“Tothom vol entendre la pintura. Per què no intenten comprendre el cant dels ocells? Per què a la gent li agrada una nit, una flor, totes les coses que rodegen l’home sense intentar comprendre-les? En el cas de la pintura, en canvi, es vol entendre. Que entenguin sobretot que l’artista obra per necessitat ( …) Els que intenten interpretar un quadre, quasi sempre s’equivoquen” deia Picasso a l’editor de Cahiers d’Art, Christian Zervos, l’any 1935.

Al cap de dos anys, en concret el 26 d’abril de 1937, bombarders i caces alemanys de la Legión Cóndor, van bombardejar la població basca de Guernica. El fet,que va trasbalsar l’opinió pública europea, va inspirar Picasso per pintar el quadre que li havia encarregat el Govern de la República pel pavelló espanyol de l’Exposició Universal de París, que havia de ser un mural de gran format. L’1 de maig Picasso va començar a treballar febrilment en l’elaboració d’esborranys del Guernica, i l’11 de maig ja treballava damunt el llenç definitiu. Va acabar el quadre el dia 4 de juny del mateix any.

Les diferents escenes que conformen el quadre no foren mai del tot explicades pel pintor malagueny, almenys públicament. Fins i tot, en diferents ocasions, va fer afirmacions contradictòries sobre la significació de determinats elements, com el toro o el cavall. Explicar el quadre, fer comprensible el seu art, no era el que perseguia. La seva obra era el fruit de molts anys d’estudi i esforç, i no volia sacrificar-los, com va dir a Jérome Slecker l’any 1945 ( “Picasso explains”), per fer el seu art més entenedor al públic; ho considerava una ofensa a la gent, una falta de respecte.

Tanmateix, apropar-se al Guernica i evitar preguntar-se què són i què volen dir cada un dels elements que el composen, és molt difícil. Tan difícil i necessari com empobridor si no es va més enllà del simple gaudiment sensorial. Cal també, a posteriori, fer una anàlisi d’allò que estem mirant i situar-ho en un context històric i social.

Com deia, observar sense pensar és complicat, però necessari. En el cas del Guernica serveix per copsar el caos que transmet el quadre en la seva globalitat; el dolor immens de la mare que aguanta el fill mort entre els braços; l’expressió de la mort en la mirada extraviada del guerrer que jau a terra, desmembrat; la mirada patidora, escrutadora, inquieta i pertorbada de la dona que entra a escena amb un llum a la mà, i de la qual només es veu el cap i un braç, o la de la dona de cos sencer que sembla preguntar-se què està passant mentre avança mirant enlaire.

És essencial, per a notar l’ambient angoixant que desprèn el conjunt, fixar-se en la foscor del quadre, i també en la llum, que sembla ser un ressol que entra per alguna finestra petita i il·lumina i perfila els diferents elements del quadre; augmenta la sensació d’irrespirabilitat.

És important mirar totes les figures del Guernica, una per una, com si fóssim un receptacle de sensacions i impressions, però és impossible veure el braç del guerrer mort que aguanta una flor i una espasa trencada i ignorar la càrrega simbòlica de tot plegat.

És impossible fixar-se en la mirada asèptica del toro, concentrada en algun punt exterior al quadre, aliè, indiferent o ignorant de la tragèdia que passa al seu voltant i no preguntar-se què significa i a qui representa. Costa molt no interpretar la raó de ser de les llengües de forma cònica, punxegudes, del cavall i la mare. O la diversitat expressiva de les formes dels ulls: rodons, ovalats, en forma de llàgrima, … I és impossible no preguntar-se què significa la bombeta de la part superior del quadre. És només un simple llum, o representa una bomba? O és un ull que mira amb fredor inquisitiva a l’observador, és a dir, a nosaltres mateixos, i jutja en silenci la nostra reacció al ser testimonis de la tragèdia representada? En un context en el qual mitja Europa veia preocupada el creixement dels feixismes en alguns dels països que la conformen, i l’altra mitja ho vivia amb entusiasme, i pels quals, tots, l’enfrontament bèl·lic de l’Estat espanyol era observat amb gran interès i inquietud, l’ull, si és que és un ull, sembla preguntar: “ Quina és la teva posició davant d’aquests fets?”. Una pregunta que no admetia respostes vagues.

Malgrat tant dolor, patiment, angoixa i desordre com conté, el quadre m’extasia. És bonic, molt bonic, i no sabria explicar per què li trobo, ja que l’escena és terriblement dolorosa. Potser ho fa el misteri de la simbologia, de les formes, les textures i els colors que Picasso no va voler desvetllar. Em fa pensar en els bons mags, que no expliquen mai la mecànica dels seus trucs més celebrats, sinó que volen que la gent es deixi embadalir pel misteri i l’atmosfera de l’espectacle i s’oblidi dels raonaments. I està bé que sigui així, però en el cas del Guernica, admirar-se pels interrogants que conté, pels artefactes i maquinacions que fan que el conjunt sigui com és, no disminueix gens el mèrit de l’obra. Al contrari, l’accentua i dignifica encara més, si és que és possible. El Guernica no és només un quadre, sinó una icona, un posicionament, el reflex d’un enfrontament, el retrat d’una injustícia, la foto del patiment i la mort de molts innocents i, al capdavall, una declaració de principis. Com a tal reclama una observació tan àmplia i profunda com sigui possible.