No me’n puc estar i ho he de dir. Arran dels enfrontaments ahir a la UdG entre policies i un grup de persones, estudiants o no, s’han alçat moltes veus de protesta per l’acció policial. Es parla de violència excessiva, fins i tot de brutalitat. Jo hi era, i no és cert. Hi havia qui es manifestava pacíficament, és veritat. Però va haver-hi un grup que va portar la seva indignació massa enllà, forcejant d’entrada amb la policia per intentar entrar a l’Aula Magna, on representants de la societat gironina, amb el President Mas al capdavant, feien un acte institucional de celebració del vintè aniversari de la UdG.
Mai m’han agradat els antiavalots. Potser per principis, em provoquen una certa urticària. Però les coses són com són, i ahir van tenir una actitud mesurada (tenint en compte quina és la seva funció, que és repeŀlir desordres amb, s’espera, controlades dosis de violència i contundència física). Van intervenir per protegir una porta per la qual es podia haver matat algú, si hagués caigut. Uns quants exaltats volien boicotejar l’acte i pretenien tirar una taula per una porta d’emergència en desús, que està a tres metres del terra de l’Aula Magna. A dins hi havia gent. I la policia els va fotre fora a garrotades. Què esperaven? Ells els fotien pedres, van destrossar la taula i els tiraven els ferros i el taulell de fusta.
Que algun policia va deixar anar la porra o un cop de peu d’una manera massa lleugera i innecessària? Segur. Però no va ser la norma ni molt menys. I tots som humans. Ells també, encara que no ho semblin, i un moment de debilitat quan et diuen fill de puta, t’escupen i et tiren de tot, és comprensible. No justifica res això, però pot passar. L’important és que no sigui la norma, sinó l’excepció. I ahir va ser-ho. Els provocadors ahir van ser un grup de joves que està en tots els merders que s’organitzen a Girona. Porten la veu cantant. Organitzen i dirigeixen i tenen tendència a la violència. Han confòs la llibertat amb el llibertinatge i la impunitat.
Ja tinc una certa edat, i recordo bé quan per Sant Jordi, i sobretot per l’Onze de setembre, anàvem a Girona a córrer davant dels nacionals. Mai vaig tirar cap pedra ni cridar cap consigna ni res de res. Em limitava a estar a uns cinquanta metres d’on tot succeïa, observant. Havia hagut autèntiques batalles campals als voltants del Govern civil, que en deien abans. Vaig aprendre una cosa: quan hi ha antiavalots, les paraules no serveixen, has de córrer i que no t’atrapin. T’has d’apartar i punt si no vols rebre, perquè no entenen de raons, ni les porres de justícia. Si ets al mig del merder, assumeix que pots rebre. És el teu risc i el teu problema. No vagis després a queixar-te que t’han atonyinat, perquè ahir cap càrrega va venir per sorpresa ni era inesperable. Rebentar actes, per molta raó que et pensis tenir, no és manifestar-se pacíficament. És ser violent, i també d’injustos. I que els Mossos defensin els ciutadans reunits per fer un acte festiu és lògic, esperable i exigible. Ara, queda molt “guai” i alternatiu criticar la poli. Però aquesta vegada, no tenen raó els que ho fan.

M’hauria de fer vergonya i me’n fa, però ho explicaré.
Des de fa molts anys hi ha un llibre que em ronda. Sempre he volgut llegir-lo però sempre n’hi havia un altre que al darrer moment li passava al davant. El que em fa vergonya és precisament això, no haver llegit un llibre que em sembla bàsic i essencial. Parlo d’El cine segons Hitchcock que és, per qui no ho sàpiga (si és que queda algù que ho desconegui) una llarguíssima entrevista-conversa al gran director anglès a mans d’un altre insigne director, en aquest cas francès: François Truffaut.

M’ha costat anys, però finalment l’he adquirit i llegit. I després he revisionat algunes peŀlícules de l’anomenat mag del suspens, i les veig diferent. D’entrada, amb més admiració que mai. Potser ara em costarà més gaudir de peŀlícules de Hitchcock com To catch a thieft o North by Northwest o Rebecca… I em costarà més perquè, segurament, no podré abandonar-me al simple gaudiment de la trama, sinó que em fixaré, inevitablement, en tot allò que explica Hitchcock en l’entrevista. Per exemple, la importància que dóna al fet que la càmera expliqui per si sola la història sense necessitat, gairebé, dels diàlegs. A tall d’exemple, només cal veure els deu minuts inicials de To catch a thieft ( Atrapa un ladrón, en la versió espanyola) per comprovar-ho. Sé que diré una obvietat, però és d’una narrativa visual sensacional. O els seus trucs per allargar el suspens i no espatllar-lo, el tantsemenfotisme que sentia Hitckcock per la versemblança, o mil altres factors que va explicant, en el llibre, peŀlícula per peŀlícula, de manera molt autocrítica. Era un mestre, és evident. I això també és una obvietat.
De tot el que explica, però, hi ha un ingredient de les trames que m’ha atret molt i que ell, en la seva concepció converteix en un autèntic joc de mans, o trampa psicològica hauria de dir: el Mac Guffin. Ell mateix diu que “un Mac Guffin no és res”. És buit de contingut (ha de ser-ho, segons ell, per ser realment bo), i alhora és l’eix al voltant del qual gira la història. És aquella fòrmula secreta que busquen els espies, aquells plànols que persegueixen els malvats, és aquell secret que provoca una hora i mitja d’intrigues, persecucions, assassinats, i que, per Hitchcock, ha de ser fútil, irrisori, o directament buit de contingut. El millor que va fer, segons ell mateix, és el de North by Northwest ( Con la muerte en los talones) on el Mac Guffin és “exactament res”. Sensacional.
El món està ple de Mac Guffins, ara que hi penso. Cada dia en sentim a la ràdio, a la tele, als diaris, als carrers… als Parlaments… i també ho són bona part dels conflictes, sovint innecessaris, que diàriament creem en les nostres vides. Fins a un punt que l’important acaba essent no aquell punt central, atòmic, al voltant del qual gira el debat o el moviment, sinó el vestit que li fem, com l’engruixim, i fins a quin punt estem disposats a trasbalsar-ho tot en nom d’un simple castell de fum que no és res més que una simple excusa.