Arxiu d'etiquetes: Cinema

Antichrist. El darrer film de Lars Von Trier

Publicat el per

Contra el que acostuma a ser habitual en mi, vaig entrar a veure Antichrist, el darrer film de Lars Von Trier, sense saber-ne pràcticament res. Tan sols havia sentit a parlar de la polèmica amb què fou rebuda en el festival de Canes. No tenia cap idea preconcebuda de què anava a veure, ni de quina era la temàtica, tot i que el cartell i el títol em feien imaginar que es tractava d’una pel·lícula de terror.

Vaig sortir de la sala absolutament desorientat. Em va costar vint-i-quatre hores assimilar-la (no és un fet excepcional en mi; sovint necessito aquest temps per fer-me una opinió clara de les pel·lícules que veig, sobretot les més radicals). Durant aquest lapse de temps vaig llegir alguna entrevista a Von Trier en la qual explica les circumstàncies en què la pel·lícula fou escrita, rodada i muntada, i que tenen a veure amb una depressió que ell mateix patia. Tot plegat em va servir per concretar sensacions i raonaments, i vertebrar, des d’aquests paràmetres, una opinió definida i no simplement visceral.

És Antichrist una pel·lícula de terror? Diria que sí, si entenem com a “terror” la sensació d’angoixa, tensió i inquietud gairebé constants que transmet.

Des del punt de vista creatiu és un exorcisme que Lars Von Trier s’aplica a si mateix, probablement per foragitar els fantasmes i les angunies que li provocava la malaltia. La manera de fer-ho és narrar, des de la ficció, la història del desordre mental, emocional i moral d’una dona que pateix una crisi depressiva que deriva en bogeria. El detonant del desordre són unes circumstàncies que s’expliquen en la introducció de la pel·lícula; circumstàncies terribles, però contades d’una manera molt bella i hipnòtica. Tot i això, l’origen de les seves pors tenen a veure amb un lloc que havia estat el seu paradís personal: una casa enmig del bosc, anomenada Edèn, com el paradís bíblic, en la qual transcorre la major part de la trama.

És una pel·lícula sense gaires concessions (ni morals ni argumentals ni visuals) que en molts moments ratlla la pornografia. Alguns qualificaran aquestes escenes de gratuïtes, però no m’ho semblen gens. El sexe és essencialment un desbocament de passions, un descontrol d’emocions que portat a l’extrem pot convertir-se en malaltís. I la depressió es viu també com un desgavell absolut que sofreix la persona en tots els sentits. Els atacs de por, odi i ràbia que pateix la protagonista l’aboquen a una cerca desficiada de l’amor a través del sexe, com a contrapès de les emocions insuportablement desagradables que experimenta. És, però, un sexe malaltís, agressiu, desbocat i compulsiu, que busca regirar el dolor en plaer, i que en realitat no és res més que una altra forma d’expressar la violència i la pertorbació que la dominen.

Alguns dels moments més captivadors i hipnòtics del film són en càmera lenta, amb una fotografia i una música suggerents que transporten a una irrealitat absoluta, gairebé onírica. Són escenes molt poètiques, tot i que sovint retraten situacions angoixants, pertorbadores, doloroses i paranoiques. Algunes persones les consideraran terrorífiques, mentre que d’altres les qualificaran de summament belles. Des del meu punt de vista són totes dues coses, i una demostració clara que els extrems sovint es toquen.

En una interpretació molt personal, diria que el títol, Antichrist, fa referència a l’infern que viu la protagonista, absolutament extraviada en els seus desvaris i els seus patiments. Sembla posseïda pel mal, vivint els terrorífics turments que se suposen a les ànimes condemnades. Però no són sensacions irreals sinó existents, que la gent que ha patit una depressió coneix perfectament. Aquesta concordança amb certs aspectes de la realitat (barrejada amb ficció cinematogràfica i dramatisme) és el que pot fer terrorífica la pel·lícula.

La protagonista, Charlotte Gainsbourg, fa una actuació sensacional. El seu personatge vessa desordre, vulnerabilitat i pors. I acaba inspirant por, en el tram final de la pel·lícula.

El personatge masculí està interpretat per un contingut però resolutiu Willem Dafoe. Fa de marit i terapeuta de la seva companya de repartiment. És un personatge dèbil, en alguns moments estúpid, superat per la situació i incapaç d’arrencar la seva dona dels tentacles de la bogeria.

En resum, una pel·lícula pertorbadora que m’ha agradat (i molt), però que m’estaria de recomanar a persones a les quals no els agraden els films que surten massa d’uns patrons estètics i morals convencionals.

Títol: Antichrist

Director i guionista: Lars Von Trier

Actors: Willem Dafoe, Charlotte Gainsbourg

Pelham 1 2 3. Crítica cinematogràfica i reflexió filosòfica

Publicat el per

Potser no hauria de comparar The taking of Pelham 1 2 3 (estrenada com Asalto al tren Pelham 1 2 3), edició 2009, amb la versió de 1974. No hauria de fer-ho perquè, de fet, són pel·lícules molt diferents. Els rols, les vides, fins i tot les motivacions dels personatges d’una i altra pel·lícula són distints. En comú tenen el segrest d’un vagó de metro, la petició d’un fort rescat a canvi de la vida dels passatgers, i l’establiment d’una relació molt particular (i molt diferent d’una versió a l’altra) entre el bo i el dolent principals. No hauria de comparar-les, però no puc evitar-ho.

