Fa molts dies que estic bastint un article sobre immigració i centrant-lo, sobretot, en el meu poble, Salt (anava a escriure “municipi”, però la trobo una paraula freda quan em refereixo a Salt; i la relació que tinc amb el meu poble és emocional, segurament com la que té molta gent amb el seu, i per això evitaré parlar de municipi). Fa dies que intento bastir un article deia, i no l’he publicat per inseguretat. No perquè no estigués convençut del que deia, sinó perquè el tema és controvertit.

Però ja en tinc prou. En tinc prou perquè ahir vaig llegir a El Punt que l’alcaldessa, Iolanda Pineda, havia manifestat que no està satisfeta de la seguretat al municipi (ella sí que fa servir aquesta paraula, i no vull dir que estimi el poble menys que jo, cosa que no seria certa en absolut), per l’increment de robatoris, destrosses del mobiliari urbà, baralles, ocupacions d’habitatges… i perquè vaig llegir en una altra plana que una jove de 19 anys de Salt ha denunciat que diumenge al vespre la van envoltar un grup de nois de 12 o 13 anys i la van intimidar, perseguir, i amenaçar que la violarien. I en tinc prou perquè fa dies que sento com certs responsables polítics diuen que cal evitar postures xenòfobes com la de l’ajuntament de Vic, que es negava a empadronar immigrants il·legals.

Mirin, sóc de Salt des del mateix dia que vaig néixer. Tota la vida he viscut en un poble amb alts percentatges d’immigració, i no sempre m’ha agradat, sincerament. Però més enllà de les meves mancances humanitàries, que les tinc com tothom (però que qui em coneix sap com intento racionalitzar-les i combatre-les), constato que a Salt hi ha un problema, i que no és de xenofòbia, tot i que si ningú hi fa res (que és just el que hi fan: res) hi degenerarà. El problema de Salt és de marginació social, no racial. El problema de Salt és l’excessiva concentració (es parla d’un 40%) de persones nouvingudes que no tenen res, ni tan sols papers, i que volen poder viure, la qual cosa no és gens criticable. Al contrari, els dignifica com a persones, més enllà dels indesitjables que pugui haver-hi, i hi ha, entre ells. El problema no és si són blancs, negres, grocs o verds… sinó que hi ha hagut irresponsabilitat a l’hora de no haver evitat les altes concentracions de persones sense recursos, no adaptades als més bàsics principis de comportament cívic tal com els entenem en aquesta Europa del benestar en la qual diem que vivim. Europa, des d’una perspectiva social, en alguns carrers de Salt, no existeix. I això és intolerable. I repeteixo: el tema no és que les persones que viuen amuntegades en certs blocs de pisos i carrers del poble siguin africanes, sud-americanes o asiàtiques, sinó que viuen en condicions de marginació, pobresa i en alguns casos d’insalubritat. La culpa no és d’ells, perquè ningú marxa de casa seva perquè sí. El que es juga la vida per anar a l’estranger és per subsistir o intentar viure millor, ell o la seva família. La culpa és dels responsables polítics, del nivell que sigui, que han permès la formació d’aquests guetos (que és en el que s’han convertit moltes zones de Salt).

Fins ara, a Salt, no ha passat cap desgràcia remarcable. Però passarà si no posen remei a la situació, perquè el dia que uns quants vailets com aquests dels que parlàvem violin efectivament a una noia, la comprensible ràbia degenerarà en absurda xenofòbia i les conseqüències poden ser realment greus.

Les mesures que volia instaurar Vic són un crit d’alerta d’una administració que no té eines per gestionar un problema real que pateixen, o que perceben com a real. I què han fet? El mateix que faria tothom que se sent amenaçat: agafar l’única arma que té a l’abast i defensar-se. El que volia fer Vic no està bé (estic segur que ells mateixos ho pensen), i, per tant, segurament està bé no deixar-los-ho fer, però alhora que se’ls prohibeix negar l’empadronament als il·legals, s’hauria de reflexionar quina raó o circumstància els ha portat a voler prendre aquesta mesura, i aportar solucions reals, no paraules buides que només intenten mantenir vots i anar tirant.

La gent no vol anar tirant, senyors que manen. La gent ha treballat durant generacions per tenir els nivells de benestar que tenim ara. I vol mantenir-los, o més aviat augmentar-los. I en certs llocs, com ara a Salt, la sensació de benestar, la seguretat, el civisme, són molt pitjors que fa uns anys. Personalment, fins al punt que em fa por deixar que els meus fills juguin al carrer amb mainada que no conec, encara que jo hi sigui a prop, fins saber “de quin pal van”. M’agrada que els meus fills tinguin companys de classe d’altres races, que aprenguin que en aquest món hi ha cultures diferents, llengües diferents, costums i persones diferents… els enriqueix, penso jo. Però no m’agrada que visquin envoltats de marginalitat, i que la seva identificació amb el poble estigui condicionada per aquest fet. A aquest pas, per ells, Salt serà només el municipi on va néixer el seu pare. De poble, no en tindran.