dels Estats Units, en un diàleg per l’enteniment, el raciocini i la pau. Ho van aconseguir. (Imatge: www.yuriesfera.net).
Pau, Paz, Peace
<<Alguns diuen que és inútil parlar de pau mundial, d’ordre mundial, o de desarmament mundial, fins que els dirigents soviètics prenguin una actitud més raonable. Espero que ho facin. Crec que nosaltres podem ajudar-los a que així ho facin. Però també crec que devem tornar a examinar la nostra pròpia actitud, com a individus i com a nació, ja que la nostra actitud és tant essencial com la seva a tal fi. I cada graduat en les escoles d’aquest país, cada ciutadà assenyat que odiï la guerra i desitji la pau, deu començar per examinar-se a si mateix, considerant la seva pròpia actitud cap a les possibilitats de pau, cap a l’Unió Soviètica, cap a el curs de la guerra freda, i cap a la llibertat i pau que disfrutem aquí a casa nostra>>.
(President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).
El vídeo
Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents:
wb8euAwc4aM
KSssfzsIDlA
***********************************************************************************************
Suárez
<<La designació del president i del Gabinet encobreixen, no una crisi de Govern, sinó una trascendental decisió sobre el rumb del Règim>>. (Darío Valcárcel, ‘El País).
Primer Govern del president Adolfo Suárez, 5 de juliol de 1976. (Imatge: fuenterebollo.com).
Una incógnita
Los grandes diarios, el ‘New York Times’, el ‘Frankfurter Allgemeine’, los británicos ‘Guardian’ y ‘Times’, o los muy conservadores ‘Figaro’ o ‘Financial Times’, han establecido un balance de la operación Suárez que podría resumirse así: El Joven presidente es un tecnócrata de gran simpatía personal, amplia y elogiable ambición política, viva inteligencia y escasa experiencia en los asuntos de Estado. Debe encuadrarse entre los simpatizantes del ala conservadora del Opus Dei, cuya cabeza visible es López Rodó. El Gobierno formado, con dificultat conocida, por el señor Suárez, tiene dos características: la ausencia de figuras políticas de peso y la coloración <<derecha católica>> que le proporcionan las dos organizaciones confesionales presentes en él.
La designación del presidente y del Gabinete encubren, no una crisis de Gobierno, sino una trascendental decisión sobre el rumbo del Régimen.
Si el Gobierno no quiere ir a remolque de la realidad nacional habrá de abrir inmediatamente el diálogo con las grandes zonas discrepantes de la sociedad: el mundo del trabajo, las regiones, la Universidad, los intelectuales y profesionales, y las áreas mayoritarias de la juventud proletaria, burguesa y eclesial.
La gran prensa occidental termina por hacerse dos preguntas: en qué medida la dirección adoptada por Juan Carlos I aproximará o alejará a España del modelo político occidental. En qué medida esa dirección fomentará el equilibrio o la inestabilidad de la Península Ibérica.
Aunque se hagan acoplamientos diversos, la readaptación de un sistema que sólo pudo funcionar con censura previa, descontrol del gasto público y supresión de las libertades, inquieta más a Occidente que una democracia gradual, pero auténtica. El intento del señor Suárez, con su gabinete de jóvenes tecnócratas, aparece hoy ante Europa y USA como una incógnita. (Darío Valcárcel, ‘El País).
El vídeo
Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:
Jze0LQ-XcYQ
————————————————————————————————————
Els colors del món
<<Ell ha caigut>>, va quequejar. <<Ha caigut a Borodino>>
Batalla de Borodino – 1812. Més de 30.000 soldats francesos morts i 45.000 de russos.
(Imatge: www.armchairgeneral.com)
Quan els exèrcits de Napoleó avançaven sobre Rússia l’any 1812, l’esposa d’un general rus, el compte Toutschkoff, va tenir un somni. Es va veure ella mateixa en l’habitació d’una posada, en una ciutat desconeguda.
El seu pare va entrar a l’habitació agafant de la mà al fill petit de la comtessa. De forma entristidora, li va dir que el seu marit havia mort a mans dels francesos. <<La teva felicitat s’ha acabat>>, li va dir. <<Ell ha caigut; ha caigut a Borodino.>>
Dues vegades més va tenir el mateix somni i, al final, ho va explicar al seu marit. Junts vàren examinar els mapes, però no van poder trobar cap menció d’una batalla a Borodino.
Tanmateix, el 7 de setembre de 1812 els excèrcits russos en retirada vàren retrocedir i desafiar als francesos en el llogarret de Borodino, situat a 112 quilòmetres cap a l’oest de Moscou, on van ser derrotats completament.
La comtessa Toutschkoff i la seva família van romandre en una posada a pocs quilòmetres del front, mentre el seu marit manava les tropes de reserva. L’endemà al matí, el seu pare va entrar a l’habitació agafant de la mà al fill petit de la comtessa.
<<Ell ha caigut>>, va tartamudejar. <<Ha caigut a Borodino.>>