Posts Tagged ‘salut’
[youtube]Rzfn9CN6Qzk[/youtube]
Investigadors de la Universitat de Manchester en col·laboració amb el Consell d’Investigació Mèdica del Regne Unit (MRC) i de la farmacèutica nord-americana Pfizer, han aconseguit el que seria tornar posar a zero i reiniciar el rellotge biològic d’un grup de ratolins utilitzant dos compostos en desenvolupament de Pfizer.
Aquests compostos, inhibidors de la CK-1 anomenats PF4800567 i PF670462, actua alterant l’activitat d’un enzim que fixa la velocitat del rellotge biològic i podrien oferir noves claus per tractar des del jet lag fins el trastorn bipolar. Aquest descobriment s’ha publicat en Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS).
Segons els autors d’aquest treball, a través d’aquesta substància, podrien potencialment restaurar els ritmes de les persones els rellotges biològics de les quals estan alterats pels horaris del seu treball o per desordres psiquiàtrics, com la depressió. Fins i tot podria tenir la seva utilitat contra problemes metabòlics, com l’obesitat.
[youtube]SZp8G_dxMaI[/youtube]
Investigadors del centre espanyol d’investigacions oncològiques (CNIO) han trobat un codi que permet a les cèl·lules intercanviar informació sobre el seu estat de salut. El descobriment permetrà entendre molt millor com es desenvolupa el procés de competició cel·lular. Les cèl·lules s’informen unes a altres de quines estan debilitades per tal que aquestes s’eliminin i només quedin les més sanes.
Els investigadors del CNIO han batejat aquesta forma de comunicació com el “codi Flower”, perquè Flower és una proteïna que se situa a la membrana cel·lular que té tres formes diferents. Cadascuna de las formes indica si la cèl·lula està sana, malalta o no està en ple rendiment. Així totes saben el seu estat i es poden anar eliminant les que estan pitjor. De moment els experiments van començar amb mosques drosophila i rates i ara es comença amb humans.
El descobriment és molt interessant perquè el malfuncionament del Flower pot accelerar l’envelliment, potenciar un càncer o la metàstasi, perquè es podrien replicar cèl·lules potencialment dolentes, en comptes de ser eliminades.
[youtube]hi4zdX-OG5Q[/youtube]
La mort de la mare pot reduir les possibilitats de sobreviure dels fills fins a 10 anys, per contra la del pare pràcticament no té conseqüències respecte a la supervivència dels nens. Ho afirma un estudi fet a Bangla Desh publicat en un suplement especial de la revista mèdica The Lancet dedicat a la salut de les dones. La investigació l’han realitzat membres de l’Escola d’Higiene i Medicina Tropical de Londres. Els investigadors van utilitzar les dades de població de l’àrea rural bengalí de Matlab per a determinar les probabilitats de supervivència i les taxes de mortalitat de nens de fins a 10 anys en relació a la mort d’un dels dos progenitors durant el període que va del 1982 al 2005.
Els investigadors van descobrir que del total de 144.861 naixements registrats en aquest període, 14.868 nens van morir abans de complir els deu anys. La probabilitat acumulada de supervivència fins als 10 anys d’edat va ser d’un 24% en nens les mares dels quals havien mort abans que ells tinguessin deu anys, en comparació amb un 89% d’aquells que tenien a les seves mares vives.
Els efectes més devastadors arran de la mort de la mare es produeixen entre els dos i els cinc mesos, ja que aquests nens tenen 25 vegades més probabilitats de morir que els de la seva mateixa edat dels qui tenen la mare viva. I, per contra, la mort del pare no va donar dades significatives que afectés al nen. En els nadons està clar que la relació entre la mort de la mare i la del nen ve produïda bàsicament perquè es talla la lactància infantil que, no només alimenta al fill, sinó que li dona defenses naturals.
[youtube]S5I48UndyuY&feature=related[/youtube]
Un grup científic va descobrir a Puerto Rico una forma farmacològica d’induir la sensació de seguretat o absència de por en el cervell de les rates, en un experiment que podria marcar el camí a teràpies contra trastorns d’angoixa en les persones. Científics del Campus de Ciències Mèdiques de la Universitat de Puerto Rico han publicat un estudi a la revista Science que l’administració d’un anomenat factor neurotròfic derivat (BDNF) que arriba a l’escorça prefrontal del cervell dels rosegadors. El BDNF impedeix que els animals tinguin por a l’escoltar un to que fins aquell moment s’acompanyava d’una descàrrega elèctrica. Els experiments van revelar que el BDNF en cap cas va alterar altres patrons de conducta com el moviment o l’angoixa general.
