N’estic una mica fart dels comentaris d’autocomplaença blaugrana. Ni millor equip del món ni històries. Això no serveix de res. El que serveix és guanyar. Al Madrid i també al Cantallops. Els títols que vam guanyar ahir, fa sis mesos o tres temporades, ja no serveixen, només serveix la feina que fem ara per guanyar demà. Vam perdre la copa. D’acord. Ja està fet. Però apel·lar al joc constructiu del Barça i el trist i avorrit del Madrid no serveix de res. Ni les possessions del 80%. Tot això són excuses i res més. Serveix guanyar. Aixecar-nos després d’haver caigut? No hem caigut. Si un partit ens fa caure és que no ens mereixem ser els millors. Només serveix lluitar i guanyar, no dir que guanyarem. Els bocamolls estan condemnats a ser sempre petits, i nosaltres no volem ser petits. Els matxacarem a Europa? No serveix de res dir-ho. Això és supèrbia. El mateix que ells han fet els darrers anys: parlar molt i molt alt, però sempre fora del camp. Hem d’estar orgullosos? De què? Vam perdre. Es pot perdre i guanyar, però vam perdre. Ells poden estar orgullosos. És el seu moment i hi tenen dret. Nosaltres no ens hem d’enfonsar, sinó utilitzar-ho d’alicient de cares al proper partit. Aquestes autocomplaences que se senten no són més que una reminiscència del passat, quan teníem una actitud de perdedors i érem, sense ser-ho, un equip petit. El que cal són dos collons, i proposar-nos trepitjar-los (esportivament parlant) la setmana que ve, i demà mateix guanyant el partit de lliga que tenim. I per això cal assumir que ara mateix els millors són ells perquè han guanyat l’última batalla, treure l’amor propi, no l’autocomplaença, i fer el que sigui perquè dimarts o dimecres que ve els millors tornem a ser nosaltres. I per això cal treball i silenci, la qual cosa em fa pensar que ja he parlat massa… i és que jo també sóc del Barça.
Arxiu de la categoria: General
Temps (disgressió filosoficoliterària d’interès pràctic pràcticament nul)
Forma part de les Veritats (així, en majúscules) comunament acceptades per la saviesa o els tòpics populars, que sempre volem allò que no tenim. És una de les característiques de l’espècie humana, i no sé si d’alguna altra espècie. El cas és que parlem de llibertat, parella, amor, silencis, diversió, família… i també del temps, amb una certa enyorança, quan no en tenim. I quan en tenim, quan ens hi acostumem, sovint no ho sabem valorar.
Els darrers anys, i per raons diverses que no vénen massa al cas, he disposat sovint d’aquest preuat tresor: temps. Temps per mi. Temps per gastar o malgastar en el que volgués. Gràcies a aquest Temps he crescut molt com a persona, i també professionalment, perquè m’he enriquit de gent i situacions amb les quals he pogut invertir hores, gustos, confidències i vivències. Gràcies a aquest Temps, i d’una manera tangencial, faig la feina que faig. Gràcies a aquest Temps he conegut a persones que m’han fet sentir molt viu i afortunat. Gràcies també a aquest Temps he viscut situacions en les quals no hauria pensat mai que em trobaria. Algunes extraordinàriament interessants i agradables. D’altres doloroses i pertorbadores. Algunes inconfessables. D’altres que maldo per explicar. En definitiva, de totes menes i colors, però totes enriquidores en la seva justa mesura.
I parlo del Temps ara, perquè, per raons diverses també, fa temps que de Temps no en tinc gaire. I no ho lamento ara mateix, però el trobo a faltar. Una de les més immediates i públiques conseqüències ha estat, per exemple, la impossibilitat gairebé material d’actualitzar aquest blog amb una quotidianitat raonable. Ho lamento. Ho lamento perquè, escriure del que vull i quan vull (ara en aquest blog, però abans, i en formes bastant més intimistes, en d’altres) en certa manera em va salvar la vida en un moment determinat. Em va permetre “vomitar” sentiments, pors, terrors, esperances, instints, desitjos, vergonyes… em va permetre verbalitzar totes aquelles coses que a vegades no volem veure en nosaltres mateixos. A verbalitzar-les i fer-me-les veure, i per tant afrontar-les. Indubtablement això m’ha fet gran, i crec que millor persona. Un principi essencial d’aquesta mena d’escriptures analgèsiques, ansiolítiques i vitamíniques és, sens dubte, la sinceritat amb un mateix. La sinceritat crua i dura. Exposar-se, un mateix, tot allò que ens preocupa, ofèn, entusiasma, excita… les parts més fosques i lluminoses de la nostra manera de ser i viure, i fer-hi front. No és senzill, però és molt enriquidor. I això només es pot fer si podem dedicar-nos Temps.
