Sense Presses

Vals amb Bashir (Waltz with Bashir, 2008) és una d’aquelles interessants obres que saben incorporar llenguatges ja coneguts, com el cinema d’animació, a d’altres àmbits com el cinema documental per aconseguir així sorprendre i captar l’atenció de l’espectador.

Premiada arreu on ha estat projectada, als Globus d’Or del 2009, presentada a Cannes amb èxit i nominada als Óscars a l’apartat de millor pel.lícula estrangera, sobta per la seva cruesa i la barreja de surrealisme i realitat estructurat tot en un format de documental, on les entrevistes entre el personatge principal, Ari Folman (director del film), i els diferents protagonistes dels conflictes durant la guerra al Líban del 1982 i la tràgica massacre de Sabra i Xatila, es van succeint i conformant el contingut de la cinta.

Des de les primeres imatges, amb uns gossos esfereïdors corrents per la ciutat (magnífic pròleg, i m’atreviria a dir, síntesi del film), amb una banda sonora impactant, fins a les darreres (aquestes reals, extretes del reportatge de la BBC quan va cobrir el drama de Sabra i Xatila), et sents terriblement esporuguit , clavat a la butaca, vivint els efectes terribles i devastadors que produeixen els conflictes armats allà on es produeixin i les seqüel.les en les ments dels seus supervivents.

Una pel.lícula magnífica per la necessària funció de document de denúncia dels fets, i pel seu llenguatge cinematogràfic excel.lent. No us la perdeu.

Les ferides es poden curar amb el temps, però algunes deixen cicatrius que són difícils d’oblidar. Sempre hi queden presents, recordant-nos el fet que ens va causar tant dolor, no deixant-nos girar pàgina i tornar a recuperar la felicitat perduda.

A Wonderful Town, una exquisida i poc coneguda pel.lícula thailandesa del 2007, Aditya Assarat, la seva directora i guionista ens n’ofereix una mostra. Les ferides dels personatges sofertes per les difícils relacions familiars, es barregen amb les causades per la tragedia del tsunami, tot deixant-los una profunda emprenta en el seu caràcter, incapacitant-los per tornar a gaudir de la vida i submergint-los en un mar de rancúnia i pessimisme. Només el pas del temps i la recuperació de la il.lusió col.lectiva els permetrà retrobar la felicitat.

El més destacable del film és aquest subtil retrat dels sentiments dels seus protagonistes i d’un paisatge que, encara devastat, comença a donar signes de recuperació ajudant a despertar novament un país, reactivant les consciències dels seus habitants

Sense ser una obra mestra, és un bon film per veure amb calma i gaudir d’una altra manera de veure les coses.

En la meva opinió, el pitjor que li pot passar a un film és no tenir res a dir, quedar-se en només un seguit d’imatges més o menys suggerents però que no transmetin cap nova idea ni expliquin una història que ens conmogui. 

Em sap greu dir-ho, però és la sensació que vaig tenir després de veure Map of the sounds of Tokyo (així, en anglès, tal i com es projecta a les sales), la darrera pel.lícula d’Isabel Coixet (La vida secreta de les paraules, La meva vida sense mi).

I és que em sembla que la directora catalana s’ha deixat captivar excessivament per aquest món tan exòtic i curiós de la ciutat nipona perdent una mica el sentit del que ens volia explicar. El guió que explica l’especial relació entre Ryu (Rinko Kikuchi) i David (Sergi López), tot i que certament és poc convencional, no acaba de sorprendre ni emocionar. Especialment fluix el paper de l’actor català el qual, potser pel poc suc del seu personatge, molt pla i poc detallat, ofereix una visió força superficial.

A destacar la fotografia que sí és força interessant (evocant el seu admirat Wong Kar Wai) i un seguit de curiositats i anècdotes de la vida a Tokyo, però poca cosa més.

Una llàstima perquè Coixet, amb les seves anteriors pel.lícules, malgrat tendir sempre a un excés melodramàtic, sí que aportava frescor i noves idees que no et deixen indiferent. 

+ Comentaris
Imatges sofisticades d’un amor extrem i previsible (Àngel Quintana)
Coixet revela la seva passió pel Japó (Raül Maigí)

Ja he comentat algun cop aquesta tendència dels darrers anys a França de combinar films de caire social amb d’altres de gènere còmic. En aquest cas, recordant les vacances que acabo de passar amb la família per la zona de Burgos i Ribera del Duero, he recordat que tenia pendent veure Peregrins (Saint Jacques… la Mecque, 2005), una comèdia molt divertida i fresca, gens pretensiosa i que ens aconsella, tal com dicta el seu subtítol, que ens prenem un respir en aquesta vida tan estressant que portem tots plegats.