El factor principal dels trastorns de l’angoixa, entre ells el trastorn de l’estrès post-traumàtic, és la impossibilitat d’eliminar o reduir la por. Segons els científics que han fet l’assaig, el descobriment suggereix que a l’augmentar el BDNF en els circuits de l’escorça prefrontal es pot reduir el trastorn d’estrés post-traumàtic i potser altres coses com les addicions al tabac, l’alcohol o les drogues. L’objectiu és ara buscar formes d’augmentar l’efecte del BDNF en el cervell, cosa que es podria fer a través d’incloure’l en els medicaments contra la depressió.
[youtube]anbdYdwcNGw[/youtube]
Un excés de substància grisa en el cervell, les cèl·lules i connexions que transporten els missatges, impedeix als adolescents concentrar-se tal com fan els adults. Un estudi publicat en el Journal of Neuroscience assegura que el cervell dels joves es continua desenvolupant fins després dels vint anys, en un procés molt més llarg del que fins ara es creia. Utilitzant escàners de resonància magnètica, els científics de l’Institut de Neurociència Cognitiva del University College de Londres han observat l’activitat de diversos adolescents mentre intentaven resoldre un problema sense fer cas de les coses que podien distreure’ls.
Els experts van detectar un nivell inesperat d’activitat en el còrtex prefrontal, zona de la part frontal del cervell involucrada en la presa de decisions i en tasques de diversos tipus, indicació que el cervell funcionava menys eficaçment que en els adults.
La doctora Sarah-Jayne Blakemore, que va dirigir l’estudi, assegura que fins ara se sabia que el còrtex prefrontal dels nens funcionava de manera caòtica, però no se sabia que això continuava passant fins pràcticament els 25 anys. Això significa que el cervell continua fent tasques innecessàries quan pren algunes decisions. A mesura que els humans es fan vells es va reduint la substància grisa, cosa que fa que cada vegada es puguin concentrar millor en la tasca que tenen al davant.
[youtube]viqUIXYMd7w[/youtube]
Un estudi realitzat per científics de l’Escola de Medicina de la Universitat de Utah, publicat per Science, assegura que els tibetans tenen mutacions genètiques que els ajuden a sobreviure a les altures. Això donaria la raó als qui afirmen que els habitants que viuen a les muntanyes són diferents als que viuen al pla. Els tibetans poden suportar sense problemes l’altura perquè aquestes dues mutacions mantenen baix el seu nivell d’hemoglobina. Les muntanyes del Tíbet són un dels ambients més extrems en què viuen els humans i els tibetans ha desenvolupat variacions que, per exemple, no s’han detectat en altres indrets, com a La Paz, la capital de Bolívia a 3.800 metres sobre el nivell del mar. Això permetria en el futur que es puguin jugar competicions internacionals de futbol a La Paz, ja que els bolivians no tenen majoritàriament aquests gens que redueixen els problemes d’altitud i que són clau quan habitants de terres baixes pugen a les muntanyes es poden produir trastorns que poden arribar a ser mortals.
L’estudi pretenia estudiar el fenomen de l’hipòxia, la manca d’oxigen, amb la finalitat de contribuir al tractament del mal d’altura i altres malalties vinculades a ella. Per identificar els gens que contribueixen a l’adaptació dels tibetans a l’altura es van comparar variacions genètiques d’aquests amb les de poblacions de terres baixes a la Xina i el Japó. La diferència estaria en dos gens, EGLN1 i PPARA, que probablement han contribuït als baixos nivells d’hemoglobina en la sang dels tibetans.
Els científics diuen que és possible que els nivells més baixos d’hemoglobina en els tibetans contrarestin les complicacions que tenen els no tibetans exposats a condicions extremes d’altitud.
[youtube]CJJ0aB1QyzA[/youtube]
El pramipexol, és el que s’anomena un agonista dopaminèrgic, un compost que interacciona amb els receptors dopaminèrgics com ho faria el neurotransmisor natural, que seria, en aquest cas, la dopamina. Aquest és el concepte d’agonista. Un 35% dels malalts de Parkinson pateixen depressions. I ara s’ha descobert que el pramipexol pot ser útil per a combatre-la. Estudis recents havien demostrat que els agonistes dopaminèrgics, que contraresten el descens en la producció de dopamina en el cervell, són efectius per pal·liar els símptomes de depressió en la majoria de la gent que no pateix Parkinson. Un equip de científics de la Universitat de Nàpols va voler comprovar si la substància també era efectiva per a pal·liar els símptomes de depressió en la majoria de la gent que no Parkinson. Els experiments es van fer amb 296 malalts de Parkinson procedents de dotze països europeus i de Sud-àfrica. A 144 pacients, escollits a l’atzar, se’ls va donar pramipexol i a la resta un placebo. Al cap de poc temps es va veure que la depressió havia millorat considerablement en els malalts als quals se’ls havia subministrat la substància. Un 80% va notar els efectes positius del tractament. Clar que aquests també van patir efectes secundaris -mareig, nàusees, mal de cap i somnolència- cosa que no va passar amb el què havien pres el placebo.