Si algú ha llegit aquestes elucubracions fins aquí (no crec que sigueu gaires), probablement considerareu que són una pèrdua absurda de temps. El profit o desprofit que en tragueu és cosa vostra. Però jo sí que n’he tret profit de fer-ho. Quin? Dedicar-me uns minuts a fer allò que feia abans: escriure sobre el que vull i quan vull. I sabeu què us dic? Que l’experiència ha estat molt gratificant.
Els sis fills de Goebbles
Revisionant l’esplèndida pel•lícula Der Untergang ( El Hundimiento en la versió doblada) sobre els darrers dies d’Adolph Hitler en el seu búnquer de Berlín, entre la multitud d’històries que van succeir-hi, n’hi ha una que mostra fins a quins extrems pot arribar l’encegament del radicalisme més exacerbat. La pel•lícula narra els fets històrics tal com els va viure la senyora Traudl Junge, secretària particular de Hitler, que va explicar-los en el llibre Fins a l’últim moment (Edicions 62). El marc és un Hitler decadent que, víctima de delirants esperances, es nega a admetre que la guerra està perduda. Sempre al seu costat, fidel com un gos, però molt més perillós que tots els gossos d’Europa junts, Joseph Goebbles, ministre de propaganda del Reich, comet les darreres inhumanitats que va cometre. El doctor Goebbles, sense cap respecte per la vida dels seus compatriotes combatents ( que a aquelles alçades del conflicte eren majoritàriament adolescents i preadolescents) els llançà sense armes contra l’enemic rus, sense raó ni solució de supervivència; un simple i inútil extermini sense sentit. Però entre totes les atrocitats que va cometre, la més sorprenent la va perpetrar juntament amb la seva dona, Magda Goebbles, al matar els seus sis fills ( Helga, la gran, de 12 anys, Hildegaard, Helmut, Hedwig, Holdine i la petita, Heidrun, de 4 anys). Com a curiositat cal destacar que el nom de tots començava per la lletra H en honor al Führer.
Per ordre de Goebbles, davant la imminent caiguda del règim alemany, Magda i els seus 6 fills varen anar al búnquer el 22 d’abril de 1945. Va donar instruccions de que els nens podien portar una joguina cada un, i que portessin poca roba perquè “ja no els faria falta”. Només aquest comentari ja dóna una idea de la fredor inhumana d’aquest home. Un cop al búnquer els nens foren instal•lats en una cambra habilitada especialment per acollir-los. Al llarg dels següents dies, i ja conscient que havia arribat el final, Hitler va oferir al matrimoni Goebbles un avió per fugir. Ells es van negar a acceptar-lo, i van decidir fer costat al seu Führer passés el que passés.
Magda Goebbles va justificar la intenció d’assassinar els seus fills a Traudl Junge amb les següents paraules: “ És millor que els meus fills morin a que visquin en la vergonya i l’oprobi. Els nostres fills no tenen lloc en una Alemanya com la que hi haurà després de la guerra”. En una carta que havia enviat uns dies abans va escriure: “ El món que vingui després del Führer i del nacionalsocialisme no mereix que s’hi visqui, i per això he portat els nens aquí [al búnquer]. Són massa valuosos per la vida que vindrà després de nosaltres, i un Déu misericordiós m’entendrà si els allibero jo mateixa”.
Els nens van passar els darrers dies de la seva vida jugant amb Traudl Junge i amb Eva Braun, aliens al futur immediat que els esperava, mentre la seva mare planejava, juntament amb el doctor Stumpfegger, metge personal de Hitler, la millor manera de matar-los. Només Helga, la gran, segons la secretària Junge, semblava amoïnada i trista i es feia preguntes sobre què els passaria.
Finalment, el 30 d’abril de 1945 Hitler i Eva Braun es van suïcidar. L’endemà, l’1 de maig, al vespre, Magda Goebbles va allitar els seus fills. A partir d’aquí hi ha diverses versions sobre el que va succeir, però sembla ser que va administrar-los un somnífer, i que la Helga s’hi va resistir ( el seu cos, trobat per soldats russos, mostrava contusions). Un cop adormits, amb l’ajuda del doctor Stumpfegger, va tirar unes gotes d’àcid prússic a la boca de cada criatura i els va causar la mort. Altres versions parlen d’una injecció letal. Després dels sis assassinats, Magda Goebbles va tornar a la seva habitació, colpida pel dolor, i va començar a fer solitaris amb una baralla de cartes. Aquell mateix dia la Holdine havia complert 7 anys.
L’endemà de bon matí el totpoderós ministre de propaganda del Reich, Joseph Goebbles i la seva esposa Magda, es van suïcidar.