No cal dir que el nou film és, en termes absoluts, molt més espectacular, probablement trepidant i dinàmic que la versió de 1974, tot i que pel meu gust prefereixo la primera. El temps dirà si es converteix en un film amb identitat pròpia, o si no aconsegueix desprendre’s de l’ombra de la versió anterior. La pel·lícula distreu, que és probablement la única aspiració que té (en alguns moments sembla que es vulgui donar fons i contingut als personatges, cosa que es fa, si és que era la intenció, d’una manera massa dubitativa). Garber, el personatge de Denzel Washington, està interpretat sense convicció, i es nota. El Garber del film de 1974, interpretat per Walter Mathau, és molt més brillant i sòlid (tot i que, probablement, hi ajuda el fet que Mathau, com molts actors “clàssics”, tenia una certa tendència a interpretar-se a si mateix, la qual cosa li facilita la feina però pot dificultar que el públic aconsegueixi oblidar-se de l’actor en benefici del personatge). En canvi el dolent, Ryder, interpretat per John Travolta, convenç (tot i la sobreactuació, defecte que en aquest cas, almenys jo, li voldria perdonar).

Vaig sortir del cinema amb la sensació d’haver-me distret, que és el que volia. Per tant, fantàstic. O gairebé, perquè va haver-hi una escena que em va indignar ( i ara és quan deixo de parlar de cinema). Per situar-la diré que, a part de la trama principal, n’hi ha una de secundària que afecta a Walter Garber. Garber, treballador del metro, està essent investigat perquè se sospita que ha acceptat suborns. Durant la investigació se l’ha apartat temporalment del càrrec de responsabilitat que tenia i se’l fa controlar i ordenar el trànsit del metro. Durant el segrest, el dolent, Ryder, s’assabenta de l’acusació i li exigeix que li expliqui com s’ho va fer. Garber desmenteix que hagués acceptat mai cap suborn. Ryder s’enfada, agafa un dels passatgers, l’apunta amb la pistola i li diu a Garber que si no li explica la veritat matarà el passatger, moment en el qual comença un tens i dramàtic compte enrere. Garber insisteix que és innocent, però en l’últim moment admet el contrari per evitar l’assassinat. Confessa que va acceptar el suborn, com va anar i quants diners va rebre. El cas és que durant la resta de la pel·lícula cap personatge planteja la possibilitat que Garber hagi mentit per salvar el passatger d’una mort més que segura. Ni tan sols el mateix Garber ho argumenta per a justificar la confessió. Tothom dóna per fet que sota amenaça ha explicat la veritat.  És com donar per vàlids i efectius els sistemes de la inquisició. Inquietant.

És terrible veure com poc a poc anem renunciant, sense adonar-nos-en, a principis (no sé si dir-ne humans, socials o racionals) fonamentals per a la nostra llibertat i el sentit de justícia. És fer bona la sentència de Goebbels que deia que “una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat”. És anar assumint Guantánamos, tortures policials, la pèrdua de drets … per mor d’una seguretat que atorga impunitat als encarregats de custodiar-la. No ens n’adonem i poc a poc anem acceptant que el fi justifica els mitjans. A vegades no sé si som indolents o simplement no tenim memòria històrica.

“Paseo” ( curtmetratge)

Publicat el per

Poètic, dramàtic, carregat de tendresa i humor, però d’una gravetat temàtica tremenda, … tots aquests qualificatius tenen sentit quan es parla del curt escrit per Arturo Ruiz Serrano i interpretat per un esplèndid José Sacristán. Va guanyar premis en nombrosos festivals, i va estar nominat als Goya l’any 2008, però el ressò públic va ser més aviat escàs. El zenit poètic i dramàtic de l’obra el marca la recitació d’un poema d’amor de Mario Benedetti. La resta és d’una bellesa aspra, carregada de matisos i humanitat. Un curtmetratge per veure i reveure.

Direcció: Arturo Ruiz Serrano

Intèrprets: José Sacristán, Paco Tous i Carlos Santos

Podeu veure’l aquí.

Els mons de Coraline

Publicat el per

Sorprenent i interessant llargmetratge d’estètica molt timburtoniana ( el director és el mateix que va dirigir Malson abans de Nadal) i amb contínues referències a pel·lícules de terror, com Poltergeist ( amb miralls i dimensions paral·leles; fins i tot el nom de la protagonista és pràcticament el mateix) o les màscares-sac d’en Jason de Divendres 13. La Coraline és una Alícia en el País de les Meravelles que, a través d’una porteta que hi ha a la seva nova casa, anirà a parar a un món terrorífic, paranoic, de cels i paisatges angoixants i ànimes en pena.

Water

Publicat el per

Sensacional. Delicada, fina, bella, … un plaer pels sentits. La duresa de la vida de les viudes índies, víctimes de la irracionalitat religiosa i del sistema de castes. Em costa parlar-ne perquè és d’aquelles pel·lícules que s’han de veure i sentir, no explicar-les.

No voldria exagerar: no és la millor pel·lícula que s’ha fet mai, és clar, però és que no es tracta d’això sinó de gaudir-la. Me la van recomanar i, no sé si ho he somiat o em van dir que era una petita joia. Si no m’ho van dir ho dic jo: Ho és. Una joia d’aigua amb incrustacions de senzillesa, dolçor, temença, pèrdua, dolor, esperança i futur. Una joia molt completa. Però deixeu de llegir aquesta tonteria de crítica i mireu-vos-la amb el silenci, la pau i l’atenció que requereix ( si us plau … en versió original). Que us aprofiti.