La nova frontera

   Estem tant farts d’escoltar opinions prop la incerta situació econòmica de les nacions d’Espanya -Espanya és una nació de nacions- que la marejada és tant fenomenal que ningú -a part dels magnats posseïdors del major nombre de bitllets de 500 Euros, de tot Europa- sap ben bé on es troba. És com una sensació espiritual i física en contraposició constant de la força de la gravetat. Experts i altres que no ho són tant, expressen opinions i comentaris a vessar perquè cobren per fer-ho. Però de tant extraordinàri bagatge de plans i solucions, al final, no en queda res. Només la veu del ministre de torn anunciant allò que ningú voldria sentir: s’ha saltat la barrera dels 4 milions d’aturats i els 600 mil a la nació catalana. I encara és l’hora que el president del Govern espanyol s’ha de dirigir a tots els ciutadans, per explicar-los la situació real del país i acceptar la seva responsabilitat d’aquest desastre empresarial i econòmic. Encara esperem que ho faci el senyor Aznar que va donar via lliure a una especulació salvatge del sòl i que ens ha portat a la situació actual. El president Rodríguez Zapatero estava i segueix encara als llimbs, sense coratge polític per adoptar mesures dràstiques i necessàries. Per sobre del poder del capital i té que haber-hi el poder polític que representa a la sobirania del poble. És clar que tota aquesta situació d’emergència nacional només pot succeir en una Espanya on improvisar és una pandèmia i un recurs de mediocritat supina. No té que ser estrany per ningú. Ni per els experts de Washington -no en va tenen el major nombre de premis Nobel del món- o de la CE que ens veuen com un llast que cal deixar caure per permetre enlairar-se als països avançats, progressistes que tenen a l’europeisme com a vocació.———————————————–El president Kennedy solia recordar un paràgraf d’Ortega: “els crítics taurins ben parapetats en els seus seients van entrant un rere l’altre disposats en files concèntriques, darrere els murs de la plaça, amb els seus vistosos abrics de pell, les seves bufandes, els seus barrets, les seves anells daurades i fumant enormes cigars de l’Havana; tots xiuxiuejen, xiulen, aplaudeixen i fan les seves crítiques, dintre la sorollosa plaça, però, només un se les té que veure amb la fera…” Kennedy va mantenir un dur enfrontament amb els magnats de l’acer, perquè varen aunciar un augment considerable de preus quan li havien assegurat que no ho ferien per no esfondrar el programa d’estabilització econòmica i de la inflació promogut per el president. Els preus no van pujar. A l’Espanya de l’Estat de dret les grans corporacions econòmiques i empresarials han fet sempre el que han volgut. Tant amb dictadures -Espanya és un país de dictadors- com amb una democràcia de baixa qualitat. El poble sempre a cop de bastonades per part d’una miserable ultradreta que encara, avui dia, censura. Com els deia, l’enfrontament del president Kennedy amb alguns irresponsables militars del Pentàgon i la maleïda CIA que volien provocar una guerra mundial i que entorpien la política de pau del president; la seva lluita contra el racisme; l’intent de restablir les relacions amb Cuba… JFK va donar la cara i, en tot moment, ho va explicar al poble nord-americà.————————————————El presidente Rodríguez Zapatero ni és líder, ni passarà a la història com a estadista. Això sí, ostenta el lideratge de la confusió, ambigüitat i de fer volar coloms. Ha actuat tard i amb mesures dèbils forçades per representants de la gran patronal i els sindicats. No disposa de cap pla efectiu per combatre la recessió. Ha demostrat manca de confiança cap a els seus conciutadans perquè ni els ha explicat res ni demanat suport, solidaritat i sacrifici. A Espanya el món TV només serveix per fabricar programació escombraries per a fomentar més analfabetisme. El president Rodríguez Zapatero no sap ni dirigir-se per televisió al país. La majoria del poble hagués comprès el missatge i es posaria al seu costat. No és només amb pregàries que Espanya sortirà d’aquesta dramàtica recessió que ha llançat a la cua d’Europa, és amb coratge polític i aplicant mesures dràstiques les quals un president dèbil com Rodríguez Zapatero és incapaç d’impulsar. Cóm és possible que en una Espanya amb 4 milions de treballadors aturats, hi hagi altres ciutadans que treballin 14 hores cada dia o més i altres no puguin treballar ni una hora? Cóm és possible que hi hagi tanta economia submergida que és el subdesenvolapament d’un país? Cóm és possible que hi hagin treballadors que cobren de l’atur i que treballin en l’economia submergida? Cóm és possible que hi hagin enormes fortunes que paguin mínims impostos? Qui té de tot i molt més, té que ajudar a qui no té res. Cóm és possible que el passat febrer l’augment de la compra de cotxes hagi pujat un 40% i els empresaris no paren d’acomiadar treballadors? És evident que els beneficis empresarials són importants i necessàris, però, no més que la dignitat de la persona humana. És possible que hi hagi tanta injustícia social i insolidaritat? En situacions com aquesta és el Govern qui té que evitar que tot això passi. O és que s’amaguen sota la taula?——————————–

  A diferència de les nacions amb estadistes, a Espanya, l’oposició no fa res per ajudar en una situació econòmica i empresarial que afecta a 4 milions d’aturats. Va ser el Govern del senyor Aznar, del Partido Popular, el qui van portar l’alliberament del sòl provocant una especulació salvatge que ens ha portat a la situació actual. Però, ni el senyor Aznar ni el PP accepten la seva responsabilitat. Tampoc fan res per ajudar. Això demostra que no poden gobernar un país. Ni molt menys a la nació catalana que no poden suportar ni en pintura. Un partit polític com el Partido Popular que és capaç d’organitzar un embolic tant greu en el Tribunal Constitucional i en regiones com València, no pot governar. Però tant el senyor Rodríguez Zapatero com el senyor Rajoy, cobren un bon sou que els paguen els ciutadans. No s’el mereixen.———————————————————————

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- “Alice Austen House” és un museu únic que es troba situat a l’extrem de Staten Island. Antany, llar d’Alice Austen (1866-1952), està dedicat a la seva vida i obra ,una de les primeres i millors fotògrafes dels EUA.    

   LA PREGUNTA de la setmana.- Poc després del seu trasllat a el Bronx, l’any 1846, Edgar Allan Poe va descriure la seva casa com a “una acollidora caseta de camp” . En aquest lloc va escriure dues de les seves més reconegudes obres. Quin són els seus títols?

   EL LEMA de la setmana.-“Els diners de Hollywood no són diners, són neu congelada que es fon a la mà.” Dorothy Parker.

   LA NOTA de la setmana.- Els lectors d’EL PUNT digital que tinguin a bé participar a la secció “la pregunta de la setmana”, els farem a les mans un bolígraf de “LA CAIXA”. Ho poden escriure a l’apartat de comentaris.

—————————————————————————-

—————————————————————————