Les guerres solen tenir diversos fronts i de molt distintes característiques. Hi ha els que a tots ens vénen al cap quan parlem de guerres: els purament militars, on es desenvolupa la batalla a trets, canonades o el que sigui. En principi solen ser fronts físics, mesurables damunt el territori i que permeten una valorització objectiva de si la guerra s’està guanyant o perdent. Hi ha, però, altres fronts més eteris, que no sempre es veuen o coneixen, i que tenen una importància igualment vital pel desenvolupament de la contesa. En aquest terreny faríem referència a les operacions d’intel·ligència, espionatge, propaganda, …

Una de les més ambicioses i secretes accions dutes a terme pels serveis secrets alemanys durant la segona guerra mundial, cap l’any 1942, fou l’anomenada Operació Bernhard. Pretenia desestabilitzar el sistema monetari anglès i, per tant, la seva capacitat econòmica per continuar la guerra, a través de la fabricació massiva de bitllets falsos (en concret més de 100 milions de lliures esterlines).

L’inici de l’Operació Bernhard

Sembla ser que la idea va sorgir de Reinhard Heydrich (Obergruppenführer de les SS, cap de l’oficina principal de seguretat del Reich i mà dreta de Himmler). En un primer moment es va plantejar l’opció de “bombardejar” Anglaterra amb bitllets falsos, la qual cosa crearia el caos i una certa alteració de l’equilibri econòmic. Tanmateix, aquesta opció fou ràpidament desestimada perquè, com és lògic, posaria sobre avís a les autoritats de l’existència dels bitllets, i en poc temps recuperarien el control de la situació. Es va optar per fer-los servir d’una manera molt més subtil, a fi que el profit pels alemanys i el perjudici pels aliats fos molt més gran i decisiu. S’utilitzarien per pagar a confidents, finançar l’espionatge en països estrangers, comprar material bèl·lic i alhora canviar-los poc a poc per divises d’altres països i anar inundant progressivament el mercat de lliures falses. La pretensió era que quan els anglesos se n’adonessin del que estava passant ja fos massa tard i els mercats internacionals haguessin perdut la confiança en la lliure esterlina, amb la conseqüent i irremeiable bancarrota de l’estat.

Es va cedir la direcció de l’operació al Schutzstaffel Sturmbannführer (coronel de les SS) Bernhard Kruger, de qui va prendre el nom. La seva primera feina va ser trobar personal prou qualificat per replicar des del no-res les planxes, el paper i la tinta. Bernhard Kruger va consultar tècnics de les diferents especialitats que havia de cobrir: cal·ligrafistes, impressors, dibuixants, comptadors, … i va acabar formant un equip d’aproximadament 140 experts. Entre ells hi havia falsificadors processats, condemnats i internats en camps de concentració a causa dels seus delictes, la seva ètnia, nacionalitat,… Se’ls va traslladar al camp de concentració de Sachsenhausen, on foren confinats en un bloc i incomunicats de la resta de presoners. Se’ls va atorgar certs privilegis i foren declarats “treballadors altament essencials”.

La fabricació

Les diferents tasques a realitzar van anar avançant a un ritme desigual. Van fabricar, fer i refer una vegada i una altra les planxes fins que van aconseguir que fossin iguals que les originals, calcar els processos d’impressió, fins i tot en les seves imperfeccions, igualar els colors, les marques d’aigua, la composició de la tinta, i obtenir un paper perfecte (que no hi havia maneres de reproduir fins que van fer servir uns draps de fil de cotó que tenien l’origen a Turquia. Havien de ser draps usats. Llavors es tractaven químicament i es mesclaven amb la pasta de paper. El paper resultant tenia la mateixa textura, brillantor i tramat que el que feia servir el Banc d’Anglaterra). Van haver de trobar el codi que s’usava per generar els números de sèrie dels bitllets, desenvolupar procediments per fer-los envellir convenientment i distribuir-los de manera que no tinguessin els números de sèrie consecutius, per evitar suspicàcies.

Amb els primers bitllets obtinguts es va comprovar fins a quin punt passaven per bons. L’èxit va ser absolut. Els bancs els acceptaven sense cap problema. A partir d’aquest moment es van fer servir per pagar els espies, molts dels quals van rebre, sense saber-ho, autèntiques fortunes en bitllets falsos. Un dels que en va rebre més va ser un majordom de l’ambaixador anglès a Ankhara, Turquia, que tenia el nom en clau de Ciceró. Les seves raons per col·laborar amb el règim nazi no eren ideològiques, sinó purament crematístiques. Després d’uns primers informes que els serveis secrets alemanys no s’acabaven de creure, van començar a veure que la informació que passava era autèntica i molt rellevant. A partir d’aquí van començar a pagar-li els seus serveis “generosament”. Es creu que va rebre unes 300.000 lliures esterlines “autènticament” falses.