[youtube]fQ5-_7eT5MY&feature=PlayList&p=57A2C26113EBF105&playnext_from=PL&playnext=1&index=45[/youtube]
Investigadors de la Universitat de València (UV) han realitzat un estudi que demostra que els homes experimenten un augment sobtat del nivell de cortisol -la hormona de l’estrès- quan es troben una dona atractiva. El treball de camp es va fer avaluant la resposta bioquímica de diversos homes joves davant la presència d’una dona, de la seva mateixa edat en una sala d’espera durant la tarda.
Els resultats van demostrar que els nivells de cortisol dels joves variaven en funció de les característiques físiques de la dona i que, quan hi havia altres homes a la sala, els individus mantenien un nivell baix de cortisol, el què correspondria a aquesta hora del dia.
L’estrès és perjudicial quan està associat a nivells molt alts de cortisol que es mantenen durant un temps molt perllongat, ja que els increments puntuals d’aquesta hormona són positius perquè preparen el cos per a l’acció. Segons la investigadora de la Facultat de Psicologia de la UV, Alícia Salvador, totes les persones sanes tenen un augment de cortisol quan es desperten perquè el cos es prepara per afrontar els reptes del dia. Els efectes del cortisol fan augmentar la quantitat de glucosa en sang per obtenir energia, i a nivell cognitiu augmenta el grau d’alerta i la capacitat de consolidar o recuperar informació.
[youtube]m_BJWFVQWJI&feature=related[/youtube]
Científics nord-americans han creat un pàncrees artificial que imita el mecanisme fisiològic de control dels nivells de sucre en sang. L’estudi, realitzat per investigadors de la Universitat de Boston i de l’Hospital General de Massachusetts, l’ha publicat la revista Science Translational Medicine. El què han aconseguit aquests científics és que el sistema pancreàtic artificial aconsegueix mantenir en nivells quasi normals la glucosa en sang, sense causar hipoglucèmia. El sistema controla la combinació d’insulina i glucagó gràcies a un sistema informàtic.
Aquesta és la primera vegada que es posa a prova un pàncrees artificial i que utilitza tant la insulina com el glucagó en persones amb diabetis tipus I. En aquest tipus de diabetis les cèl·lules beta que produeixen insulina en el pàncrees són destruïdes pel sistema immunològic, cosa que obliga a fer un tractament per a controlar el nivell de l’hormona a la sang. El perill del tractament amb insulina té el risc de provocar hipoglucèmia, una caiguda de sucre en sang causada per un excés d’insulina. El sistema informàtic ha estat dissenyat per a contrarestar les baixades moderades de sucre en sang amb petites dosis de glucagó durant el dia, tal com passa amb les persones que no tenen diabetis.
[youtube]pzz-GUgSDiw&feature=fvw[/youtube]
La revista The Lancet acaba de publicar un estudi que assegura que Austràlia, Islàndia i Xipre són els països on es registren les taxes de mortalitat en adults més baixes del món. A la situació oposada s’hi troben la majoria de països africans i molts sorgits de la desaparició de l’URSS. L’estudi l’han fet investigadors de la Universitat de Washington, a Seattle, analitzant l’evolució de la mortalitat en persones adultes -entre els 15 i els 59 anys- des del 1970 a l’actualitat. La majoria d’investigacions sobre mortalitat s’han fet sempre sobre els nens de menys de cinc anys, perquè és una bona mesura per saber el nivell de desenvolupament d’un país, però s’havia prestat poca atenció a la mort dels adults.
Les conclusions són diverses. Per exemple Austràlia i Corea del Sud en quaranta anys són els països que han reduït més les taxes de mortalitat de persones adultes. El país del món on moren menys homes adults és Islàndia, però les dones ho fan menys a Xipre.
No a tots els països s’ha reduït la mortalitat entre els 15 i els 59, a molts països africans i de l’antiga Unió Soviètica aquesta s’ha disparat, sobretot a causa de la sida, encara que des del 2005 s’ha vist un punt d’inflexió perquè ha augmentat la distribució de medicaments contra el VIH.
Actualment els països que han reduït més la taxa de mortalitat adulta, que no s’ha de confondre amb esperança de vida, són Islàndia, Suècia, Malta, Holanda, Suïssa, Itàlia, Qatar, Austràlia i Israel.
Grècia, Suècia, Suïssa, l’Estat espanyol, Itàlia, Islàndia i Xipre fa quaranta anys que estan en el top d’aquest rànquing de forma continuada.