Dirigida per Coline Serrau (ja fa uns anys també va tenir un cert èxit amb Tres solters i un biberó, 1985) i amb alguns actors francesos desconeguts al gran públic, però habituals a França com Jean-Pierre Darroussin (el DelJardí a Conversacions amb el meu jardiner, 2008) o Marie Bunel (Los chicos del coro, 2004), aconsegueix entretenir tot fent-nos venir ganes de posar-nos les botes i fer el Camí de Santiago, encara que no sigui per guanyar 1 milió d’euros, com és el cas dels germans protagonistes !

No us la perdeu. Un bon film per veure amb tota la família.

Hereva de grans pel.lícules de gènere bèlic, com La jaqueta metàlica (Full metal jacket, ), Apocalypse Now (1979) o La fina línia vermella (The red thin line, 1998), Black hawk down és un film que ens proposava Ridley Scott ja fa uns anys (2001) i que ara he recuperat, atret per la gran força visual de les seves imatges.

Segurament no es tracta del seu millor film. De tota la seva ja extensa filmografia, jo em segueixo quedant amb Alien i Blade Runner com les seves grans feines i potser amb Telma i Louise per la innovació de fer una road movie amb protagonistes exclusivament femenines. Però el que és innegable d’aquest realitzador anglès provinent del món de la publicitat, és la seva gran capacitat per oferir imatges actractives i que impacten per la seva plasticitat i originalitat. En aquest sentit, aquest film que explica detalladament un raid sobre la ciutat de Mogadiscio (Somàlia) a l’any 1993, durant l’ocupació americana al país per enderrocar el tirànic Mohamed Farrah Aidid  (i col.locar-hi algú més afí a Washington), és un document gràfic excel.lent. Detalla, quasi en temps real, la cruesa que representa la guerra de guerrilles contra grups quasi impossibles d’identificar, sense seu concreta, barrejats entre la població civil, massa espantada per descobrir-los o poc convençuda del bé que poden fer unes forces d’ocupació “amigues”. 

El film no acaba de convèncer del tot perquè a la ja comentada bona posada en escena, no acompanya una descripció massa difusa dels personatges que hi intervenen. L’espectador no acaba de copsar qui és ben bé cada personatge fins ben entrat l’últim terç del film. No sabem res de les seves vides ni pensaments i es perd molta emoció i dramatisme que s’hauria aconseguit segurament centrant-se amb menys personatges principals. Tampoc la banda sonora és especialment bona i, en alguns moments, fins i tot hi és de més treient protagonisme als efectes sonors.

De tota manera, un bon film per revisar i que, malauradament, és intemporal. El conflicte somalí és fàcilment traslladable a d’altres conflictes actuals com l’Irak, Afganistan o Ruanda, on de segur es produeixen fets semblants.

Per si us interessa una visió real del que va passar exactament a l’anomenada Batalla de Mogadiscio, podeu veure el clip següent :

[youtube]tyi-gzN2n_0[/youtube]

Com cada estiu, el Cinema Truffaut de Girona es desmarca de les programacions habituals per oferir una selecció de les millors pel·lícules que s’han estrenat al llarg de la temporada 2008-2009 (moltes d’elles maltractades per les sales comercials, ja sigui per horaris, dies en cartellera, doblatge…) en la seva Programació d’estiu.

En aquest sentit, enguany l’oferta no pot ser més rica i heterogènia: bon cinema independent nord-americà com “The visitor“, documentals com “Man on Wire” i “Sicko”, cinema europeu de qualitat (“control” i “un conte de noel”), terror suec (“Dejame entrar“) i la cirereta del pastís serà “Gran Torino” del gran Clint Eastwood.

Una gran oportunitat que ens ofereix el Truffaut de recuperar a temps el cinema que se’ns ha escapat.

Atrapada en una gàbia de rutina, forjada del masclisme imperant als EEUU dels anys 50 que l’ha convertida en mestressa de casa, April lluita per sortir-ne davant tota una societat establerta que veu la seva com una situació normal. Els seus dubtes existencials, les seves il.lusions i somnis de fer quelcom diferent, especial, compartits amb el seu marit qui també anhela ésser algú, hauran de vèncer el poder del benestar que els ofereixen els diners i la convenció social.

Aquesta seria la trama de Revolutionary road (2008), la darrera pel.lícula del recordat Sam Mendes per la seva gran American Beauty (1999), on la seva muller(des de 2003)  Kate Winslet (El lector, Oblida’t de mi,  Titanic, Hamlet, Sentit i sensibilitat) amb una meravellosa interpretació dóna vida al complex personatge d’April.  Realment, tant el BAFTA, com el Globus d’Or com l’Óscar a la millor actriu són totalment merescuts per aquesta noia anglesa que ha demostrat ser una molt bona actriu. També Leonardo Di Caprio sorprèn per la sobrietat i profunditat que és capaç de donar al seu personatge, tot i que malgrat brillar en alguns moments, no aconsegueix convèncer tant com la seva companya. El repartiment és també força bo. Destaca la presència de la Kathy Bates (Tomàquets verds fregits, Misery, Dolores Clairbone), una actriu que només amb la seva presència aporta riquesa als films on participa.

