–         Què fa que algú malgasti uns valuosos minuts de la seva vida a fer, per exemple, una futilitat com ara un vaixell de paper? – va preguntar el pragmàtic.

Va haver-hi un silenci gairebé absolut en tota la sala. El va trencar un estossec forçat del bohemi del poble, que s’asseia a la taula del costat.

–         Digueu senyor Beltran! – va inquirir-lo el pragmàtic tot girant-se -. Segur que teniu una opinió. Què fa que algú perdi el temps fabricant un vaixell de paper, amb la de coses importants i útils que hi ha per fer?

–         Mireu senyor …

–         De tu, si us plau.

–         Com vulgui. Mireu senyor de-tu.

– Valga’m Déu! Volia dir …!

– Sí, sí, un moment. Volia dir, senyor de-tu, que la cosa més útil i interessant, intensa i emocionant, romàntica o excitant que es pot fer en aquesta vida, en un moment determinat, pot ser un vaixell de paper.

–         No veig com …

–         Doncs cada vegada que una criatura en demana un, per exemple.

–         Bé, seria una excepció, i no deixa de ser un cas puntualíssim.

–         Sí, ja sabia que m’ho diríeu. Però és el cas més clar, i més comprensible per una ment pràctica i resolutiva com la seva, però n’hi donaré un altre si ho prefereix.

–         Vostè dirà.

–         Sí, diré. Jo pinto. És la meva feina.

–         Sí, està clar.

–         Queda clar doncs. Pinto. I per vostè, que compra quadres com qui compra bons de l’estat o accions d’una o altra societat, això no vol dir res. Un quadre, per vostè, és una inversió.

–         Bé, per mi i per molta altra gent. El meu galerista, diguéssim, em va convèncer de comprar art a través d’aquest argument: compri avui, per revendre demà … o d’aquí a vint anys. I crec que tenia raó.

–         Sí, i molta gent fa com vostè. Per cert, un argument molt mercantilista el del seu galerista; bé, ja s’espavilarà. És clar que d’alguna cosa hem de viure els artistes, i ens va molt bé gent amb possibles, com ara vostè. Però el que volia dir-li és que hi ha molta gent que se’ls mira, els quadres, d’una altra manera: amb admiració, gaudint de la bellesa que contenen. Hi ha quadres molt bons senyor de-tu.

–         Li prego que no em digui més senyor de-tu.

–         Molt bé. Disculpi. Li diré pel nom si ho prefereix: Jeremies.

–         Li agrairé molt.

–         Doncs d’acord. Li deia que hi ha quadres molt bons senyor de-tu. Senyor Jeremies, vull dir. Quadres memorables davant dels quals tots quedem encantats i …

–         Sí, sí. Ja veig on vol anar a parar: crear, oi? Fer alguna cosa amb els nostres mans, no? Però per l’amor de Déu senyor Beltran! No compari un Van gogh, un Picasso, un Velazquez o un Dalí amb un vaixell de paper! Una cosa és l’art i l’altra un mer passatemps que …

–         No comparo res senyor Jeremies. La bellesa o la qualitat són una qüestió en la qual no vull entrar ara perquè no ve al cas. Jo li parlo de … com li diria? … Miri, tinc un fill, senyor Jeremies.

–         El felicito! La mainada són el nostre futur i …

–         Sí, sí, ja ho sé, però deixi’m dir. Tinc un nen de tot just tres anys. Ahir va agafar un full de paper, un dels meus pinzells i aquarel·les. Va agafar un vas ple d’aigua que havia de ser per si tenia set  i va començar a pintar sense dir-me res. Vaig veure’l, però vaig deixar-lo fer. Observava des de la distància la seva concentració i el procés que seguia: mullar el pinzell en l’aigua, sucar en la pintura, pintar el paper, i tornar a començar. Tres anys senyor Jeremies. Va fer servir sobretot el color negre. Va espatllar el pinzell de tant apretar damunt el paper. Em va barrejar les aquarel·les, i ho va embrutir absolutament tot per pintar la seva petita obra mestra. Quan va acabar va agafar el paper i me’l va portar. Me’l va ensenyar i em va preguntar si m’agradava. Li vaig dir que sí. Va agafar la carpeta on guardo els meus treballs i em va demanar que l’ajudés a endreçar-lo. Vaig fer-ho, i allí dins els vam deixar. Llavors ell mateix va tancar com va poder la carpeta i la va guardar al seu lloc. Jo no parava de mirar-me’l. Era tot innocència, tot entrega, tot … com li diria … tot amor dedicat a allò que havia fet. Senyor Jeremies, sap què li dic? Aquell dibuix és per mi el quadre més meravellós que he vist mai. Ho pot entendre això?

–         …

–         Doncs un simple vaixell de paper, ben fet o mal fet, pot contenir tot el cor d’algú, sap? La il·lusió d’un infant, sí, però també la d’un adult. Pot ser una distracció per passar el temps, té raó, o ( i presti atenció, li prego) una intensa declaració d’amor. Sí, sí. Una declaració d’amor. Per exemple, una manera de dir sense paraules que “ T’estimo molt i, malgrat la distància, et vull al meu costat”. Ja ho veu; una senzilla, sincera, oberta i apassionada declaració d’amor.

Benvolgut senyor Jeremies, no està l’autèntic valor de les coses que es fan en el resultat que s’obté, sinó en l’actitud amb la que s’han elaborat. Vostè no m’entén, ja ho sé, i tampoc ho entendrà un munt de gent, però n’hi ha molta que sí que ho ha entès. Saben molt bé de què els parlo. Aquestes persones són dignes de que els regalin un vaixell de paper.

( Dibuix fet pel meu fill, l’Albert; 3 anys)