El matí va acabar bé. Va ser una jornada viatgera, de sortir de casa, de visitar un poble que no coneixia i gaudir d’una exposició que tenia connotacions emocionals i personals. Emocionals, les que provoquen els quadres, les obres, i també altres raons més personals de les quals no és ni el lloc ni el moment de parlar-ne. El cas és que el matí va acabar bé. I em van comentar: “ Em penso que al MNAC fan una exposició de Sorolla”. “Ah, doncs potser hi aniré aquesta tarda” vaig dir. I vaig anar-hi.

Montjuïch estava ple de gent. Turistes sobretot, com sempre. A l’esplanada de dalt, just davant de l’entrada del Museu Nacional d’Art de Catalunya hi havia molt badoc. Gent mirant l’espectacle de Barcelona i gaudint del sol, que ni picava ni faltava, i mirant una parella de nuvis que no podien ser de veritat. Ell, ros, alt, ulls blaus, amb cara de ai-que-guapo-que-sóc, extremadament mudat, i ella alta, morena, ulls castanys, vestit esplèndid i preciosa ( i convençuda que ho era) es miraven un a l’altre amb la indiferència de qui està treballant. Vaja, que eren models fent fotos. Me’ls vaig mirar i vaig admirar la seva bellesa indiscutible i, sense fer-hi gaire més atenció, vaig entrar al museu.

A l’entrada vaig tenir el primer dilema: a l’esquerra, els quadres de Sorolla. A la dreta, els esbossos i estudis previs. Vaig cometre l’error més gran de la tarda: entrar a veure primer els quadres. Però no el cometré per segona vegada. Començaré pel final per dir que allò no són només esbossos, sinó somnis dibuixats. Les formes, les estructures, les imatges mentals que el pintor tenia del quadre que llavors hauria de pintar. I els plasmava intuïtivament, provant, modificant, retocant. Un blau per aquí, unes guixades blanques per allà que suggereixen un cavall, una cara, una expressió o les formes desdibuixades d’una escena global … anotacions: “ aquí rojo”, “ azul”, “ verde”, … Sorolla viu prèviament cada quadre. Llavors hi entra i el fa real i visible, com si ja existís abans i ell es limités a donar-li corporeïtat.

Els quadres. El que s’exposa no són quadres i prou. És entrar en una mena d’èxtasi contemplatiu, sensorial, emocional. És badar d’obra en obra i aturar-se davant de cada una i no poder evitar somriure. Són somriures d’exultació, gairebé d’emoció, sobrepassats per tot: per les dimensions de les teles, pels colors, pels detalls. Són quadres grandiosos en el sentit més ampli de la paraula. Vaig veure els dos primers d’una ullada, sense fixar-m’hi molt, i de seguida vaig tornar enrere per respondre’m una sèrie de preguntes urgents que responien uns plafons de l’entrada: Per què aquests quadres? Per a on? O per a qui? La primera resposta me la donà el subtítol de l’exposició: Visions d’Espanya. I les següents: Quadres de la Hispanic Society of America, encarregats al pintor per Archer Milton Huntington. Bé, ja en vaig fer prou d’explicacions. Potser més tard m’hi tornaria a entretenir a llegir els detalls de l’encàrrec i execució de les obres. Ara volia gaudir de les pintures.

Cada quadre representa una zona diferent de l’estat espanyol. I tenen tanta llum que gairebé fan falta ulleres de sol. Em vaig apropar a una de les obres per contemplar-la de ben a prop. Un senyor em va preguntar què feia. “ Miro les pinzellades” vaig dir-li. “Ah” va respondre, i va marxar amb cara de no entendre per què. Vaig veure’l allunyar-se mirant els quadres sense aturar-se, gairebé de reüll, amb total impermeabilitat emocional, com si estigués passant la tarda en aquell lloc perquè hi havia anat a parar, no pel gust de ser-hi. Em va fer una mica de llàstima. Aquell home no sabia mirar.

Vaig tornar a fixar-me en les pinzellades. Passionals, sentides, subtils en determinats espais i llocs, però sempre vives. S’hi veuen les llepades del pinzell, l’acumulació de pintura en els vestits més coloristes, la finor en els cels i els camins, el caràcter en les cares. I parlant de cares. Em mirava els rostres i vaig veure que no eren simples cares i prou. Aquells rostres són de gent, n’estic segur. Pertanyen a persones que van posar pel pintor. No puc imaginar que fos d’una altra manera perquè cada tret facial mostra sentiments o emocions, maneres de ser, actituds, sensacions, vivències. No són la suma de dos ulls, un nas, una boca i dues orelles. Hi ha cansament, hi ha indiferència, curiositat, encantament, murrieria … Sorolla no es va limitar a pintar cares i prou, sinó que va pintar caràcters i maneres de ser.

El contrast de llums damunt les veles, la gent, els peixos del mercat, les balladores i els seus vestits, les bèsties, … immensos, portentosos, … i per acabar, el dedicat a Castella. Catorze metres de pintura i tres metres i mig d’alçada. I cada cara, cada braç, cada cama, cada tros de roba que s’hi veu és tan sensacional que sembla el centre del quadre. El vaig veure i em vaig posar a riure. Algú es devia pensar que m’havia tornat boig, però no. Reia d’admiració, superat pel geni del pintor valencià.

Vaig sortir content. El final perfecte per un dia meravellós. Contemplar bona pintura en directe és com immergir-se en una espiral d’emocions que flueixen, flueixen, flueixen i no es poden aturar. I gaudir de la pintura de Sorolla és … com somiar despert un somni d’aquells tan excitants. Hi ha obres que mereixen la immortalitat.