Un bon film, ben estructurat, amb un guió i diàlegs ben treballats i que m’ha recordat força Lluny del cel (Far from heaven, 2002) on una altra de les meves actrius preferides, Julianne Moore, fa un paper similar ambientat també a la mateixa època i que no em puc estar de també recomanar-vos si no l’heu vist.

Lluny dels samurais, geishes i kimonos que sovintegen els films orientals, els passats Óscars deixaven a tothom amb un pam de nas premiant la japonesa Comiats (Departures, 2008) com a millor film estranger, oblidant les candidates favorites com La classe o Vals amb Bashir.

I és que aquesta pel.lícula, tot i tractar un tema poc donat a la rauxa com és el dels difunts, captiva per la sensibilitat i tocs d’humor del seu guió i per l’expressivitat d’uns actors que saben transmetre sense paraules un munt de sentiments i emocions a l’espectador.

El film és també un clar exemple de la dualitat entre tradició i modernitat que sempre m’ha semblat una marca diferenciadora del país nipó. Aquest fet també dóna profunditat al guió, fent-lo més actractiu i donant lloc a situacions de sentiments i creences contraposades entre els diferents personatges.

A tall de curiositat, donat que el protagonista toca el violoncel, en algunes escenes es pot veure discs de música clàssica i d’aquest instrument, llegint-se clarament com a autor d’alguns d’ells a un tal Pablo Casals (llàstima ! com diria aquell, es diu Pau aquí i a la Xina Popular !).

Val la pena veure-la. Un bon film.

Quan jo era petit, recordo que les tardes de dissabte eren ‘de l’oeste’. Per l’única cadena de TV que hi havia, a les 4 ens entraven a casa els apatxes, duels i can-cans, per deixar pas més tard a els ‘pallassos de la tele’ de l’inoblidable Fofó i cap al vespre unes noies que en deien “Los ángeles de Charlie”.

De totes aquelles tardes de far west, no recordo que pasessin films del genial John Ford, segurament perquè el seu cinema inclou més coses que no pas trets i fletxes, i això, en aquella Espanya de transició, suposo no es feia fàcil de digerir.

Darrerament, he tornat a veure Qui va matar Liberty Valance (The man who shot Liberty Valance, 1962) i m’ha tornat a meravellar pel seu ritme, montatge i per les dues interpretacions de dues grans estrelles com Wayne i Stewart cap al final de les seves carreres. De tots els westerns de Ford – no sóc gens original, ho sé – em quedo amb aquesta, La diligència (The Stagecoach, 1939) on es marcava un abans i després en els films d’americans i indis i amb Centaures del desert (The Searchers, 1959) amb un Monument Valley fantàsticament fotografiat i un fons de reflexió sobre la tradició-modernitat i el racisme, habitual en el director americà. Altres obres com Fort Apatxe, La legió invencible o La conquesta de l’oest són també molt bones, però crec no arriben a l’excel.lència d’aquestes tres.

De tota manera, els aficionats al gènere (que són molts) diran amb raó que hi ha molt més westerns de molts altres grans directors com Howard Hawks, Anthony Mann i Fred Zinnemann entre d’altres que mereixen revisar-se, sense oblidar el magnífic homenatge que va fer Clint Eastwood fa uns anys amb Sense Perdó (Unforgiven, 1992).

Quins són els vostres westerns preferits ?

Avui vull recomanar-vos alguns llibres que us permetran gaudir del cinema d’una altra manera : coneixent la vida real dels seus protagonistes.

El primer que us vull recomanar és Billy Wilder : vida y época de un cineasta. Ed Sikov. Es tracta d’una biografía molt completa de la vida i pel.lícules d’un dels millors directors de cinema de la història. La seva socarronería llegendària, els seus titànics mètodes de treball a l’hora d’escriure els guions i les seves anècdotes més divertides amb actrius com Marilyn Monroe o Anthony Perkins durant el rodatge, els trobareu explicats d’una manera molt amena i ordenada.

Per als més cinèfils, us agradarà saber que el llibre inclou explicacions del perquè d’algunes decisions dels seus guions. Per exemple, com se li va acudir acabar un film amb la frase ‘ningú no és perfecte’.

Una bona biografía que permet ser utilitzada també a l’hora de documentar-se sobre els seus films, saltant al capítol corresponent.

Una altra biografía que val la pena llegir és Humphrey Bogart : Buscando a mi padre. Stephen Bogart. El que fa especialment interessant aquest llibre és precisament haver estat escrit pel fill del mític actor i la bellíssima Lauren Bacall. Descobrireu qui era realment Bogart a la vida real i us trobareu amb més d’una sorpresa al voltant dels costums de l’actor i de les seves relacions amb altres estrelles de Hollywood.

Comprovareu el que el seu fill pensava del seu pare i, sobretot, descobrireu la relació que va mantenir amb Lauren Bacall al llarg dels anys fins a la fi dels seus dies, explicada de primera mà per ella mateixa.

Tots dos bons llibres per tenir a la llibreria de casa i consultar quan veiem algun dels seus films.