A partir de l’any 1943, camions plens de lliures falsificades arribaven al castell de Labers, al Tirol. Des d’aquest castell sortien els agents, carregats amb maletes farcides de bitllets, cap a l’estranger, on els introduïen en el circulant de països enemics o neutrals (per ordre de Hitler no s’havia de fer en països considerats amics, però fou una ordre que va ser respectada només a mitges).

El dilema

L’any 1944, casualment, un treballador del Banc d’Anglaterra va localitzar dos bitllets idèntics, del mateix valor i amb la mateixa numeració. Després d’una exhaustiva investigació, les autoritats van adonar-se’n que algú estava fabricant i utilitzant quantitats ingents de lliures esterlines falses, d’una qualitat excel·lent (les diferències amb les originals eren inapreciables pels sistemes tècnics de l’època). Davant d’aquesta perspectiva se’ls va plantejar un dilema complicat. Hi havia dues solucions possibles, totes dues incòmodes i que podien tenir gran transcendència pel futur de l’economia anglesa i, per tant, de la guerra.

Una opció, la més lògica d’entrada, era donar-ne avís als bancs centrals dels diferents països. Però si ho feien, com que era pràcticament impossible diferenciar-los dels autèntics, ningú acceptaria la moneda anglesa, i aquest fet provocaria una caiguda immediata del seu valor i la bancarrota de l’estat, que no podria fer front a les despeses militars.

La segona opció era no dir res i continuar acceptant-les com si fossin lliures bones. En aquest cas continuaria l’entrada massiva de bitllets falsificats i, per tant, la progressiva desestabilització del sistema econòmic anglès. Hi havia el perill que en un termini de temps imprevisible hi hagués més bitllets dolents que bons, i els falsificadors tindrien el control de l’economia anglesa, la qual cosa era inadmissible, lògicament.

Després de valorar-ne els pros i els contres, els responsables polítics, econòmics i militars es van decidir per la segona opció. És a dir, acceptar els bitllets com a bons tot i saber que no ho eren. D’aquesta manera, almenys, guanyaven temps per buscar una alternativa més convenient al problema que se’ls presentava. L’existència d’aquests bitllets va passar a ser un secret d’estat per evitar el col·lapse.

El desenllaç

La sort dels anglesos, i de retruc de tot el bloc aliat, va ser que la guerra, en l’aspecte purament militar, s’estava guanyant. A principis de l’any 1945, davant la proximitat del front, la fàbrica de bitllets es va traslladar a Mauthausen, i posteriorment a un Komando de Mauthausen, Abensee. Davant la imminent derrota es va donar per cancel·lada l’operació Bernhard i es va ordenar la destrucció de tot l’estoc de bitllets i del material. Sembla evident que molts bitllets no foren destruïts, sinó que es van “extraviar” en mans dels soldats i civils que van tenir-hi accés. Finalment, el maig de 1945, el camp de concentració d’Abensee amb els seus interns, falsificadors inclosos, fou alliberat pels nord-americans.

S’ha dit que Bernhard Kruger va fugir a Suïssa i va desaparèixer amb documentació falsa i una quantitat no quantificada de lliures falses, i que mai més es va saber res d’ell, però no és cert. Kruger fou presoner dels francesos i posteriorment va formar part dels seus serveis secrets. Tot i que durant els judicis de Nuremberg ni ell ni cap dels responsables de l’operació Bernhard fou acusat per aquest motiu (els anglesos no volien que es fes públic que els alemanys havien aconseguit reproduir a la perfecció el seu paper moneda, i que gran quantitat d’aquests bitllets encara estaven en circulació) durant els anys 50 Bernhard Kruger va ser jutjat per un tribunal de desnazificació. Alguns dels presoners que foren obligats a col·laborar en la falsificació van testificar al seu favor, argumentant que els havia salvat la vida. Sembla ser que Himmler li exigia que assolís l’estoc de bitllets que li havien ordenat, i que ell va endarrerir expressament la producció, adduint falta de matèries primeres. Aquesta deslleialtat amb el seu superior la va motivar la prudència: era evident que l’operació, també pels alemanys, era secreta, i que per evitar testimonis, tan bon punt es tingués la quantitat de bitllets pretesa, s’esborrarien les proves. Això implicava que els 140 falsificadors deixarien de ser considerats “essencials” i serien executats, i ell mateix, el coronel Kruger, probablement seria enviat al front on sospitava que el mataria una bala aliada o, en el seu defecte, una d’alemanya, per la seguretat del Reich. Aquesta deslleialtat probablement li va salvar la vida. Bernhard Kruger va morir l’any 1989 a l’edat de 85 anys.

L’operació Bernhard és l’operació de falsificació de moneda més important de tots els temps. Es considera que si la guerra hagués durat més, els alemanys haurien aconseguit destruir l’economia del Regne Unit. Durant molts anys els bitllets de l’operació Bernhard van continuar circulant entre els bons. El procés per eliminar-los va ser llarg i costós, i no va haver altre remei que retirar progressivament els bitllets de valor superior a cinc lliures, i emetre’n de nous amb un nou disseny.