A final d’abril de 1990 un senyor em va entrevistar en un pis del carrer Figuerola de Girona. Jo tenia divuit anys aleshores, i era la primera entrevista de treball de la meva vida. Era per fer d’aprenent d’administratiu, de xerric, que en deien. Li vaig agradar i em va convocar per a una segona entrevista amb la persona que hauria de ser el meu cap, si és que al final m’agafaven. Va anar bé. No tenia ni idea de per a quina empresa em volien contractar. Va resultar ser per al Punt Diari.
Vaig entrar en un tren en marxa que, tot i ser jove (11 anys d’existència), ja tenia una càrrega, un posit, de vivències al damunt. Moltes persones havien treballat molt per fer possible aquell diari, d’altres hi havien posat diners, i en aquella època d’altres ens hi incorporàvem per ser noves peces d’un engrenatge que anava creixent.
No m’ho pensava, però no entrava a formar part d’una empresa qualsevol. De fet, anomenar-la “empresa” ja desmereix el que era, perquè aquesta descripció, pel que fa al Punt Diari, no significava res més que una forma d’organització administrativa, jurídica, convencional. El Punt Diari era molt més que això, arribant per a molta gent a la categoria de sentiment, principi moral, espai de militància ideològica… Era l’estructura que ens embolcallava i que ens ajudava a anar creixent i madurant com a persones (a vegades a base d’hòsties).
No té sentit que ara em dediqui a explicar les meves vivències personals relacionades amb el Punt Diari-El Punt-El Punt Avui perquè són una simple anècdota dins del conjunt. Són part fonamental de la meva vida, però una simple anècdota dins l’univers de vides i històries que tots hi hem viscut. Molts hi hem fet de tot (i també algunes coses que no explicaríem si no és en presència dels nostres advocats).
És per dir que vint-i-un anys després d’aquells meus inicis, el Punt Diari, ara El Punt Avui, continua formant part de l’ADN personal de molts dels que hi treballem. No podem explicar les nostres vides sense parlar d’aquest diari i la seva gent.
Les coses han canviat molt. Passem moments terriblement complicats. I fa temps. Tots ens hem sacrificat molt per intentar sortir-nos-en. Crec que el sacrifici dels treballadors al llarg dels darrers anys, i també el de les persones que hi han arriscat part del seu patrimoni, avala el que dic. Hi ha hagut un compromís real, emocional, que depassa l’estricte intercanvi de diners per hores treballades. Som una empresa curiosa. Hem vist assemblees en les quals ens han rebaixat el sou i hem sortit tots contents i entusiasmats. Una cosa gairebé surrealista, si es mira fredament i s’ignora que El Punt Avui té cor i respira, i que tots posem el nostre granet de sorra en que sigui així. Naturalment, el que ens iŀlusionava no era la retallada de sou, sinó el projecte de futur que aquell mateix dia començava. No excloent, és clar, que tots treballem per guanyar diners, per viure, i que si aquí no mengem haurem de buscar un lloc en el qual obtenir recursos per alimentar les nostres famílies. Tampoc tenim alternativa.
Els reptes han estat sempre font d’iŀlusió per a nosaltres. La gent que he conegut en aquesta casa és essencialment valenta i agosarada. Els tenen ben posats, vaja. I junts hem fet el camí. Hi ha hagut grans encerts, i també grans errors. Però ara no serveix de res fixar-se en tot allò que s’ha fet malament. Ja està fet. Ara els esforços han d’anar orientats en construir un futur. Un futur que en aquests moments ens fa patir més que molt a tots plegats. El passat ha de servir per no cometre els mateixos errors, no per lamentar-nos de quines són les raons que ens han portat on som. Sempre hem tingut l’empenta. La nostra i la de molts milers de persones per a les quals el fruit del nostre treball és també part de les seves vides. Aquest capital humà ha de servir per sobreviure ara, i ser imparables més tard. Que tothom que hi tingui alguna cosa a fer ho tingui present.
Tant de bo aquest article continuï tenint sentit d’aquí a uns dies. Segur que sí.