Reforma econòmica i fiscal impulsada per el president Kennedy, sense oblidar les economies més dèbils (I)
11 octubre 2010 per Enric Figueras
El correcte desenvolupament d’una potent economia va ser una de les màximes preocupacions de l’Administració Kennedy. No només es va preocupar per el vigor econòmic, sinó que, aquest, anés acompanyat de justícia social i de la protecció cap a les famílies més dèbils econòmicament, així com dels més febles de la societat nord-americana. El president, que des de la seva elecció per a la Cambra de Representants el 1947, sempre feia donació del seu sou i dels drets dels seus llibres a obres de caritat -el seu sou de president era de 100 mil dòlars anuals- no va dubtar a l’hora de defensar als ciutadans dels abusos de la mala actuació empresarial, els grans negocis deshonests i un capitalisme salvatge que denigrava i segueix denigrant la dignitat de la persona humana. Ho hem vist reflexat en els recents disbarats econòmics esdevinguts als EUA i a Espanya. Molts ciutadans nord-americans han recordat i trobat a faltar aquella valentia i exemplar denúncia del president Kennedy, contra els magnats de l’acer per l’abusiu augment de preus que posava en perill tot el seu programa polític i econòmic per combatre la inflació. Mai un president havia gosat atacar als titans i aquell només era el principi: “En aquesta hora greu de la història de la nostra nació, quan ens enfrontem amb greus crisis a Berlín i en el sud-est d’Àssia; quan estem dedicant totes les nostres energies a aconseguir l’estabilitat i recuperació econòmiques; quan estem demanant a les lleves de soldats que abandonin les seves llars i famílies durant mesos; quan demanem als soldats que arrisquin les seves vides (quatre han mort al Vietnam en els últims dos dies) i així mateix demanen als membres dels sindicats que desisteixin a les seves demandes de salaris més alts; en uns moments en els que a cada ciutadà se li demanen sacrificis i restriccions, estic segur de que el poble nord-americà trobarà molt dur,com jo mateix, acceptar una situació en la qual un petit nombre de dirigents de l’acer, les quals ambicions de beneficis i poder privats passa per sobre del seu sentit de responsabilitat pública, puguin mostrar el més absolut menyspreu cap a els interessos de 185 milions de nord-americans. Si aquest augment en el cost de l’acer hagués estat imitat per els altres sectors de la indústria, en lloc de reduir augmentaria el cost de les cases, dels cotxes, utensilis domèstics i multitud d’aparells que consumeixen les famílies nord-americanes. Augmentaria el cost de la maquinària i eines de cada industrial i agricultor nord-americà. Perjudicaria greument els nostres esforços per evitar una espiral inflacionista; perjudicaria així mateix l’elevació de pensions dels nostres ancians, i també perjudicaria als nostres nous avenços en el terreny del poder adquisitiu. El secretari de Defensa, señor McNamara, m’ha informat aquest matí sobre el fet de que tal actitud suposaria l’augment de mil milions de dòlars més al cost de les nostres defenses, en un moment en el que cada dòlar es necessita per a la seguretat nacional i altres propòsits. Faria més difícil que els productes nord-americans poguessin competir en els mercats estrangers; més difícil fer front a la competició de les importacions, i així mateix més difícil millorar la nostra balança de pagaments, així com fer front a l’afluència de l’or…”————————————————————————-Aquesta és una part de l’entrada de la conferència de premsa que el president Kennedy va oferir el dia 11 d’abril de 1962 i que porta per títol “Els preus de l’acer i l’interès públic”. Va tenir lloc com a conseqüència de l’augment de sis dòlars la tona d’acer per part de la United States Steel, sense previ avís. Devant d’aquest fet, altres corporacions destacades en el camp de l’acer van fer el mateix. Ja feia alguns mesos que el president Kennedy havia demanat als industrials de l’acer que no augmentessin els preus per tal d’evitar la caiguda del programa polític i económic en contra de la inflació promogut per l’Administració. El desenvolupament d’aquest procés de desafiament cap a la presidència del EUA el veurem en un proper capítol.——————————–Espanya és un exemple del que pot passar quan les grans corporacions financeres, industrials i de serveis, romanen per sobre de l’interès dels ciutadans, del bé del país, del Parlament i del Govern i només procuren pel seu afany il.limitat de beneficis i de poder. Tant s’els fot si Espanya es troba a la cua dels països europeus i amb 4 milions de treballadors a l’atur. Tant s’els fot si la meitat del pressupost de l’Estat té que sevir per pagar subsidis d’atur, els pensionistes espantats i atormentats pel que passarà amb les seves pensions i el sistema social -un dels pitjors d’Europa- s’acava esfondran. Tant s’els fot si el creixement del PIB estigui per sota o a ras de terra, ¡España va bien!, deia Aznar considerat com a un dels pitjors caps d’estat del món -amb ell va començar el desastre- i el seu successor Rodríguez Zapatero s’ho va creure tant, que no va fer res, res, res, quan era hora, per evitar l’esfondrament econòmic i social d’una Espanya que és una nació de nacions no reconegudes i que s’aparta del federalisme europeu. Única opció d’Estat lliure i democràtic que podria salvar Espanya. Això i la responsabilitat del Govern, dels empresaris i dels treballadors que, avui per avui, és una vergonya europea.————————————————–<<Segons el grau en el que vostès vulguin protegir els seus marges de beneficis, els nostres interessos són idèntics, ja que, finalment, nosaltres, en el govern federal, disposem de gran part d’aquests mateixos beneficis. Però els nostres interessos, aquí i a l’estranger, es trovaran en perill, d’acord amb el grau en que vostès vulguin pujar els seus preus per aconseguir determinats beneficis>>. (John F.Kennedy, davant la Cambra de Comerç dels EUA, 30 d’abril de 1962)———————————————————
——–Si tenen a bé poden veure els vídeos següents:
watch?v=4yhSzjmNjjI, watch?v=OFPnB52QqCY, watch?v=vG6KTtkEO5M
——————————————————————–
LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Guifré I el Pelós.
LA PREGUNTA de la setmana.- La formació del nucli Barcelona-Osona-Girona per part de Guifré el Pelós, cóm es va desenvolupar?
EL LEMA de la setmana.- “Els impostos són el preu de la civilització. A la selva no n’hi ha“. Robert Wagner.
NOTA.- Els lectors dels BLOCS d’EL PUNT digital que vulguin participar a “la pregunta de la setmana”, ho poden fer a l’apartat de comentaris. Ens plaurà fer-lis a les mans uns bolígrafs de “LA CAIXA”.
——————————————————————–